Quan fer esport deixa de ser saludable

L’adrenalina i la imatge física converteix la runnorèxia en un dels trastorns del segle XXI.

VilaWeb
Redacció
26.11.2017 - 13:04
Actualització: 26.11.2017 - 14:04

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

SERGI LALIGA (@sergilaliga) | ARNAU VIÑEGLAS (@arnauSiqe6)

Cau la tarda a Barcelona, un dia normal es va acabant a través d’una sola de goma i el llaç d’uns cordons. Malgrat haver-se despertat a les 6 del matí i haver passat per una jornada laboral de 10 hores, J. G., que per motius personals no ha volgut revelar el seu nom a Cetrencada, arriba a casa, es pren un batut i es prepara per sortir a córrer. ‘És com una part més del dia, com si tingués una jornada laboral extra’. Com una responsabilitat, així és com J.G. es pren el seu ‘running’ diari.

Des del prehistòric ‘Lucy’ -denominació que va donar la ciència al primer bíped de la història- fins als nostres dies, el cos humà ha patit una sèrie d’evolucions que l’han permès adaptar-se als ritmes evolutius. Part d’aquesta evolució i adaptació ha vingut donada per un dels pilars de la societat moderna: l’esport. El ‘fitness’, el ‘running’ i moltes altres modes han creat una població subordinada als cànons del model esportista o atlètic, que s’acaba fixant com una meta utòpica.

El trastorn afecta a l’individu, especialment en vessants com l’autoestima // correryfitness.com / Agències

En el procés cap a aquest model, la persona pot acabar caient, a vegades, en una addicció a l’activitat física cercant aquesta meta. És llavors quan l’esport pot deixar de ser saludable. Les víctimes d’aquest fenomen experimenten diversos símptomes físics, anímics o psicològics que el porten a no sentir-se mai realitzat amb el que fan. Arribats a aquest punt, diversos experts van decidir batejar-ho com a anorèxia reversa, concepte que amb el temps ha evolucionat a vigorèxia (en el cas dels culturistes) o runnorèxia (especialment referit als runners).

L’addicció al running i els químics de la felicitat

La pràctica del running comporta una millora física, però també té beneficis psicològics: redueix l’estrès i l’ansietat. Tanmateix, Bertrand Regader, psicòleg i director de psicologiaymente.net, situa la segregació de ‘químics de la felicitat’ com a principal raó per què les persones esdevenen vulnerables a caure en l’addicció, en declaracions amb CeTrencada. En l’aparició de la ‘runnorèxia’, tenen cabuda diversos factors socials, la majoria d’ells vinculats a la pressió social per la imatge. Ara bé, Regader sosté que el factor comú que condueix cap al transtorn és que una persona adopti el ‘running’ com a via d’escapament dels problemes que té.

L’actitud de recórrer a l’esport per oblidar-se d’altres preocupacions explica l’aïllament de l’individu. La teoria de David González-Cutre, co-autor del Centre d’Investigació de l’Esport de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, és que la persona amb runnorèxia ‘entra en un cercle viciós’ que el porta a abandonar les altres facetes de la vida, fins i tot la família i els amics o la feina, en casos extrems. El running esdevé el més important de la seva vida: ni tan sols una lesió l’apartarà de l’activitat física. Si l’individu que té ‘runnorèxia’ és privat de córrer, patirà ansietat i nerviosisme, els efectes del síndrome d’abstinència. González és taxatiu: l’addicte al ‘running’ té el ‘mono” -igual que en les addiccions a les drogues-, necessita fer esport i si no en fa se sent malament física i psicològicament”.

La línia vermella entre el plaer i el dolor

“Córrer és natural, l’ésser humà està fet per córrer. Quan corres per mecànica cada dia, has de saber com fer-ho. La problemàtica real és intentar fer quelcom sense informar-te prèviament de com es fa”. Aquest és el principal perill del ‘runner’ que adverteix el fisioterapeuta Francesc Gibert: el desconeixement. Abordar els carrers sense una mecànica preestablerta, és sovint un dels principals problemes i orígens de dolor i malestar físic. El tren inferior és el gran afectat, des de lesions més lleugeres com un esguinç de turmell, fins a lesions de desgast com l’artrosi del maluc.

Vegeu aquí la ruta litoral, una de les principals pels corredors a Barcelona:

Segons el fisioterapeuta, les patologies físiques derivades del ‘running’ venen donades de dos vessants: una tècnica de carrera deficient i el mal funcionament dels sistemes osteomusculars d’amortiguament que té el propi cos. ‘El ‘running’ com a tal no és el problema, però no practicar cap activitat complementària per enfortir les cames i que ens permeti tenir un ritme de carrera constant, sí que ho és’. Gibert estima que una de les claus en les lesions del corredor és el martelleig que pateixen els músculs involucrats, que ens afecten des de la planta del peu fins la lumbar, l’última zona del cos que rep l’impacte.

L’anàlisi del fisioterapeuta es correspon amb el perfil del ‘runner’, a mitjans del febrer passat en J. G. va patir una lesió que el va deixar inactiu durant gairebé un mes.  ‘Vaig cometre l’error de no escalfar bé abans de pujar el ritme, a l’arribar a casa el genoll em punxava i em feia un mal, no insuportable, però que em limitava molt el moviment’. Un pinçament de menisc, una lesió que el propi ‘runnorèxic’ defineix com ‘un impediment pel meu dia a dia’.

L’esport moderat, sinònim de salut

No tot són problemes quan parlem del ‘running’: la disciplina ens porta, també, un gran nombre de beneficis. De la mateixa manera que l’esport pot produir lesions, també ho fa la nostra rutina. L’especialista en fisioteràpia Francesc Gibert, recolzat en estudis clínics, posa l’accent en el perill de les llargues jornades laborals i com el ‘running’ es converteix en un benefici pel seu practicant: ‘estar 8 hores assegut a l’oficina a la llarga escurça els músculs i provoca el que anomenem fenomen d’enrotllament. El simple fet de moure’ns ens beneficia’.

Un estudi de l’Institut de Psicologia Clínica i de Salut (ISEP) revela que el ‘running’ i l’esport en general ens porten a un estat de felicitat gràcies a l’alliberament d’hormones com la beta-endorfina o la serotonina, també anomenada ‘hormona de la felicitat’. Un altre dels beneficis que assenyala l’estudi és l’augment i millora en el metabolisme de l’individu, provocant així que creixi la crema de greix fins i tot en moments d’inactivitat. El cor és un dels principals beneficiats de l’atletisme urbà: el cor bombeja més litres de sang, el múscul cardíac treballa i es millora la capacitat aeròbica i anaeròbica.

L’empatia, clau en la rehabilitació

Els símptomes que presenten els addictes a l’esport són la falta de control,  un gran temps de dedicació i la continuació de l’activitat física tot i tenir reiterats problemes físics. El ‘runnorèxic’ espera uns efectes desitjats majors als que rep, i això fa que augmenti encara més el nivell d’activitat. La clau per a la sortida d’aquesta addicció, per a Bertrand Regader, és la reacció empàtica de l’entorn: ‘la família i els amics han de mostrar-se propers i expressar la seva preocupació amb tacte’. Sota cap concepte han de culpabilitzar-lo, ja que això provocarà que es s’aïlli més en l’esport. El psicòleg introdueix la possibilitat que la persona amb ‘runnorèxia’ rebi ‘el tractament d’un psicòleg clínic’, que el faci obrir els ulls i adonar-se’n de la seva obsessió per l’esport.

Vegeu aquí la ruta que segueix en J.G. cada dia:

En J.G. ja és a casa, avui satisfet de la seva marca, ha corregut 10 quilòmetres en 41 minuts. Ja assegut al sofà del seu pis a Diagonal – on ha començat la seva particular cursa – valora la seva marca i es planteja superar-la el proper dia. Ell és un dels molts ‘runners’ que envaeixen Barcelona quan el sol encara no ha sortit o bé ja ha marxat, i com ell, molts corren amb una història al darrere, amb una meta per davant i infinits obstacles per superar cada dia.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes