La batalla del sasca és una metàfora de com funciona això de la llengua oral. De les innovacions, concretament (‘innovacions’ és una manera de dir, és clar, perquè de mocs i de miquels fa anys i panys que en tenim, però ara la vida moderna funciona així: si no canviem de mòbil cada dos per tres quedem anacrònics. I amb les parauletes, la mateixa).

A propòsit del femení genèric, una lectora em deia la setmana passada que ‘allò que decidirà què se’n farà és l’ús social, més que no pas els entesos’. Completament d’acord. Els entesos en alimentació i nutrició prescriuen dietes sanes, equilibrades i abundoses de fruita i verdura, però l’ús social es continua atipant de frankfurts i de pastisseria industrial. L’obesitat i les malalties cardiovasculars són a la salut com el burocratès i el catanyol a la llengua. L’ús mana, per això parlem com parlem i les causes de mortalitat són les que són. I si alguna cosa ho corrobora és la derrota flagrant de les alternatives dels entesos al sasca. Tot i així, la pugna no s’aturarà: l’autoritat proposarà (gràcies, Optimot) i l’ús continuarà fotent el que li roti; bé, el que li roti vol dir el que dicten les modes globals. El voluntariat per la llengua, sense adonar-se’n (mireu els comentaris a sengles llistes proposades per un expert i un diletant), no fa sinó subratllar la paradoxa: com més sinònims tenim a disposició més sagnant resulta que l’ús tendeixi a imposar-ne un de sol i, a sobre, foraster.

El mal és que l’ús és un misteri. En aquests temps canviants, no sabem ben bé en què consisteix exactament. És ús social, per exemple, el llenguatge periodístic quan tradueix automàticament expressions castellanes? Després del bombardeig massiu del calc ‘tendir ponts’ d’ara fa un mes, arran d’unes declaracions de Joan Tardà, ja em diràs com restablim la forma genuïna ‘bastir (o alçar, o construir) ponts’… Aquest ús, doncs, legitima el barbarisme?

O el que és ús real és la utilització de l’adverbi i pronom quelcom en contextos semi-formals o informals en què tu i jo empraríem ‘una cosa’, ‘alguna cosa’ i ‘res’? Les tres frases següents (totes tres del mes de març) han estat escrites per una periodista, una poeta i un filòleg en un diari digital, un bloc i Twitter respectivament: ‘Que la meva condició de millennial catalana ha influenciat com he vist el procés independentista és quelcom que he escrit i reescrit’; ‘Per algun motiu més polític que psicològicament soterrat i més dissident que mandrós, no acostumo a prendre la paraula en tant que quelcom’; ‘L’ERO del Periódico afecta tot el departament de català. Potser hi té a veure quelcom que ABC se’l vulgui quedar?’ L’ús per part dels lletraferits legitima un grinyol de registre tan estrident?

He posat dos exemples oposats ben a consciència. Abans d’arribar a estar en boca de tothom, o en boca de prou gent perquè la comunitat la consideri part de l’ús social, una paraula o expressió ha de néixer. Primer s’encunya i després, si té sort, es difon. De formes de creació de lèxic, n’hi ha moltes. El desdoblament, per exemple, és un fenomen artificial fabricat en ambients feministes, amb la col·laboració d’institucions públiques i acadèmiques, que té un recorregut perfectament traçable. Si mai s’acaba imposant (és a dir, convertint-se en un tret morfològic d’ús general), aquesta gènesi podria quedar en l’oblit, de la mateixa manera que en alguns països canten ‘L’estaca’ d’en Llach convençuts que és una cançó tradicional. En canvi, un esguerro com ‘ja posats’ (per dir ‘posats a [fer/dir/…]’) és espontani, en la mesura que es pot considerar espontània la ignorància de (o dels) qui el va (o van) calcar per primera vegada. Un cop en circulació (sobretot si arriba per diversos canals, per això he volgut especificar amb el plural que es pot donar simultàniament en parlants que no es coneixen entre ells), la nova locució es desprèn de l’origen espuri i comença a circular amb carta de naturalesa. Blanquejada. Sobretot des del moment que usuaris sense intuïció lingüística ho consideren acceptable i ho reivindiquen davant la ‘rigidesa’ de la norma. Així, la santificació de l’ús com a àrbitre suprem de la validesa lèxica pot significar el salconduit per a expressions (mal)calcades que acaben triomfant gràcies a l’acció combinada dels mitjans i parlants interferits. Valgui com a exemple d’èxit un dels modismes més cretins dels últims mil·lennis, ‘(algú o alguna cosa) ha vingut per quedar-se’.

Vaig concloent. Legitimar qualsevol innovació al·legant l’extensió d’ús és una estratègia alacurtista. Una mica com l’argument dels neofalangistes contra la immersió: si al carrer es parlen (majoritàriament, volen dir) dues llengües, doncs que a l’escola hi hagi dues llengües vehiculars. Una raó instrumental, que depèn d’on bufi el vent (i la mostra és que en realitat en demanen tres perquè ara està en voga l’anglès, però demà serà l’àrab i demà passat el mandarí). Dut a l’extrem, aquest argument ens hauria de menar a suprimir els correctors dels mitjans de comunicació. Faria de bon veure la cara dels partidaris del jo-parlo-com-me-dona-la-gana provant de desxifrar segons quins textos (bé, és una tortura que ja es pot experimentar: internet és ple de blocs que semblen redaccions de la classe dels Dofins). Perquè us en feu una idea, us deixo amb l’última innovació del poble-que-parla-com-vol. L’adjectiu puto, aquell bàrbar i alhora entranyable puto que es va escampar com una plaga arran del famós crit ‘És el puto crac!’, va adquirint usos adverbials en frases com ‘Estàs puto sonat, “pavo”‘ o ‘El concert m’ha puto encantat’. Sí, ja sé que és un registre molt informal. Però espereu que el Barça torni a guanyar la Champions i ja m’ho sabreu dir. Benvinguts a l’ús real.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb