17.04.2023 - 21:40
L’altre dia, l’algorisme de torn, en la seua incansable feina de captar-me l’atenció, em va plantificar davant una imatge espectacular de land art. Es tractava d’una composició en espiral de munts de sorra creixents, cònics, perfectes, en contrast amb un fons salvatge i rocallós que podria ser Arizona, Jordània o Mart. El cervell em va fer un alto les seques: com que ignorava si la creació era feta amb intel·ligència artificial o era real, no sabia si podia meravellar-me’n o no. Necessitava saber si es tractava d’una obra humana (mare de déu, el que ens hem de llegir) per poder valorar-la a la manera tradicional –la intencionalitat de l’autor, la composició, la tècnica, la dificultat de la construcció– o bé descartar-la com una simple xaronada new age generada a màquina en trenta segons. Del que sí que estava segura és que aquesta mena de dubtes només acaben de començar, per a servidora i per a tothom.
En qüestió de dos anys –subratllo el dos– la intel·ligència artificial ens ha superat fins a tal punt que cada nova que ens n’arriba sembla extreta d’una ficció d’Asimov: “Mil científics demanen una moratòria en la investigació de la IA: hem d’arriscar-nos a perdre el control sobre la nostra civilització?”; “Els laboratoris d’IA han entrat en una carrera sense control per desenvolupar i implementar ments digitals cada vegada més poderoses que ningú, ni tan sols els seus creadors, poden entendre, preveure o controlar de forma fiable”. Així apunta l’era exponencial, que és com en diuen, per aquesta embalamenta sense precedents que ha agafat la tecnologia i que fa que cada dia superi l’anterior. Ves per on, l’amenaça del futur no baixa de cap nau espacial, però igualment ens tremolen les boletes dels genolls per saber si ve o no ve en to de pau.
Les possibilitats insondables de la IA ja són a punt d’empatar amb misteris de l’ordre del naixement, la mort o els límits de l’univers. Quan intentem pensar-ne l’abast, com amb la llum d’una galàxia de fa milions d’anys, una visita al tanatori o un positiu d’embaràs, no ens cal ser filòsofs perquè ens assaltin tot de grans preguntes transcendentals. Qui hi ha darrere de la IA?, cap on va?, què ens espera més enllà? Tota la història pensant en un creador de fora, i té, potser el més semblant a un déu que s’ha empescat la humanitat serà la intel·ligència artificial. Certament, també hi ha el dia a dia, en què la principal preocupació mediàtica s’ha centrat en el món laboral –“et prendrà la feina?”; “més de 300 milions de llocs de treball en risc a tot el món!”–, perquè se’ns ha infós el terror de deixar de ser “útils”, en el sentit industrial del terme, però el que aterreix en realitat és que la IA ens obligui a haver de pensar en altres sistemes de viure, digues-ne alternatives al capitalisme, que no es basin en el càstig bíblic de treballar.
Un univers possible ens el podria suggerir el món de la creació. Amb les arts plàstiques, per exemple, pot ben passar –i passarà– que les principals expressions contemporànies quedin esgotades com a exploració humana i en sorgeixin de noves i impensades, similarment com la fotografia va exhaurir uns corrents mimètics i figuratius de segles i va propiciar una explosió de noves maneres de representar la realitat i les nostres dèries. En l’instant actual de transició, l’art que perviu en la imatge està al límit d’haver de necessitar verificadors com els vídeos i les notícies fake, una situació que acadèmicament no pot sostenir-se gaire temps. Les generacions natives digitals, per a les quals la realitat i la virtualitat són tot u, avui no trobarien sentit al land art, pensat per a perviure fotografiat, com no l’hi trobarien a un Christo que emboliqués edificis mentre qualsevol te’ls pot embolicar en digital. Toca trencament amb el passat, això és clar, però com que els artistes solen ser uns morts de gana, és una mena de disrupció que no ens angoixa tant.
Però bé, amb la IA, a cada disciplina l’espera el seu sacseig particular. La IA generativa, que crea “informació” que no havia existit mai –una cara, un edifici, una geografia, una animació– ens fa trencar la closca per trenta llocs diferents: i és que som tan analògics mentals, encara, que el gran problema que ens planteja és el de la propietat intel·lectual, perquè volem saber a qui haurem de pagar, o, més precisament, a qui podem deixar de pagar, que naltros no som tontos. De qui ha estat la idea?, quant de temps li ha costat?, però si això ho podria fer el meu xiquet de cinc anys! Igual que desconfiem de l’espècie humana, desconfiem de la IA, en tant que aprèn dels nostres vicis, defectes i ambicions: coneixent-nos, que ens domini algú com naltros sabem que pot acabar sent el pitjor malson.
L’expressió “rei de la creació” agafa un altre significat, ara, perquè una creació nostra ha passat a crear. I mentre els humanets encara promovem l’imaginari de les vuit hores d’oficina i malpaguem les feines que considerem no qualificades, la IA, amb el seu permanent “tu demana”, ens està fulminant el sentit del temps i el concepte ancestral d’esforç, dos paràmetres bàsics per calcular els honoraris de la majoria i, en el sentit que avui ens ocupa, valorar moralment qualsevol creació. I després hi ha l’idioma de l’ànima, la llengua franca de l’art, aquest codi secret que la IA encara no ha desxifrat i que, mentre així sigui, serà el nostre últim baluard. Què és art?, toca tornar a preguntar, i escolti, jo que vinc del gremi i em dedico sobretot a observar-lo, sóc tota frisança per veure viure una era apassionant.
