17.06.2026 - 19:50
Els contrasts i la dinàmica en el si de la població catalana són molt marcats aquests darrers anys. Per una banda, tenim una part principal, els autòctons, que presenta unes taxes de natalitat molt baixes. I, per una altra, una allau d’emigrants estrangers, com poques vegades s’havien vist a casa nostra. Posem-ne un petit exemple. D’ençà que es va acabar la pandèmia, ha començat l’última onada: entre el primer de gener de 2022 i el primer de gener de 2026, la població total a Catalunya ha pujat de 7,761 milions de persones a 8,201, segons l’Idescat. Són, doncs, 440.000 habitants més, que és molt en tan poc temps.
Ara, si mirem com ha estat el creixement ens podem endur una sorpresa. Resulta que els nascuts a l’estranger i que han vingut a Catalunya, en aquest període, són 530.000, i els qui han nascut aquí, 30.000. Què se n’ha fet, dels 120.000 que “hi falten”? Doncs cal pensar que, majoritàriament, són espanyols que han tornat a Espanya. Probablement, jubilats que han tornat a la seva terra, on gaudiran d’una pensió que els permetrà de viure millor que aquí, perquè hi guanyen poder adquisitiu. Però, de tot això, l’aspecte més important és l’impacte que representa per a la societat el mig milió d’estrangers que hi han vingut en tan sols quatre anys i que han fet que a Catalunya, avui, el percentatge de forans ja sigui del 26,3% de la població.
Doncs bé, malgrat aquest canvi profund, el país no ha afrontat encara un debat públic estructurat, rigorós i serè sobre les implicacions econòmiques, socials i institucionals d’aquest fenomen. Un nou document d’anàlisi d’Economistes pel Benestar, presentat ahir al Col·legi d’Economistes de Catalunya a Barcelona, amb el títol “Una política migratòria útil per a una transformació econòmica i social”, posa de manifest que la immigració és, actualment, un element estructural del present i del futur de Catalunya. Parteix de la base que un determinat nivell del flux immigratori és imprescindible per a sostenir l’activitat econòmica i el nostre sistema de benestar. Ara, l’estudi alerta que la immigració, per si sola, no garanteix resultats positius.
I això és així perquè el model econòmic actual, amb una forta presència d’activitats de poca productivitat i sous baixos, ha absorbit majoritàriament mà d’obra immigrant en ocupacions precàries. Aquesta dinàmica, agreujada per un sistema de finançament autonòmic insuficient que no acompanya el creixement poblacional efectiu, contribueix a perpetuar una dualització del mercat laboral, fa perillar la sostenibilitat de l’estat del benestar i limita tant la millora de la productivitat com la cohesió social.
Parlo amb Josep Reyner, un dels “economistes del benestar” i coautor del document, sobre quines són, segons el seu parer, les conclusions més importants de l’informe. No s’hi pensa gaire i me’n diu dues: “La política immigratòria que tenim no és la convenient ni és ajustada a les necessitats del país. I, la segona, corol·lari de la primera, que cal canviar-la amb urgència.” Una prova evident que no funciona en el mercat laboral és que la taxa de desocupació de la població estrangera a Catalunya ha arribat al 18,6% el primer trimestre del 2026.
Aquesta dada representa una desocupació notablement superior a la de la població de nacionalitat espanyola, que registra una taxa del 7,7%. “I això passa mentre la meitat dels empresaris catalans asseguren que no troben gent per treballar. Alguna cosa fem molt malament. Hem de pensar que el nivell de formació de la gent que ve de fora és, en general, molt baix, dels més baixos de la UE. I els que vénen més formats, tenen molts problemes per a convalidar estudis i en un 50% dels casos no poden demostrar què saben”, comenta. Però allò que més el preocupa és que “la segona generació té la mateixa taxa de desocupació que la dels pares”.
La raó és que la integració social és molt deficient, com ho demostra el fet que la taxa de pobresa entre adults i joves forans sigui molt més alta que no pas en el cas dels locals. O que la taxa d’abandonament escolar sigui molt més alta en aquest col·lectiu o que l’informe PISA conclogui que, en general, arrosseguen un any i mig de retard en l’educació respecte dels alumnes autòctons. “La segona generació repeteix els patrons ocupacionals dels pares i això és molt greu”, diu.
Tot plegat ens porta al nus del problema. Paral·lelament a aquesta situació laboral i social, el col·lectiu augmenta la pressió sobre l’habitatge i els serveis públics, com l’educació i la sanitat, i posa en evidència, per una banda, la manca de planificació dels fluxos migratoris en relació amb la capacitat d’acollida del país i, per una altra, la inadequació del model de finançament, que continua essent encara el corresponent al 2009 i pendent de revisió d’ençà del 2014. No ha canviat poc la societat en tots aquests anys! Els diners que ens arriben no es corresponen amb allò que ens pertoca ni amb l’allau d’emigrants que han vingut, per exemple.
Hem de tenir en compte que Catalunya és una de les principals receptores d’immigració de l’estat espanyol i assumeix la major part dels costs associats a l’escolarització, la sanitat, les polítiques socials, l’habitatge, la seguretat i les infrastructures que requereix una població en creixement ràpid. Tanmateix, el model de finançament autonòmic actual no incorpora adequadament ni la intensitat dels fluxos migratoris ni les necessitats derivades de l’augment accelerat de la població. Aquesta desconnexió genera una pressió creixent sobre els serveis públics i contribueix al deteriorament de la qualitat.
La distribució del finançament actual no té en compte, entre més coses, la diferència enorme de nouvinguts que rep Catalunya respecte de la resta de comunitats. Això fa que cada any hi hagi menys diners per a repartir per unitat personal, la qual cosa origina tensió entre els usuaris i els professionals. Fa setmanes que tenim protestant els mestres i sanitaris als carrers, perquè la feina els supera i no hi ha prou diners per a contractar més gent i arreglar la situació.
El document fa menció també a la importància vehicular de la llengua. Diu que la preservació i la transmissió de la llengua i la cultura catalanes han de ser un eix central de qualsevol política immigratòria. “En un context en què una part molt significativa de la població ha nascut fora del país, la cohesió social només és possible si existeix un marc cultural compartit que actuï com a espai comú de pertinença.” Això exigeix polítiques públiques actives d’acollida lingüística i cívica, però també una exigència clara d’integració com a condició per a la plena participació social.
La tendència que portem ens ha dut a una situació que és una bomba de rellotgeria. Per això, Josep Reyner em diu que el seu grup d’economistes “defensa la necessitat d’una nova política migratòria explícita, coherent i arrenglerada amb els objectius que interessen al present i al futur del país”: “Hauria de prioritzar la planificació dels fluxos, l’adequació als perfils professionals necessaris, la lluita contra la precarietat laboral i una defensa decidida de la integració educativa, cívica, laboral i lingüística. En paral·lel, caldria promoure de manera especial i determinada la transformació profunda del model productiu cap a un altre de més valor afegit.”
La conclusió del document és clara. D’acord amb la situació demogràfica i la tendència a casa nostra, la immigració pot ser una oportunitat real per a Catalunya, però només si s’insereix en una estratègia de prosperitat compartida basada en productivitat, capital humà, pertinença a una col·lectivitat i institucions sòlides. Sense aquest marc, els riscs superaran els beneficis; amb aquest marc, en canvi, la immigració pot esdevenir una palanca clau del progrés econòmic, la cohesió social i la sostenibilitat de l’estat del benestar.
I no oblidem que l’equilibri social, econòmic i polític de Catalunya depèn, en bona part, de com s’abordi aquest debat en els temps immediats.
PS1. Expressament, no he volgut parlar del dèficit fiscal, com tampoc en fa gaire èmfasi el document, però és evident que tot va a parar a l’única solució real que hi ha per a aquest problema i la resta que sofrim dia a dia: la necessitat ineludible de decidir sobre els nostres diners. No cal dir que la situació migratòria, a banda els errors que es fan, es veu agreujada també per aquest dèficit fiscal estructural que limita la capacitat de resposta de les institucions catalanes i per una execució insuficient de les inversions estatals en infrastructures bàsiques.
PS2. Els interessats poden trobar aquí el document.
