Quan a les xarxes hom topa amb l’etiqueta #MarcaEspaña, ja sap què s’hi trobarà: rescats d’autopistes de peatge fallides, estacions fantasma per a TGV mig buits, submarins militars que no suren, jutges que fan de polítics, polítics que fan de jutges, florentinades, picaresques, cacicades…, en resum: maneres de procedir que en una democràcia avançada farien caure governs en ple, però que entre els orgullosos protagonistes de l’etiqueta no cau ni una cara de vergonya. Doncs bé: un dels últims episodis de la #MarcaEspaña i que en representa l’esperit a la perfecció són els ‘zero points’ d’un dels candidats del govern de Rajoy al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, Francisco Pérez de los Cobos, per no saber parlar els idiomes que demana la feina.

Que el Gobierno hagi intentat colar un ex-president del seu Tribunal Constitucional amb el currículum inflat [#MarcaEspaña bis] al mateix tribunal internacional on els catalans els enviarem tard o d’hora, ja es mereixeria per si mateix el segell de la #MarcaEspaña [curiositat #MarcaEspaña bis-bis: De los Cobos va presidir l’etapa del TC més bel·ligerant contra Catalunya, i, curiositat MarcaEspaña ter-bis: també és germà del coronel de la Guàrdia Civil que fou cap de la repressió contra l’1-O]. Però avui ens centrarem només en el detall de l’idioma, perquè aquesta manera #MarcaEspaña d’anar pel món, tan ufana i tan superba, la patim una bona part de catalans al nostre dia a dia i ens toca molt els bemolls.

‘¿Pueden preguntarme en español?’, es veu que va demanar De los Cobos als ‘examinadors’ estrangers, que no sé pas qui són però ja els veig la cara. Traduït al català del carrer: ‘¡Háblame en español, que estamos en España!’ De los Cobos no era a Espanya i no podia afegir-hi el clàssic colofó, però la seua demanda desacomplexada té les mateixes ínfules imperials del ‘que [me] entiendan ellos’ (parafrasejo psi-pse Unamuno) que tan bé coneixem els catalans. Perquè aquest ‘que [me] entiendan ellos’ és la llavor que sembren els partits antinormalització del català, amb l’argument que la llengua pròpia del país s’imposa al mateix país que n’és pròpia, cosa que no és cap imposició ni tampoc cap embarbussament, sinó un oxímoron com una casa.

Que la llei del mínim esforç condemna a la desaparició les llengües amenaçades no és igual de fàcil d’entendre per a tothom. No és igual de fàcil per a qui mai no ha hagut de pensar en quin idioma demanarà un cafè amb llet al seu país –o hi tindrà un judici com cal, o hi podrà veure una pel·lícula d’estrena–, que per algú que no coneix el privilegi de no haver-hi de pensar mai. Quan escric això em ve al cap l’afirmació d’Arrimadas a un diari castellà: ‘Sóc andalusa i catalana, però també em sento salmantina: és als meus orígens’, i la sort que té que es pugui sentir de tants llocs i la mala sort que tinc jo com a catalanopensant que no em pugui sentir de, posem per cas, Cartagena on va néixer el meu avi, per la merda aquesta de l’idioma que em surt de l’ànima i que allà no serveix de re. Malgrat que durant molts anys m’hagi guanyat la vida escrivint i traduint en la llengua castellana, per aquestes competències malèvoles que dóna la immersió als catalanoparlants.

Torno a Catalunya, que se’m fa tard. Ara mateix, hi una cosa que em preocupa més que el fet de conviure amb un milió de catalans que m’empresonarien com frisen per empresonar el president. Em refereixo al neguit pel futur que espera a la llengua pròpia del país i la idea que ens etziba l’esquerra caviar que, als barris obrers, hi és percebuda com una cosa aliena, antipàtica, burgesa i #tresparcén. S’entén que parlen dels obrers de l’AMB, perquè els pagesos de la Ribera d’Ebre o del Ripollès no suen ni s’embruten la camisa. També els he sentit difondre en prime time que el català és la llengua de les rendes altes, i s’han quedat tan amples. Però ai: si ara en aquest article se m’acudís de dir que el castellà és la llengua de les rendes baixes, rotllo Sostres, em tirarien la cavalleria per sobre. Sort que tot plegat és més natural que això: tal com el castellà és l’idioma que comparteixen l’Aznar, la Beatriz Talegón i l’Ana Surra, el català és tant l’idioma del #Puyoltresparcén com del Màrius Carol com de les nostres padrines que feien torn de nit als telers, o els nostres padrins que arreplegaven olives amb els dits plens de penellons, i com ara és la llengua dels seus néts. Na-tu-ral-ment.

El cas és que des de l’esquerra cosmopolita –que diu que no té pàtria, però que el DNI espanyol no li fa cap oix, i un de català li faria urticària– ens atribueix als catalanistes tota la responsabilitat de no haver sabut engrescar els conciutadans de l’AMB. Que els hem ignorat i no hem sabut fer-los partícips de la llengua pròpia del país que compartim, cosa que té una part de certa i ens fa flagel·lar-nos quan convé, almenys a alguns, fins que passa això que els adolescents de ‘barri’ s’enganxen a ‘Polseres vermelles’ i a ‘Merlí’ sense que els ho digui ningú i perquè els dóna la gana, i l’últim problema és la llengua. Ves que no siguin els prejudicis, que fan més mal.

Els catalanistes podem assumir la nostra part de culpa, com si no, però tampoc no caurem a la trampa de passar per alt el context. El català no té les mateixes possibilitats de sobreviure a l’era de la comunicació contínua que fa només uns quants anys, quan la responsabilitat d’arribar aquí o allà sí que podria ser tota nostra. D’ara endavant, però, no podem fer veure que la propaganda anticatalanista, d’una força político-mediàtico-lingüística brutal, no ha unit les voluntats de molts conciutadans nostres contra la llengua dels colpistes, tractoristes i burgesos del #tresparcén. Si els ‘obrers’ dels barris han votat la dreta espanyolista en massa, que no sigui perquè no els ha arribat el missatge de ningú més.

Amb això vull dir que, per més engrescament que vulguem transmetre als nous votants de la dreta anticatalana, si no es troben amb la resistència de les esquerres als seus feus naturals, ja m’enteneu: les esquerres fraternals, les defensores dels Davids contra els Goliats, solament amb catalanistes no pararem la bèstia. I ja podrem donar per descomptat que, com ens han culpat els indepes d’haver deixat els ‘barris’ en mans de Ciutadans, ves que no se’ns carregui també amb la responsabilitat sencera d’haver deixat perdre la llengua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb