Tradicionalment, a Espanya els colps d’estat els feia l’exèrcit. Com que ja no en tenen, i ara no en poden disposar, els colps d’estat actuals els adjudiquen al poder judicial. No ho dic jo. Ja sabeu que és una expressió que fan servir –amb els termes més tècnics possibles– il·lustres juristes espanyols quan es refereixen a la sentència de l’estatut. I ho confirmen experts de tot el món, que assenyalen que és en la justícia on hi ha la mancança democràtica més greu de l’estat espanyol

Nosaltres ho vivim cada dia. Al nostre país tothom sap que si penses d’una manera més val que no vages a parar mai a un tribunal. Alguns diran que això és un alarmisme injustificat o una declaració carregada d’intencions ideològiques. A ells no els afectarà, potser, però les dades sobre actuacions parcials i intencionades, per exemple amb una cosa tan simple com la llengua, són massa contundents i no les resol aquella excepció o aquesta.

Els qui ho vivim cada dia sabem prou bé, per tant, de què parlem. Però cal fer-lo molt més evident, aquests fenomen, sobretot a l’estranger. I cal fer-ho perquè és probablement el fenomen més senzill d’entendre i segur que és el que impugna de manera més contundent i comprensible les males pràctiques del règim nascut de la transició.

Per això m’alegre de dues coses que van passar ahir. D’una banda, la publicació a The New York Times d’un extraordinari article de la presidenta del Parlament de Catalunya, brillantment titulat ‘En defensa de la llibertat a Catalunya‘. D’una altra, la decisió de Francesc Homs de denunciar als tribunals Mariano Rajoy per un presumpte delicte de desobediència i prevaricació, a causa d’haver incomplert la sentència del TC sobre la gestió del 0,7% de l’IRPF.

Me n’alegre perquè són dues cares d’una mateixa moneda. Serveixen per a explicar i demostrar que el sistema judicial espanyol és molt lluny d’allò que seria un sistema judicial democràtic i plenament respectuós amb la separació de poders. El relat que Forcadell fa en el seu article avui farà alçar les celles a gent de mig món, lectors àvids del gran diari global. I la denúncia d’Homs posa en relleu, i encara més segons què passe, que aquells que no paren de dir-nos que les sentències s’han de complir tant sí com no són els primers de no complir-les quan no els interessen.

Algú dirà que ja no cal recórrer als tribunals espanyols, ara que hem entrat en la fase definitiva. Crec que és una equivocació. Davant la comunitat internacional, sobretot, però també davant els ciutadans espanyols, hem d’armar-nos molt més encara de recursos, d’arguments i de raons. I trobarem molt pocs camps, segurament cap més, tan increïbles i tan poc homologables com el del funcionament del sistema judicial que puguen fer obrir els ulls a un demòcrata, simplement a un demòcrata, de qualsevol part del món. I qui obre els ulls comença a entendre…

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.