síndics 1-O

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Un grup de togats, advocats i juristes, formen dues fileres aplaudint un grup de companys seus que entren en un jutjat on s’enfrontaran a acusacions de caràcter polític. Aquesta és una imatge que recorde haver vist per primera vegada, personalment, a Ciutat del Cap, els anys finals de l’apartheid. I que he vist d’ençà d’aleshores, per televisió o en fotografies, en diversos llocs del planeta. A Turquia, en alguns països centreamericans, a Rússia, a Hong Kong aquesta setmana mateix, arran de la ràtzia que mena a la presó o a l’exili tots els dirigents demòcrates del país.

I en qualsevol lloc del món la imatge, per ella mateixa, sempre m’ha semblat perfectament estranya i insòlita. En tant que ciutadans individuals, els advocats, qualsevol advocat, pot haver d’anar a judici com a acusat, és clar. En la condició de ciutadans iguals davant la llei i per qüestions que no tinguen a veure amb l’exercici de la seua professió. Quan els veus entrar en grup, la cosa comença a sonar massa estranya. I quan els seus companys, entre els quals els degans que representen els col·legis professionals, es posen a la porta i els fan un passadís per encoratjar-los amb aplaudiments, aleshores tan sols es pot pensar que aquella persecució de què són objecte no pot ser sinó una violació greu. Una violació greu no únicament dels drets sinó d’una cosa més destructiva encara: una violació greu de la normalitat. Si, encara, l’acció intenta ser impedida per la policia, com va passar ahir i expliquem en aquest article, aleshores totes les alarmes es poden encendre sense contemplacions. No hauria de passar en cap democràcia que un grup d’advocats hagen de dir a un sergent que ells no pensen moure’s d’on són i que si volen que els facen fora a la força. I l’escena no passa a Ciutat del Cap, ni a Ànkara, ni a Hong Kong. Passa a Barcelona. El 2021.

Marta Alsina, Marc Marsal, Josep Pagès, Tània Verge i Jordi Matas són cinc ciutadans, entre els més honorables de tots, que s’enfronten a penes de dos anys i nou mesos de presó perquè la fiscalia espanyola els acusa de desobediència greu a l’autoritat i d’usurpació de funcions –una acusació que, curiosament, no inclou en cap moment un detall tan bàsic com explicar-nos a qui usurpen les funcions. Alsina és advocada, Marsal és professor de dret administratiu de la Universitat de Barcelona, Pagès és professor de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Verge és professora de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra i Matas és catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona. Tots cinc, ja en unes altres ocasions, han aportat els seus reconeguts coneixements a la societat i han participat sempre en iniciatives quan els ho han demanat per a garantir que es fan ben fetes. Precisament perquè ells són qui són, tenen el prestigi que tenen i saben què saben.

I això, res més que això, és el que voluntàriament havien decidit de fer tots cinc el Primer d’Octubre amb motiu del referèndum d’autodeterminació: posar-se al servei de la societat per aportar el seu coneixement i el seu rigor acadèmic a una iniciativa que la població, com clarament es va demostrar, volia fer i necessitava fer, per principis democràtics i per dignitat. En relació amb això, Tània Verge explicava perfectament el perquè del seu paper, i per tant el sentit de la querella, en aquesta entrevista a VilaWeb: “Transferir coneixement és part integral i indestriable de l’àmbit acadèmic, a més de la docència i la recerca. Això implica col·laborar amb institucions públiques i amb més actors en el tractament de problemes socials i polítiques rellevants, posar l’expertesa al servei de les institucions. I més en qüestions relacionades amb l’exercici de drets fonamentals.”

Contra aquesta classe de gent, doncs, contra gent feta d’aquesta pasta admirable, s’alça la justícia espanyola, el seu estat. En un gest absurd i desesperat, extremadament anormal. Un altre gest, que reflecteix sobretot la seua creixent feblesa. Que això explica, amb unes encertadíssimes paraules, un vell text de Paul Valery, que, per aquelles coses de la casualitat, remenava just ahir mentre repassava les imatges vistes a la Ciutat de la Justícia. Valery diu a Mauvaises pensées et autres que no hi ha cap mostra més evident de la feblesa d’un estat que la incapacitat de conservar còmodament dins seu els qui pensen de manera diferent i sobretot aquell que s’hi enfronta, aquell qui “s’agit contra lui…”. I és això, efectivament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.