Rajoy, víctima de l’odi que ha escampat

  • «De moment, és simple evidència que el candidat socialista ha omplert de franc la bossa dels vots, perquè a l’hemicicle de Madrid ningú no ha volgut aparèixer al costat de Rajoy.»

Vicent Partal
01.06.2018 - 22:00
Actualització: 02.06.2018 - 07:49
VilaWeb

Mariano Rajoy se n’ha anat del govern espanyol de la pitjor manera possible. Amb una moció de censura aprovada, la primera que s’aprova, i amb unes males maneres que van arribar al zenit amb el gest molt més que maleducat i indigne de quedar-se en un restaurant a seguir la sessió de dijous a la vesprada.

Rajoy ha aconseguit una cosa insòlita i molt difícil, que és tenir tothom en contra. Perquè ni tan sols Ciutadans volia que Rajoy continuara. Els ultres de Rivera, per cert, han comès molts errors, molts, aquestes últimes hores. Errors que és ben possible que els passen factura, malgrat el suport sorprenent i eloqüent que reben de la premsa madrilenya i que diuen que creixerà encara més la setmana vinent amb un gest, s’espera, de José Maria Aznar.

Siga com siga, Rajoy ha estat desallotjat de la Moncloa d’una manera indiscutible i contundent. I ho ha estat essent ell, en definitiva, la víctima principal de l’odi que ha escampat en totes direccions durant els seus anys de govern. L’entusiasme per Sánchez, passada l’alegria gasosa del primer moment, ja veurem com acaba. Però de moment és simple evidència que el candidat socialista ha omplert de franc la bossa dels vots, perquè a l’hemicicle de Madrid ningú no ha volgut aparèixer al costat de Rajoy. I perquè Rajoy tenia massa deutes que massa gent massa enfadada volia cobrar.

Aquest és el preu, paradoxalment, d’una certa modernitat política. Tradicionalment, els partits de govern procuraven de mantenir sempre al voltant una òrbita de partits menors, amb els quals els pactes foren fàcils i constants. Una constel·lació de possibles aliats que servien precisament per a impedir el frontisme extrem del tots contra un. Era el rol tradicional dels liberals a Alemanya i de Convergència i Unió a Espanya, per a posar-ne dos exemples. La irrupció dels neocons va canviar aquest enfocament tradicional per prioritzar una violència ideològica i conceptual que ja no es basava en la capacitat d’atracció sinó en la de repulsió. Abans es considerava útil que un votant pogués fluctuar entre el partit gran i un de petit, mentre fos de la constel·lació; era una garantia de permanència a llarg termini. En canvi, els neocons ho van canviar i van optar per la terra cremada, literalment: Sobretot, cal aconseguir crear tants enemics mortals que els meus votants no puguen votar ningú més, deien. Fruit d’aquest error ideològic, Rajoy es va creure que fins i tot podia portar ‘convergents’ a la presó, si em permeteu la caricatura. I, d’aquesta manera, qui era primer ministre espanyol fins ahir va cremar tota possibilitat de pactar amb ningú més, violentant de manera exagerada les bases més raonables de la democràcia i de l’aritmètica. N’ha pagat el preu, i en el pecat ha trobat la penitència.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any