La pressió internacional sobre Espanya es demostra, novament, eficaç

«L'anècdota torna a posar en relleu que la repressió descarregada per l'estat espanyol sobre Catalunya té, sobretot, dos talons d'Aquil·les»

Vicent Partal
Vicent Partal
23.04.2019 - 10:15
Actualització: 23.04.2019 - 12:15
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Jordi Sànchez va explicar ahir en un moment de la conversa amb el president Puigdemont que a les eleccions del 21 de desembre de 2017 va ser castigat a passar un mes sense eixir de la cel·la només per haver enviat un missatge per telèfon a un acte electoral de Junts per Catalunya. Un mes tancat en una cambra, nit i dia. I ho comentava, admirat, en veient que en aquesta campanya no tan solament li havien permès de participar-hi, sinó que fins i tot després de més de cinc-cents dies podia compartir escenari, ni que fos virtual, amb Puigdemont. El president li va respondre que en aquella campanya ‘ens volien aixafar’ i anaven a totes, però que el vot popular ho va impedir. Això, tanmateix, no ho explica tot, no explica el canvi d’actitud de l’estat espanyol.

Fa temps que alguns dels presoners fan arribar el missatge següent: la pressió ciutadana ja ha aconseguit que reben un tracte de presos polítics, amb concessions evidents de l’estat. Així, i vist en la perspectiva de tot això que explicava Sànchez, haver aconseguit que els presos d’Esquerra Republicana i els de Junts per Catalunya que són candidats puguen participar en actes públics o conferències de premsa és una victòria. Una victòria clara, si ho comparem amb el 21-D. I em sembla que cal anar a cercar-ne la raó en la pressió internacional, novament.

Ho demostra la reunió d’ahir entre el govern espanyol i una delegació de l’Oficina d’Institucions Democràtiques i Drets Humans de l’OSCE, a què correspon la fotografia que il·lustra aquest article. La reunió se centrà, precisament, en el tracte als presos polítics catalans. I fins el Ministeri d’Interior espanyol va haver de confessar que l’OSCE tenia un interès especial en el cas perquè ‘és ben inusual que diversos caps de llista siguen a la presó en el moment de les eleccions’. De fet, els delegats de l’OSCE van aclarir que no ho havien vist mai, això, que no s’havien trobat mai en una circumstància igual. Les explicacions, les donà el secretari d’Institucions Penitenciàries del govern espanyol, Ángel Luís Ortiz, que va oferir una visita als presos i tot. I van ser rebudes per l’armeni Tigran Karapétian i la britànica Sasha Pajevic.

L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), és l’organització intergovernamental de seguretat més gran del món, que té la finalitat de garantir la pau, la democràcia i l’estabilitat. Formada per cinquanta-sis estats, entre els quals l’espanyol, és una continuació de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), oberta el 1973 a Hèlsinki per afavorir el diàleg est-oest en temps de la Guerra Freda.

L’anècdota torna a posar en relleu que la repressió descarregada per l’estat espanyol sobre Catalunya té, sobretot, dos talons d’Aquil·les. L’un, el principal, és la resistència de la població, que va fer miques el pla aniquilador del 155, el 21 de desembre de 2017. I que ha mantingut la defensa de la república proclamada i dels presos polítics i exiliats. L’altre és la pressió internacional. Clarament. Perquè Espanya pot tancar-se políticament i pot fer funcionar al límit el seu sistema mediàtic per a fer creure dins l’estat espanyol que això que fa és normal en una democràcia. Però fora de les seues fronteres actuals ja és impossible de convèncer-ne ningú.

La confrontació de les dues realitats, interior-exterior, fins i tot té valor numèric. Pràcticament el mateix cap de setmana i pels mateixos fets, el president Puigdemont va ser empresonat a Alemanya, un diumenge, i la majoria de presos polítics catalans, tret dels dos Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, entraven a la presó el dia abans, dissabte, a Madrid. L’empresonament va ser semblant, però tot allò que ha vingut després ja no ho ha estat.

Puigdemont va passar dotze dies a la presó abans de ser posat en llibertat provisional i, en acabat, va ser jutjat a Alemanya i va ser declarat innocent dels càrrecs de rebel·lió i sedició. Mentrestant, els altres presos fa més de cinc-cents cinquanta dies que són en presó preventiva a Espanya, sense ni tan sols haver acabat encara un judici que Alemanya va fer ben de pressa. I tots sospitem, per les irregularitats constants, que seran condemnats, passe què passe. La diferència és ben eloqüent i la por creixent d’Espanya per la imatge que dóna com a estat i pel cost que li implica indica que no les tenen totes. Saben que fan trampa i són conscients que en fan per mirar d’anorrear amb eines que no són polítiques un moviment que és polític i que no poden derrotar a les urnes. I això, diguem-ho tot, si algú encara té la temptació de votar el PSOE diumenge vinent, valdria la pena que ho tingués en compte. Perquè votar un partit que no respecta la democràcia sinó és sota la pressió internacional amb l’argument d’evitar l’arribada al poder d’un partit que no respecta la democràcia és, si em permeteu de dir-ho així, molt poc sensat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
22.04.2019  ·  22:53

Doncs tots els catalans que volem la independència efectiva hem de ser forts i apretar fins al final!

joan rovira
joan rovira
22.04.2019  ·  23:05

Sr. Partal, em pregunto per què un editorial tan ben estructurat i exposat ha de ser tan tebi amb els responsables de la política colonial espanyola contra la societat catalana?

Mentre a l’estranger el judici contra els catalans actuals s’explica clarament a partir del passat colonial espanyol dins d’un context europeu, tal com recull el següent article i els seus comentaris:
https://www.elpais.cr/2019/04/18/memorando-el-imperialismo-1713-cuando-europa-abandono-a-los-catalanes/

Permetre aquest judici amb una total falta de garanties, un menysteniment absolut pels drets individuals dels empresonats, mentre els exiliats poden viatjar lliurement per Europa, té unes conseqüències gravíssimes per a la democràcia i les llibertats de tots els ciutadans europeus.

Amb la fermesa de la societat catalana, a pesar de la desorientació d’algun partit català, i la difusió internacional de la realitat colonial que patim la Nació Catalana, la solució forçada per la comunitat internacional s’està gestant de manera inevitable.

Ramon Perera
Ramon Perera
22.04.2019  ·  23:32

Sembla que sí, que la pressió internacional sobre Espanya té algun efecte. Tanmateix, a mi em preocupa un altre aspecte del fet. Em sembla que la reacció espanyola és la mínima imprescindible per salvar la cara.
Benvinguda sigui la pressió internacional, però falta alguna cosa més i aquesta és l’acció de la ciutadania.
La diferència entre l’una i l’altra és que la repressió internacional no depèn de nosaltres i l’acció de la ciutadania, sí.

Josep Usó
Josep Usó
23.04.2019  ·  02:58

Són un estat en fallida sostingut per la resta. Els treballadors alemanys no entenen perquè els seu sou no és més alt, si fabriquen i exporten tant. I ja van veient que a alguns compradors, per exemple els espanyols, els han d’avançar els diners. I no els retornen. És allò de generar un problema econòmic. Doncs ja està fet, que Espanya fa com si s’ho pogués pagar. I ja fa molt que no pot. Per això venen les comissions. Per a veure ací què passa. Per això, també, cal saber a qui votar el diumenge. I a qui no.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
23.04.2019  ·  03:34

Tot aixó de la ‘suposada pressió internacional’ no m’ho creuré fins que algún govern fort de la UE no començi a cantar clar

Josu Elorduy
Josu Elorduy
23.04.2019  ·  05:05

España es un estado fallido.
La corrupción, la falta de separación de poderrs,el uso de medios públicos para atacar a los disidentrs con injurias y campañas mediaticas pagadas con fondos publicos,la sumisión a practicas mafiosas inducidas o impulsadas por poderes facticos, ay Inés la del IBEX….
Sr X, Filesa, Roldan Tejero, Camps, Barcena, Rajoy, Barbera, Cotino, limones de Argentina, Amigos de Aznar …. EREs de Andalucia, elefantes y Rubia, mahoma y

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
23.04.2019  ·  06:27

Si us plau, no ens fem trampes al solitari: en les eleccions d’aquest any, ultra el fet que, numèricament, els catalans hi tenim poc a pelar (sobre tot amb el tarannà de TOTS els partits polítics espanyols, tenint en compte la nostra contribució numèrica al congreso i les majories que s’albiren), cal remarcar que s’està duent a terme el judici. Això implica una sèrie de garanties formals que es volen mantenir per guardar les formes cosa que, evidentment, si Espanya vol semblar una democràcia, implica que s’ha de fer per manera que no es pugui dir que se salten tots els drets.

No hi ha pressió internacional, i si n’hi ha els és ben bé igual. Hi haurà pressió internacional el dia que hi hagi protestes formals d’ambaixadors, sancions i aplicació de l’article 7 del tractat de la UE (cosa que no han tingut nassos de fer ni amb Polònia ni amb Hongria). I això no passarà fins que els catalans no comencem a ser una nosa important per Europa i un factor desestabilitzador (pacífic però molt desestabilitzador) per a l’economia d’Espanya i, de retruc, d’Europa.

Voldria poder equivocar-me, però em temo que passades aquestes eleccions, si es configura un govern del color que sigui (fatxa o ultrafatxa) i quinze dies després de la sentència necessàriament condemnatòria del procés, al novembre o així, Europa, la seva gent i les seves elits, ja ens hauran oblidat i estarem a mercè de la repressió A menys que nosaltres fem alguna cosa prou sonada i prou contundent per tal que no sigui així.

Malauradament, veient l’estat de baralla permanent dels partits, la confusió entre l’electorat independentista i la sensació que d’una manera o altra tot fou improvisat i que no podem comptar de forma real amb pràcticament cap mecanisme de poder, veig difícil un escenari on tirem endavant per aquest camí. Almenys en aquesta generació. Espero que la propera sigui una mica més espavilada i tingui moltíssima més mala bava.

Joan López
Joan López
23.04.2019  ·  06:45

Hem de anar a votar tothom,que quedi palés que volem l’independència i que el poble vol la unitat. I podem fer una llista unitària al senat,si tots marquen al primer candidat de cadascun de las 3 llistas:ERC,JUNTS x CATALUNYA i FRONT REPUBLICA.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
23.04.2019  ·  07:09

Em sumo al comentari de Jordi Pigrau.

Oriol Roig
Oriol Roig
23.04.2019  ·  07:40

La pressió internacional no la veig. I Espanya es voldrà rentar la cara amb una sentència “justa i equilibrada”: absolució d’en Sánchez i en Cuixart, pena mínima per na Forcadell i tant dura com puguin a la resta. Dos anys de presó tant se val que portin el títol de provisional. Presó és presó. I amb un govern “dialogant” a Madrid, voldran marejar la perdiu 4 anys més. No ens enganyem. Fins que els creditors que tenen deute espanyol no s’ensumin que no el cobraran, no veig la pressió internacional fent res efectiu. Cal votar amb les paperetes i amb el moneder. Penseu on hi teniu els quartos i a on feu gasto. I si teniu esma per fer objecció fiscal, mireu per exemple https://ni1euro.org/objectar

josep soler
josep soler
23.04.2019  ·  07:41

Estem sols. Mai hi ha hagut ningú a l’altra banda. Mirem-nos a nosaltres mateixos; la nostra fortalesa és la unió, la fermesa i la revolta pacífica.

Malauradament avui els nostres partits polítics han caigut en el parany de l’extorsió del règim. L’amenaça del 155 els té submisos i ben agafats per on els fa més mal: la pèrdua dels càrrecs en l’administració.

Sé que no ens queda cap més remei que anar a votar, però que inútil és el vot útil.

Victor Serra
Victor Serra
23.04.2019  ·  08:05

Estic bàsicament d’acord amb Miquel Gilibert. Però hem de ser conscients que necessitem treure més del 50% dels vots en les 3 eleccions que venen i després saber util.litzar aquest poder. Per molt malament que ho hagin fet els nostres polítics, no és el moment de desanimar-nos ni d’abandonar els presos a la seva sort. Espanya ja és un estat franquista en la seva justícia, la seva Policia, Guardia Civil i exèrcit, el seu alt funcionariat, el seu sistema mediàtic. Només els falta formalitzar-ho políticament amb el trifachito o amb un pacte PSOE-Ciudadanos. Això és el que ens estem jugant realment amb aquestes eleccions i hi hem de fer front . El suport internacional, no ens vindrà mai regalat si no demostrem una força electoral aclaparadora i que tota la repressió aplicada fins ara no els hi ha servit per a res.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
23.04.2019  ·  08:12

En Miquel Gilibert crec que l’encerta. Xerrant finament, la (existent? Tèbia?) pressió internacional a Espanya se la passen per l’arc de triomf.

El descrèdit dels partits independentistes ens pot donar un desagradable ensurt diumenge: amb Junqueras hi ha una malfiança doncs les seves boniques paraules no semblen coordinar-se amb els fets del seu partit i Puigdemont sembla haver peedut gran part del seu carisma (massa projectes unitaris fracassats).
Encara sort que al darrere hi ha un poble que te moltes ganes de seguir lluitant pel seu futur de forma pacífica i democràtica. Ens cal algú que sigui capaç de vehicular els nostres anhels.

Albert Miret
Albert Miret
23.04.2019  ·  08:22

Que la reunió entre l’Oficina d’Institucions Democràtiques i Drets Humans i el gobierno espanyol no ha estat una consulta demanada pels espanyols -com intenten vendre desesperadament des d’allà-, sinó una citació obligatòria de l’OSCE, és tan evident que no cal insistir-hi. Estic d’acord amb l’editorial, però no amb molts dels comentaris en vers a ella que afirmen que cap intervenció serveix per a res a la política espanyola. Per a mi, que vingui una delegació com aquesta a demanar explicacions i els faci (o els ordeni) recular de forma humiliant de les seves posicions “d’ordeno y mando”, és molt important. Fixem-nos que tota la política desgraciadament funciona no per intel·ligència, sinó per inèrcia. Hi ha queixes a molts Parlaments dels països democràtics europeus, i les coses es comencen a bellugar, i si un organisme oficial europeu es comença a bellugar, d’aquí a quatre dies més institucions europees també ho faran. Actuen com quan un professor demana opinió als nous estudiants d’una aula. Primer el silenci és total, però si n’hi ha un que comença, després tots volen intervenir. El que està succeint a Espanya no és digerible per cap país europeu que vulgui conservar l’etiqueta de demòcrata, i aquesta barreja entre països democràtics i països feixistes que fingeixen ser-ho ja està fent reacció i aviat explotarà. Espanya s’està suïcidant perquè està demostrant cada dia que els seus plantejaments polítics ultramuntans ja no hi caben en cap organització europea ni possiblement en el món modern actual, i ja no la vol acompanyar ningú en el seu camí directa cap a l’autodestrucció. Desitjaria que l’Espanya que no vol ser destruïda però tampoc accepta ser mantinguda fent el ridícul internacional com fins ara, ni amb la persecució verbal, judicial, policial o amb afusellament de jueus i catalans constant, es comenci a fer notar en aquestes ja immediates eleccions. Ho desitjaria però la veritat és que no ho crec.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
23.04.2019  ·  08:23

No tinc el plaer de conèixer en Miquel Gilibert, però malahauradament hi estic d’acord amb ell moltes vegades. Ens cal més valor, més decisió i una mica més de mala llet de la que tant sobrats van els espanyols. Salut.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
23.04.2019  ·  08:44

Des de que el meu fill viu definitivament a Alemanya, jo passo les festes de Nadal alla. Tenen uns veïns molt agradables, ell és alemany del Nort i ella és croata. Se m’assenten al costat i em diuen… i ara ens vols explicar com va tot? Jo els hi dic per començar que fa més de 300 anys que dura la broma… em miren i diuen “Oh!” i tornen al seu lloc…
Quan el dia abans de tornar ens varem acomiadar em diuen “Viel Glück” (Molta sort). I així es va acabar tota la necessitat d’informació.

JAUME ORTS
JAUME ORTS
23.04.2019  ·  08:53

El Sr Joan López escriu:
“… I podem fer una llista unitària al senat, si tots marquen al primer candidat de cadascun de las 3 llistas:ERC, JUNTS x CATALUNYA i FRONT REPUBLICA.”
Aquestes instruccions omplen les xarxes, com també les que expliquen tot el contrari.
Sr. Partal, ja em perdonarà que intervingui aqui amb aquest tema però algú que hi entengui ens podria iluminar?

David Badia
David Badia
23.04.2019  ·  09:02

Si marquem els tres primers candidats de la llista de Junts per Cat, ERC i Front republica sera declarat vot nul, els tres candidats han de ser d’una mateixa candidatura.

Joaquim Sans
Joaquim Sans
23.04.2019  ·  09:31

Bon dia, em sap greu però el que diu en David Badia en el seu comentari recent és incorrecte. La mateixa papereta de vot al senat especifica a l’encapçalament, en la llengua de l’imperi, i ho escric en majúscules per més claredat “RECUERDE QUE PUEDE VOTAR A UN MÁXIMO DE 3 CANDIDATOS EN TOTAL, DE LA MISMA O DISTINTA CANDIDATURA”.
He triat la versió castellana perquè és més clara que la traducció al català, que filant prim podria generar algun petit dubte respecte de la quantitat de candidatures que es poden votar.

Josep Salart
Josep Salart
23.04.2019  ·  09:41

Crec que la reunió de l’OSCE demostra que, estaments internacionals, ja no poden aguantar-ho gaire més temps. El compàs d’aquesta música el marca la resolució ràpida i clara que vàren dictar els tribunals alemans amb el MHP i, tard o d’hora, tothom afinarà amb el mateix to.
No entenc l’editorial que ens convida a no votar el PSOE. Ni ells ni d’altres que no tenen clar que, en els moments que estem, no hi ha lloc per dubtes de no anar junts, ni cúpules de partits mirant-se el melíc, ni partits que, sabent que hi ha gent privada de llibertat, encara van caçant mosques per despistar el personal.
Es clar que ens han de recolçar, però carai, nosaltres hem de posar-hi tot. Tot.

David Escobedo
David Escobedo
23.04.2019  ·  10:02

Europa és un club privat. No és una ONG ni és un organisme de justícia mundial. La visió romàntica d´Europa és molt infantil i anticuada. Europa no va de valors morals, va de calers i de poder, d´ubicar-se i competir al tauler mundial, si és possible sense fer la guerra. La competitivitat econòmica i l´estabilitat dels seus membres, juntament amb la seva defensa militar, son la única i veritable raó de l´existència d´Europa.

El que és important per Europa és allò que volen els seus socis i membres.
Catalunya és a Europa, però no és Europa. España si és Europa. I Europa existeix per defensar els interessos nacionals dels seus membres en un marc de competitivitat extrema on les grans superpotències ens amenacen greument (i, tot i que ens cal fer passes endavant, no ha funcionat malament ja que som la regió del mon amb més negoci, amb més llibertat, amb més qualitat de vida i amb menys violència del mon).

En un marc d´inestabilitat total (Brexit, guerra comercial, risc de recessió, atacs sistemàtics per part de Rússia i Xina, tensions nacionalistes, pujada dels partits populistes euròfobs…etc), i més enllà dels desitjos propis, us pregunto: veritablement penseu que Europa es posarà en risc a si mateixa perquè una quantitat indeterminada de ciutadans d´una regió d´un pais membre diuen voler ser independents i trenquen la legalitat d´aquell pais membre del que es volen independitzar?
I penseu veritablement que ho faran si a més compteu amb el suport i escalf dels enemics directes d´Europa? Rússia va ficar les seves mans i ha mostrat una clara simpatia, Assange va mostrar un clar suport, els eurodiputats euròfobs, tant comunistes com feixistes, han mostrat alineació d´interessos amb els indepes, Maduro va mostrar simpatia…

Tots els enemics d´Europa s´han posicionat al vostre costat perquè sou una oportunitat per fer mal a Europa.
Veritablement penseu que Europa es posarà al costat d´aquell que es posa al costat dels enemics d´Europa?

Pep Agulló
Pep Agulló
23.04.2019  ·  10:15

LA RESISTÈNCIA A DINS PROVOCA RESSÒ A FORA

L’evidència de la barbàrie antidemocràtica que ha comès L’Estat espanyol contra la democràcia a Catalunya, va calant al món com una pràctica de règims autoritaris, feixistes. Només cal veure el paral·lelisme del judici del Suprem amb el judici d’un tribunal d’Hong Kong… Això determina el grau de repressió del que poden fer i atès que no tenen més política que el garrot no podem menysprear, per petit que sigui, el rebuig que provoca a fora. Altrament perquè aquesta evidència és destil·li en accions importants vol molt temps. Trencar inèrcies polítiques i consensos de poder és difícil a Europa i no serà pas de la nit al dia. Ni estem sols, ni tot depèn d’Europa, però finalment haurà de passar per Europa.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

PS. Ja que se’n parla, al Senat estic per triar els primers de les tres llistes (JxC, ERC i Front Republicà). Crec que David Badia s’equivoca…

eva salas
eva salas
23.04.2019  ·  11:01

La premissa del sr. Escobedo és falsa: no hi trencament de la legalitat de l’Estat membre: No estan prohibits els referèndums en la Constitució; els tractats internacionals signats per Espanya amparen el dret a l’autodeterminació dels seus pobles. I sembla que el sr. Escobedo és imparcial quan veu en la independència del nostre país una crisi per Espanya, quan en realitat podria suposar una solució (que necessiten tant Espanya com Eurooa) quant a dinamitzar zones i recursos potents malbaratats del territori espanyol.

Llegeixo els comentaris dels qui porten la contra perquè en aquest espai solen ser respectuosos i argumentats, i perquè en el fons desitjaria que algú tingués la capacitat de convèncer-nos que anem errats. Però no hi ha manera. Les premisses falsesno passen filtres.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
23.04.2019  ·  11:10

Algunes observacions als comentaris, que em preocupen.

He llegit que
“Puigdemont sembla haver perdut carisma pels diversos projectes unitaris que no avancen.”
Parem-nos a pensar!, Puigdemont és la bestia negra del naZionalisme espanyol, va representar, i representa la desobediència del “referèndum si o si”, sense la seva determinació com a MHP de la Generalitat contra el president d’espanya, no crec que haguéssim tingut l’èxit aclaparador i transversal del 1-O. A Junqueras no li atribueixo cap mèrit, llevat de sentir-se obligat a seguir el meravellós clam d’un poble.
Dit lo anterior, a Puigdemont i als seus projectes de primer Catalunya i després ja vindran els partits, se li ha atacat obertament des d’espanya i menys obertament des de cert independentisme de saló, el d’eixamplar la base de Junqueras. Aquest segon atac. més subtil, en el qual veig implicats (subtilment) a TV3 i al diari ARA, és el que ens pot fer més mal, ens desuneix i ens dilueix. Aquí veig la acció quasi descarada de la ERC de Junqueras, que vaig votar i, decebut, no tornaré a fer-ho, pel seu egoisme de partit abans que país.
HEM DE VOTAR tots els que vàrem votar el 1-O, Europa ens mira, i només veig per votar a JxCat i Front Republicà. Els independentistes del 1-O nostàlgics d’ERC com a mínim poden votar ERC per a ser comptats.

Altre observació.
Veig en els comentaris del Sr. Escobedo, com en altres ocasions, un negativisme que de vegades em sembla fet per a influir en contra de Catalunya i desanimar, és una sensació. No fem cas, en un procés d’independència pacific la perseverança i no escoltar els professionals de la desmoralització ÉS CRUCIAL.
Votem sempre i a totes les conteses electorals, Europa ens mira, votem independentisme com JxCat o Front Republicà.

Finalment.
Als que creuen que Europa no fa o farà res, els diria que si els independentistes guanyem totes les eleccions sense defallir, intervindran per forçar a negociar.
Perquè el que hem de tenir molt clar és que primer som nosaltres que hem de demostrar que volem ser independents, Europa no vindrà a treure les castanyes del foc si no creu en nosaltres. I, amb la mà al cor, vàrem perdre credibilitat després del 10-O, moment en que amb més determinació haguéssim pogut parar el país uns dies i controlar el territori. No fer-ho (algú des de dins treballava en contra) va representar la judicalització brutal i l’avanç sense complexos del naZionalisme espanyol, que estava anorreat el 1-O i el 3-O.

Sal·lustià Herrero
Sal·lustià Herrero
23.04.2019  ·  12:29

Els enemics d’Europa, al meu parer, són aquells que vulneren els drets fonamentals, neguen la llibertat dels Països Catalans, ens impedeixen expressar-nos en català al parlament europeu i neguen l’existència i el reconeixement dels dret a l’autodeterminació i tracten de liquidar-nos com a subjecte polític amb igualtat de condicions dels “nacionals” amb estat propi i per això des de la UE ens empenten per tenir un estat propi català, perquè si no no ens deixen existir en un estat espanyol que ens tracta com a enemic a exterminar. Cal dirigir molt bé el vot als partits independentistes disposats a enfrontar-se amb un estat opressor que no accepta cap diàleg més que el que l’autoritarisme i la imposició des de Madrid.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
23.04.2019  ·  12:59

El mundo sí nos mira, hélo aquí de obligado entendimiento.. (por algún comentario nefasto, el cual no comparto por insolidario)

https://www.elpais.cr/2019/03/02/el-juicio-de-espana-a-los-catalanes

Visca Catalunya Lliurell*ll

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.04.2019  ·  14:13

Si previament no denunciem la constitucio_borbònica no podem pensar que la pressió internacional ens salvarà.
L’estat pot interpretar SEMPRE la constitució militar i franquista contra Catalunya. Com ho fa cada dia el nostrat David Escobedo (10:02).

Vull insistir en que només ens en sortirem fent veure a Europa (o al món) que la constitució espanyola és un tractat “anti drets humans” disenyada per mantenir Catalunya sota les urpes corruptes del centralisme Borbònic.

Si. La Constitución es va redactar pensant basicament amb “l’enemic Catalunya”.
Així ho ha expresat moltes vegades el professor Cotarelo.

Denunciem el règim del 78 com indigne i depravat si volem ser lliures un dia.

Roser Caminals
Roser Caminals
23.04.2019  ·  15:39

Efectivament, les potes més fortes, encara que no totalment consolidades, són la pressió ciutadana i l’exterior i, com diu Pep Agulló, estan relacionades. El despertar d’Europa és lent, però observem que ni els defensors acèrrims d’Espanya a la Comissió–Junker, Timmermans, Tajani–gosen fer gaire soroll i es mantenen més a l’expectativa que a l’atac.

El vot útil pel PSOE només és útil pel PSOE. Els convé tenir Vox, a qui han donat un paper privilegiat als judicis, per atemorir els votants. L’únic vot útil contra l’extrema dreta és l’independentista. Som la veritable oposició.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
23.04.2019  ·  17:20

A mi em sembla que molt més a poc a poc del què voldríem i gràcies a la feina que es fa al exili es comencen a bellugar.

Haurem de tenir molta paciència i constància i cada vegada que calgui, ser-hi !

jordi Rovira
jordi Rovira
23.04.2019  ·  21:10

Queda del tot clar que la descomposició de l’estat espanyol avança molt més de pressa del que hagués pogut imaginar. Hi ha qui comenta que els socis ( en aquests cas els estats europeus ) s’ajuden entre ells. Benvolguda innocència: no he conegut mai cap soci que s’ajudi; repartir-se tasques i beneficis, sí! Ajudar-se, no! A aquests particular capitalisme a l’espanyola que tant bé retratava l’editorial del diumenge passat d’aquest digital, li passen la càrrega de les tasques i obligacions. De beneficis, tots hem vist com de generosa ha estat la solidaritat europea. Quasi tanta com la nostra! En tot cas, el farol del 155 va fer el mal que va poder; però no pas més.
Poc a poc anirem desgranant el significat i la translació concreta d’aquests “proceso” pel qual l’espanyolisme va construint la seva “nueva España”. I poc a poc, anirem veient quin és l’abast real de la nostra partida en la partida principal que s’està esdevenint. Fins llavors, aconsello tanta fe com calma a un independentisme maximalista de grans escarafalls i focs d’artifici. Calma però sense olvidar les mostres de civisme, capacitat constructiva, esperit de lluita i sentit crític que ha anat mostrant el nostre moviment tots aquests anys. Un sentit comú i un saber fer que no rimen gaire amb segons quines sortides de to de comentaris a l’ús.

Maria Teresa Casals
Maria Teresa Casals
23.04.2019  ·  21:15

No veig que el fet que el president Puigdemont no se n’hagi sortit en la seva demanda d’unitat, l’hagi afeblit a ell. Els responsables de no voler la unitat dels catalans ni a les generals ni a les europees tenen nom i cognom i sigles de partit. Jo ho tinc claríssim. Votaré, cada vegada que faci falta, aquells partits que prioritzin la unitat a les necessitats d’un partit. Si tots féssim el mateix, potser en una altra circumstància electoral,les coses canviarien. Els votants tenim la clau dels resultats. Utilitzem-la.

Antoni Oller
Antoni Oller
23.04.2019  ·  21:47

No comparteixo l’optimisme que desprèn l’editorial malgrat que respecto profundament que l’admirat i injustament empresonat Jordi Sànchez vegi com un avanç que ara no el castiguin per parlar telemàticament amb el MHP Puigdemont en un acte de campanya, i que aquesta valoració sigui immediatament recollida per l’optimista (i que duri) Partal per rematar a gol el seu editorial d’avui. Veig que molts comentaristes es mostren d’acord amb Miquel Gilibert; jo també!. I vull posar en relleu aquestes seves paraules: “I això no passarà fins que els catalans no comencem a ser una nosa important per Europa i un factor desestabilitzador (pacífic però molt desestabilitzador) per a l’economia d’Espanya i, de retruc, d’Europa.” M’han recordat immediatament un article d’un economista a El Nacional: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jose-manuel-garayoa-globalitzacio-cedeix-pas-imperis_376732_102.html
Voldria enllaçar aquest inici de canvi de paradigma mundial que descriu Garayoa, amb les paraules d’en Martí Anglada de fa uns mesos en una entrevista aquí a VW: “Van (els nostres polítics) posar tots els ous al mateix cistell, el cistell de la Unió Europea. I van convertir la UE en un àrbitre únic. Això és molt important. El món és molt gran, no només la UE. L’octubre de l’any passat (2017), l’àrbitre únic que nosaltres mateixos vam ajudar a enlairar se’ns va girar d’esquena i va avalar el 155. Va ser una mala jugada. Després d’aquesta experiència, seria lògic de posar els ous en cistells diferents. S’hauria d’elaborar una estratègia que veiés el món de manera més àmplia. Pot haver-hi estats que tinguin més simpatia per nosaltres. S’ha de diversificar més i donar més joc.” Genial, ho tinc com a text de capçalera malgrat que hi ha un concepte en el que discrepo profundament: lo de la “simpatia” de la penúltima frase!, no va de “simpatia”, va d’interessos econòmics (i recentment afegiria que també interessos geopolítics, ja no tot és allò de “it’s the economy, stupid”, ara també it’s geopolitics). I les paraules de Gilibert em remeten al subconscient amb l’anàlisi d’en Garayoa i l’entrevista del Martí Anglada. Això va per llarg, i tinguem en compte que, com que va per llarg, el mon mentrestant s’anirà movent!, que no ens tornin a enganxar amb els pixats al ventre quan ho tornem a intentar d’aquí un temps indeterminat, no curt per desgràcia. Espanya és un antic imperi decadent? sí oi?, hi estem tots d’acord oi? … “y la europea”?

Jesús Albiol
Jesús Albiol
24.04.2019  ·  00:39

Crec que el Sr. Partal posa el dit a la llaga quan assenyala les dues debilitats de l’estat que, alhora, són les dues fortaleses dels demòcrates, que no independentistes.
I la tercera fortalesa que fa indestructible el discurs crec que és el pacifisme, el respecte escrupolós democràticament i humanitària.
Cal reforçar els tres aspectes i seguir endavant, fent-nos confiança entre tots els que pensem així.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €