Quaranta anys després, ja som aquí

«Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d'estat del 20 de setembre i les agressions del primer d'octubre»

Vicent Partal
Vicent Partal
23.10.2017 - 02:26
Actualització: 23.10.2017 - 04:26
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa quaranta anys justos que el 125è president de Catalunya retornava a Barcelona per posar la legitimitat de la Generalitat republicana al servei de la transició del franquisme. Era el 23 d’octubre de 1977, encara amb la ‘constitució’ franquista en vigor (els anomenats fueros i les altres lleis fonamentals). Josep Tarradellas havia estat escollit president legítim de Catalunya el 7 d’agost de 1954. L’havien votat els diputats del Parlament de Catalunya escollits pels ciutadans abans de l’entrada de les tropes franquistes al país. El van votar a l’ambaixada que la República espanyola mantenia oberta a Mèxic, gràcies a la generositat i la dignitat d’aquell gran país que mai no va reconèixer la dictadura. La constitució espanyola, aquesta que ara posen d’argument per provar de destruir l’autogovern català, simplement no existia. Amb la qual cosa resulta ben elemental entendre que l’autonomia de Catalunya no pot provenir en cap cas d’ella.

Políticament, Tarradellas no va ser mai sant de la meua devoció. Però jo i –n’estic segur– tothom li deurem sempre respecte per la valentia, la tenacitat i l’orgull amb què va defensar durant els anys més difícils de la dictadura franquista que ell era el representant legítim del poble de Catalunya. Que ho era. Calia una enorme dignitat, fidelitat i confiança en el propi país per a assumir el pes del seu càrrec en la solitud de l’exili de Saint-Martin-le-Beau, pobre, sol i desconnectat de la terra que donava sentit a la seua vida. I ell ho va fer. I amb aquest gest ens va oferir la continuïtat d’una institució que ara pot afirmar per això que no és filla del pacte entre franquistes i demòcrates, que no té una legitimitat derivada de res més que no siga la voluntat tenaç dels catalans de mantenir l’autogovern i la democràcia.

La commemoració d’aquests quaranta anys arriba en un moment intens, únic. Aquesta setmana mateix Espanya tornarà a perpetrar un colp d’estat contra les llibertats col·lectives dels catalans i Catalunya es tornarà a trobar enfrontada al seu destí. En una entrevista molt interessant que publiquem avui, Pere Portabella afirma que els governants de l’època, els últims franquistes, eren molt més valents i intel·ligents que no Rajoy. Lamentablement té tota la raó. Però recordem que la seua valentia va tenir premi: la transició, aquesta transició que ara esclata en trossos, no s’hauria fet altrament. O s’hauria fet en unes condicions que no l’haurien deixada durar quaranta anys.

Quaranta anys després, siga com siga, ara som nosaltres qui ja som aquí. I hi som, això és veritat, perquè Tarradellas va mantenir la institució enmig de l’ombra franquista. Però també perquè al carrer els ciutadans van fer impossible que la dictadura continuàs una volta mort el dictador. I perquè l’autonomia no fou mai considerada suficient per una part significativa de la població. I perquè alguns van continuar lluitant per la llengua i pel país, quan els deien que ja no calia. I perquè uns pocs van dur una pancarta amb la paraula ‘independència’ a la manifestació contra la LOAPA. I la policia els va pegar. I perquè van aparèixer mocadors negres insurrectes i juvenils que desafiaven el règim quan aquest règim era més fort. I perquè vam tenir presos polítics als anys noranta –sí, també aleshores–, torturats i detinguts arbitràriament i de forma salvatge. I perquè grups de música van cantar en una llengua que deien que no tocava. I perquè van aparèixer diaris i televisions que les volien antropològiques, però no ho eren pas. I per Ramon Barnils i els de ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’, que van fer descobrir a tanta gent que els qui se sentien independentistes i cosmopolites alhora no estaven sols. I per gent concreta que hi va deixar la pell, no metafòricament, sinó de veritat, la pell que et permet de respirar i de viure. I pels llibres que ens explicaven que allò que vivíem es podia canviar si ho volíem canviar i ens obrien el cervell. I per les caravanes a Estrasburg i els milers a Brussel·les. I fins i tot per aquells onzes de setembre en família que semblaven actes inútils quan amb la mirada podíem abastar més enllà de la manifestació, la plaça ben buida… Ara, però, sabem ja que venim de la república del 1931 i tornarem a la república del 2017.

Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d’estat del 20 de setembre i les agressions del primer d’octubre. Venim de la república i tornarem a la república. Convençuts de guanyar, tant com Tarradellas ho va estar, ell contra totes les evidències, durant més de quaranta anys d’exili i de soledat.

Venim de la república i tornarem a la república. Per dignitat, sobretot. Perquè ja estem cansats d’haver de donar raons a aquells que només ens parlen de força. Perquè amb la seua violència fan que molta gent crega que qualsevol situació és millor que estar-se quiet. Perquè el fill de l’hereu coronat de Franco és més reaccionari i autoritari que el seu pare i tot.

Venim de la república i tornarem a la república. També perquè, així com una generació volia veure tornar Tarradellas a la Plaça de Sant Jaume, nosaltres volem veure tornar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la plaça de Sant Jaume. Tarde tant com tarde i coste tant com coste.

No serà fàcil, hi estic d’acord. I és possible, fins i tot podria passar, que ens derroten al cap d’un temps o durant un temps. Però si passa això, simplement hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem, com hi hem tornat tantes voltes des del 1931, superant tots els obstacles que han aparegut en el camí. Conscients que ja no poden de cap manera aturar el procés d’independència, aquest que Espanya mateix ha impulsat en destruir l’autonomia que volia el president Tarradellas.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.10.2017  ·  22:55

Tal i com estan les coses, està clar que no podem més. Per això ho podem tot. Gràcies, Vicent Andrés Estellés. Som-hi.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
22.10.2017  ·  23:20

Vicent, Josep, Albert, Maria, Lluisa, Enric, Edlvira, Eduard Antonia, Flors, Monserrat, Domenec, Núria, Lluis, Mar, Paula, ……………………………………………………………….etc, etc, etc,….. SOM-HI.

jaume vall
jaume vall
22.10.2017  ·  23:31

Venim de lluny, hem caminat molt, i estem a punt d’arribar.
Coratge, persistència, unió, civisme, democràcia. Som la bona gent. Estem tossudament alçats. Hem guanyat la nostra dignitat, estem en camí de guanyar la república catalana de ciutadans lliures que van deixar de ser súbdits submissos.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
23.10.2017  ·  02:46

Probablement la República Catalana sigui l’afer més important del nostre temps i del nostre espai on podem participar. Sense por. PARTICIPEM-HI. Llavors aquella Catalunya serà veritablement i autèntica NOSTRA.

Jordi Planas
Jordi Planas
23.10.2017  ·  03:52

Som-hi,
Lourdes, Xavier, Lluís, Carme, Pere, Antonio, Rosa, Jose, Montse, Andreu, Margarita, Pep, Eulàlia , Moha, Ester, Javi, Pili, Quel, Fàtima, Kevin Andrés, Desi, Oriol, Jaume, Mònica…. som-hi

Rosanna Royo
Rosanna Royo
23.10.2017  ·  04:05

Venim de la república i tornarem a la república per què tenim la dignitat de ser rebels i ara en som molts més dels que ells volen, diuen i es pensen que som. Imparables i resilents assolirem la nostra gran fita. Abans, ja sé que haurem de patir i que no serà fàcil, però, estic convençuda que la gent, justament per tot això, no fallarà. Venim de la república i tornarem a la república. Oi tant que sí!

Florenci Maymó
Florenci Maymó
23.10.2017  ·  04:06

Als arguments que relaciones, Vicent, podem afegir la trajectòria mil.lenària de Catalunya, agredida sistemàticament durant els darrers 300 anys.

Però des del meu parer, aliè a coneixements jurídics, crec que el que realment justifica el nostre anhel per disposar d’un estat propi és que aquell en que tenim delegada l’ordenació del poble català (estat espanyol ) fa temps que ha fet una deixació de funcions que impedeix una vida en pau i profitosa.

Sense ànim d’exhaustivitat, per documentar l’anterior frase es pot citar:
– la nul.la separació de poders imprescindible en un estat modern

– l’imperi d’ordes feixistes hereves del franquisme que assatgen qualsevol moviment democràtic

– el despreci absolut per la Constitució que diu defensar

– el furt continuat dels impostos dels catalans, amb l’excusa d’una suposada solidaritat, quan només serveix per mantenir les èlits del règim.

– la corrupció sostinguda des de fa anys pel partit en el govern (PP) que, malgrat l’ingent nombre de casos demostrats i imputats, es manté en base a la connivència del poder judicial i la mort de les persones que podien posar en perill el seu estatus

– la intervenció de les institucions pròpies de Catalunya clarament definides a la Constitució i Estatut

– l’agressió indiscriminada a la població amb detencions de innocents i càrregues policials salvatges sense cap justificació
– …

La llargada d’aquesta llista només depèn de les ganes d’escriure atès que els greuges són innumerables i continuats.

Crec que sense entrar en argumentacions històriques que hi ha qui no entén, les funcions d’estat només poden ser delegades en qui tingui capacitat al respecte.

Jordi Balbastre
Jordi Balbastre
23.10.2017  ·  04:07

La República de Catalunya serà molt ben rebuda. Serà entrar en una atmosfera neta i respirable, una atmosfera que amb molt de sacrifici, esforç i alt cost econòmic, que pagarem quan calgui, segurament serà una llar digna per als nostres fills. Els ciutadans haurem d’estar amatents perquè no se’ns colin els virus que han infectat l’anterior règim. M’he adonat que fa quaranta anys es va restablir la Generalitat, vol dir que els ciutadans que ara en tenen cinquanta pràcticament no tenen consciència de retorn de Tarradellas. És veritablement remarcable aix

Blanca Anguera
Blanca Anguera
23.10.2017  ·  07:00

Cert, resistir, resistir i resistir per tots els d’abans, per la Concepció i el Claudi, i per tots els d’ara, pel Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, perseverar per les noves generacions fins arribar a la República Catalana.

Albert Miret
Albert Miret
23.10.2017  ·  08:07

No en tenen cap de raó per fer el que fan. La Generalitat de Catalunya és molt més antiga que qualsevol intent d’enteniment entre els altres pobles d’Espanya. Hem estat forçadament generosos amb ells sempre per haver perdut el darrer colp d’Estat del 36, i ara, en veure que la vaca es comença a cabrejar de que la munyin tantes mans i tantes vegades al dia, enlloc de fer el que faria qualsevol persona amb cervell, com seria cuidar-la i alimentar-la bé per a que doni més llet i més bona, la maltracten i si no els enforquilla amb les banyes, l’acabaran matant. Tota la seva història és igual. Mai cultiven els horts, sempre roben i al final, quan ja veuen que n’hauran de marxar llavors l’arrasen per a que tu no el puguis tornar a cultivar.
No et venen cap projecte perquè no en tenen cap i segons ells “ni falta que els fa”, t’obliguen a comprar violència, força, odi, venjança i tot tipus de negativitat. Mentre poden robar, mai accepten cap canvi, encara que el canvi els permetés acumular més riquesa. No creuen en el demà, si mengen avui, ja en tenen prou. Demà ja trobaran un altre hort, i si no el troben, caminaran una estona més, però mai, mai cultivaran res.
He vist durant la meva vida tots els “planes de desarrollo” imaginables de totes les províncies d’Espanya i mai he vist que cap d’ells servis per a res, perquè tots els diners s’havien quedat a les butxaques dels l’oligarques de la zona i de la Capital, que és aquella ciutat feta només a cop de talonari… L’únic intel·ligent que ens queda per fer si volem sobre-viure és acabar amb la dependència d’aquesta absurda manera de fer. No hi ha cap altre camí.
Volem l’independència d’una vegada!

Pep Agulló
Pep Agulló
23.10.2017  ·  08:36

Barnils deia ahir: “La gent es pot preguntar, també, quin és el nostre objectiu. Puc respondre amb una sola paraula: victòria. L’objectiu és la victòria, la victòria a tota costa, la victòria a pesar de tot el terror, la victòria per molt llarg i dur que sigui el camí”.

Perquè, Vicent, no comparteixo el teu últim paràgraf. En una guerra tan desigual d’un poble contra un Estat, només hi haurà una escomesa que ens portarà o a la victòria o a la derrota.

Però la derrota com una possibilitat només es pot contemplar des de fora del combat. Nosaltres ni nomenar-la perquè en som protagonistes. Si fa temps “erem a un pam” en més raó, ara ja toquem la llibertat que és irrenunciable. Donec perficiam.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!!

vicenta serra
vicenta serra
23.10.2017  ·  09:01

Tenia 15 anys, amb una amiga vàrem enviar una carta de benvinguda al President Tarradellas i ens va contestar, i després ens va felicitar per Sant Jordi. Recordo que el pare el va criticar per haver passat per Madrid abans de tornar a Catalunya, però també em va dir que jo veuria Catalunya independent, paraules que vaig recordar quan va començar el procés. Fins ara no m’he plantejat que no ens en poguem sortir, i faré tot el que pugui perquè això no passi.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
23.10.2017  ·  09:09

Que la UE permeti PRESOS POLITICS, vol dir que UE no es Europa sino un club de feixistes, franquistes i nazional.socialistes que no respecten els DRETS HUMANS.
Amb el PP-PS, europa retorna al 1939

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.10.2017  ·  09:27

El Marquès de Tarradellas més aviat va voler mantenir el seu ego patològic que no pas la Generalitat.

Totalment d’acord amb el teu últim paràgraf. Hem de ser realistes i españa és tirànica.

“No serà fàcil, hi estic d’acord. I és possible, fins i tot podria passar, que ens derroten al cap d’un temps” “Però si passa això, simplement HI TORNAREM”. Fins a ser lliures del tot i per segles.

Josep Albà
Josep Albà
23.10.2017  ·  09:36

Vaja, per primer cop veig el Sr. Partal parlar de la possibilitat de derrota. Molt malament deu estar el panorama per escriure aquest editorial just a l’inici del que sembla la setmana definitiva.

No és precisament per animar-nos aquest editorial. Hi tornarem? Molts de nosaltres ja no hi podrem tornar. Hem de posar ara tota la força per no ser derrotats

I el primer que cal fer si volem intentar guanyar és no esperar a divendres. No els donem tant temps per reaccionar o ho pagarem car.

Lluis Cabot
Lluis Cabot
23.10.2017  ·  09:43

Jo em faig preguntes als quals no tinc resposta. Una d’elles és: La gent que el dia 9-N vam donar el vot al SI SI i el dia 1-O hem votat SI hi ha més hem estat defensant les URNES i la DIGNITAT, tenim la informació dels PROS i CONTRES que hi ha en una 1 DUI?. Estem veient que la unilateralitat no és ben rebuda per Europa i fora d’ella i tot i això la continuem demanant. Que tenim el DRET a DECIDIR està clar (excepte pels unionistes) però també és cert que el resultat d’aquest DRET te que ser RECONEGUT per algú més que nosaltres perquè sigui EFECTIU i els que es DECIDEIXI tingui el suport INTERNACIONAL. Si penso en això és perquè no tinc gens clar que en el supòsit d’una DUI: Com ho farem per pagar la nòmina dels funcionaris del primer mes i per descomptat els posteriors?. La nostra CAIXA segons tinc entès és buida i si no obtenim AJUDES exteriors, econòmicament parlant malament ho tenim. Penso que amb aquest panorama cal fer les coses BEN FETES, sense PRECIPITACIONS i buscant TOTES les COMPLICITATS i els SUPORTS necessaris; està clar que sense moure’ns del nostre objectiu, però això no vol dir que potser hàgim de PACTAR i NEGOCIAR. Bé, no vull fer un dogma dels meus dubtes; només he expressat el que penso.

Guillem Pera
Guillem Pera
23.10.2017  ·  10:15

Josep Albà, quan jugues un partit sempre hi ha la possibilitat de derrota, també la de victòria. Sinó no seria un partit. Ara, si tu ets un dels jugadors d’aquest partit, segurament el teu esforç i determinació possibiliti que, efectivament, el teu equip aconsegueixi la victòria. Som-hi!

Josep Albà
Josep Albà
23.10.2017  ·  10:33

Guillem Pera, ja fa setmanes vaig escriure aquí mateix que era admissible la victòria i també la derrota, però que calia fos com fos lliurar la batalla, si pretenem mantenir la nostra dignitat.

M’estranya només el fet que sigui el Sr. Partal qui justament ara parli de la possibilitat de derrota. Em temo que alguna cosa hagi canviat.

Ramon Sans
Ramon Sans
23.10.2017  ·  11:11

¿NOS EMPEZAMOS A DEFENDER DE ESA ESPAÑA HEREDERA DE FRANCO ? ¿Del rey heredero de Franco? ¿de los jueces herederos del tribunal de ordén público T.O.P. ? , ACTUAL AUDIENCIA NACIONAL . ¿ Del PP heredera de ALIANZA POPULAR que ha promocionado boicots al cava y a todos los productos catalanes Y LA SALIDA DE EMPRESAS DE CATALUNYA?

¿NOS DEFENDEMOS ? PACIFICAMENTE SI .
Economicamente podemos DEFENDERNOS . AQUÍ Y EN EUROPA

Que España note la crisis en la que nos quieren hundir , POR DEFENSA PROPIA .

Jordi Buïl
Jordi Buïl
23.10.2017  ·  12:49

Vicent Partal,

Comencem amb un exemple.

Si un exèrcit de 2000 soldats amb moral s’enfronta a un exèrcit de 2.000.000 de soldats desmoralitzats, tothom sap que el que vencerà serà el de 2000 soldats.

Remarcar per escrit que podem perdre és col.laborar a desmoralitzar-nos i, doncs, afavorir que efectivament perdem.

Perdoneu, però avui us heu equivocat –s’entén: tothom es pot equivocar –jo, quaranta vegades al dia.

(Un poble unit i decidit és invencible, facin el que facin els altres. Això també ho sap tothom)

Francesc Dalmau
Francesc Dalmau
23.10.2017  ·  13:02

Cal no perdre de vista el que volem per a poder superar les dificultats del camí.

Joan Begue
Joan Begue
23.10.2017  ·  13:46

Companys
Fa pocs dies vaig escoltar les paraules d’ un compatriota, que deia aproximadament. Que sàpiga tothom que el nostre poble és com una llevo , ens podran aturar,humiliar i fer nos creure derrotats, però pensem que tard o d’hora tornarem a sorgir per donar el fruit anhelat de Ser
Visca Catalunya lliure i republicana

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
23.10.2017  ·  14:21

Quaranta anys abans Tarradellas aconseguia que el franquisme encara al poder reconegués la Generalitat i, de rebot, la seua legitimitat republicana i preconstitucional.
El juny anterior hi va haver unes eleccions ordinàries per renovar les corts espanyoles, convocades dins les Leyes Fundamentales del Movimiento i la reforma Suarez de canvi de noms de Congrés i Senat -elegit en part, més 40 senadors ficats a dit pel rei designat ell mateix pel dictador pels 40 de Ayete que Franco, única font de dret reconeguda, designava al Consejo Nacional del Movimiento.
Eren corts ordinàries, no constitucionals, convocades per un govern monocolor, blau, ni plural ni provisional, fetes sense legalitzar forces polítiques republicanes, carlines o socials a l’esquerra del PCE, entre les quals ERC. Les va guanyar Suarez des del govern i la UCD, amb els governadors civils i els ajuntaments franquistes intactes sota el control del ministre Martín Villa. Reunides les noves corts dites democràtiques, amb campetxana alegria el rei els va encomanar fer una constitució. No es van convocar constitucionals i les mateixes i ordinàries corts, com els cucs de seda dins el capoll, van fer la metamorfosi. A l’any i mig, sota el control militar i els acords d’Abril Martorel mà dreta de Suarez amb Alfonso Guerra mà esquerra de Gonzalez, farts de llenties fora del Congreso, hi havia referèndum el 6 de desembre. Passats els terminis legals i les festes de Nadal, el rei signava el text el dia 27. I mira tu què curiós, que l’endemà no es va publicar la BOE la constitució de la gallina. Ho dic per la imperial que encapçalava l’edició solemne i oficial. L’original.
No hi va haver trencament democràtic sinó reforma de la legalitat franquista d’aquelles maneres prou irregulars, amnistia para todos i punt i seguit. Ara s’esguerren les vestidures.

Lluís Mª Bassas
Lluís Mª Bassas
23.10.2017  ·  14:41

És la primera vegada, Vicent, que em decepciones. A poques hores de seguir fent història i signar-la (espero no tornar-me a equivocar com el dia 10) et tornes realista/pesimista?.
Com el meu periodista de capçalera que et considero, avui no m’has ajudat.
i, siusplau, no publiqueu aquest comentari, gràcies

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.10.2017  ·  14:45

Catalunya no ha explicat el genocidi dels Països Catalans i això ha servit a Madrid per sentir-se forts sense cap culpabilitat dins les seves lleis franquistes.

Per tant:
Des de fa mesos ja es podia preveure que arribarien on han arribat. Impunement.
Alguns ho hem viscut i vist dues vegades. Ara i fa uns mesos.

Suposo que per això V Partal diu que encara podem perdre i tornar-nos a aixecar.
Però no ens aixecarem si no demostrem que el sistema espanyol es basa en el “derecho de conquista” per la força de les seves guerres despiatades.
I la legalitat és l’anterior a Felip V.
Fins i tot Azaña, en plena república, estava contra Catalunya.

Josep Salart
Josep Salart
23.10.2017  ·  16:51

No sé perque es parla tant de la por del 155, si quan es vulgui aplicar ja serem un estat independent.
No ho entenc o es que vinc de l’hort com em passa molt sovint.

Jaume Ferrer
Jaume Ferrer
23.10.2017  ·  17:03

Vicent,m’he quedat bocabadat amb el teu últim pàrraf. Espero no siga producte d’alguna cosa que saps i no ens has contat i simplement tingueres un mal moment.
Aquesta setmana una part del meu gran País serà independent!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
23.10.2017  ·  18:14

Josep Salart. No vens de l’hort, el que passa que estem a les envistes de la dualitat de poders pugnant en el mateix territori i els mitjans públics catalans s’obstinen a la praxis del més baix autonomisme predicant per activa i passiva els mals que ens cauran a sobre amb el 155. Les plagues bíbliques. També hem de lluitar contra tot això. Quina llàstima de professionals…

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
23.10.2017  ·  19:23

Hui intervindré molt tard.

Precisament alertar-nos que podem perdre en l’escomesa és el punt més important per a escandellar la profunditat del que som a punt d’escometre. Quan tothom era d’ensabonar jo posava el punt agredolç viscut en la “batalla de València” que he reiterar manta vegada. Allà on els valencians nacionals érem més solds que la una, mentre el “pujolisme” us embasdocava i cap ni un de “l’status quo” principatí alçava la veu envers les Illes i Pituïses per a no destarotar “l’oasi català.”

I açò és un missatge al -encara per a mi- Molt Honorable Jordi Pujol i Soley:

” Si realment teniu els documents que poden destarifar el règim de 1978 espanyol ha arribat l’hora de traure’ls a la llum, si d’alguna manera voleu servir dignament i humil aquesta nació catalana, en compensació a la desídia mantiguda des de 1982 fins a 2002, per tal de rescabalar-nos als vostres compatriotes actuals, en la memòria dels vostres col·legues -i amics- En Francesc de P. Burguera, En Josep Melià i En Llorenç Planes”

Això que durant dècada i mitja vàrem sofrir a les comarques centrals valencianes podent suportar-ho, és que des de fa un any i mig heu estat sofrint al hinterland barceloní.

Sempre m’ha neguitejat la lloança buida envers el teu suposat “optimisme” Vicent, que era, en molts casos, quiratar acomparadament amb d’altres procesos d’alliberament social i nacional.

I no m’he amagat d’ésser el més crític -possiblement- dels teus lectors. Per pura transmissió de coneixements.

Precisament perquè els que tenim el bescoll endurit dels carxots rebuts estem al vostre costat és el perquè aquesta volta se n’eixirem amb la nostra….perquè és el badall per on sortirem tothom.

Hui, Vicent, t’agraïsc el bany de realitat que el estàs fotent aquells que encara no saben a què s’estan enfrontant. Açò ens farà estar més alerta que mai i sabent que ens la juguem i cal mantindre’s units i conjurats a no doblegar-nos

Com en la pilota valenciana:

1. “Ara va de bo !”
i 2. “Vencerem !”…perquè és la “Victòria -front a l’anihilament- és nostra !”

Josep Salart
Josep Salart
23.10.2017  ·  19:36

Gràcies Pep, entre tots ens llegim i ens ajudem.
Quan això acabi, ens abraçarem tots ben fort.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies