El Roskilde Festival

Aquest juliol he tingut la sort de participar en dos festivals de música de referència que se celebren cada estiu a Dinamarca: el festival de Roskilde (que va néixer els anys setanta i equivaldria, per entendre’ns, al nostre Canet Rock però a gran escala i amb un vessant més internacional) i el del castell de Hindsgavl, de música clàssica, que es va fundar els anys cinquanta del segle passat i avui competeix amb els principals d’Europa. El primer aplega més de cent mil visitants, sobretot gent jove; el segon, més selecte, atrau un públic reduït entre 30 i 60 anys. Són dues cites culturals molt diferents però que, en canvi, tenen tota una sèrie de coses en comú que ara ens poden anar bé per veure com es comporten els pobles lliures i desacomplexats.

A la gran plaça del festival de Roskilde (barreja bruta de càmping, escenaris i parades de menjar), hi onegen banderes daneses per tot arreu; no hi ha paper de vàter enlloc però això sí que ho tenen: la bandera que no hi falti. En el cas de Hindsgavl, una dannebrog gegantina presideix el jardí del castell, davant el mar, i és impossible perdre-la de vista ni un moment. A Roskilde, el dia del partit Dinamarca-Croàcia, milers de danesos van quedar afònics de tant cantar l’himne Re-Sepp-Ten (‘Som vermells i blancs, fem pinya i ens fem costat’, diu la tornada). Al castell, la jornada començava cada matí amb una cantada de germanor, amb temes tradicionals com ‘La nostra llengua materna és magnífica’ o ‘Dinamarca’. A tot arreu lloaven els àpats, tant si es tractava d’un entrepà barat de porc rostit com d’un bufet de certa categoria, amb els tradicionals filets de peix arrebossats i la incombustible salsa remoulade. Tot plegat, molt en sintonia amb la resta de cultures escandinaves, es podria dir, però per a ells no hi ha cap dubte que és la màxima expressió del fet danès, com a element que interactua amb tants d’altres del seu voltant però que és, en si mateix, inconfusible i original.

Això que passa amb la identitat (que els danesos tenen tan assumida i que a nosaltres, en canvi, a vegades sembla que ens sàpiga greu), també passa amb la llengua i la política, i en totes les esferes de la vida en general. Si et comportes tal com ets, sense impostacions ni aturant-te a demanar perdó a cada cantonada per les coses que sents teves, la probabilitat que els altres et vegin com allò que ets genuïnament (i no com un succedani, que sempre té menys valor) i et donin credibilitat augmenta de manera exponencial. Si et fas la víctima, mai no seràs res més que una víctima; ‘si no t’estimes a tu mateix ‒vaig sentir dir una vegada a un adult, quan era petita‒, ningú no et respectarà’. I estimar-te no passa, de ben segur, per exhibir impúdicament els teus fracassos davant els altres perquè et concedeixin una almoina. Si actues amb determinació i valentia, en canvi, la probabilitat que et mengis el món augmenta. Si això, que a petita escala és tan cert, ho trasllades a tot un poble que en el seu dret d’existir es comporta amb valentia, la força que es pot arribar a infondre a si mateix és imparable.

És evident que els catalans, ara mateix, no ens trobem en aquest punt de fortalesa, tot i que hem tingut les coordenades perfectes per a comportar-nos a ulls del món com un país adult, el qual davant l’adversitat és capaç d’anar més enllà de la denúncia per defensar-se sense malbaratar ‒per quatre cèntims o uns quants càrrecs de segona‒ ni un mil·límetre de la seva dignitat ni dels valors en què diu que creu: el dret d’autodeterminació, la independència i la democràcia (per aquest ordre; perquè com volem defensar la democràcia al món si no som capaços de plantar cara a l’estat que ens oprimeix?).

En tot cas, ara tenim una oportunitat d’or per a demostrar que sí: que en som capaços. Ara que Llarena i la justícia espanyola han acabat de reblar el ridícul internacional que fa mesos que assajaven per Europa, és el moment d’aprofitar-ho i mostrar al món que, atès que segons la justícia europea els nostres representants no han comès rebel·lió i, per tant, no se’ls pot empresonar, el nostre govern allibera els presos polítics i fa tornar els exiliats. Que el món vegi que alliberem els Jordis i els ex-ministres que han estat tancats durant nou mesos, perquè en tenim la clau i Europa sap que és una ignomínia. I que la primera tasca del Consell de la República, que diu que està a punt d’entrar en funcionament, sigui la d’organitzar el retorn dels exiliats, amb Puigdemont al capdavant per, ara sí, ser investit president. Però no d’aquí a vint anys, evidentment, sinó ara. O volem continuar essent un succedani?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb