Jordi Sànchez va explicar ahir en un moment de la conversa amb el president Puigdemont que a les eleccions del 21 de desembre de 2017 va ser castigat a passar un mes sense eixir de la cel·la només per haver enviat un missatge per telèfon a un acte electoral de Junts per Catalunya. Un mes tancat en una cambra, nit i dia. I ho comentava, admirat, en veient que en aquesta campanya no tan solament li havien permès de participar-hi, sinó que fins i tot després de més de cinc-cents dies podia compartir escenari, ni que fos virtual, amb Puigdemont. El president li va respondre que en aquella campanya ‘ens volien aixafar’ i anaven a totes, però que el vot popular ho va impedir. Això, tanmateix, no ho explica tot, no explica el canvi d’actitud de l’estat espanyol.

Fa temps que alguns dels presoners fan arribar el missatge següent: la pressió ciutadana ja ha aconseguit que reben un tracte de presos polítics, amb concessions evidents de l’estat. Així, i vist en la perspectiva de tot això que explicava Sànchez, haver aconseguit que els presos d’Esquerra Republicana i els de Junts per Catalunya que són candidats puguen participar en actes públics o conferències de premsa és una victòria. Una victòria clara, si ho comparem amb el 21-D. I em sembla que cal anar a cercar-ne la raó en la pressió internacional, novament.

Ho demostra la reunió d’ahir entre el govern espanyol i una delegació de l’Oficina d’Institucions Democràtiques i Drets Humans de l’OSCE, a què correspon la fotografia que il·lustra aquest article. La reunió se centrà, precisament, en el tracte als presos polítics catalans. I fins el Ministeri d’Interior espanyol va haver de confessar que l’OSCE tenia un interès especial en el cas perquè ‘és ben inusual que diversos caps de llista siguen a la presó en el moment de les eleccions’. De fet, els delegats de l’OSCE van aclarir que no ho havien vist mai, això, que no s’havien trobat mai en una circumstància igual. Les explicacions, les donà el secretari d’Institucions Penitenciàries del govern espanyol, Ángel Luís Ortiz, que va oferir una visita als presos i tot. I van ser rebudes per l’armeni Tigran Karapétian i la britànica Sasha Pajevic.

L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), és l’organització intergovernamental de seguretat més gran del món, que té la finalitat de garantir la pau, la democràcia i l’estabilitat. Formada per cinquanta-sis estats, entre els quals l’espanyol, és una continuació de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), oberta el 1973 a Hèlsinki per afavorir el diàleg est-oest en temps de la Guerra Freda.

L’anècdota torna a posar en relleu que la repressió descarregada per l’estat espanyol sobre Catalunya té, sobretot, dos talons d’Aquil·les. L’un, el principal, és la resistència de la població, que va fer miques el pla aniquilador del 155, el 21 de desembre de 2017. I que ha mantingut la defensa de la república proclamada i dels presos polítics i exiliats. L’altre és la pressió internacional. Clarament. Perquè Espanya pot tancar-se políticament i pot fer funcionar al límit el seu sistema mediàtic per a fer creure dins l’estat espanyol que això que fa és normal en una democràcia. Però fora de les seues fronteres actuals ja és impossible de convèncer-ne ningú.

La confrontació de les dues realitats, interior-exterior, fins i tot té valor numèric. Pràcticament el mateix cap de setmana i pels mateixos fets, el president Puigdemont va ser empresonat a Alemanya, un diumenge, i la majoria de presos polítics catalans, tret dels dos Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, entraven a la presó el dia abans, dissabte, a Madrid. L’empresonament va ser semblant, però tot allò que ha vingut després ja no ho ha estat.

Puigdemont va passar dotze dies a la presó abans de ser posat en llibertat provisional i, en acabat, va ser jutjat a Alemanya i va ser declarat innocent dels càrrecs de rebel·lió i sedició. Mentrestant, els altres presos fa més de cinc-cents cinquanta dies que són en presó preventiva a Espanya, sense ni tan sols haver acabat encara un judici que Alemanya va fer ben de pressa. I tots sospitem, per les irregularitats constants, que seran condemnats, passe què passe. La diferència és ben eloqüent i la por creixent d’Espanya per la imatge que dóna com a estat i pel cost que li implica indica que no les tenen totes. Saben que fan trampa i són conscients que en fan per mirar d’anorrear amb eines que no són polítiques un moviment que és polític i que no poden derrotar a les urnes. I això, diguem-ho tot, si algú encara té la temptació de votar el PSOE diumenge vinent, valdria la pena que ho tingués en compte. Perquè votar un partit que no respecta la democràcia sinó és sota la pressió internacional amb l’argument d’evitar l’arribada al poder d’un partit que no respecta la democràcia és, si em permeteu de dir-ho així, molt poc sensat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb