L’any 1961 Manuel de Pedrolo va escriure Acte de violència, una novel·la extraordinària que no pogué ser publicada, per culpa de la censura, fins el 1975. Retrata, enmig de la duresa de la dictadura, una solidaritat simple però potent que creix de dins de la ciutadania a partir de l’extensió de la consigna ‘És molt senzill: quedeu-vos tots a casa’. La novel·la, de caràcter futurista, reprèn l’eco de la reeixida vaga dels tramvies del 1951 i demostra com l’autoorganització popular pot combatre eficaçment la tirania.

Ahir el president de la Generalitat de Catalunya hauria pogut apel·lar perfectament a Pedrolo com a antecedent. En el seu discurs va expressar de manera documentada la seua crítica a la declaració ineficaç i populista de l’estat d’alarma de Pedro Sánchez i va convocar, precisament, a aquesta autoorganització popular que Pedrolo havia dibuixat en el seu llibre. La decisió del govern espanyol de recentralitzar a la força competències deixa molt poques opcions polítiques i administratives a la gestió autonòmica, però allò que Sánchez ni pot ni podrà recentralitzar a la força és la població i la seua voluntat.

La Generalitat de Catalunya i el govern de les Illes han demanat repetidament al govern espanyol que tanque tots dos territoris en vista que Sánchez refusa de tancar Madrid. Però Sánchez ni fa ni deixa fer. No tanca Madrid i tampoc no deixa tancar allà on encara es podria controlar la crisi, cosa que ja no pot fer Madrid. Les dades d’ahir són terribles i haurien de moure a la reflexió fins i tot els espanyolistes més obtusos: en un sol dia, de dissabte a migdia a diumenge a la mateixa hora, a l’estat espanyol s’ha passat de 152 morts a 288. En vint-i-quatre hores, doncs, hi ha 136 morts més, gairebé el doble que fins ara. I, atenció, dels 288 morts totals, la Comunitat de Madrid en té 213, és a dir, el 73%. El 73%! Però malgrat això, Madrid continua sense ser tancat.

Ho explicaré encara millor amb una comparació: la comunitat de Madrid té 3.544 casos positius de Covid-19, gairebé la meitat dels que hi ha a tot l’estat espanyol, que són 7.753, segons les dades el Ministeri de Sanitat. Amb aquestes xifres a la mà podem afirmar que a la comunitat de Madrid (6,6 milions d’habitants) hi ha 536 casos per cada milió. Doncs bé, la Xina va decidir de confinar Wuhan i la província de Hubei (59 milions d’habitants) quan tenia 761 casos confirmats, és a dir, una mitjana de 13 casos per cada milió d’habitants. I el govern italià va ordenar el tancament de la Llombardia, de setze milions d’habitants, quan n’hi havia 3.420. Això significa una xifra de 340 infectats per cada milió d’habitants. Amb 13 casos per milió la Xina va tancar Wuhan i la província, amb 340 casos per milió Itàlia va tancar Milà i Venècia, però amb 536 casos per milió Madrid no es tanca.

Per si això no fos prou, el nombre de casos s’ha més que duplicat en un sol dia al País Valencià: de 189 a 409, i la consellera Ana Barceló, socialista, no ha dubtat a culpar-ne l’arribada en massa de turistes madrilenys.

Dir que aquesta situació és indignant és dir ben poc. Però ara mateix la cosa més important és saber com podem evitar que aquesta irresponsabilitat ens cause un dany irreparable a tots. Atès que nosaltres també ja ens movem en la frontera crítica de la pèrdua de control sobre el contagi i amb l’expectativa d’un col·lapse hospitalari que cal evitar com siga. És per això que cal fer un esment especial de l’enorme sacrifici i esforç social de la població d’Igualada.

A l’autonomia catalana, i la balear i la valenciana, els han deixat sense recursos per a fer res. S’ha acabat. Però sense eines institucionals, encara hi ha la gent i la capacitat d’organització i solidaritat extraordinària que ha demostrat aquesta darrera dècada. I aquesta pot ser la clau dels dies vinents. Si tenim l’estat espanyol en contra, hem de fer més nosaltres, amb més consciència que mai de què fem i de per què ho fem.

El nacionalisme espanyol, com es demostra aquests dies, és una ideologia cega, fanàtica, irracional. El discurs de Sánchez segons el qual la crisi sanitària no s’ha de tractar a partir dels territoris sinó dels individus no és res més que l’adaptació de les inconsistents tesis polítiques basades en l’odi, de Ciutadans. Però en un context en què es juga amb la vida de la gent. I les setmanes vinents estic segur que es demostrarà la mena de polític i de persona que és Pedro Sánchez. Encara no en som plenament conscients, però ja ha fet una altra de les seues ziga-zagues tornant a abraçar la dreta i l’extrema dreta i enganxant-se al patriotisme espanyol com a taula de salvació personal. Després d’això ja veurem com acaba la seua aliança amb Podem, que ha estat absolutament apartat de la gestió de la crisi, i veurem si els partits sobiranistes que li donaven suport parlamentari, sobretot ERC, el PNB i Bildu, li’n podran donar encara.

Si això continua per aquest camí, els partits catalans tindran una oportunitat única de reconciliar-se i tornar a fixar l’estat propi com a objectiu immediat, perquè de crisis com aquesta no en podrem resistir gaires. Però això serà així, sobretot i molt especialment, si ara els ciutadans, el poble, són capaços de donar una nova lliçó a tothom, a ells també; si nosaltres som capaços d’autoconfinar-nos, exercint d’aquesta manera la sobirania que la Generalitat ja no té, però que el gran Manuel de Pedrolo ens va ensenyar que resideix finalment en nosaltres. És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.

PS1. Acte de violència el va tornar a publicar el 2016 l’editorial valenciana Sembra. J. J. Isern va fer-ne aquesta crítica a VilaWeb, molt interessant, i també en vàrem publicar un fragment.

PS2. Com a periodista i com a director de VilaWeb em trobe obligat a parlar també avui de periodisme i espere que m’ho sapigueu disculpar, si no ho creieu convenient. Però és que aquests dies també es posen a prova els mitjans i els professionals.

Jo sempre he admirat i he compartit el concepte segons el qual el periodisme és una forma de combat social, una batalla per a millorar la societat mateixa, concepte que vaig aprendre sobretot dels grans professionals francesos, d’Hubert Beuve-Méry a Serge July o Jean Daniel, i especialment d’Albert Camus.

I aquesta idea del periodisme com un combat social implica necessàriament que el periodisme no té gens de sentit, que el periodisme no és res, si no serveix per a explicar a la societat els greus problemes que té i animar-la a lluitar pels canvis necessaris que els podrien solucionar, costen el preu que costen.

Aquests dies veurem molt com el poder prova d’amagar la gravetat de la crisi amb crides més o menys explícites a no ser crítics, a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar ‘d’allò que no toca ara’, a fer pinya i anar ‘tots units’. Jo no ho faré. VilaWeb no ho farà. I avise ara que no tremolarem ni un instant enfront de les acusacions demagògiques i interessades que ens puguen arribar, que ens arribaran segur, del nacionalisme espanyol –siga conscient o banal, malvat o voluntariós, civil o militar. Us anime, doncs, a no tremolar tampoc vosaltres, com a societat, enfront de la propaganda i a no renunciar ni per un segon a pensar lliurement, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.