Carlos Mazón i Maria José Ctalà
Carlos Mazón es menja un xurro amb Maria José Català el dia de la Mare de Déu dels Desemparats

Si no hi ha un daltabaix, Carlos Mazón, president de la Diputació d’Alacant, serà elegit avui president del Partit Popular al País Valencià. Es preveu que el 3 de juliol es faça el quinzè congrés del partit que l’haurà de proclamar oficialment. Mazón substituirà Isabel Bonig, qui va ser convidada, de manera gens amable, pràcticament empesa per la direcció espanyola del PP, a abandonar tots els càrrecs que ostentava dins el partit. Ho va fer entre llàgrimes i sense estalviar retrets.

Bonig renunciava a tot el 3 de maig. Ha passat un mes i un dia. El dol en política és molt curt. A les seus dels partits sempre hi ha la persona responsable de canviar la cartelleria, els noms a les portes dels despatxos i, fins i tot, d’encomanar el paper timbrat per a les comunicacions escrites i els saludes de cada nou dirigent. I així ha estat. S’ha passat de Bonig a Mazón en un sospir. Era el desig de la direcció espanyola del PP. Mazón és amic de Teo García Egea, que és la mà dreta de Pablo Casado. Entre tots dos dissenyen el mapa del tresor del futur del partit que té, com a gran fita, foragitar Pedro Sánchez del govern espanyol.

Carlos Mazón: Madrid tria un virrei zaplanista per al PP valencià

José Vicente Anaya, l’altre

En teoria, tot estava molt ben cosit i no hi havia res que pogués eixir malament. Mazón era l’escollit. Autopista ampla des del palau de la Diputació d’Alacant a la plaça d’Amèrica de València.

Si Madrid vol aquest candidat i no vol soroll ni discrepàncies, no hi ha d’haver cap altre candidat ni soroll ni discrepàncies. No n’hi ha d’haver. Però n’hi ha. Una mica, només. Un punt escapat. Un soroll gens estrident, però irritant per moments. José Vicente Anaya és l’altre. És qui impedirà l’aclamació del candidat imposat per la direcció i obligarà a organitzar primàries. Tan incòmodes com són per als partits tan democràtics com el PP, que ha canviat les normes del joc a mig partit. Però no hi fa res. S’han inscrit 7.680 militants per a votar avui i Carlos Mazón té prop de 12.000 avals.

José Vicente Anaya Roig, batlle d’Aiora, en té poc més de 200. Just els necessaris per a plantar cara, per a retardar la festa i impedir l’aclamació. Hi ha molta por entre la militància, diu, perquè la direcció del partit ha collat molt curt tots els càrrecs institucionals. A la Búlgara, voldrien la votació, però ell està convençut que com que el vot és secret, hi haurà sorpreses aquesta nit. Segons el reglament, l’elegit serà el candidat que obtinga més del 50% dels vots emesos amb una diferència de quinze punts sobre l’adversari.

Quan això passe, després de la previsible derrota que haurà d’assumir, Anaya enviarà un informe a la direcció del PP a Madrid per a explicar totes les irregularitats que diu que ha vist dins el partit. Parla, Anaya, de la poca neutralitat de l’aparell… encara que a Madrid ja ho deuen saber. Perquè tot s’ha organitzat des de Madrid. L’aparell són ells.

L’ombra de Francisco Camps

José Vicente Anaya no és un outsider. O no és un outsider de manual. En aquesta divisió provincial del partit, ell és el coordinador de la de València. A més, comparteix laboratori propi d’idees amb Pedro Agramunt, que va ser president del PP al País Valencià entre el 1990 i el 1993, i amb Francisco Camps. Diu Anaya que no es coneixen gaire, Camps i ell, però que es cauen bé. En veritat, és una relació simbiòtica. A tots dos ja els està bé que hi haja una certa desestabilització en el si del PP, perquè és l’única possibilitat que tenen de pescar alguna cosa.

Paco Camps, el retorn d’un fantasma indigest

El nan de jardí d’Amélie Poulin

Des d’abans de la caiguda de Bonig, l’equip de Mazón ja treballava en un desembarcament a València. Amb tota la impedimenta. D’Alacant a València. Sense vertebrar gaire. Marcant la divisió provincial. Ocupant plaça i territori. Com va fer el seu pare polític, Eduardo Zaplana Hernández-Soro, que va tenir una ascensió meteòrica des de la batllia de Benidorm a la presidència de la Generalitat. Com Zaplana, mira més al sud que al nord. Com Zaplana, és castellanoparlant. Com Zaplana, vol ser visible i omnipresent.

En roig, a les agendes del director de comunicació i dels constructors de la candidatura i del perfil de candidat de Mazón, hi havia una consigna: l’ha de conèixer tothom. Ha d’eixir d’Alacant. L’hem de traure a passejar. L’hem de dibuixar com un president proper i amable. Somriure permanent i capacitat de mimetitzar-se amb l’entorn.

Calia encunyar una etiqueta: “Mazón president” és bona i polisèmica. President del partit i president de la Generalitat. I amb aquest sintagma van obrir un compte de correu a Gmail per difondre una mena de diari de campanya del candidat que també es feia visible a les xarxes socials.

Cada dia arribaven a la bústia fotografies de Carlos Mazón en un lloc diferent del país, com aquell nan de jardí tan viatger d’Amélie Poulin.

Mazón a Castelló, Mazón a Alzira, Mazón amb la samarreta del Vila-real. Mazón al costat de l’estàtua de Jaume I al Parterre de València. Mazón amb un barret de palla damunt un tractor amb els regants del Segura. Mazón amb la Geperudeta. Mazón menjant-se un xurro amb Maria José Català que actua com a lloctinent. Mazón amb Ximo Puig. Ahir mateix, es va fotografiar menjant les primeres bacores de la temporada a Albatera.

Una lectura per a l’estiu

Riu, Carlos Mazón, quan li recorden la seua relació amb Eduardo Zaplana, amb qui era el cap visible de la trama del cas Erial; que ha estat a la presó; que està en llibertat provisional i ha d’anar a signar al jutjat… Cada dia li descobreixen diners amagats, comptes i testaferros. Potser per això, per recordar-li de qui és fill polític, Gerard Fullana, portaveu de Compromís a la Diputació d’Alacant, va aprofitar el primer ple presencial després de la pandèmia per regalar-li una lectura. El llibre que el periodista Quico Arabí va escriure sobre l’ex-president: Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto. 

“Que no torne el passat”, li va escriure Fullana en la dedicatòria. Però Mazón, com Zaplana, serà agraït amb aquells que l’han ajudat a arribar a València. Amb els que han fet possible el “Mazón president”, de moment, del partit. I ressonen noms del passat com Macarena Montesinos, Santiago Lumbreras, Miguel Ortiz i Fernando Modrego, que ixen a les hemeroteques. Van ser zaplanistes. Mazonistes, seran a partir d’avui.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.