La polseguera que han dut les paraules d’Anna Erra al darrer ple del parlament prové de dues eres diferents: ella és responsable de l’una i víctima de l’altra. En un discurs erràtic i confús, la batllessa de Vic va presentar a la cambra la campanya antiracista ‘No em canviïs la llengua’, una iniciativa d’immigrats que viuen a Catalunya i que han après català, i de fills adoptats que el tenen de llengua materna, però que, denuncien, pel seu accent o pel seu aspecte físic, la resta de catalanoparlants solem adreçar-nos-hi en castellà, i sovint ens hi mantenim fins i tot després de sentir-los parlar en català. I és així. Passa. Tenim acomplexada la vàlua de la nostra pròpia llengua i discriminem.

Erra va parlar de Catalunya com una ‘terra històricament d’immigració i d’acollida’ i del català com ‘un important valor d’integració i un element de cohesió social’. I es va plànyer que el costum de canviar al castellà perjudica la llengua: sense nous parlants, ‘cada vegada serà més difícil que el català creixi’. Però el pinyol de la polèmica és que va parlar de ‘catalans autòctons’ i de gent ‘que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana’. El propòsit d’Erra no és racista, com tampoc no ho és el fet de constatar diferències físiques ni de trets entre persones, ni l’evidència que hi ha catalans nascuts aquí i catalans que han nascut a fora. Però hi ha un problema de perspectiva.

El discurs s’encalla en la formulació, és una mica tèrbol, i Erra barreja i canvia. Primer diu que a alguns catalans n’hi ha uns altres que ‘no els semblen catalans’ i després apunta, directament, que són aquests altres catalans els qui ‘no ho semblen’. De segur que Erra no creu que un marroquí no sigui català. Però aquest balanceig d’imprecisió il·lumina els seus prejudicis, que són probablement els de tots els blancs, i afegiu-m’hi. Potser si haguéssim de jugar-nos el sou sobre on ha nascut algú sí que ens fixaríem en el color de la pell, perquè la majoria de catalans tenim l’arbre genealògic arrelat a la península de fa centenars d’anys.

Però que la construcció en l’imaginari de la nostra societat sobre com és un català es basi en les xifres i la tradició és una barrera per a construir una catalanitat inclusiva, respectuosa i moderna, i referma la percepció de marginalitat dels qui han nascut fora o són racialitzats. Per això és un problema i un tic racista acostumar-nos a dibuixar una línia entre qui sembla català i qui no ho sembla, encara que ho fem perquè ens traeix l’inconscient o perquè facilita la transmissió del missatge. I per això parlar d’autòctons és jugar amb foc i la terminologia és important. Erra no té cap pretensió racista, però la perspectiva del seu discurs en té un pòsit.

Això es prova amb un indicador claríssim. Tot al llarg de l’arenga, ella explica que el fenomen de canviar de llengua danya el català, però ni una sola vegada no esmenta que és una actitud racista. I mira que és l’esperit de la iniciativa, el que empeny els qui la promouen: explicar que adreçar-se en castellà a algú segons el seu aspecte és segregador, perquè transmet el missatge que l’interlocutor no forma part de la comunitat, i que a més no s’ho mereix o no hi està preparat, perquè no és capaç d’aprendre la llengua. Però Erra no en diu res, d’això. I tot aquest inventari de prejudicis camuflats fan saltar molt de pressa el vernís del racisme de la nostra societat, més que no pas el d’Anna Erra, a qui ni cal ni es pot pintar com una xenòfoba monstruosa, i és el que n’haurien pogut criticar els qui s’hi han abraonat.

Però no, i aquí ve l’altra pols. L’assalt de la dreta espanyolista va ser immediat, virulent i demolidor. Després de les ganyotes del dirigent del PP català Alejandro Fernández mentre la diputada llegia el discurs, la mateixa infrastructura mediàtica que va difondre que el president Torra era un racista es va afanyar a titular igual el discurs d’Erra, com si despullés una ‘xenofòbia latent’ pròpia de l’independentisme i focalitzada contra els espanyols. És clar, si no tens per objectiu maldar perquè el català es parli i sobrevisqui, aleshores t’ha de ser molt fàcil de graponejar unes paraules que ja vénen desendreçades de regal, i no et cal ni fer creure que qui les diu impulsi una campanya segregacionista contra els descendents d’andalusos i d’extremenys. Tan sols atiant l’alarmisme i recuperant velles acusacions difuses ja ho sembla, i ja tens el xou muntat.

Res de nou. Ni PP, ni Vox ni Ciutadans no han amagat mai gaire que el seu anhel és una catalanitat castellanitzada, i per tant que desaparegui. Allò que d’entrada desentona i esberla la lògica, o la superfície de la lògica, és que els qui diuen defensar l’ús del català, a l’òrbita de socialistes i comuns, s’afegeixin a l’acarnissament contra Erra i l’equiparin a Abascal, la titllin de supremacista catalana i rebutgin la ‘imposició’ del català, com assenyalant una certa concepció purista i malaltissa de la catalanitat que, en realitat, no predica gairebé ningú. Ho fan perquè poden i, sobretot, perquè ja volen això: traçar una aura de criminalització al voltant de les polítiques en favor del català. Un model impositiu que faci retrocedir el castellà en certs espais a Catalunya és l’únic recurs que ens farà sobreviure. Però la llengua és la millor arma dels espanyolistes que es fan passar per cosmopolites perquè no volen o no poden reconèixer obertament que són nacionalistes d’una nació opressora.

El cosmopolitisme, aquesta certa idea de progressisme globalista, de pretesa obertura de mires que relega els conflictes nacionals a discrepàncies entre gent delirant que lluita per dos draps, el lema que la cosa moderna és parlar en castellà a l’altre, tot és una arma llancívola que ha pres el nacionalisme espanyol per fer-nos caure en el parany de renunciar a desarticular tots els hàbits de subordinació lingüística. Fa molt de temps que els experts indiquen que en cap societat amb una situació de bilingüisme com la que tenim aquí no hi han sobreviscut totes dues llengües, sinó que sempre s’hi ha acabat imposant la forta, és a dir, la que té el suport militar, estatal i mediàtic. La majoria de sociolingüistes indiquen, a més, que la llengua no es perd quan no l’aprèn ningú, sinó quan els parlants deixen de parlar-la i d’ensenyar-la als fills. Combatre-ho, per cert, és un dels nuclis orgànics de ‘No em canviïs la llengua’.

Josep Murgades, parafrasejant Joan Fuster, diu que ‘tota discriminació lingüística que no sigui feta en favor de la llengua del país, serà feta en contra d’aquesta’. La progressia que emblanqueix l’estat predicant diàleg vol situar-nos en la contradicció de la imposició a nosaltres perquè si ells s’haguessin de situar davant l’evidència empírica i acadèmica que el bilingüisme mata, amb la urgència i mesures que se’n deriven, això els conduiria a l’elecció terminant de si prefereixen la mort del català o un retrocés parcial i localitzat de l’ús del castellà. I em fa l’efecte que aleshores triarien, encara que no ho diguessin, que es morís el català, i els cauria la mascareta i veuríem que rere el seu cosmopolitisme només hi ha una identitat disposada a deixar que un estat els faci la feina bruta oprimint i aniquilant.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb