Article de Marta Rojals

Per un programa independentista de debò

  • La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu

Quim Torra
09.03.2023 - 21:40
Actualització: 10.03.2023 - 19:13
VilaWeb

Comprenc i comparteixo la veu dels qui consideren que som en un fangar i que hem anat més enrere que no pas endavant. La cúspide de l’octubre del 2017 ens va deixar un moviment independentista en descomposició per raons diverses i complementàries. La fragilitat d’un independentisme institucional massa pendent del retrovisor, la força repressiva d’un estat espanyol gens democràtic, la quantitat gens negligible de dirigents independentistes pendents d’obrir una negociació amb el govern espanyol en lloc de culminar la independència, l’excés de confiança del carrer en una execució institucional, el parany del 155 amb unes eleccions com a esquer per a la batalla dels partits, l’error de no situar tot el govern a l’exili actuant de govern provisional de la República, el xantatge del procés judicial contra els dirigents empresonats… Podríem estar força estona enumerant les raons de la descomposició i el retrocés que van seguir el gran moment de l’octubre del 17. Però ara cal recompondre les bases per a una nova empenta que ja pugui ser definitiva.

D’entrada, crec que és honest de constatar que l’únic camí que mena a la independència és la ruptura democràtica unilateral. Ja el 2015 –quan es va configurar Junts pel Sí i el seu full de ruta de divuit mesos per a una declaració unilateral d’independència– havíem arribat a la conclusió –prou motivada després de segles de veure les dents de l’adversari– que no hi havia una via pactada cap a la independència. No hi ha cap negociació ni cap diàleg que pugui tenir com a resultat l’autodeterminació. I això ho saben a bastament aquells qui ara –no se sap per què– defensen la contrària. La independència serà el resultat d’un procés democràtic i pacífic, però de determinació i resistència unilateral, rupturista i popular. Espanya no negociarà mai res que pugui fer perillar la gallina dels ous d’or o, dit d’una altra manera, la seva viabilitat econòmica. Aquesta constatació no és pas nova, però sembla que hi ha una part de l’independentisme que ens obliga a recordar les coses més elementals.

Hom podria contradir aquesta idea amb aquesta lletania que alguns interessats s’han escarrassat a instal·lar en l’imaginari col·lectiu del fracàs de la via unilateral. Però, és clar, les evidències posen al descobert aquestes estratègies de renúncia. I una de les proves més evidents que hi ha és que la via unilateral no pot haver fracassat en la mesura que no s’ha arribat a posar en pràctica. Tots recordem –o hauríem de recordar– que l’octubre del 17 allò que no es va decidir de fer efectiu va ser precisament la via unilateral; és a dir, l’execució i la defensa del resultat del referèndum d’independència als carrers i a les institucions. La via unilateral encara s’ha de provar, i deveu estar d’acord amb mi que, vista l’estafada descomunal de la taula del diàleg, és una via que hem d’explorar aviat. Quan algú ens demani quin és el nostre pla alternatiu al diàleg (per posar-hi un nom) amb l’estat espanyol, digueu-li que és el que no vam acabar d’executar, però que és l’únic realista i possible. Un veritable pragmatisme independentista, el seny independentista, és prendre el camí de la ruptura unilateral. Qualsevol altra opció és rauxa i somni o, directament, engany.

Un altre obstacle que ara podríem posar damunt la taula és el de la famosa unitat de l’independentisme. Si bé és cert que una veu unificada de tot l’independentisme faria les coses més fàcils, el fet cert és que no va ser la unitat allò que ens va permetre d’arribar més lluny que mai el Primer d’Octubre. M’atreveixo a dir que potser va ser precisament la manca d’unitat allò que ho va afavorir. Es va produir una situació en què les tres marques institucionals de l’independentisme (els espais de Junts, Esquerra i CUP) es vigilaven mútuament en un marc de desconfiança constant. Era aquesta desconfiança, aquest anar-se mirant de reüll per veure qui seria el primer que es faria enrere atesos els riscs que calia assumir, que tots plegats anaven avançant gràcies a la potència motora de la ciutadania organitzada al carrer. Aquesta desunió va funcionar com una mena de competició en què ningú no volia ser el primer de baixar del tren o de mirar de frenar-lo. Molt més important que la unitat dels partits és el lideratge de les propostes o la força d’unes idees centrals i la determinació de la gent organitzada al marge dels partits.

El procés d’independència, a més de la força mobilitzadora i de la concreció democràtica (els vots a les urnes), exigeix una culminació institucional. La voluntat democràtica s’ha de convertir en realitat legal (una nova legalitat) i institucional (una administració republicana). I és aquí on vam frenar l’octubre del 17 i on jo no vaig trobar la voluntat ni la disposició de la majoria independentista –resultant de les eleccions convocades pel 155– per acabar la feina. La creació del Debat Constituent amb Lluís Llach al capdavant (nova legalitat) i la constitució del Consell de la República amb una assemblea d’electes amb el president Carles Puigdemont al timó (nova administració republicana) eren les dues vies d’accés a aquesta institucionalització del mandat del referèndum. Però no vaig trobar la complicitat que esperava de la majoria dels meus companys de viatge per assumir tots els riscs necessaris per a fer-ho.

I és aquí on actua un altre dels vectors que expliquen que avancem, que ens quedem encallats o que, lamentablement, retrocedim. Qui fa més por als polítics que prenen la responsabilitat de liderar el procés? Qui temen més: el vot de la ciutadania o la junta electoral, la fiscalia i els tribunals? Abans de l’octubre del 17, l’onada popular de mobilització obligava els partits a moure fitxa i concretar. Tenim frases que han passat a la història: “President, posi les urnes”, per exemple. La creació de Junts pel Sí (amb Convergència i Esquerra en una mateixa llista!) no s’explica sense la pressió de les entitats sobiranistes i les mobilitzacions multitudinàries. Avui l’actuació dels aparells de poder de l’estat espanyol té un efecte molt gran en els polítics independentistes. En alguns casos, un efecte paralitzador. I tots sabem que la repressió hauria de ser utilitzada políticament per donar encara més força i més relleu internacional al combat per la llibertat. La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu. Com més repressió, més avenç independentista. I és per això que cal tornar a un cicle mobilitzador de la ciutadania que posi la política institucional en la dicotomia esmentada: qui em pot fer fora del lloc que ocupo, la força de la gent o la repressió de l’estat espanyol?

I em sembla que, entre els independentistes, devem estar d’acord que un dels principals problemes avui és la manca de credibilitat. Cal renovació de cares i nous lideratges. No perquè siguin nous, sinó perquè han de guanyar-se la credibilitat i, per tant, actuar amb coherència i en conseqüència a les propostes que facin.

Amb tot, com a conclusió, penso que cal que els ciutadans tinguem l’oportunitat de confiar en una política institucional que faci seves aquestes idees:

Primer. La unilateralitat és l’únic camí realista.

Segon. La via de la ruptura democràtica no ha fracassat perquè no es va portar a la pràctica.

Tercer. És més important el lideratge de les idees i la mobilització que no la unitat, que n’és una conseqüència.

Quart. La repressió cal utilitzar-la en favor de la independència, no pas per frenar-la.

Cinquè. Cal una plasmació institucional, electoral i política que canalitzi aquestes idees.

Sisè. Per damunt de tot, cal que aquesta estratègia sigui encapçalada per persones creïbles.

Setè. La reunió d’aquest independentisme rupturista s’ha de fer entorn d’un programa i no d’uns noms concrets. Cal que aquest espai tingui la generositat d’abraçar tothom qui es comprometi en aquest programa.

Vuitè. L’objectiu ha de ser recuperar el lideratge de tot l’independentisme. Si hi ha un independentisme que s’acomoda en l’autonomia, cal denunciar-ho. Però la solució és recuperar la idea amb què es va arribar més lluny que mai i acabar la feina.

Els unilateraristes” –que el 2015 van sumar uns dos milions de vots, refermats el Primer d’Octubre– han de ser capaços d’encapçalar el relat, lesperança i la confrontació. I han de combatre el nou autonomisme camuflat dindependentisme (autoanomenat pragmàtic) que ens porta al no-res, és a dir, a la gestoria autonòmica de sempre. Cal retornar al camí que mai no havíem dhaver abandonat. I cal ser conseqüents, al carrer, a les urnes i a les institucions.

 

Quim Torra i Pla
131è president de la Generalitat de Catalunya

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any