Sis anys després, el Partit Popular espanyol ha tornat a la plaça de bous de València en cerca d’un èxtasi col·lectiu, una empenta, un trampolí. Una clau màgica per a assaltar el poder a totes les institucions. Sis anys després, el Partit Popular ha tornat al lloc del crim, perquè la darrera vegada que van fer un acte polític a la plaça del carrer de Xàtiva, se’n van anar d’allà sense pagar. Més de sis-cents mil euros, va costar aquell míting, fet a les acaballes del seu regnat al País Valencià. No van omplir la plaça, aquell dia. Com en un sopar que acaba en trifulga, ningú no va pagar el compte. Compromís els ho va recordar ahir mateix projectant fragments dels papers de Luis Bárcenas on apareixen aquelles notes comptables.

Potser va ser una casualitat que la Generalitat publicàs ahir mateix, a l’hora que començava el míting, una nota de premsa explicant que fins ara s’havien recuperat set milions d’euros provinents de casos de corrupció dels anys anteriors al 2015, i que tenen procediments oberts per a recuperar-ne quatre més. Són casos com Emarsa, Blasco o Terra Mítica.

Sense escatimar-hi recursos

Aquells mítings d’aquell PP de vi i roses tenien una característica bàsica: que no s’hi havien d’escatimar recursos. Era la doctrina de l’“Això ho pague jo”, tan obscè d’Alfonso Rus, que més tard es va saber que no ho pagava ell, sinó tots els valencians.

Ahir tampoc no hi va faltar cap detall, en la iconografia popular. El PP valencià se sentia molt honorat que el seu líder volgués acabar a València una convenció ambulant que havia de ser triomfant. Carlos Mazón, també debutant, i la seua mà dreta, María José Català, s’han preocupat que tot sortís perfectament, que Pablo Casado no hi trobàs res a faltar quan pujàs a l’escenari circular per a adreçar-se a la militància.

Guaya Carlos Mazón, torna el zaplanisme

Samarretes blaves amb el polisèmic lema ‘Creemos’; joves ben plantats i uniformats darrere l’orador perquè el tir de càmera fos estètic; un objectiu zenital perquè es veiés ben bé que la plaça era plena fins a la bandera; alguna lipotímia perquè la tardor valenciana encara és calenta; el disc-jòquei el Pulpo per a entretenir l’espera… I autobusos. Molts autobusos amb militants arribats d’ací i d’allà  i encara de més lluny, perquè el bany de masses al líder Pablo Casado fos tou i esponjós. I un poc suat i amb unes quantes empentes, les justes perquè la sensació de ple absolut fos rodona. Tot molt blau, perquè combinàs bé amb les camises blanques dels dirigents asseguts en primera fila. Ha canviat, el blau, que ara és més fosc i que es vol aproximar al blau de Prússia, però que no n’acaba de tenir-ne la bellesa.

Francisco Camps i Adolfo Suárez Illana.

Els fantasmes de sempre i Francisco Camps

Tornar al lloc on tant s’ha robat ve a ser com tornar al lloc del crim, i més, si s’hi torna invocant certs fantasmes del passat que representen allò que va posar el País Valencià al mapa mundial de la corrupció. Pablo Casado vol mirar al futur, però va venir al passat. Va xafar la mateixa arena que xafaven Zaplana, Barberà, Rus o Camps. I sembla que no hi ha cap exorcisme prou potent per a fer-los desaparèixer de la boca dels populars valencians.

María José Català, que aspira a ser batllessa de València, es va emocionar tant citant Rita, que se li va esgarrar la veu i va provocar un aplaudiment fenomenal quan va dir que havia estat la millor batllessa de la història i que havia convertit València en la millor ciutat del món. Les hipèrboles també han romàs en letargia aquests sis anys d’absència a la plaça, però ahir van reviscolar totes a colp d’himne d’Espanya, de visques a Espanya i de lloances sense mesura entre els dirigents que aspiren a desbancar aquesta esquerra integrista i veneçolana que ara governa les institucions.

Entre aquells qui es partiren les mans aplaudint Català hi havia Francisco Camps. Feia deu anys que Camps no participava en un acte del seu partit, tants anys com fa que en va deixar la presidència. “El meu partit de tota la vida, el PP, torna a casa”, deia Camps a Twitter per a recordar que la plaça de bous havia estat on havia arrancat la presidència de Zaplana i la seua. Sembla que Camps ha donat per impossible l’aventura de ser candidat a la batllia de València. Fa uns mesos va dir que hi aspirava a tot i a totes. Fins i tot es va atrevir a desafiar el líder del partit al País Valencià, Carlos Mazón. Va donar suport explícit a un candidat alternatiu… Va mig festejar Vox… Fa poques setmanes Camps ha deixat de ser membre del Consell Jurídic Consultiu per a dedicar-se de ple a l’advocacia. I per a reaparèixer i fer-se fotografies en un míting del nou PP.

Un lloc al món per a Pablo Casado

L’acte d’ahir de la plaça de bous de València havia d’eixir bé. Casado i els seus havien d’exhibir força per a mirar de redreçar alguns dels fiascos que s’han succeït aquesta setmana de la ronda espanyola del partit. El guió era molt estructurat, però cada dia hi havia un tomb que capgirava els titulars de fusta predeterminats. L’endemà que Casado s’hi abraça i s’hi fotografia, Nicolas Sarkozy és condemnat a presó per corrupció. El dia que convida a parlar el pare i espill, José María Aznar fa un estirabot que enutja el partit del mexicà Manuel López Obrador perquè es va negar a demanar perdó per la colonització d’Amèrica. Quan el convidat és el premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa, es permet el luxe d’alliçonar sobre com s’ha de votar, que si no es vota el que diu ell, la democràcia s’ha trencat…

I encara, sense participar-hi, o justament perquè no hi participa i se’n va a Nova York, la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha furtat a Casado la major part de titulars, entrevistes i fotografies. I fins al darrer moment, també a València, Ayuso va ser protagonista. La van rebre i la van acomiadar amb crits de “presidenta-presidenta”. I, amb un paternalisme que tomba de tos, dissabte mateix, hores abans del bany de multituds, Ayuso va beneir Casado i li va dir que no, que no passàs ànsia, que ella veia clar que el seu lloc era la comunitat de Madrid. I va projectar tota la pressió sobre el líder que ho vol ser: “Necessitem que tu sigues el president d’Espanya.”

 

Els missatges de sempre damunt l’arena xafada

Pablo Casado va entrar a la plaça amb molt de retard. Sonava “We are de people“, d’U2. Abans, al carrer, el dirigent popular havia hagut d’improvisar un discurs per a les prop de tres mil persones que no havien pogut entrar a la plaça. La cabuda era limitada a nou mil. El discurs era tan improvisat que hi havia una gran pantalla de televisió a l’exterior i un micròfon preparat. Allà va començar a enaltir les masses i a calfar l’ambient.

Després de les intervencions dels dirigents locals, el discurs de Pablo Casado va durar molt més d’una hora. Primer es referí als afers locals, com ara una crítica ferotge al govern del Botànic. Va recórrer als tòpics de l’aigua i de la llengua. Va dir que quan ell governe hi haurà llibertat per a triar com s’han d’escolaritzar els xiquets i també que l’espanyol seria la llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’estat, que per això hi haurà llibertat de triar. I va tornar a dir llibertat, i la plaça va esclafir d’aplaudiments.

Va remenar al sac de valors segurs atacant el govern espanyol que és tan comunista i bolivarià i que fregeix a imposts els ciutadans i no abaixa el preu de la llum i empra un llenguatge inclusiu insuportable, perquè a ells ningú no els ha de donar lliçons de feminisme. En veritat, de res no vol lliçons, ell, que recorrerà Europa en cerca de Puigdemont. El durà i el jutjaran a Espanya.

En el míting que li ha carregat les piles, Pablo Casado va parlar de víctimes del terrorisme, d’etarres, de pares de la constitució i de totes les coses de què s’espera que parle Pablo Casado en un míting de més d’una hora a València que va acabar amb la frase: “Som ací, amb les mans blanques i el cor enamorat d’Espanya.” I va fer uns visques a Espanya i van sonar els himnes i els assistents van tornar als autobusos. I Díaz Ayuso va eixir per la porta gran.

I a l’arena, xafada, una estesa d’ampolletes d’aigua feien de fons dels directes de totes les televisions que informaven d’aquest ple redemptor del Partit Popular a València.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.