Arriba la seriositat a les comarques de la Franja

Semblava que no arribaria mai i, contra tot pronòstic, ha fet cap de la mà dels impensables. Per més que molts ciutadans pensaven que arribaria de mans de partits o associacions menys reaccionàries, la veritable seriositat a la Franja de Ponent ha arribat gràcies a l’acord dels grups parlamentaris de PP i Vox a les Corts d’Aragó.

Conjuntament amb les promeses que alliberaran els ciutadans “aragonesos” de les llistes d’espera a la sanitat pública, que oferiran matrícules gratuïtes a la universitat o que faran que el camp “aragonès” quedi blindat de les imposicions de les institucions europees, el pacte inclou la garantia que un “espanyol” anirà sempre primer, en virtut de la prioritat nacional. 

Aquesta prioritat nacional és una mena de dispositiu inconcret, que funciona com a eslògan simple i que assegura la captació de votants necessitats d’una salvació que no suposi un argument gaire complicat. De fet, aquesta prioritat nacional es presenta conjugada amb una intenció clara i manifesta d’eliminar qualsevol cosa que tingui a veure amb la catalanitat de les comarques de Ponent: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya.

Aparentment, segons l’ideari d’aquestes formacions, una per passiva i una altra per activa, la prioritat nacional hauria de ser la de posar qualsevol ciutadà “aragonès” per davant de qualsevol persona o institució que volgués conculcar els seus drets inherents com a “espanyol”. Esclata, doncs, una contradicció inapel·lable en el fòrum intern del fet d’enarborar la bandera pàtria. Si defensen que allò que és “català” és per definició “espanyol”, seguint l’altre eslògan inqüestionable a les files pàtries de “ningú ens enganya, Catalunya és Espanya”, pactar per eliminar l’existència d’acadèmies d’una llengua “espanyola” o acordar l’alliberament dels ciutadans de la possibilitat de viure en la seva llengua materna “espanyola” no és quelcom que es pugui inscriure en una “prioritat nacional”.

Queda clar que aquests partits entenen que allò que és “català” no és una prioritat nacional, perquè allò que és “català” no és “nacional”, per tant, no és “espanyol”, o prou “espanyol”, i s’ha d’atacar i eliminar. Fins i tot, quan els administrats per la comunitat “aragonesa” poden ser catalanoparlants, i no per això, catalanistes o directament separatistes. Cosa que no els faria tampoc menys ciutadans, ni menys subjectes de drets, ni menys “aragonesos” en termes administratius. 

I això és així, com ja ens va deixar advertit Manuel de Pedrolo, perquè ells quan parlen d’allò que és “espanyol” volen dir “castellà”. Des de temps immemorials, apliquen la lògica de la Meseta, associada a una estratègia electoral basada en la instauració d’un enemic comú, històricament assenyalat i focus de totes les ires sense explicació confessable: el fet català.

 És d’agrair aquesta sinceritat, aquesta seriositat, perquè era, si m’ho permeteu, preocupant haver d’aguantar aquells malnoms que donaven a la llengua. Malnoms que tergiversaven la realitat fins a fer-la incomprensible. Malnoms en boca de presidents de la comunitat “socialistes”, que acompanyaven associacions infames sense rubor, quan es tractava d’insultar la llengua i la cultura dels nostres avantpassats franjolins.

 Això, per fi, s’ha acabat. A la Franja, s’ha acabat aquest blaverisme importat que vol fer-nos creure que estima el territori, però que la llengua que estima del territori no és la llengua que sembla que és, sinó que és una llengua diferent. S’enfonsaran a la misèria els cecs defensors, contra la ciència de les dades filològiques i de l’obvietat parlada, que van tocant-se d’amagat, explicant que la llengua que parlen, per sobre de tot, no és la catalana, no fos que aquest fet destruís la seva “espanyolitat”. Amics d’anomenar la llengua pròpia amb el malnom de qui no la parla bé, la xampurreja, gairebé la rosega.

 També cauran les caretes d’aquells que es belluguen còmodament a la frontera impossible, aquesta manera de fer mig aragonesa mig acomplexada, que els permet no posicionar-se gaire obertament sobre la lluita necessària per a la supervivència de la llengua autòctona, la nostra, la innombrable.

 Ara, amb un pacte obert, volen eliminar “el català de l’Aragó”, així ho expressen, així ho esperen. Ja no serà una llengua estranyament autòctona sota administració aragonesa, ni es podrà amagar sota noms provincians o localismes. Als veritables enemics del català i, de tot allò que pugui tenir relació amb la catalanitat, els hem de reconèixer la seva sinceritat i seriositat: han proposat un primer estadi de reconeixement del subjecte polític i social que enfronten.

 Per fi, han evitat parlar de llengua oriental de la comunitat autònoma o de llengua diferent del català, a l’estil dels anticatalanistes disfressats de valencianistes que campen pel sud del territori. Ens han reconegut la nostra llengua, per tant, ens han reconegut la nostra cultura i, de retruc, han acceptat que som el que som, malgrat la imposició d’una administració que no enarbora la nostra ensenya ni el nostre batec, com a mínim, lingüístic. Mitjançant aquesta manifestació de voluntat d’alliberar-nos de la nostra mateixa llengua (aquest és l’amor que tenen per la Franja com a “territori d’Aragó”) han fet efectiu el reconeixement definitiu del fet que nosaltres som de la cultura innombrable, la bescantada, la de pagès, la demoníaca. Han posat sobre el mapa quina és la contesa: a la Franja i a la resta de territoris, malgrat els esforços, encara viu una llengua que ells no volen que visqui. 

És necessari reconèixer, recíprocament, el seu esforç per aclarir que a les comarques catalanoparlants sota la seva administració no hi haurà espai per a viure com a ciutadans “nacionals”. Som, doncs, una mena “d’estrangers il·legals”, autòctons, però forans a la vegada, com a “castellans” insuficients i massa “catalans” per a ser estimats.