Que aquest govern no oblide per què és on és

  • «Espere que aviat puguem interpretar això d'ahir com el final d'un recorregut de cessions que és conseqüència de no haver fet efectiva la república proclamada el 27 d'octubre»

Vicent Partal
29.05.2018 - 22:00
Actualització: 03.08.2018 - 11:26
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president de la Generalitat va fer ahir el pas que s’esperava aquestes darreres hores. Torra va acceptar les condicions de Mariano Rajoy per a formar govern i va canviar els quatre consellers restituïts per quatre que l’executiu espanyol, en teoria, acceptarà. Alhora que prenia aquesta decisió dolorosa, el govern anunciava una querella per prevaricació contra Mariano Rajoy, perquè la publicació dels nomenaments al DOGC era un ‘acte degut’ que no es podia impedir. El precedent de la querella que havia d’haver interposat el parlament dies enrere no ajuda gaire a confiar-hi, però d’entrada cal creure que el nou executiu ho farà.

La decisió del president Torra entristeix, ni que siga el final lògic d’un procés de cessions que va començar el 27 d’octubre, immediatament després de la proclamació de la independència. Aquell dia es va cedir en el punt principal, no fent efectiva la República. I després no s’ha deixat de cedir fins ahir. Els partits van acceptar de competir el 21 de desembre en unes eleccions fraudulentes i il·legals. Van avenir-se a formar un parlament de legitimitat més que dubtosa. El 30 de gener, quan els tres partits s’havien posat d’acord, el president del parlament va frenar la possibilitat que Puigdemont fos ratificat en el càrrec i que es fes efectiva la restitució que reclamaven els ciutadans amb el seu vot. Junts per Catalunya, sorprenentment, ho va acceptar i d’aleshores ençà s’ha cedit pràcticament en tot. És clar que hi ha hagut resistències importants, principalment la batalla jurídica internacional i el combat de la gent al carrer, però al cap i a la fi som on som perquè la majoria de la classe política independentista no ha volgut assumir el cost, col·lectiu i fins i tot personal, de la desobediència.

Que Torra accepte la peregrina idea –sense cap base jurídica– que Lluís Puig, Toni Comín, Josep Rull i Jordi Turull no poden ser consellers cal entendre-ho com la conseqüència lògica de tot això que ha anat passant aquests mesos. Només la CUP (i organitzacions civils com ara l’ANC) s’ha mantingut i ha reivindicat una vegada i una altra que es fes una cosa diferent, en la línia de recuperar la legitimitat truncada pel colp d’estat i de no acceptar imposicions. Però s’ha trobat sola perquè en aquest camí no l’han volguda seguir ni Esquerra ni Junts per Catalunya, amb els matisos i gradacions entre ells, que són ben visibles i tothom sap.

Vist des d’aquesta perspectiva, doncs, espere que aviat puguem interpretar això d’ahir com el final d’un recorregut de cessions que és conseqüència de no haver fet efectiva la república proclamada el 27 d’octubre. I tot plegat ha acabat intentant gests que, precisament després de tantes cessions anteriors, ja no tenien credibilitat. Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.

I estic segur que en tindrem la resposta ben aviat. En el mateix instant que es forme el govern, el 155 decaurà. Però ningú no es pot creure que minvarà la pressió del govern espanyol sobre el govern de Catalunya. Menys encara enmig de l’espectacle que es viu a Madrid, que reclama un escreix de gestualitat. Estic cert que Rajoy tardarà pocs dies a marcar noves imposicions per a fer recular més encara la majoria de govern. I quan passe això serà el moment de començar a valorar on vol anar la majoria republicana, fins on vol arribar. Conscients que el fet que el pacte de govern excloga implícitament cap desobediència serà una llosa autoimposada que pesarà molt.

Tradicionalment, als nous governs hom els donava cent dies abans de fer-ne cap balanç. I els cent dies, en aquest cas, serà una bona marca. N’estic segur. Si no em fallen els comptes parlem del 6 de setembre. I el mes de setembre s’haurà aclarit del tot la situació jurídica dels exiliats i segurament serem a punt d’encarar un judici contra els presos que ara ja no és prou clar que siga el que esperàvem. El xou madrileny s’haurà resolt o faltarà poc per a fer eleccions i el primer Onze de Setembre republicà marcarà el to de la ciutadania. Un dia que serà molt important, segurament més important que mai.

Serà molt important perquè aleshores ja haurem començat a comprovar si hi ha oportunitats que es puguen aprofitar d’una manera immediata o no. I serà molt important perquè el carrer haurà de tornar a prendre el protagonisme. Sabrem, amb prou seguretat, si la tardor del 2018 i la primavera del 2019 ens oferiran o no oportunitats de tornar al primer d’octubre i al vint-i-set. I ja sabrem gairebé segur si la legislatura es limitarà a fer això que ara en diuen ‘autonomisme republicà’ o si se cercarà la confrontació amb l’estat espanyol i l’ambició nacional i republicana per rematar la feina començada.


De possibilitats, vist des d’ara, sembla que no en faltaran. Més aviat podem esperar una tardor i una primavera molt calentes si el Consell de la República comença finalment a treballar, si Espanya perd davant la justícia internacional però s’encabota a jutjar els presos com si no passàs res, si hi ha eleccions que permeten de superar la barrera del 50% o si de debò els grups independentistes tenen la generositat necessària per a fer de les eleccions municipals un nou 14 d’abril. Són oportunitats concretes de reprendre la batalla per la República que avui ja podem veure, però que no seran efectives ni probables si el govern no comença a treballar avui mateix.

Siga com siga, la clau de tot plegat serà la que ha estat sempre. No hauríem arribat al 9-N sense una Via Catalana que fes pressió als polítics. No hauríem arribat al 27-S sense les grans mobilitzacions de la Meridiana i la Diagonal. No hauríem arribat a la proclamació de la República sense el primer d’octubre i la vaga de país. No hauríem resistit el colp d’estat sense la impressionant manifestació del carrer de la Marina. No hauríem guanyat el 21 de desembre sense la mobilització de Brussel·les.

Els partits polítics independentistes, això ho sabem tots, han anat sempre a remolc de la gent, empesos per la gent i ara caldrà renovar aquesta pressió i dirigir-la en la línia adequada. Dirigir-la a aconseguir que aquest govern no oblide en cap moment que va ser votat com una renovació del vot fundacional del primer d’octubre. Els podem donar cent dies de gràcia i ho farem, però ells han de ser conscients que els vigilarem a partir del primer minut perquè no obliden el sentit del vot. De fet, a partir d’avui mateix.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
29.05.2018  ·  22:18

Allò que s’autoanomena la “classe política” és un conjunt de persones que, amb massa freqüència, no té més possibilitats de treball que els càrrecs públics. I en a catalana, sembla que també n’hi ha, d’aquests. Tot i que, afortunadament, uns quants ja se n’han anat a casa. O a recer dels ocupants, que també.
S’ha arribat a proclamar la República gràcies al Poble, que els polítics encara estarien pensant i decidint com avançar. I ara, cal que el Govern sàpiga que el Poble els estarà empenyent cap a on han d’anar. Que va ser el Poble qui va rebre el 1 d’octubre. I que en continua patint repressió, atacs i ofenses de tota mena. Que hi haja dirigents empresonats és lògic. Especialment des de la lògica espanyola. Però no hi ha autonomia on retornar. ha desaparegut. I al davant, tanta llei i tanta paraula buida, només hi ha un partit que, segons els tribunals, és una banda de malfactors. Literalment. I els seus palmeros, des del Ciudadanos fins el PSOE, que encara es veu que són pitjors. De manera que el govern Torra caldrà que faça els seus deures. Que són els nostres. Des del primer dia.

jaume vall
jaume vall
29.05.2018  ·  22:40

Sovint he estat molt crític amb la nostra classe política. Quasi sempre he valorat la força de la raó transversal, assembleària, popular. Caldria evolucionar, i , sense deixar la simbologia que tant de visibilització ens ha donat, anar més per feina.
Crec que, sense oblidar el vessant passional, el que ens surt del cor i de l’estòmac, també hem d’utilitzar el cap, ser més freds. Per això, considero que serà més útil per als nostres interessos tenir govern, que no tenir-lo. Considero que serà més útil donar suport a la moció de censura que no donar-lo. (El que passa és que ha de quedar clar per què es dona. I s’ha de verbalitzar. Igual com hem tibat les costures dels tribunals espanyols per un futur procediment judicial a Europa, ara hem de tibar les costures polítiques, per un futur comiat en què es pugui recordar que mentre érem “dependents” vam ajudar bonus fide l’estat espanyol perquè es regenerés. Quan siguem independents ja abandonarem els escons al Congreso.)
I, al mateix temps que tot això, no hem d’oblidar el cor i l’estòmac. I que l’ANC critiqui aquesta cessió del nostre govern. Que ho faci per anar marcant el camí, per no oblidar d’on venim, que ho faci amb lleialtat, i sabent quin paper ha de fer cadascú.
Molts deures, és evident. Tenim un futur immediat fosc, de patiment, de resistència. Tenim un futur a mig termini clar, ple d’il·lusió nacional, de decència social. Cal merèixer-nos la recompensa.

Antoni Oller
Antoni Oller
29.05.2018  ·  22:45

Estic tant emprenyat que no tinc esma per comentar res. I mira que l’editorial d’avui s’ho val, és llarg i està currat (té 1116 paraules, més de l’habitual). Però no tinc ànim per recordar-ne altra cosa que el resum del vergonyós passat recent: “el final lògic d’un procés de cessions que va començar el 27 d’octubre, immediatament després de la proclamació de la independència. Aquell dia es va cedir en el punt principal, no fent efectiva la república. I després no s’ha deixat de cedir fins ahir.” M’agradaria creure en Partal, ho juro, però ja no puc; no hi ha res que m’indiqui que la cessió d’ahir és “el final lògic del procés de cessions”. La CUP va fer molt malament de permetre la investidura de Torra, vull pensar que ara se n’adonen.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
29.05.2018  ·  22:59

Bastant d’acord amb el que diu Jaume Vall.

L’estat espanyol, un cop trencat el tabú d’aplicar el 155, el tornarà a aplicar tan bon punt els convingui, i tantes vegades com convingui. Qualsevol acció pot ser l’excusa per suspendre l’autonomia. Per a ells és una qüestió de demostrar que qui mana són ells. I ja hem albirat prou aquests mesos com per veure que forçaran les lleis o n’hi crearan a mida per tal de combatre l’independentisme. Sense miraments. I això ho farà Sánchez, Rivera o qui governi.

Tot això no ho dic per fer por, però només si som conscients de què tenim davant podem analitzar com atacar-ho. Jo també crec que tenir un govern autonòmic és una eina útil, ara mateix. Es poden fer polítiques, controlar el territori, etc. Però sempre amb l’objectiu final ben present.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
29.05.2018  ·  23:08

Un amic m’ha enviat un whattsapp: “De submissió en submissió, fins la rendició total”-

Després, m’ha passat a buscar, que teniem reunió del CDR.

Indesinenter

Rosa Gispert
Rosa Gispert
29.05.2018  ·  23:17

Per molt llarg ens ho poses Vicent. En tot cas ja ens ho explicaras quan torni a haver-hi quelcom d’interessant. Plego de seguir la politiqueta de saló i de creure en els politiquets de professió. I no crec que sigui per falta de voluntat del President. Tenim un sistema polític paràssit i clientelista que no es capaç de mirar pels interessos del país. Això és el primer que hauriem d’arreglar si volem fer algún día una república de veritat.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
29.05.2018  ·  23:26

Un dia trist, certament.

Tornem al peix al cove (ara esquifit i mig podrit).

Em subleva aquest sistemàtic segrest de la voluntat popular per part de la classe política, aquesta “pragmatisme”, escepticisme o prudència paternalistes…

El poble ha confiat en els polítics… però aquests no han confiat en el poble.

És curiós: fa cent anys eren personalitats fortes les que lideraven les lluites d’alliberament nacional (Pilsudski, Masaryk, Collins…). Ara els pobles han d’empènyer una colla de polítics esclafats per consideracions morals mal enfocades i escrúpols tècnics, legals, econòmics de vol ras i perspectiva curta. Potser sí que s’ha acabat la Història… i amb ella la llibertat i la revolució. Quin desastre.

Empar Valls
Empar Valls
29.05.2018  ·  23:29

El nostre èxit és la intel·ligència colectiva. L’ 1O va ser així. Esperem la oportunitat d’un altre, amb astúcia i picardia, i serà el poble que finalment farà efectiva la República. Paciència.

eva salas
eva salas
29.05.2018  ·  23:53

No estic d’acord.
Confio.
Hi ha un independentisme més poruc que reclamava seny. Estem oferint seny i la resposta d’Espanya segueix sent la repressió. Calia evidenciar-ho. El cercle d’economia ja piula més a favor nostre. Ampliar la base no pot anar només cap a una banda.
Desobediència sense garantis d’+exit no va enlloc.
Amb el nomenament dels Consellers presos s’ha evidenciat la il.legalitat espanyola no publicant el nomenament. Tots sabem que maoi no podrem, ni volem, tornar on érem, per tant és igual quins noms hi hagi al govern. La única condició és que siguin independentistes i ho són. De tota manera ténen les mans lligades.
Tornarem a viure un 1 d’O i aquesta vegada actuarem amb coneixement i certeses. Estic segura que els nsotres representants ens hi duran amb majors garanties. I sobretot amb una feina feta a l’exterior (i a l’interior) impecable.

Joan Benet
Joan Benet
29.05.2018  ·  23:56

Tot i que avui probablement no podré dormir per l’emprenyament, intentaré no desbarrar massa…
Sóc dels que creu que la independència s’hauria d’haver proclamat i defensat el 3 d’Octubre. Però com que no tinc manera de saber com haurien anat les coses, res a dir del govern anterior.
Ara bé: els qui es varen presentar a les eleccions del 21D sabien perfectament amb quina situació es trobarien en cas de guanyar i estar en situació de poder formar govern. I si durant la campanya ens haguessin explicat que el que volien fer era això d’ara i no restituir en Puigdemont, molt em temo que el resultat hauria estat un altre. Així que sota el meu punt de vista, tant ERC com el PDECat han utilitzat per fer una cosa uns vots que van rebre per fer-ne una altra. En el meu llenguatge, això és un frau als electors. Hauria estat més honest haver renunciat i convocar noves eleccions. Però saben que la gent està emprenyada i decebuda i molt probablement haurien patit un trasbals de vots cap a la CUP. I com que els hi va la paga, han preferit mantenir el frau.
I quan arribin les municipals, faran mans i mànigues per treure’s a en Graupera del mig per la mateixa raó.
I com que la davallada de vots (que és l’únic que els preocupa) trigarà en arribar, jo penso que la cosa va per llarg. A no ser que els independentistes els ignorem completament i comencem a fer les coses com si ells no hi fossin. Perquè ara com ara, són més part del problema que de la solució.
I com que ja m’allargo massa, un altre dia diré que en penso de l’enganyifa d’eixamplar la base i de les collonades d’en Tardà…
Em dol en l’ànima benvolgut senyor Partal, però sembla que no estàvem a un pam de la independència…

Jaume Jose
Jaume Jose
30.05.2018  ·  00:02

Jo estic tant trist com el dia que decidí anar a votar a les eleccions colonials (21D) prr aquest altre acatament a la arbritrarietat espanyola (nemenament de consellers del 29 de maig) però no penso deixar-me abatre, com al 21D, per la metròpoli. Com a democrata penso que els catalans farem sentir la nostra opinió i voluntat pacíficament. Els democrates ens hauran d’escoltar. Els no democrates faran com sempre. El meu dubte és en el nombre de democrates que hi ha al nostre voltant.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
30.05.2018  ·  00:14

En decaure el 155 mantenir el control de les finances no té justificació legal. Eixa és la primera pedra de toc.

Antoni Elias
Antoni Elias
30.05.2018  ·  00:26

Dues consideracions: ni 27-Oct; ni 50%

1/ La república s’havia d’haver proclamat el 3 d’Octubre, no el 27; després ja era tard.

2/ Per què parlem del 50%: el 80% (80%!!!) dels catalans accepten el resultat d’un referèndum amb el 50%+1; i l’1-Oct tot i que els que no van votar haguessin votat No (amb la participació del 2015), hauria sortit igualment el SÍ (us haig de tornar a fer els números?).

Pep Vinyals
Pep Vinyals
30.05.2018  ·  00:56

Totalment d’acord, Vicent. Que la claudicació d’avui, que ja és continuació d’altres claudicacions -com bé dius-, no vingui continuada amb altres claudicacions emmascarades i disfressades, les quals per molt republicanes que s’adjectivin, no passaran de ser una cessió més. I aquest, clarament no ha de ser el camí. No és el camí de l’1 d’octubre ni el de la majoria de vots del 21D Aquest vespre ho deia molt bé Bel Olid al 3/24: Potser decaurà el 155 amb la formació i acceptació per part de Madrid del nou govern; però Madrid seguirà tractant d’imposar línies vermelles impedint de governar en el sentit dels vots que van donar la majoria als partits amb un programa independentista el 21D. I llavors què farem? Seguirem fent gestos “republicans ” de cara a la galeria, mentre s’acaten totes les pressions? O bé, ens decidirem a desobeir d’una vegada?

Maria do Carmo Marques
Maria do Carmo Marques
30.05.2018  ·  00:56

Per tots aquells que hem votat la restituició del Govern, l’invetidura del President Puigdemont i també la desobediència (que, si som seriosos, és ineludible), aquest pas que ha donat el Sr. Quim Torra és una claudicació en tota regla. Un mal ús del nostre vot. Un desviament de la legitimitat cap a vies que no volem i a les quals ja hem dit que no moltes vegades. I qué passa amb el MH President Puigdemont, aquests dies? Ja no és el President? Es limita a tweetar com si fos un de nosaltres? Què fa?

Realment, el desconcert és enorme, la tristó profunda. Sincerament. Què farà aquest Govern? Prepararà les estructures d’Estat? Reconduirà el Major Trapero? Desobeirà o posarà un llaç groc al balcó? Comandará efectivament els Mossos? S’oposarà a les Directrius d’Espanya? Criarà un banc públic? Reconduirà i farà efectives totes les lleis tumbades pel Constitucional? O ens seguirán enviant la Pilar Rahola (me l’estimo molt) per animar el personal malgrat els cataments que vindran, un rere l’altre?

Jo, em passo directament a l’oposició civil. No donc ni 100 dies a aquest Govern. Ja he vist prou aquests 150 dies des de l’1 de gener. Han oblidat l’1 d’octubre. Amb les farses de sempre. I a més, és una tristó àgria.

David Duran
David Duran
30.05.2018  ·  00:57

Un cop més, Vicent, excel•lent anàlisi. Els partits sempre s’han mostrat la part feble del procés. Potser són organitzacions per a la gestió, no pel canvi; dificultat per arribar a acords; i, cada cop més, presa de decisions sense informar la població que els hem de donar suport. Però ho farem, si la gent segueix liderant el procés.

Roman Sauret
Roman Sauret
30.05.2018  ·  00:57

Feia molt de temps que no llegia res tant encoratjador, tant engrescador i tant contundent.

M’en vaig a dormir ben cofoi.

Demolidor!!!.

Víctor Serra
Víctor Serra
30.05.2018  ·  00:58

Vicent, sí cal vigilar el govern perquè faci el possible per avançar cap a la República recuperant les institucions de manera efectiva, i un cop haguem fet fora Rajoy, acabant també amb la intervenció de les finances de la Generalitat. Veint qui són els consellers i el President, crec que no podem dubtar de les seves conviccions republicanes d’entrada.
Per altra banda, no cal lamentar-nos més del 27 d’octubre. Entre altres coses perquè ningú pot honestament assegurar que si haguéssim resistit ara estariem millor. No ho sabem . Sí sabem que la reacció espanyola hagués sigut furibunda.
El proper 11 de setembre serà important, però molt més important, fins i tot imprescindible, és passar del 50% dels vots en les 3 properes eleccions que ens esperen en un any.
Sense això no farem res, per moltes declaracions abrandades que fem.

Josep Vicent Sala
Josep Vicent Sala
30.05.2018  ·  00:58

L’editorial de hui condensa molt bé aquests últims quatre mesos i el que està per vindre en els propers. Solament afegir que és admirable que digues el que dius amb l’estoïcisme petri i paciència franciscana de la que sols fer gala. Sobretot veient els espectacles que ens toca veure. Potser massa generositat però la generositat mai està de més.

Guillem Bosch
Guillem Bosch
30.05.2018  ·  00:59

Estimat Vicent, malgrat la lucidesa sempre afilada dels teus editorials i la fe que jo hi poso cada vespre en llegir-los, llegeixo i rellegeixo el d’avui i el sento com un eco feble i llunyà, com un gest voluntariós però gastat, i cansat, com un miratge que té l’aspecte d’una esperança de nàufrag.
Ho sento. I suposo que, sobretot, ho he de sentir per mi mateix.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
30.05.2018  ·  00:59

Potser soc jo que no ho entenc, però la república no ha de venir del Govern de la Generalitat, que és una institució autonòmica i que s’ha demostrat que poden controlar quan vulguin.
Ha de venir del Consell de la República i del que es pugui fer fora de les grapes de Madrid.
Si ens hem de passar la vida parlant del Govern de la Generalitat, em temo que no anem bé.
Lo “de la llei” no era possible i em pensava que ja teníem clar que calia construir de nou.
Precisament el MHP Torra ha deixat clara la subordinació al Govern legítim, que ha de ser el de la República i que volem i necessitem veure que s’engega.
I amb això no vull treure cap mèrit ni exigència al Govern de la Generalitat, que té feina i difícil.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
30.05.2018  ·  01:00

Cent dies
Mil dies
Tot el temps del mon per buscar excuses per als nostres politics.
Tot el temps del mon per inventar un futur que ells impediran que passi mai.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
30.05.2018  ·  01:00

Un amic m’ha enviat un whattsapp:
“De submissió en submissió, fins la rendició total”
Després, m’ha passat a buscar, que teníem reunió del CDR.

Indesinenter

Sergi Guitart
Sergi Guitart
30.05.2018  ·  03:15

“assumir el cost, col·lectiu i fins i tot personal”

Catalunya pot assumir el cost que desde el 3 ó 10 ó 27 d’octubre de l’any passat 2 milions de persones no utilizarien “pel seu orgull independentista” el passaport espanyol per viatjar o el seu DNI per fer gestions o el seu NIF per facturar? (a tall d’exemple, millor no parlem de sanitat ni calaix.. )

Crec i estic absolutament convençut que NO.

I la resta dels 2,5 milions censats (o si voleu el 52% que no era declaradament independentista ni el 27S ni el 21D) què? Deixant de banda els 3 milions “no censats” fins arrivar als 7,5 milions que diuen que sóm a Catalunya. Tampoc podrien utilitzar ni renovar dins territori de “la republica unilateral catalana” el Passaport DNI NIF ni document oficial espanyol amb tot el que això implica? (algú seriosament es planteja les implicacions deixant de banda el cor i pensant amb el cap..)

I totes les conexions i lligams exteriors económico culturals? No podria entrar ningú a fer o seguir el seu negoci o a fer una conferència a un pais no reconegut, sense control aeri ni maritim ni economic ni policial ni militar ni judicial ni ni ni..

O LA GRAN SOLUCIÓ era la llei de transició de fireta que deia que tothom estaria “de bon rotllo” inclosa Spain i la EU? Es a dir, seriem els nens mimats que canviariem les normes dels països del món perque ens ho haviem guanyat en un referèndum unilateral?

Suposant que donessim dret a Spain a fer un litigi pel cas? Esteu segurs que hauriem pogut “assumir el cost, col·lectiu i fins i tot personal” estant 8 mesos a la deriva, i els que faltarien per aclarir el litigi? Sense ni un duro, ni sanitat, desconnectats, i socialment dividits per no dir enfrontats..

No es millor seguir el model Escocès? Que el poble decideixi que vol i després es troba la manera d’implementar-ho?

Sabeu que li passa a un vehicle quan va a velocitat de sisena marxa i pel motiu que sigui es pasa de sisena a primera?

Voleu asumir “el cost individual i dels que venen de cara” de provar-ho?…

Espero que la CUP i l’ANC despertin i donin soport i treballin incondicionalment i incansablement per aconseguir un referèndum acordat i una desconnexió sincronitzada i pactada, si es que es guanya que soc dels porucs que no ho tenen tant clar però dels que no els agrada perdre ni menjar-se la fruita verda…

Referendum pactat avalat per les lleis internacuonals és la unica sortida. La resta com dirien en castellà és un “engaña bobos” o que es produeixi un miracle a nivell internacional..

Ja ho anirem veient…

Oriol Roig
Oriol Roig
30.05.2018  ·  05:43

Estic, com molts, emprenyat, però ara com ara tenim el cul lligat fins a l’octubre. El govern de JxCat/ERC haurà de decidir si fer passos endavant, o si putejar-ramonejar. I mentrestant el gobierno, sia del PP o un Frankenstein sorgit de la moció de censura, s’anirà podrint a Madrid. I la merda anirà fent pudor, i la prima de risc pujant, i la situació a Espanya més i més insostenible. I a Catalunya farem bé d’ajudar a que ho sigui encara més. Com al judo, cal fer servir la força de l’oponent per fer-lo caure.

No cal lamentar-se més pel 3, ni el 10, ni el 27 d’octubre del 2017. No podem canviar els errors que vam cometre. Cal pensar que farem l’octubre del 2018. I segons que hagi fet el govern Torra en els 4 mesos vinents, decidir si seguir-los fent confiança o engegar-ho tot a dida i triar algú altri.

Felip Infiesta
Felip Infiesta
30.05.2018  ·  06:42

El problema no és el 47, el 50 o el 54%…doncs a Cat un 80 % de la gent vol un referèndum i ni cas….a itàlia és vota i el President de la Rep i la UE no deixen fer el govern que surt de les urnes, a Grècia ni cas del referèndum que és va fer…El problema és que tenen segrestada la democràcia i quan un desafia l’status quo a la pressó….en front d’aixó la gent ha de desobeir en legitima defensa, desobediència civil, resistència pacífica i mobilització, hem de deixar de delegar en els polítics que no ens escolten i hem de fer sal, anar minant i desacreditant des de tots els racons aquest poder corrupte

lluis zaera
lluis zaera
30.05.2018  ·  07:23

Gràcies per les reflexions, m’alleuren la fustració de la situació que estem vivint. Em de continuar. El que compta es el resultat final.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
30.05.2018  ·  08:05

La CUP ha parlat per molts de nosaltr@s:

https://youtu.be/rmwQRkLfIYo

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
30.05.2018  ·  08:26

Uns polítics que no volen assumir el cost personal i/o col·lectiu de la desobediència no em mereixen cap credibilitat. Perquè es presenten a unes eleccions si després no defensen el resultat de les urnes? Vergonyós!

Pep Agulló
Pep Agulló
30.05.2018  ·  08:33

PRESSIÓ (NO PAS CRÍTIQUES EXTEMPORÀNIES) EN LA LÍNIA ADEQUADA
Un govern que neix marcat pel 155 crec que no oblidarà per què és on és. El segon paràgraf de l’editorial explica bé el que tots sabem. La renúncia d’una majoria republicana va començar després del 27-O. Però a partir del 21-D amb l’acceptació d’unes eleccions il·legals convocades pel cop d’Estat, tot l’arc parlamentari republicà, tot, inclosa la CUP (Vicent m’ho expliques?: “Només la CUP (i organitzacions civils com ara l’ANC) s’ha mantingut…”), van deixar la iniciativa al 155. I si no tenim la iniciativa, hem de lluitar a la contra, no hi ha més. Mesurarem l'”efectivitat” d’aquest govern en la mesura que recuperem el to de l’enfrontament amb l’Estat que no ens deixarà, ara, marge de recuperació. Haurà de ser hàbil, intel·ligent i valent. Les crítiques per a després dels 100 dies. Una bona editorial.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
30.05.2018  ·  08:34

S’ha de formar el Consell de la República presidit per Carles Puigdemont. El president Torra s’hi ha de reunir regularment i s’ha de fer veure l’autoritat del Consell Per la República aprovant al Parlament les lleis i resolucions que proposi el Consell. S’ha d’iniciar, tan aviat com sigui possible, el procés constituent, ha de ser una reflexió-discussió-proposta que arribi a les entranyes del país i s’ha de proposar una data concreta de nou referèndum per aprovar la nova constitució. Aquestes serien les línies mestres del full de ruta ara.

Albert Miret
Albert Miret
30.05.2018  ·  08:53

Hi ha una sola cosa que m’agrada dels espanyols, i és que mai dubten d’anar junts per aconseguir el que volen. Aquí no. Aquí tothom en sap més que el del costat, i ningú pensa passar pel forat que li marca un altre. Tots som presidents i consellers d’un govern imaginari disposats per a decidir i per a sumar o restar possibilitats a un o a altre. Jo també sóc així. Però si m’ho penso una mica més, veig que si realment volem arribar a un port, o remem tots en la mateixa direcció encara que de primer ens sembli que no és la bona i assumint el risc d’anar tots contra les roques, o deixem de buscar el port. Però segur que remant cada un al seu antull, no ens mourem d’on som.
Primer de tot cal saber què pretenen els nostres polítics cedint, perquè de vegades, si t’has equivocat, cal fer no una sinó quatre passes enrere per tornar a agafar el camí bo. Fent excursions ho hem fet mil vegades sense sentir-nos gens traïdors ni covards. Per tant, és imprescindible augmentar el nivell d’informació de qualitat. Hem d’exigir poder saber més coses. Si quan ho sapiguem ens sembla A UNA MAJORIA que s’equivoquen, llavors TOTS tornem a votar per a canviar-los. Si no, els obeïm TOTS encara que no ens agradi, però no fem l’enèsima escissió, perquè això sabem que ens debilita i que és el que l’enemic espera amb candeletes que fem.
Una altra cosa que vull dir és que estic tip de sentir veus que diuen que ens vam equivocar i que la vam cagar tant i tant. (Ahir, veient per TV el merder espanyol amb la Gürtel, la moció, i les seves guerretes caïnites pensava si encara queda algú dels que diuen que el Procés no ha servit per a res). A la tardor, vam fer el que en aquell moment va semblar millor, traïts per les sirenes basques i madrilenyes que cantaven al govern que l’enemic volia parlar i a més amenaçats de treure l’exèrcit al carrer (com sempre). O és que algú estaria més content si hi haguessin hagut morts i avui estiguéssim ocupats per l’exèrcit i plens de franctiradors per les finestres? És habilitat i unitat el que ens falta, i no és que ningú sigui covard ni traïdor, sinó que estem lluitant contra una immensa màquina pensada per triturar-nos, i això vol molta força, molta unitat, molta valentia, i també molta paciència, i cap ballet versallesc a fer davant la piconadora com fan els nostres partidets massa sovint. Si no som capaços d’anar units a la lluita, val més que anem a fer una partida de billar, perquè és el senyal que no estàvem preparats. Més unitat i menys planys!

Antoni Vicenç
Antoni Vicenç
30.05.2018  ·  09:04

A més claudicacions, més CUP i més ANC!

Josep Castelltort
Josep Castelltort
30.05.2018  ·  09:06

No hi ha solució per al problema del descontent dels que volen la via insurreccional. Cada dia que passa veuen que no es fa i s’enfaden.
Tenen els argument de la dignitat, dels símbols, de les agressions, les oportunitats perdudes…
Hi ha l’altra via que és la de la perseverància. El “tossudament alçats”. Crec que amb la societat en què vivim té més possibilitats. No és gens heroica. Però requereix un voluntat de ferro per no caure en els paranys. sobretot els de l’autonomisme. El paranys de rendir-se per aconseguir afluixar la pressió de l’enemic, vestit això sí, de discursos que, si no coneguessim prou què s’amaga darrera, semblarien raonables.

Victor Serra
Victor Serra
30.05.2018  ·  09:06

Totalment d’acord amb Sergi Guitart. Ens cal fer política adulta. L’alternativa a no fer Govern en aquest moment suposava mesos de litigar amb l’Estat espanyol, mentre ells continuaven controlant els Mossos, amenaçant l’escola i TV3 i fent fora bon personal de la nostra administració. Quina avantatge i veieu ? Ara que Rajoy ja s’ha retratat per carta, presentem la demanda i a treballar i recuperar les institucions. A lluitar contra l’ultradreta amb els Mossos, a defensar professors amenaçats, a contestar els fiscals falangistes que ens han posat, a defensar els mitjans de comunicació i a governar bé per passar del 50%.

Jordi Zamora
Jordi Zamora
30.05.2018  ·  09:14

Completament d’acord que els polítics necessiten sentir el nostre alè al clatell, per no despistar-se. El que potser és més discutible és l’afirmació que “… si de debò els grups independentistes tenen la generositat necessària per a fer de les eleccions municipals un nou 14 d’abril”. Tant l’experiència de totes les eleccions des del 2015, com les conclusions del dilema del presoner, ens diuen que es treu més benefici de la cooperació que de la competència. Per tant, no veig que suposi gaire sacrifici la possibilitat de triomfar, en comptes d’aspirar a ser tots únicament cap de ratolí, anant tots per separats a les eleccions.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
30.05.2018  ·  09:41

Solsament amb unitat politica i social i amb determinació trobarem el nostre moment! Tot lo altre son qllonades!

Josep Salart
Josep Salart
30.05.2018  ·  09:43

Si fa uns dies em feien comprar que en Quim Torra i el president Puigdemont van a una, i van a totes, avui encara ho compro.
Mentre eperava el 3/24 veig una merda de programa on feien una festa i que intervenia el president Torra. No se si ho vaigentendre malament però deia: amics del El Periodico..

Això sí que em va tocar els dellonsis i em va produïr gratera.

Sigui com sigui, tenim l’Elisenda, els CDR, la Cup i més important encara, gent a la preso i exiliats.

Esperem les properes jugades i mirem d’anar tots a una.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
30.05.2018  ·  09:51

Que jo sapigue,el 155 encara es vigent
De veritat creieu que el treuran?😂😂😂😂😂😂😂😂😂

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
30.05.2018  ·  10:15

Molt trist aquest nou acotament de cap a Madrid…

No complir amb les promeses electorals hauria de començar a passar factura de veritat. Això de prometre el que no saps si no podràs complir, i que després no pots, efectivament complir, comença a fer pudor.

Segueixo pensant que obeir no és la millor manera ni de crear un clima de resistència a l’interior ni d’intervencionisme a l’exterior…

Joan López
Joan López
30.05.2018  ·  10:19

Ara ja sabem on som,que tenim i qui hi ha fem-nos costat. El cami es sortir de Ñ, i aquet ha de ser-hi el únic objetiu. Tenim a Puigdemont que ja el Suprem de Ñ sap que mai l’entregarán. L’autonomia ja no serveix,no serveix res que no sigui la Republica de Catalunya. Nem junts a assolir-la.

joaquim peñalver
joaquim peñalver
30.05.2018  ·  10:27

La rendició ja és i total.Sense desobediència no hi ha REPÚBLICA,la resta bones paraules.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
30.05.2018  ·  10:28

Un govern inoperant per a una autonomia inexistent. Davant un estat que no dubta de saltar-se les lleis presentaran una querella per prevaricació? Quina gràcia. Que no n’han tingut prou els polítics. Si no es constitueix una república sòlida mai aconseguirem retornar els presos, els actuals i els que hi haurà en el futur. Davant un estat que no dubta d’utilitzar la força per reprimir l’opinió política dels ciutadans només hi ha una solució República.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
30.05.2018  ·  10:46

Almenys ara sabem que només podem comptar amb les organitzacions tipus ANC, Òmnium o els CDR. Puc concedir-li una oportunitat a la CUP. Però reconec estar molt decebut amb JxC i ERC. Així que ara sabem que la propera vegada ho hem de muntar tot a nivell de carrer i prescindir dels polítics. És així de dur.

maria serra
maria serra
30.05.2018  ·  10:48

Estic massa enfadada per dir-hi la meva sobre el nou govern , Ole! per el gran ministre Alfonso María Dastis Quecedo, mentre nosaltres tenim en Raúl Romeva a la presó, com ens podem entendre amb aquesta gent…….

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
30.05.2018  ·  11:02

Després de dos-cents dies de desgràcia, a aquests partits, ara ja al govern, encara els calen cent de gràcia? Si ho són en el sentit d’acudit, els dono per garantits.
Confio que la CUP ens estalviï un excés de rialles i plors i facin el que han de fer.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
30.05.2018  ·  11:04

Totalment cert, a cada pasa d’indecisió per part nostre hi ha hagut una pas endavant de convenciment dels colpistes del 155.

Tant és així que ara ells ja saben com actuar amb el 155, cosa que el 1-O encara no ho tenien clar. Ara saben que tot i que no sigui estrictament legal, fins i tot des del punt de vista de la seva constitució del 78, s’ho poden saltar impunement perquè al davant han tingut uns polítics porucs, especialment ERC.

S’ha malmès la confiança entre els partits independentistes i amb la ciutadania.
I ERC, amb Roger Torrent i la seva sortida de pacte el 30G, ha estat darrerament la gran responsable, després de les febleses del 10-O o el 27-O.

Hem de ser nosaltres els primers a demostrar que volem realment la llibertat, que volem la Independència, això abans que ens comencin a reconèixer altres països.
Sempre ha sigut així, els reconeixements han vingut quan el poble que s’independitza demostra que va a totes, cosa que no vàrem fer a l’octubre passat.

Perquè que ningú pensi que el retorn a l’autonomisme serà una solució, una autonomia com la existent fa una any, que ja era descafeïnada i intervinguda.
La prova la tenim en que en tots aquests mesos, molt abans del 1-O, el gobierno de la Ñ no ha ofert cap pas per a negociar, al contrari ha estat mes repressiu amb l’únic objectiu aniquilar la cultura i la economía catalanes, una regressió en tota regla.

Si algún polític te por, ho respecto, el que no respecto és que ell sigui part dels pals a les rodes, com va ser el passat 30G per exemple, que no accepti el càrrec i cedeixi el seu lloc a algú disposat a anar temporalment a l’exili.

S’ha dit moltes vegades, i la coherent CUP ho ha dit també: un representant polític català perseguit, o 12, és assumible per la Ñ i la patètica UE, però 1.000 ja no pet la UE, aleshores ens guanyaríem la nostra llibertat i el nostre dret a decidir.

Francesc Fortian
Francesc Fortian
30.05.2018  ·  11:06

Amb Madrid no hi ha cap possibilitat de diàleg, ni ara ni mai més.
Volguer marejar la perdiu amb vagues promeses de pretesos suports internacionals, es anar en contra dels millons de catalans que des del carrer varem forçar una Repùblica, que després ens van escamotejar.
Només amb una actitud ferma, publica, decidida i irrenunciable, podem fer front a un estat, que per corrupte i desmanegat es encara més perillós.
Mentres els impostos recaudats a Catalunya serveixin per finançar un estat que ens nega el pa i la sal, no podrem desempallegar-nos de la repressió.
Ara toca ser valens, sobretot els nostres polítics, i el que no vulgui ser-ho, que s’hen vagi a casa.
Unitat i fermesa fins a la Repùblica Catalana!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
30.05.2018  ·  11:23

Mai havíem transitat per un camí tan complex.
Milers d’opinions i de propostes. Jo no goso opinar.
Sé que de totes les propostes n’hi ha que són molt bones, d’altres per anar fent i d’altres que ens van a la contra.
La certesa de la proposta millor la sabrem quan ja estarà funcionant.
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sergi Guitart
Sergi Guitart
30.05.2018  ·  11:39

“el cost, col·lectiu i fins i tot personal, de la desobediència.”

Proclamar la desobediència “de boquilla” com fa la CUP l’ANC i molta gent es molt fàcil, parlar per parlar es molt fàcil, però primer cal donar exemple..

Si CUP ANC i cia deixen de pagar impostos a Madrid i tots els seus membres i simpatitzants estripen tota la documentació “il·legítima” espanyola (passaport, dni, nif) i lligams amb el sistema “il·legítim” espanyol, llavors potser me’ls començaré a creure.. Que surtin al carrer i ho fagin en public a veure quants són..

Dir que els polítics fagin ‘via desobediencia” el que ha votat el poble es molt fàcil i queda molt bé, però si a la pràctica és immaterialitzable, deu ser que es van equivocar en el que posaven al programa electoral de com es farien les coses o ens volen vendre sopars de duro per a que els votem, només els falta dir que a la república catalana tothom tindrà una paga mensual de mil euros sense moure un dit, o que enviarem un coet a la lluna.. i pobre dvells que no compleixin..

Seguir insistint en la “desobediència” “anti-sistema” es allò que ja no saps si estan amb tu o contra tu per a seguir donant joc a l’altra bàndol (ei, som l’enemic que necessites i estem aquí) enlloc de anar de cara amb una proposta directa, fulminant, i avalada per organitzacions internacionals (dret a l’autodeterminació)

Aneu amb compte amb els “anti-sistema” que després resulta que és l’Ajuntament els qui els paga el lokal okupat..

“el cost, col·lectiu i fins i tot personal, de la desobediència.”

jaume vall
jaume vall
30.05.2018  ·  12:52

Avui faig una segona aportació. Ho sento, però estic molt decebut… amb els comentaris hipercrítics al que fa el nostre govern.
Molt valents, som tots, rere una pantalla d’ordinador, escrivint al teclat les nostres reflexions. No m’agradarà viure en una república que a la que hi ha una cosa que no entenem, que no en sabem totes les dades, la nostra rèplica és repartir carnets de botiflers.
Tots els que som tan exigents amb en Quim Torra, en Oriol Junqueras i d’altres, en el dia a dia desafiem l’estat espanyol ?
Alguns dels superpuristes que només votaran les CUP a partir d’ara, han estat a la presó, a l’exili?
(Fins fa dos dies jo era dels molt enfadats amb els nostres polítics, sobretot per la seva incapacitat d’unir-se davant els embats nacionalistes espanyols. Però, una vegada s’han tensat les costures del sistema judicial espanyol, s’ha internacionalitzat definitivament la voluntat de la república catalana, crec que cal fer passos efectius, cada dia. Els símbols i la estètica estan molt bé. Però, una vegada utilitzats per salpebrar, cal l’àpat complert. Sense símbols i estètica, la tasca diària no té gust de res. Sense tasca diària, l’estètica simbòlica no alimenta.)
Com diu l’Eva Salas, confiança. Cadascú que faci el millor dins del seu entorn. I comfiem que els que tenen més informació i més responsabilitat, també ho facin.
Vigilants…. però comfiats. Si no, què?

Josep Albà
Josep Albà
30.05.2018  ·  13:03

Bé, ara ja potser algunes crítiques cap als meus escrits recordant que aquesta lluita es va acabar amb la rendició incondicional dels 72 diputats autoanomenats independentistes, primer el 10 d’octubre i després el 27 d’octubre, s’acabaran. Potser.

Perquè segur que encara hi haurà babaus que seguiran confiant en els 70 hereus dels 72 rendits, malgrat aquesta nova demostració de que no valen ni l’1 d’octubre, ni el 21 de desembre ni res de res. Súbdits de su Majestad el Borbón i obedients fidels i precisos de tot el que ordeni i mani la dictadura borbònica.

Aquest són els 70. Perquè jo no he sentit encara, tal com ja va passar a l’octubre, ningú de la CUP cridant a ocupar o a abandonar el Parlament autonòmic, ni a sortir al carrer a defensar la República que els 72 van matar i els 70 han enterrat, ni a aturar el país fins que es respecti el mandat democràtic popular. Res. Rendits, callats i prou.

Ens tornarem a veure al carrer, si encara hi sóc, el dia que ja no quedi ni memòria dels que avui fan veure que ens representen.

Josep Albà
Josep Albà
30.05.2018  ·  13:07

M’he deixat de dir una coseta al Sr. Jaume Vall, i a d’altres que diuen que és molt fàcil ser valent escrivint.

Jo era al carrer el 10 d’octubre, quan els 72 tenien la sagrada obligació democràtica de proclamar la independència i instaurar la República. I allà m’hauria quedat si els 72 haguessin complert i no s’haguessin rendit. I si hagués vingut la bèstia feixista, allà m’hauria trobat, com ja m’havia trobat altres vegades en la meva joventut.

Covards van ser els 72 i ara els 70. No nosaltres, el poble.

Pep Agulló
Pep Agulló
30.05.2018  ·  13:21

ENS POSEM UN MIRALL AL DAVANT? PERQUÈ TAMBÉ SOM SUBJECTES DE LA REPÚBLICA QUE VOLEM, NO?
Prenent el pols alguns comentaris d’avui…. vosaltres mateixos:

…el govern Torra caldrà que faça els seus deures (22:1). Tenim un futur immediat fosc, de patiment, de resistència (22:40). Estic tant emprenyat que no tinc esma per comentar res. (22:45). Un amic m’ha enviat un whattsapp: “De submissió en submissió, fins la rendició total”-(23:08). Plego de seguir la politiqueta de saló i de creure en els politiquets de professió.(23:17). Un dia trist, certament. Tornem al peix al cove (ara esquifit i mig podrit).(23:26). Tot i que avui probablement no podré dormir per l’emprenyament, intentaré no desbarrar massa…(23:56). Jo estic tant trist com el dia que decidí anar a votar a les eleccions colonials (21D) (00:02). Jo, em passo directament a l’oposició civil. No donc ni 100 dies a aquest Govern. Ja he vist prou aquests 150 dies des de l’1 de gener. Han oblidat l’1 d’octubre. Amb les farses de sempre. I a més, és una tristó àgria.(00:56). sento com un eco feble i llunyà, com un gest voluntariós però gastat, i cansat, com un miratge que té l’aspecte d’una esperança de nàufrag.(0:59). Cent dies…Mil dies…Tot el temps del mon per buscar excuses per als nostres politics. Tot el temps del mon per inventar un futur que ells impediran que passi mai.(01:00). Un amic m’ha enviat un whattsapp: “De submissió en submissió, fins la rendició total” (01:00). Estic, com molts, emprenyat, però ara com ara tenim el cul lligat fins a l’octubre. El govern de JxCat/ERC haurà de decidir si fer passos endavant, o si putejar-ramonejar.(5:43). Uns polítics que no volen assumir el cost personal i/o col·lectiu de la desobediència no em mereixen cap credibilitat. (8:26). A més claudicacions, més CUP i més ANC! (9:04). Molt trist aquest nou acotament de cap a Madrid…No complir amb les promeses electorals hauria de començar a passar factura de veritat.(10:15). La rendició ja és i total. (10:27). Un govern inoperant per a una autonomia inexistent. (10:28). Almenys ara sabem que només podem comptar amb les organitzacions tipus ANC, Òmnium o els CDR. Puc concedir-li una oportunitat a la CUP. Però reconec estar molt decebut amb JxC i ERC.(10:46). Estic massa enfadada per dir-hi la meva sobre el nou govern …(10:48). Després de dos-cents dies de desgràcia, a aquests partits, ara ja al govern, encara els calen cent de gràcia? (11:02). S’ha malmès la confiança entre els partits independentistes i amb la ciutadania.(11:04)….Perquè segur que encara hi haurà babaus que seguiran confiant en els 70 hereus dels 72 rendits, (13:03)…. i acabo aquí…

Em quedo amb la frase d’en Jaume Vall: “Molt valents, som tots, rere una pantalla d’ordinador, escrivint al teclat les nostres reflexions…” (SI se’n poden dir reflexions…)

Afegiria: quina superioritat moral tenen aquests comentaris per criticar els polítics i el govern que encara no ha començat a caminar? Quin ànim positiu els insuflen ? Volem un procés lineal, cada dia una victòria, sinó tot és traició? Sabem què estem vivint? És tot o blanc o negre?. Reflexionem companyes i companys perquè trencar la unitat entre el carrer i els governants republicans és un flac favor a la causa. I en som responsables. Pep Agulló

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
30.05.2018  ·  13:59

Subscric el que diu en Josep Albà. Com moltíssima altra gent, jo em comptava entre la gernació que era a la Ciutadella el 10 de gener, a la Ciutadella i a la pl. Sant Jaume el 27-O, el 3 i 8 de novembre al carrer, el 30 de gener a la Ciutadella, per només parlar de les dates i concentracions més importants i significatives… No m’he limitat ni de bon tros a escriure; considero que com a membre integrant del poble he fet bastant el que es podia esperar de mi, i eventualment demanar.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
30.05.2018  ·  14:09

Que potser estar a la presó o a l’exili és la prova del cotó per poder opinar? Perquè en aquest cas diria que tots els comentaristes (així ho desitjo) estem exactament allí mateix.
La presó i l’exili els determina l’estat espanyol, i no han estat pas precisament un premi a la coherència dels polítics que es diuen independentistes. Més aviat s’han produït malgrat totes i cadascuna de les renúncies dels represaliats, des de declaracions simbòliques, promeses de no reincidir, acataments a la Constitució, crides a evitar tota via unilateral, renúncies a càrrecs, etc. Si s’és partidari que sigui l’estat espanyol, mitjançant la seva repressió, qui legitimi o deslegitimi qui pot opinar, qui pot governar (això ja ho acaba de fer) o quin és el millor camí per assolir la independència, doncs allà cadascú. Des de la solidaritat amb tots els empresonats i exiliats, aquesta condició no fa el seu criteri (encara menys el seu canvi de criteri) millor o pitjor que cap altre, i certament no ha de servir per fer callar ningú, estigui a l’ordinador, al carrer o component lletres de cançons. Així que solidaritat, tota, seguidisme, cap ni un.

Votar CUP (de moment mai ho he fet) no té res a veure amb purismes de cap mena, tret que de la coherència ara se’n digui purisme, un mot que darrerament es fa servir per desacreditar tot vestigi d’integritat convenientment rebatejada com integrisme. Cert que presentar-se al 21D, com la resta de partits, tampoc no va ser gaire coherent per part de la CUP, però en general han estat molt més conseqüent (per bé o per mal) amb el que prediquen que la resta, i en política defensar el programa amb el que t’has presentat i pel qual t’han votat hauria de tenir algun valor. Ara mateix, l’única cosa que m’interessa de la CUP és que no juga a legitimar les reculades i claudicacions indiscutibles, clares, òbvies, evidents, innegables, defensades per escrit i verbalment, que per molt malament que senti a qui sigui, s’han anat produint des del novembre ençà en tots i cadascun dels partit al govern, tot i que en uns de forma més explícita i deliberada que en altres. Hi haurà, com sempre, qui ho voldrà legitimar, revestir de realisme, de jugada mestra, d’estratègia, de passa enrere per agafar embranzida, amb una fe incondicional en aquest o en aquell, que saltant-se tota evidència voldrà donar versemblança a la idea que l’obediència és el camí, malgrat no es pugui posar un sol exemple en la història on l’alliberament d’un poble s’hagi produït per la via de l’obediència al règim del qual es pretenia alliberar,

Tot el meu respecte per qui es vulgui alinear amb aquest govern i donar-li tota la seva confiança. Ja s’ho faran. Jo seré al costat de la gent que s’adona que el camí d’acceptar una autonomia tutelada no només no aporta res, sinó que ens anul·la tota possibilitat. I que ningú pateixi, que quan arribarà el moment que la gent dirà prou i es revoltarà de debò, el moment que ja no comprarà més politiqueig pre-autonomista, ni cap repartiment de conselleries (on ja s’ha vist que el veritable dilema era si l’abús es feia paritàriament i no pas que tot plegat sigui resultat d’una imposició feixista i totalitària) i decidirà tornar a plantar cara, confio que amb aquells que critiquen qui no combrega amb aquests polítics, també des de darrera d’un teclat i per tant exactament amb la mateixa presumpció de valentia, tornarem a coincidir al carrer davant la policia, l’exèrcit, els parafeixistes o allò a què calgui fer front. Així ho espero.

Eduard Gracia
Eduard Gracia
30.05.2018  ·  14:19

No se si ho tenim prou clar, pero el president Torra pot canviar la composicio del seu govern quan vulgui – aquest es el seu privilegi com a cap de govern. Per tant, un cop hagi pres possessio i s’hagi aixecat el 155, pot fer un canvi de gabinet quan vulgui i anomenar un altre cop els presos i exiliats que calgui…

jaume vall
jaume vall
30.05.2018  ·  14:41

Sr. Josep Albà,
jo era al meu poble el dia 1 d’octubre, a les sis del matí, defensant amb la resta el col·legi electoral, i ajudant a convèncer la parella de mossos de que tot no podia passar entre la gent, que tot estava controlat i que no hi hauria incidents.
Jo era el dia 10 ‘octubre al Passeig Lluís Companys escoltant tremolós les paraules del President Puigdemont proclamant la república, i al cap de deu segons, deixant-la en suspens. (Ja m’ho esperava, perquè tot el dia s’estava comentant la “via eslovena”. Vaig pensar que si hi havia implicació UE, valia la pena esperar setmanes/mesos)
Jo era el dia 27 d’octubre al Passeig Pujades, escoltant satisfet les paraules de la Presidenta Forcadell fent el recompte guanyador a favor de la república. (Vaig veure alegria, però no eufòria, ni “determinació partisana” , de fet quan vam anar cap a la plaça Sant Jaume, no hi havia èpica sinó resignació).
Dit això, és relativament fàcil dintre de la massa ser valent.

Francesc Gispert
Francesc Gispert
30.05.2018  ·  15:17

Estic totalment d’acord amb en Josep Albà, en Ramon Vilardell i en Víctor Gonçal. Si ara critiquem tant els polítics és perquè ens van privar del nostre dret a defensar-nos de l’ocupació i àdhuc van conspirar per desmobilitzar el poble català i entregar-nos a l’enemic. I això no va ser cap errada, sinó una estafa planificada amb antelació. Jo em vaig adonar de la traïció el dia 3 d’octubre (vist en retrospectiva, molt tard amb tantes rendicions com hi havia hagut en els mesos anteriors), en veure que no aprofitaven la vaga general per declarar la independència i demanar a tothom que defensés el país. Però això ja venia de molt abans. Per tant, que ningú em demani que confiï amb els col·laboracionistes. Col·laboracionistes que, per cert, em temo que atacaran tothom qui gosi fer alguna cosa útil per la independència amb excuses patètiques com que “ara no toca” o que “això perjudica el diàleg”.

D’altra banda, molts havíem reflexionat fredament sobre els riscos de la lluita per l’alliberament nacional i, malgrat tot, no ens vam fer enrere ni tan sols davant dels terroristes uniformats que van venir a estomacar-nos. I hi tornarem a ser quan en tinguem l’oportunitat. L’excusa aquesta que parlem “des de casa a través de l’ordinador” i no hem passat per la presó és simplement ridícula, perquè aquests suposats líders ens van prendre la possibilitat d’arriscar-nos-hi. A més a més, hi ha molts independentistes catalans que han viscut molt de temps a la presó i a l’exili (molts més que els que hi ha ara, malgrat que fossin oblidats i menystinguts per la major part de la societat que els veia com uns bojos eixelebrats), que van patir fins i tot tortures, i que fan les mateixes crítiques. I no veig que ningú se’ls escolti gaire.

Roser Caminals
Roser Caminals
30.05.2018  ·  15:42

Molt necessaria la reflexio d’Albert Miret (30:05). Nomes retrospectivament sabrem si la posicio actual dels partits es cobardia o estrategia. Mentrestant, no perdem de vista:

1. El cas Puigdemont, que aviat es resoldra. Si es alliberat definitivament, hauriem de veure una altra arrancada d’activitat a Europa. Tenim moltes mes probabilitats d’exit si hi ha paisos disposats a reconeixer la independencia de Catalunya.

2. Reprendre la movilitzacio al carrer ara mateix.

Pressio interior i exterior.
Paciencia, no passivitat.

Albert Martín
Albert Martín
30.05.2018  ·  19:25

Si és per mi, aquest govern és on és perquè no votar-los era donar el poder als unionistes, no perquè s’ho mereixessin desprès de la imprevisió irresponsable que varen demostrar el mes d’octubre. I espero que aviat estiguem en condicions de fer un canvi de lideratges en tots els partits perquè els mateixos que ens van conduir a on som, no seran capaços de fer-nos anar més enllà.

Antoni Oller
Antoni Oller
30.05.2018  ·  20:51

Jo no tinc el “currículum” del Sr Vilardell o el Jaume Vall, perquè el 27 d’octubre ja vaig olorar malament i no vaig anar al Pssg.Companys, només vaig seguir els esdeveniments per la radio, perquè no podia altrament. Però des del 2010 no m’he perdut cap 11S, fos Via Catalana, Diagonal, Meridiana, etc; el 10 d’octubre sí era a Lluis Companys i vaig tenir una certa decepció, tot i que encara creia en la via eslovena; però el 30 de setembre al vespre me’n vaig anar a custodiar el meu col·legi electoral i junt amb altres companys, vaig passar la nit sense aclucar l’ull. Tot això no m’autoritza a pensar quina seria la meva reacció si m’enfrontés a conseqüències penals, simplement, no em conec prou. Però encara que tan sols m’hagués dedicat els darrers anys a escriure comentaris, això no em desautoritza, crec, per poder expressar la meva opinió. I tal com he dit en un altre comentari, del qual en faré copy-paste: “El tercer paràgraf de l’editorial d’avui de Partal és una legitimació en tota regla de la posició de la CUP i l’ANC. Qui tingui orelles que escolti, qui tingui ulls que llegeixi. I ho escriu Partal!, que no és cap bolcador de contenidors, res més lluny!!” dons això! Gràcies de l’editorial, molt treballat, encara que no en comparteixo l’excessivament optimista esperança. I gràcies de tots els comentaris, enriqueixen i son un bon globus-sonda.

Roman Sauret
Roman Sauret
30.05.2018  ·  21:11

Amic Víctor Gonçal,

El seu escrit és (almenys al meu parer), citant a aquell gran folòsof, i per tant, només amb dues paraules: “im-presionante!”. High Level bro.

En destacaria moltes coses, però aquesta és la clau:

“…í, malgrat no es pugui posar un sol exemple en la història on l’alliberament d’un poble s’hagi produït per la via de l’obediència al règim del qual es pretenia alliberar…”

Mai una Revolució la han guanyat els polítics, les Revolucions sempre les guanya el Poble.

Però encara aniré més lluny. Tampoc mai els polítics fan perdré una Recolució quan el Poble ja l’ha guanyada. Això només ha passat a Catalunya, i que ningú dubti que no tornarà a passar mai més en la història de l’Univers. Quin ridícul, i més quan erem l’admiració de tot el Món despres de 1-O.

La Història serà implacable amb els nostres polítics, i si seguim badant, ho haurà de ser fins i tot amb tots nosaltres, amb el Poble.

El polítics son pantalla passada. Hem de tornar a aixecar-nos perquè els polítics tornin a anar a remolc. ANC, Omniu, diaris radio, premsa…, tot els que no siguin polítics els hi hem de marcar el camí un altre cop, els ho hem d’exigir!.

Som República!. Seguim!

Una abraçada company

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes