De totes les varietats presents en el corral de la política d’opinió basada en la pena-penita-pena del Me duele España, m’atreu especialment la que, des de l’estable en què ens volen recloure els capatassos de l’estat, fa com aquell qui dol i vol sobre el tema principal –la ‘cuestión catalana’–, quan, de fet, la construcció sistemàtica del seu discurs només té a veure amb la reparació, preservació i continuïtat de la hisenda (vulgo, ‘cortijo’) dels ploraners de la raó d’estat. Certs opinaires de la gloriosa collita sociata del ¿Qué es España?-1984 a la gironina Fontana d’Or, ara calcen coturns per dictar-nos tàctiques escaients, i, amb la veu campanuda dels oracles i filòsofs, llancen al ruedo ibérico qüestions de molta enjundia. L’altre dia, sense anar més lluny, a El País (o sigui, el ‘Boletín Orteguiano del Estado’, com l’assenyalava l’enyorat Barnils sènior), un d’aquests conformadors d’opinió, abans d’abordar el tema principal, sobrevolava com una àguila el paisatge espanyol amb una angoixa –i, naturalment, una indefinició– digna d’Unamuno: primer, que si el malviure de la democràcia liberal amb ‘la mutació del capitalisme industrial al financer i al digital…’ (com si la democràcia liberal no hagués evolucionat al ritme autoritari del moviment del capital, o la política tingués cap possibilitat d’autonomia, ara i aquí, respecte a l’economia: o es pensen que Trump és un mer accident de la història?); segon, que si una globalització accelerada ha generat una ‘contracció i l’estat-nació que semblava deshauciado (sic!) reviu sorollosament’ (com si els estats no formessin part, des del primer moment, de la dinàmica globalitzadora, i la seva lògica no respongués, precisament, a les necessitats adaptatives de les elits governants al moviment del capital: o es pensen que és casual el soroll produït per una extrema dreta –més que consentida, estimulada– per frenar alternatives radicals als distints estats-nació?); tercer, i, finalment, que si les bretxes de desigualtat obertes per les fractures (llegiu bé: no pas factures, com la dels 47.000 milions d’euros dipositats pel Banc d’Espanya a les caixes blindades de la gran banca espanyola) generen ‘enorme malestar i profunda desconfiança en la política’ (com si l’home del carrer, la dona comuna, a què apel·len periòdicament les forces del sistema en temps electorals, no passés de la política seva menys per vocació que per mera i simple impotència: o es pensen que el vot abstracte pot fer res enfront dels poders fàctics que regulen, com sempre, la relació entre estats-nació i finances en el món mundial?). Amb la naturalitat més gran, el nostre guaita va descendint amb molta cautela sobre el paisatge espanyol per iniciar la maniobra d’aterratge amb la clàssica descripció de postal dels dolientes d’estat: incapacitat de reformar el règim, esgotament del model de governança, deteriorament institucional… Amb la mateixa, i no menys gran, naturalitat, nosaltres, que no som àguiles, sinó falconets, li preguntaríem: i com es reforma el règim del rei del 3-O?; i com s’enforteix la governança d’un estat consumit per una oligarquia sangonera?; i com es redreça un poder judicial que obra amb la lògica d’una camarilla pre-liberal? I, és clar, en tocar terra tot aboca, com dèiem, al tema principal del Me duele España camuflat: si la ‘qüestió catalana no s’encarrila políticament, acabaria afectant tot el règim’… perquè ‘Catalunya pesa molt’. Ara hem tocat el nervi, la fibra, l’os, el moll de la qüestió: España els dol i Catalunya els pesa! I què hem de fer amb tant de dolor i amb tant de pes? Carai, és lògic: bastir ponts (i dic, de passada, construir bàscules) ‘en moltes direccions’, és a dir, una mena de panòptic d’estat amb l’edifici central situat, òbviament, on ja resideixen els guaites del ‘model territorial’ (no us entretingueu a endevinar-ho: penseu en aquells deliciosos plans maragallians de fer de Barcelona la segona capital política de l’estat; repareu què va succeir amb la seu de la Comisión Nacional de Valores; o recordeu l’afer aquell d’Endesa: ‘Abans alemanya que no pas catalana’ per a acabar essent… italiana). I arriba la traca final, amb l’àguila espantada: com que la dreta s’enfila per la parets (‘muy embravecida’), és a l’esquerra, que tocaria de liderar aquest procés, diguem-ne, general. Oh, sí, l’esquerra dels Calvo, Borrell, Ábalos, Zaragoza, Iceta àdhuc…! I quina en seria la derivada a l’escala estricta del Principat? Carai, no sigueu malpensats, que ja us veig barrinant tripartits basant-se en l’última enquesta del CEO… Per cert, una opinaire, no pas menys volandera que l’àguila anterior, agafa diumenge passat, sense anar més lluny, l’enquesta esmentada per venir a dir-nos que la lluita al si dels partits independentistes és molt fratricida i que, ‘l’actual divisió en blocs porta a buscar metes més modestes’, si la comparàvem amb la lluita anterior per l’hegemonia política i social. Sancta simplicitas! I no hi té res a dir sobre el fet que la CUP tripliqui gairebé el nombre d’escons? No, és clar, perquè l’independentisme ha de ser posat en quarantena quan es tracta de les dinàmiques socials. Mentrestant, però, no s’explicarà com és que puja l’independentisme, en temps de tanta lluita fratricida, i com és que baixa l’unionisme, quan el feixisme campa alegrement per Madrid i pinta d’esvàstiques la seu d’Òmnium. No deu pas ser que, en aquest cas, l’onatge mediàtic –divisió entre els partits independentistes pel pastís del poder– serveix als analistes del Me duele España per a menystenir la mar de fons –unitat de base del moviment per fer un pastís que se’l pugui menjar tothom, sense excepcions de pàtria, fratria, llengua, o mals costums? Ves que, al final, no es trobin amb una sospresa com la del 21-D, i tornem-hi, que no ha estat res…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb