Com la mar, que fa forat i tapa, que s’ho enduu tot i retorna allò que vol, hi ha imatges difícils d’esborrar. Es repeteixen en un carrusel sens fi, perquè quan sembla que el pes del temps les ha enterrades, tornen a emergir amb tota la força i amb tota la ferum dels fets inoportuns. Una d’aquestes imatges és la d’una Rita Barberà desencaixada un diumenge de la primavera del 2015 a València. Les urnes acabades de tancar i els sondatges encenent senyals d’alarma a l’antiga seu del PP a la ciutat. És la imatge nítida d’una Rita Barberà descol·locada, abraçada a un altre perdedor, Alberto Fabra, repetint com una cantarella aquella frase tan sincera com premonitòria: “Quina hòstia!, quina hòstia!”

Amb la cuirassa institucional esqueixada, era qüestió de temps que el castell d’arena començàs a desfer-se. Primer de manera subtil. Després, de manera estrepitosa.

L’UCO escorcolla l’ajuntament

Mesos després d’aquella escena, d’un patetisme espaterrant, quan el canvi polític ja era una realitat; quan el nou equip de govern havia obert portes i finestres perquè corregués l’aire per l’edifici municipal, i havia aixecat les estores per a traure tota la brutícia amagada, la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) va entrar a l’Ajuntament de València en cerca de papers. Allò que tot el món sospitava ja era una etiqueta adherida a una carpeta en un jutjat i la policia cercava proves d’un suposat cas d’emblanquiment de capitals. La cap de la banda era Rita Barberà, i els seus cooperadors necessaris, mig centenar de regidors i assessors.

Aquests diners emblanquits venien del cobrament de comissions il·legals a empreses que obtenien contractes de l’ajuntament. Convenientment esbocinats, tornaven blanquíssims i aparentment legals als comptes del PP local. I el partit els va emprar per a concórrer dopat a les eleccions municipals dels anys 2007, 2011 i 2015.

El jutge processa tot l’equip municipal de Rita Barberà, acusat d’emblanquiment de capital

Una explicació de ‘Barri Sèsam’

La manera de fer-ho la va descriure, de manera molt entenedora i naïf en una conversa per telèfon, María José Alcón, que, com Rita, ja ha faltat.

Com si es tractàs d’un episodi de Barri Sèsam, la regidora Alcón mirava d’explicar al seu fill per què havia de fer una transferència de mil euros al compte del Partit Popular local. Al fill d’Alcón li costava d’entendre-ho. I ella insistia i li explicava amb naturalitat i una sensació d’impunitat absoluta que el PP tenia molts diners negres i que a ella li havien donat dos bitllets de cinc-cents euros perquè fes la transferència de mil. I així anava la conversa, tan transparent que no s’està de pronunciar en veu alta els mots emblanquiment i corrupció, que apareixen transcrits a l’ordre de processament. Un fil d’Ariadna per a descabdellar un sistema clàssic de centrifugació.

Però no tots els militants eren tan obedients. Alguns es van quedar aquells bitllets de cinc-cents euros i els van ingressar als seus comptes corrents. Diu el jutge que potser necessitaven els diners, o trobaven una molèstia conservar uns bitllets tan grossos.

Tot tan normal. Tot tan obscè.

Una llista de prop de cinquanta persones

En aquesta mateixa ordre de processament que s’ha fet pública fa poques hores, hi apareixen els noms dels sospitosos habituals. Regidors, assessors, gent del cercle més estret i íntim de l’ex-batllessa. La cort sobre la qual la batllessa es repenjava. Gent que li feia la gara-gara, que l’aplaudia, que la protegia. Gent que mentia i que delinquia per Rita Barberà.

Al capdavant de tots, el plenipotenciari Alfonso Grau, que va ser cònjuge d’Alcón, i que tenia aquella col·lecció de rellotges de luxe l’origen dels quals mai no va saber justificar. Ell era el vice-batlle perpetu de Rita. I és a la presó perquè també apareix amb lletres d’or en els papers del cas Assut.

Diu el magistrat en un dels paràgrafs del document que omple més de setanta pàgines: “Els fets investigats revelen d’una manera molt diàfana que durant el període temporal 2006-2009, el Partit Popular de la ciutat de València va ingressar i va destinar a les campanyes electorals una quantitat de diners i de recursos molt superior a l’establerta legalment, especialment en la del 2007, mitjançant procediments clandestins de finançament que vulneraven la legislació.”

Rita ho sabia. Era la capitana d’aquell equip triomfador. Aquella màquina de guanyar eleccions. Alfonso Grau era el captador i Mari Carmen García Fuster, l’altra regidora de la màxima confiança de Barberà, era l’administradora dels recursos. Era qui s’encarregava de retornar les donacions en bitllets de 500 euros.

La llista de persones contra les quals s’ha obert judici és llarga i hi ha noms il·lustres com ara els de Mairen Beneyto i el seu germà, Beatriz Simón, Vicente Aleixandre, Maria Àngels Ramon-Llin, Félix Crespo… Són tants!

Encara hi són

Però no tots són ex. L’actual número del PP a l’Ajuntament de València, candidata a batllessa i mà dreta del nou capitost dels populars valencians a les Corts Valencianes, María José Català, en manté alguns en el seu cercle proper. Un és l’ex-regidor d’esports, Cristóbal Grau; una altra, l’actual assessora Cristina Diego. I encara hi ha Luis Salom. Era Luisito, per a Rita, que el va criar als seus pits i el va convertir en l’enfant terrible i consentit que insultava tothom a les xarxes socials. Salom encara cobra diners públics per a fer la feina bruta a Català. Una de les seues dèries és denunciar judicialment els membres de l’equip de govern. Fins ara n’ha signades quinze, i totes quinze les ha perdudes. Això ha costat prop de quinze mil euros al pressupost municipal en indemnitzacions als afectats per les despeses del judici.

Plaça de bous: el PP torna al lloc del crim

La millor batllessa

María José Català, que vol ser batllessa de València, s’emmiralla en Rita Barberà. No fa ni dues setmanes que –com aquell jugador que ja ha perdut les escriptures de la casa, però encara vol fer una darrera juguesca i posa damunt la taula l’anell de casat–, davant les nou mil persones que omplien la plaça de bous de València, va proclamar que Rita Barberà havia estat la millor batllessa de la ciutat. I tothom va aplaudir entusiasmat. I que havia dut la ciutat al futur. I van tornar a aplaudir. I encara va construir moltes hipèrboles impossibles de reproduir. I allà hi havia Pablo Casado i Teodoro García Egea i Carlos Mazón, que no veien el moment de trencar el retrovisor, perquè Català insistia, que ella volia ser tan bona batllessa com Rita.

Ella mateixa va proposar la primavera passada que el ple de l’Ajuntament de València nomenàs Rita Barberà batllessa honorífica de la ciutat. La moció no va reeixir.

Contra aquesta ordre de processament es pot presentar un recurs, i a això s’aferren els actuals dirigents del PP al País Valencià, que veuen com van canviar els noms i fan cartells nous i organitzen actes multitudinaris sense poder evitar que la mar faça forat i tape, s’enduga i retorne la brutícia.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.