Que el triomfalisme no ofegue el rigor

L'exili belga ha fet una feina impecable, rigorosa, excel·lent. Ha de continuar així i això implica també frenar un triomfalisme que em sembla innecessari

Vicent Partal
06.07.2022 - 21:40
Actualització: 07.07.2022 - 07:53
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va tombar ahir el recurs del president Carles Puigdemont i Toni Comín contra la negativa del Parlament Europeu, llavors presidit per Antonio Tajani, de concedir-los les credencials com a eurodiputats el juny del 2019. L’explicació de què significa aquesta decisió la fa Josep Casulleras en aquest article, amb molta més capacitat i precisió que no pas puc oferir jo. Com passa tantes vegades, el document del tribunal conté bones notícies i males notícies en un mateix text, i tan sols se’n pot fer un titular. En aquest sentit, si bé no hi ha cap mena de dubte que s’ha desbrossat el camí per a decisions futures que poden ser transcendentals, també és evident que s’ha perdut una oportunitat de guanyar per KO, la primera.

Això entra dins de les coses raonables i possibles quan hi ha tant en joc; simplement, perquè es toca el moll de l’os de l’estructura institucional de la Unió Europea i això no deixa ningú indiferent. El recorregut dels exiliats per la justícia europea ja ha tingut notables decepcions anteriors –únicament cal recordar la de tanta gent que va anar a Estrasburg el juliol del 2019 per reclamar que Puigdemont, Comín i Junqueras fossen considerats eurodiputats. Però vist amb perspectiva, estic segur que tots van donar per bona la situació quan, mig any després, es va guanyar el cas i van poder entrar finalment a la cambra. Crec que va ser Alain de Botton qui va escriure que l’únic remei segur contra la decepció és saber que has d’insistir. Ho dic de memòria i potser la citació no és exacta, però crec que s’entén perfectament què vull dir. Ara hi ha un recurs en marxa al TJUE, a partir d’aquesta decisió d’ahir que sembla pensada per protegir Tajani d’un plet. I bé podria passar, com ha passat anteriorment, que el resultat acabe essent finalment bo i, amb això, el d’ahir caiga en l’oblit.

Però en aquest cas concret i els darrers mesos hi ha un factor sobre el qual crec que cal reflexionar, que és l’excés de triomfalisme. No sé si aquest excés té a veure amb el fet que això ja fa molts anys que dura i hi ha un cert cansament ambiental que es vol contrarestar de manera poc prudent. O potser tinga a veure amb el fet que darrerament hi ha hagut victòries enormes, decisives, com les aconseguides per Lluís Puig i Valtònyc, i com el retorn de la immunitat als diputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, que han alimentat una certa aurèola d’invencibles. Però, siga com siga, em sembla que hi ha hagut un excés de triomfalisme amb la batalla judicial europea, que era i és innecessari i, també, poc prudent.

En un editorial del mes de gener passat ja vaig advertir sobre això: “S’especula molt amb el retorn del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí i a mi em fa por que no s’estiga venent la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.” La por era i és metafòrica, és clar. Ja som molt lluny de la línia d’inici i molt, molt, a prop de la meta. I és veritat que tot indica que la victòria final és més probable que cap altra possibilitat. Però segurament per això, en coherència amb la magnífica feina feta tots aquests anys, ara és quan toca ser més prudents i rigorosos.

L’exili belga ha fet una feina impecable, admirable, sòlida i segura –també lenta, és veritat, però contra això no es podia fer res. És qüestió, doncs, de continuar el camí fet fins ara metòdicament i sense defallir. Avançar sentència a sentència i llegint sempre tota la lletra menuda fins al final. Amb l’horitzó ben fixat a la vista però amb els peus sempre trepitjant a terra.

PS. Un subscriptor em va recriminar ahir que en el meu editorial no esmentés ni una sola vegada l’empresonament de Sandro Rosell i el comparés amb Valls sense dir res de la repressió soferta. Té raó. En aquest sentit, em vaig equivocar i per això us demane disculpes.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
06.07.2022  ·  22:21

La lluita és llarga. I amb la decepció d’avui no ens podem permetre sentir-nos abatuts. Hi ha dies millors i pitjors. I pensar que tot ho tenim guanyat és sempre mala cosa. Fa que abaixem la guàrdia i descuidem els detalls. Cal comprovar que tot es fa bé en cada pas. Seguim.

Nina Santiago
Nina Santiago
06.07.2022  ·  22:33

Amb la CE podem esperar una de cal i una de sorra.
Mai aniran obertament el contra d’Espanya, ho disfressaran tant com puguin.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
06.07.2022  ·  23:22

Si. “Hi ha hagut victòries…, com les aconseguides per Lluís Puig i Valtònyc, i com el retorn de la immunitat als diputats Puigdemont, Comín i Ponsatí”.

Però, atenció, aquestes victòries poden fer, només, que la situació d’exiliats pugui acabar bé.

Però Catalunya seguirà unida a Espanya donat que Europa sempre ha dit que no hi ha solució fora de la Constitució espanyola. I la constitució franquista no canviarà si no som capaços de demostrar que és una llei colonial còpia dels Principios del Movimiento.

Potser Vicens Partal considera que ja som dins del Tractat de Lisboa. Però això NO ÉS VERITAT. És una fal·làcia.

La validesa del Tractat de Lisboa Espanya només la pot abraçar [segons la constitució] si el Tribunal constitucional engega el mecanisme de convalidació. Cosa que el TC mai farà amb la correlació de forces actuals.

A) Encara no som de facto dins del Tractat de Lisboa.
B) La constitució franquista cada dia és més forta i més útil per a Espanya i mai permetrà la independència.
C) Els jutges estan molt tranquils donada la gran força legal que TOTA EUROPA dóna a la constitució franquista.
D) Espanya ho té tot ben lligat perquè som incapaços de explicar tres-cents cinquanta anys d’ocupació militar i legal amb uns quants genocidis contra la Nostra Terra.
E) Molts polítics _independentistes_ odien Catalunya i estimen Espanya.

Jaume Riu
Jaume Riu
06.07.2022  ·  23:56

SER POSITIUS PERÒ NO TRIOMFALISTES
El pensament positiu consisteix a identificar ben bé els contratemps, però reaccionar immediatament per trobar les oportunitats i els avantatges amagats al darrere.
El triomfalisme en canvi és un pensament nefast, incapaç d’identificar els contratemps.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
07.07.2022  ·  01:02

Totalment d’acord que no hem de ser triomfalistes. Igualment, l’exili belga-escocès és l’únic que ens dóna algunes bones notícies. Perquè dins de Catalunya tot és un desastre.

Cristina Gimenez
Cristina Gimenez
07.07.2022  ·  07:46

@Josep Maria Martín, què vol dir amb aquesta frase “La validesa del Tractat de Lisboa Espanya només la pot abraçar [segons la constitució] si el Tribunal constitucional engega el mecanisme de convalidació. Cosa que el TC mai farà amb la correlació de forces actuals”. Quin és aquest mecanisme? Per a mi el Tractat de Lisboa és vàlid a ES i té 1 rang superior a la Constitució ES.

Joan López
Joan López
07.07.2022  ·  08:18

Si Puigdemont guanya a estrasburg,i pot tornar a Catalunya que no pas a espanya, això ens donarìa una bona empenta al independentistes, perque el que tenim aqui ara es per plorar.
De ahi neix el triunfalisme,ho neccesitem,per no caure en el pesimisme.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
07.07.2022  ·  08:21

És cert, sense triomfalismes, cal insistir en ampliar les esquerdes i forats del sistema constitucionalista, que no democràtic en sí, en el que vivim, dirigit per una colla d’assetjadors que tenen l’espanyolisme -no la democràcia ni els DDHH- com a base de la seua actuació.
I una forma que s’ha demostrat efectiva és dur els plets a la Justícia Europea. Cal seguir, insistir, en la confiança que més d’hora que tard tindrem una resposta que ajudarà a definir el camí de l’autodeterminació nacional de Catalunya. El camí és llarg, però correcte: democràcia, DDHH, política i no violència. És un póker guanyador.

Josep Navarro
Josep Navarro
07.07.2022  ·  08:26

Tant de bo surta tot bé. Però a la UE, com es diu, els interessos van davant de la justícia. Pot ser els interessa més una frontera sud sense conflictes. Ja ens hi van abandonar a la nostra sort manta vegades. Van veure com al 1936 ens borbandejaven a la població civil sense complexos. Malgrat que ells tastarien eixa salsa aviat. No dic que no hi haja gent eminent i honrada com a jutges. Però…..

Pep Agulló
Pep Agulló
07.07.2022  ·  08:29

EL LLEUGER PES DE LA JUSTÍCIA EUROPEA

Potser és una editorial per protegir als pessimistes que veuen a cada contratemps de les resolucions judicials una derrota, però no sé qui pot ser triomfalista en el front dels exiliats. Ni ells, ni els que veiem el pa que s’hi dona a Europa. Ha passat l’època que veiem nord enllà com el mirall sense màcula de la justícia independent dels Estats…

Qualsevol pronòstic és una probabilitat…i el triomfalisme és el 100%.

Josep Salart
Josep Salart
07.07.2022  ·  09:25

Llegeixo en un altre panflet, que l’advocat Gonzalo Boye diu que la sentència que ha fet pública el Tribunal General de la UE demostra que les euroordres cursades contra Carles Puigdemont i Toni Comín l’octubre i novembre del 2019 són il·legals.

Tanmateix dir que l fotografía que acompanya l’article es posada amb mala llet, doncs la cara groga del malalt mental de la foto, ofén.

jordi Rovira
jordi Rovira
07.07.2022  ·  09:57

Un comentari obligat i que surt al pas de la mateixa lletra petita. Les lletres petites tant de la notícia d’ahir mateix, com de la reacció que ens serveix l’article editorial d’avui. En primer lloc, s’esmenta la sentència i la seva qualitat de fusible i salvaguarda per la figura institucional del President del Parlament Europeu. Si aquesta pertocava a algú provinent de Força Itàlia, amb tot el que això implica (com era el cas del senyor Tajani), no ens hauria de descentrar. La construcció de la independència catalana hi té quelcom a veure, i està immersa en una finestra d’oportunitat, que no acabem de valorar prou. No és fàcil donada la complexitat de la pròpia i difícil construcció d’un marc europeu dins una nova globalització emergent. Són molts els interessos en joc, i més els elements en pugna i fregament ( a voltes ben cruel, tal i com veiem a Ucraïna). Certament només sabem que hem d’insistir i perseverar; perquè tal lluita no és només (una qüestió identitària), sinó i principalment la construcció d’un model que vingui a substituir un altre que s’està escrostonant dia a dia i davant dels nostres nassos.
Aquesta perspectiva crec que és necessària i ens situa just al vell mig de la disciplina que el mateix exili no s’ha cansat de poder exposar fins a la insistència. Tanmateix res d’estrany, doncs el mateix exili té a bé poder ser alhora el centre i la perifèria de la política catalana. Em sembla que en aquest lloc hi ha un espai que avui és un sacrifici, però que ha de tenir un valuós valor polític que sovint oblidem. Com també oblidem el difícil i tortuós camí pel qual els estats antics que han construït (o destruït) europa s’han de poder posar en tensió i contradicció. Aquí també hi ha la necessitat de conseguir un efecte i dissimular la intenció i la força.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
07.07.2022  ·  10:08

Tot i estar d’acord que cal frenar un triomfalisme que sembla innecessari, crec que en aquest precís moment és necessari comptar amb ell per a mantenir el cap fred i l’esperit de lluita alt, això sí sense caure en l’excés.
Vostè mateix preneu aquest to quan escriviu que “Ja som molt lluny de la línia d’inici i molt, molt, a prop de la meta. I és veritat que tot indica que la victòria final és més probable que cap altra possibilitat.” No cal dir doncs que també contribueix a aquest triomfalisme necessari per a tots. Perquè sense aquest no sols ens costa de veure la victòria final probable, sinó que no hi ha qui pugui aguantar el trànsit fins a ella.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
07.07.2022  ·  10:38

És evident que el TGUE vol protegir Tajani però també és possible que aquest tribunal hagi estat “sensible” a les pressions espanyoles, com ho va estar el mateix Tajani el juny de 2019. Anem entrant ja, de forma definitiva, en la fase resolutiva del contenciós europeu. Veurem el pes real de la justícia i el pes real de l’estat espanyol. Jo no les tinc totes i ja he dit, en diverses ocasions, que els exiliats no tornaran perquè Espanya –autoritària, testosterònica, repressiva, venjativa i poc democràtica- no s’ho pot permetre i posarà tota la carn a la graella perquè Europa no li faci la “pirula”. Llegim bé la frase del canceller britànic Lord Palmerston –fa més de 50 anys- : “Europa no té amics, només interessos”. Així com Erdogan farà un canvi de cromos amb Suècia i Finlàndia –per permetre la entrada a l’OTAN- amb l’extradició dels exiliats Kurds, Espanya també té cromos per canviar.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
07.07.2022  ·  10:39

Una de calenta: “Ja som molt lluny de la línia d’inici i molt, molt, a prop de la meta. I és veritat que tot indica que la victòria final és més probable que cap altra possibilitat.” No li diguem triomfalisme però, potser si, un excés d’optimisme.
Una de freda…o tèbia: “És qüestió, doncs, de continuar el camí fet fins ara metòdicament i sense defallir”. Aquesta és, al meu entendre, una afirmació molt ajustada a la realitat.
Jo hi afegiria que, si és possible, treballem per fer un mapa del camí entenedor i a l’abast de molts. Que no sigui molt ràpid i molt pendent; que eviti vols màgics pels núvols i que circuli per sobre del terreny. A l’abast de les persones que hauran d’acabar votant, per majoria, el projecte d’autodeterminació.

Miquel Riera
Miquel Riera
07.07.2022  ·  10:59

Em sembla que la rapidesa de l´analisi de la sentencia s´atura en l´afer Taigiani, pero la raó que se li dona no deixa veure el reves que representa per en Llarena, crec que es molt aclaridor l´analisi que en fa l´advocat dels nostres politics Sr. Gonzalo Boye

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
07.07.2022  ·  11:52

Crec que el primer punt i principal de la UE és la confiança mútua entre els Estats.
En principi està bé però, és clar, hi ha molt filibusterisme dins dels Estats.
Si no s’està atent en això, es corre el perill de deixar de ser una Unió i convertir la UE en un senzill club en què cada membre és protegit pels altres com una mena de corporativisme.
Crec que la resolució del TGUE reconeix la condició d’eurodiputats a partir del moment del recompte, sense més condicions.
El recompte el fa cada Estat, (a Espanya es publica al BOE) i s’envia una llista al Parlament Europeu.
Si a la llista “és descuiden algú”, el Tajani (en aquest cas) no té “culpa”.
Ell havia de tenir la confiança de que parlem.
Ja sabem la realitat però “legalment” deu ser així.
Ara el TJUE potser dictarà una doctrina per harmonitzar el cos legal de la UE. Com s’ha d’enterar el Parlament Europeu dels electes de cada Estat?
A veure que passa!!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
07.07.2022  ·  12:46

La lluita és lenta i ben cert que a l´exterior s´ha fet bona feina però s´ ha de seguir lluitant fins el final. Seguim

Isabel M.T. Jordà
Isabel M.T. Jordà
07.07.2022  ·  15:26

Imagino que Gonzalo Boye no acceptarà els arguments donats pel TGUE així com així, que semblen més propis del Tribunal Supremo espanyol que no d’un tribunal de justícia europeu, i denunciarà les vegades que faci falta Antonio Tajani per haver acceptat una llista d’europarlamentaris que no respectava el resultat d’unes votacions a nivell europeu. La primera obligació d’un president del parlament europeu com era Tajani en aquell moment era assegurar-se que centenars de milers de ciutadans europeus catalans no es quedessin sense els seus representants escollits i ell aquesta obligació sagrada la va negligir.

teresa labourdette
teresa labourdette
07.07.2022  ·  15:58

Completament d’acord amb el comentari d’en Miquel Riera. Per salvar Tajani li han clavat un clatellot a Llarena.

Joan Royo
Joan Royo
07.07.2022  ·  17:13

Mai he estat triomfalista, potser peque de pessimista però. Sempre tinc present que fora d’Europa també hi ha vida.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
07.07.2022  ·  20:35

Tajani, Sassoli, TGUE, TJUE. Vicent, tot és un guirigall que costa molt de pair.
Triomfalisme? Cap, al menys per part meva. Tampoc observo massa optimisme en tots els components de la causa independentista. Per una banda, perquè ara no hi ha prou motiu i, per una altra, perquè podria ser malèfic amb decepció inclosa. Hem d’esperar esdeveniments, no podem fer altra cosa.

Berta Carulla
Berta Carulla
07.07.2022  ·  22:47

Moltes gràcies per la disculpa, jo vaig veure el titular i llegir per sobre i vaig fugir, perquè a Rossell se’l podrà criticar, però comparar-lo amb Valls em va semblar indecent: Valls no catarà mai una presó espanyola perquè és un espanyolista merdós.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes