La setmana passada tenia l’oportunitat de parlar amb el company Joan Baldoví i la companya Clara Ferrando. Ambdós són testimonis valuosos del menyspreu del govern espanyol als serveis públics de les valencianes i valencians. En una xarrada molt interessant vam intentar aprofundir en el que havia passat al congrés espanyol. L’actitud del govern de PSOE i Podem respecte a la crida de Joan Baldoví per a millorar la sanitat valenciana de recursos va ser irresponsable, centralista i profundament insolidària. Perquè eixe és el marc en què es van moure els governants espanyols respecte a la situació del País Valencià: el marc de la insolidaritat amb les persones. Tenint en compte que som davant una de les crisis més importants de la nostra generació, m’hauria esperat un altre comportament d’aquest govern. Compromís ha estat (i és) fidel a allò que representava tenir a Madrid un govern d’esquerres, compromès amb el benestar de les persones i amb la singularitat dels territoris de l’estat. Hem cregut, hem apostat per aquest govern (i volem continuar-ho fent). Però quan els hem demanat justícia social, han girat l’esquena al País Valencià. El debat no és el finançament (que ja és prou greu), ni les singularitats nacionals del nostre país; el debat és la necessitat urgent de recursos sanitaris que des del govern d’Espanya han negat a les valencianes i els valencians.

El govern de Sánchez ha demostrat estar més pendent de la calculadora i l’aritmètica parlamentària (dels seus interessos electorals) que de la salut de la ciutadania valenciana. La frase vergonyosa de la ministra Montero parlant de problemes inventats dels valencians exemplifica el menyspreu i desconeixement de la realitat valenciana. Com podem conviure amb gent que no ens coneix i ens menysprea? Quina relació volen que tinguem? Què se n’ha fet, de la frase del president Puig ‘lleialtat no és submissió’? Les reaccions furibundes (quasi agressives) de les delegacions de Podem i el PSOE al País Valencià van estar a l’altura d’un servilisme inútil que no representa res de positiu per al benestar de la gent. Potser ho han oblidat, però en això consisteix la democràcia representativa. Les diputades i diputats del PSOE i Podem a Madrid no representen el seu partit, malgrat presentar-se en una llista amb unes sigles. Representen els interessos de la ciutadania de la circumscripció electoral per la qual es van presentar. En aquest punt té sentit la lleialtat. Amb qui és la lleialtat d’aquesta gent? Amb les direccions de PSOE o Podem o amb la sanitat de les valencianes i els valencians? Eixa és la qüestió central. On centrem la nostra atenció? En els partits, en un concepte caspós d’Espanya o en els serveis públics i de qualitat per a la ciutadania?

En aquest punt, m’agradaria fer una reflexió també sobre centralisme. Quan parlem de centralisme, sempre pensem en Madrid. Però patim d’aquesta dolença dins el País Valencià? No caldria que miràrem de reüll també cap a València? El País Valencià és un país divers i com a tal l’hem d’entendre. Compartim molts codis comuns (lingüístics, culturals, econòmics i socials), però (afortunadament) també ens diferencien moltes altres coses entre nosaltres. I les necessitats de la gent del Baix Maestrat, la Canal de Navarrés o les terres del Vinalopó no són les mateixes que les de la ciutadania de l’Horta de València. La setmana passada teníem l’oportunitat de sentir unes declaracions de la consellera de Sanitat, Ana Barceló, en què explicava com volien que fos el canvi de fases des del seu departament. No va donar explicacions sanitàries ni científiques (com hauria calgut). Parlava de ‘arribar tots junts a la segona fase’. Semblava alguna cosa així com que ‘fins que no passe València, res’. Un tic centralista i preocupant que és habitual també en la política valenciana. L’estabilitat de dades en determinades àrees de salut del país com ara les de Gandia, Xàtiva, Alcoi, Requena, Dénia, Vinaròs o Torrevella (amb situacions molt millors que les d’altres territoris de l’estat que van passar a la fase 2), no va ser suficient per a fer possible que la ciutadania d’aquestes comarques avancés cap a la normalitat. L’objectiu semblava ser: anar tots junts. Una qüestió central que haurien d’aprendre alguns i algunes: ni Madrid és Espanya, ni València el País Valencià.

En definitiva, hem viscut un espectacle vergonyós, en què el poder més profund dels aparells orgànics del PSOE i Podem han fet una crida a files. Tant se val que allò que defensava Joan Baldoví fos el mateix que defensen ells a les Corts Valencianes. Què hi fa, això? Perquè, al cap i a la fi, allò que rau darrere de tot açò no és altra cosa que un model d’estat que ha d’estar per damunt del benestar de la gent. I en eixe model d’estat han demostrat ser PSOE, Podem, PP i Ciutadans. De fet, arran de la situació, llegia alguna columna d’opinió que deia que si Compromís tingués els mateixos diputats que el PNB, Montero (la nova Montoro) no hauria estat tan superba. I segurament seria així. Però passa que, independentment del nombre de companyes i companys de Compromís que vagen a Madrid, nosaltres sempre defensarem el mateix: el benestar de la gent i els serveis públics del país. Preneu-ne nota.

Àlex Ruiz és el batlle de Bellreguard

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.