La setmana passada cinc persones van ser assassinades en un tiroteig a Plymouth (el Regne Unit). L’autor de la matança va ser Jake Davison, un jove de vint-i-dos anys que, després d’haver disparat contra la seva mare a casa, va continuar l’atac al carrer, on va disparar contra una nena de tres anys i el seu pare, contra un altre home i contra una altra dona. Tot seguit, es va suïcidar. Segons que ha informat la premsa anglesa, l’assassí havia publicat contingut a la xarxa que el vinculava amb la comunitat incel. Una comunitat en línia que, tot i ser molt minoritària, ha tingut influència en algunes situacions de violència.

Qui són els incel i què defensen?

Incel és l’abreviatura de l’expressió anglesa involuntary celibate (celibatari involuntari), i fa referència a un moviment misogin sorgit en comunitats virtuals aquests darrers anys, en pàgines específiques o en xats multitudinaris com ara 4chan o Reddit, en què els incel van acabar essent-ne vetats per fer apologia de la violència masclista. Són homes heterosexuals generalment joves a qui agradaria tenir relacions sexuals, però que no en tenen, i això els fa sentir frustrats, marginats i deprimits. Donen la culpa d’aquesta falta de sexe al seu aspecte físic, però també a avenços socials relacionats amb el feminisme i, especialment, a les dones i homes sexualment actius. Segons que detalla un estudi de la Universitat Rey Juan Carlos sobre aquests fòrums, els incel creuen que els homes atractius treuen als no atractius la possibilitat de mantenir relacions sexuals amb dones “amb qui hi tenen dret” i diuen que les dones refusen sistemàticament els homes no atractius bondadosos i sempre prefereixen els atractius i malvats.

Els membres d’aquesta subcultura defensen que tenen dret al sexe i que les dones els “deuen” relacions sexuals. Creuen que, si no els les volen donar, ells poden menystenir-les i reduir-les a l’estereotip de la dona cruel, superficial i manipuladora. Amb aquest pretext, en aquests fòrums i comunitats virtuals fan apologia de la violència masclista, classifiquen les dones segons el seu aspecte, normalitzen el consum de prostitució, tenen debats antifeministes i qüestionen la llibertat sexual de les dones. En el cas de Plymouth, per exemple, l’assassí havia expressat públicament mostres d’odi cap a la seva mare, a qui va acabar matant, havia penjat vídeos parlant de la seva virginitat i també havia comentat que li costava conèixer les dones, que era incapaç d’atreure-les i que les considerava simples i interessades, entre més comentaris.

Carlos Moreno, investigador que treballa en l’anàlisi d’aquests fòrums, explica que els incel defensen teories biologicistes relacionades amb el seu aspecte físic. Creuen que el fet de no ser atractius els impossibilitarà de tenir relacions sexuals i amoroses, i es basen en teories sense base científica per a explicar-ho: “Sostenen que l’organització natural del món és que moltes dones tinguin sexe amb un sol home que té bons gens. Per a pal·liar això, diuen que la humanitat va desenvolupar institucions com el matrimoni, en què els homes amb pitjors gens –grup en què s’inclouen– podien tenir relacions. Però consideren que el feminisme s’ho ha carregat i s’ha tornat a l’estat anterior, en què només els homes més atractius tenen possibilitats de tenir sexe. Per això en aquests fòrums hi ha molts continguts destinats a la millora corporal i facial.” Però sovint el relat és tan fatalista que molts consideren que estan condemnats a la soledat i que el món els odia per ser com són. Aquesta manera de pensar en alguns casos fins i tot arriba a la banalització del suïcidi, la mort o la violència.

Casos similars al de Plymouth

No és la primera vegada que aquesta ideologia influeix en casos de violència. Fa uns dies, un home va ferir deu persones en un tren a Tòquio i va dir que volia matar dones perquè “eren felices”. Hi ha hagut més matances en què els assassins tenien relació amb la comunitat incel o amb la seva ideologia: a Toronto i Florida el 2018, a Dallas el 2019, a Oregon el 2015 i a Califòrnia el 2014.

En el cas del 2014, Elliot Rodger va assassinar sis persones, va ferir-ne tretze i es va suïcidar després d’haver publicat a YouTube un vídeo en què anunciava la seva “venjança contra la humanitat” per no haver tingut mai relacions sexuals. El 2015, Christopher Harper-Mercer va assassinar nou persones, en va ferir set i es va suïcidar després d’haver culpat les dones de la seva soledat en un manifest. El 2018, Alek Minassian, va assassinar deu persones i en va ferir setze a Toronto després d’haver escrit en un post a Facebook: “La rebel·lió incel ja ha començat! Derrocarem tots els Chads i Stacys!” Amb aquestes dues etiquetes es refereixen, despectivament, als homes i dones considerats atractius. Per a les dones que no consideren atractives tenen reservada l’etiqueta Becky.

Moreno explica que aquests atacs indiquen que el moviment és perillós per a les dones i per a la societat en general, però que per a combatre bé el fenomen cal mirar més enllà: “Si només ens creem la imatge del nen amb problemes que entra en una escola i dispara, ocultem allò que hi ha darrere i la resta de casos, que amaguen una combinació entre frustracions relacionades amb la masculinitat i una reacció antifeminista. Molts nois troben respostes als seus problemes en aquestes teories amb què canalitzen la frustració. Em centraria més en què passa amb els joves frustrats amb les relacions sexoafectives i com podem respondre a aquestes inquietuds que no pas en aquests casos extrems.”

La manosphere o androsfera, una xarxa més gran

Tot i les conseqüències nefastes de la influència incel en aquests casos, cal remarcar que són comunitats molt minoritàries, i més presents als Estats Units i el Canadà. En canvi, és més majoritari i pròxim el fenomen conegut com la manosphere o androsfera, que fa referència a les comunitats en línia que defensen obertament postures antifeministes –també racistes i homòfobes– i “els drets dels homes”, que consideren vulnerats. Dins d’aquesta xarxa s’hi podrien incloure els incel, alguns youtubers de la dreta alternativa (alt-right) amb milers de seguidors, els moviments que defensen que els homes són també víctimes d’abusos i injustícies pel fet de ser-ho, els homes que donen trucs masclistes per lligar o algunes publicacions en fòrums exclusivament masculins, com ara el popular Forocoches.

En alguns casos, aquests fòrums no es limiten tan sols a la propaganda contra el feminisme, també amenacen dones a través de les xarxes, fan campanyes per a assenyalar allò que consideren denúncies falses de violacions, boicoten webs, publiquen pornografia i fins i tot fan públiques fotografies íntimes o dades personals d’algunes dones, tal com va passar amb la víctima de la Manada.

Tot i que aquests moviments tenen diferències entre si, el punt comú és el rebuig al feminisme actual, que consideren que ha desmuntat la societat i ha posat en crisi la masculinitat. Els incel, en aquest sentit, consideren que l’augment de la llibertat sexual femenina els ha perjudicats i ha fet que les dones tinguin més capacitat de decisió i solament els homes atractius puguin tenir relacions sexuals.

Però hi ha una diferència entre els incel i la resta de grups que formen aquesta androsfera. Mentre que alguns youtubers antifeministes responen perfectament al prototip de masculinitat normativa –són alts, forts, atractius, exitosos… –, els incel queden completament fora de la norma, serien els nerd de les pel·lícules nord-americanes, que tenen un físic poc normatiu i sovint reben assetjament escolar per part de la resta d’homes que sí que responen als mandats socials. “Els incel fallen el mandat de la masculinitat”, explica Moreno. “Ser verge a partir de certa edat representa un fracàs per als homes. Redefinir què significa la virginitat, cosa que el feminisme ha treballat molt, és important en aquest sentit.”

Una reacció antifeminista entre el jovent?

Però com pot ser que uns nois que són menystinguts per no respondre a l’ideal de masculinitat acceptin premisses en contra del feminisme? Experts com el sociòleg Miquel Missé han manifestat que caldria fer canvis en la sensibilització dirigida als nois joves, ja que alguns missatges feministes calen fàcilment en les noies, però són difícils d’assimilar per alguns nois. No ser acceptats socialment i odiar el sistema en què viuen els pot fer caure en aquestes xarxes i simpatitzar amb una extrema dreta que culpa els avenços socials dels seus maldecaps i que ven aquesta postura com a “rebel”. “Cal oferir un relat als adolescents que tenen aquesta mena de frustracions”, considera Moreno. “L’antifeminisme ha estat més capaç de donar-los un relat alternatiu a les xarxes que no pas el feminisme. No s’ha aconseguit de fer un relat atractiu per aquests nois, i resta pendent una pedagogia prèvia.”

Si aquesta tendència reaccionària entre un sector dels nois joves és molt minoritària o no, és difícil de determinar, però darrerament alguns fets han fet saltar les alarmes, com ara els atacs homòfobs perpetrats per joves, les xifres notables de violència masclista en aquestes edats i la influència de partits com Vox en el jovent. Moreno considera que, almenys a internet, aquesta reacció antifeminista i homòfoba va a l’alça: “S’ha pogut detectar un creixement d’aquests grups. No només grups incel, sinó tots els relacionats amb la reacció ‘masculinista’ d’homes frustrats i enfadats que se senten atacats i assenyalats pel feminisme.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.