Puigdemont ofereix un relat sòlid per a un projecte segur

El discurs del president Puigdemont d’ahir va ser, sobretot, un discurs sòlid i rotund. Puigdemont va deixar clar que no tenia por de res ni de ningú. Va repetir sistemàticament que si no hi havia la majoria parlamentària necessària per a fer la independència caldria tornar a anar a votar, sense fer-ne cap drama ni cap espectacle, però tots plegats conscients de què significava. Si els diputats independentistes, de Junts pel Sí i la CUP, ho volen, el procés entrarà en la fase final. I si no ho volen, no. Una fase final que Puigdemont va avisar des del primer minut que havia d’incloure necessàriament un pressupost adequat, perquè si no és així no existirà. Aquesta volta.

I per deixar-ho ben clar i relligat el president de la Generalitat va marcar al calendari les dues fites temporals d’aquesta fase final. Va dir que el mes de juny de l’any vinent la Generalitat estarà preparada per a fer la desconnexió d’Espanya. Només va esbossar algunes de les moltíssimes tasques que calia fer per aconseguir-ho i que des del 27-S s’han escomès a tota màquina, en tots els terrenys i en tots els departaments. D’aquesta manera, obrí una mica la cortina de la discreta cuina que el govern té a ple funcionament i que molt rarament ensenyen a ningú. 00. Recomane al lector que faça un colp d’ull al Llibre Blanc de la Transició Nacional i que a partir d’això s’imagine quantes coses i coses i més coses han d’haver estat perfectament preparades per a poder passar ‘de la llei a la llei’ i permetre que el país continue funcionant sense cap sobresalt. El govern fa mesos que hi treballa i és una notícia excel·lent que ara se’ns anuncie que tot estarà llest al juny, sense dilacions. Després improvisarem si cal que improvisem. O abans, si és que l’estat reacciona amb més repressió encara. Però prendre el compromís que tots els papers, decrets, tractats, ordres i, sobretot, tots els mitjans materials i personals per a funcionar com un estat independent, ja els tindrem a punt per a funcionar al juny és una promesa d’una gran importància.

El juny del 2017, doncs, a tot estirar, Catalunya estarà presta per a desconnectar d’Espanya en el moment que ho considere adient. I Puigdemont va marcar al calendari una segona fita, per a la primera quinzena de setembre de l’any vinent. Va dir que l’eina escollida per a rematar el procés seria un referèndum en què els ciutadans sancionaríem si volem ser una república independent o no. Amb tota la informació necessària a l’abast de la mà i amb la seguretat –i això és molt important– que no hi haurà ni un segon d’incertesa ni de dubte si la decisió final és que sí que ho volem.

Aquesta fita del referèndum és, doncs, la definitiva. Però hi va incloure una variant que, tot i ser esperada, no deixà de sorprendre: la voluntat d’un acord amb Espanya per a fer aquest referèndum. Sorprengué sobretot per les formes. Perquè Puigdemont va impel·lir la política espanyola a fer un pas endavant. I ho féu d’una manera molt particular: va defensar –si més no es va entendre així– Pedro Sánchez, un Pedro Sánchez que a la mateixa hora era objecte d’un motí intern; i alhora va defensar un possible govern alternatiu al PP. Supose que precisament per això, i per si no quedava clar, va completar aquesta defensa amb un seguit de calbots a Felipe González que quedaran per als annals de la cambra catalana. No és un detall menor, finalment, que el president deixàs aquesta tasca tan delicada i clau a les mans del vice-president Junqueras, a qui reconeixia així la preeminència que té dins el govern de Junts pel Sí.

Per damunt de tot, però, jo em quede amb la sensació de solidesa que desprengué la sessió. No tan solament la solidesa del president, ni del govern, ni de la majoria parlamentària que sembla que tenim, sinó la solidesa de tot el país. Abans de l’Onze de Setembre hi havia molts dubtes i males sensacions i una part de l’independentisme se sentia incapaç de veure quin final podia tenir tant d’esforç i tant de feina. Comprovar que el país continua estant al peu del canó, com ho vam poder comprovar a la Diada, ha dissipat la majoria dels dubtes i estic segur que ha permès al govern de marcar la ruta amb claredat.

Al final guanyarem o perdrem. Això no ho sap ningú, encara, però cada dia és més evident, i hauria de quedar més fora de discussió, que en aquest país hi ha projecte, hi ha plans i hi ha seguretat en tot això que es fa. I, si no, compareu on som nosaltres i com, a Espanya, creix cada dia més el xou polític…