Les preses de pèl de la literatura

"Aquesta setmana he comès l’error de dir-li a una col·lega que d’això-se’n-podria-fer-una-novel·la"

Tina Vallès
17.03.2022 - 20:32
Actualització: 17.03.2022 - 21:32
VilaWeb
Bridget Everett a Somebody somewhere, l’actriu feta filtre.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

D’això-se’n-podria-fer-una-novel·la i això-està-escrit-sense-filtres són les dues preses de pèl més monumentals de la literatura, m’animo a dir. I ara desplegaré una persiana per explicar-ho i aviam si me’n surto. D’entrada, seguiré amb aquest to categòric i diré que de tot se’n pot fer una novel·la i que tot s’escriu amb filtres. I encara que semblin dues afirmacions, les fal·làcies del principi!, que d’entrada apunten cap a direccions diferents, cap al què i cap al com, totes dues van a petar al mateix atzucac.

No deu ser la primera vegada que dic que de tot se’n pot fer una novel·la (un conte, un poema, un quadre, una cançó…), que no et cal una vida singular, una experiència extrema, un drama com una casa de pagès, per posar-te a crear. I amb això no és que vulgui fer una defensa romàntica de la vida petita, dels detalls quotidians, de les històries de rutines que fan que el-lector-s’hi-identifiqui (una altra presa de pèl; si escrius bé, el lector es pot identificar amb un cangur australià addicte als bunyols de Quaresma); no vaig per aquí. Es pot fer una novel·la de qualsevol cosa. Qualsevol. Només t’ho has de proposar i t’hi has de mirar i has de trobar (esforça-t’hi!) com fer-ho. I aquest “com fer-ho” seria el filtre famós que de vegades està tan ben col·locat que no es nota, sí, però sempre hi és.

Aquesta setmana he comès l’error de dir-li a una col·lega que d’això-se’n-podria-fer-una-novel·la. Venia a tomb, no ha arribat la sang al riu, i jo ja sabia, des d’abans de dir-ho, que no ho havia de dir, però ho necessitava perquè aquella novel·la, en mans d’aquella col·lega, jo ja gairebé l’estava llegint, o més aviat: la volia llegir. I per què?, em pregunto ara; doncs pel filtre, pel seu filtre, perquè volia veure com mutava aquella història passada pel seu filtre.

(Això de filtre ja enteneu que és la veu, que és l’estil, que és la manera d’escriure, etcètera. En dic filtre perquè venim de la presa de pèl d’escriure sense filtres i no la vull perdre de vista, que us l’he de desmuntar.)

Deia que li vaig dir a una col·lega sobre què havia d’anar la seva pròxima novel·la (exagero, eh) i ella, massa amablement, em va dir que no, que aquella novel·la no la faria, i aquell no, entenimentat i ben explicat, em va empènyer a escriure aquestes ratlles. D’aquell no, li vaig dir, se’n podia fer un article, i aquí em teniu.

Que què vol dir fer una novel·la de qualsevol cosa? Doncs mira, últimament n’he llegit unes quantes mostres (podríem tornar a parlar de L’home de la multitud de Poe, per exemple), la més recent: Peluquería y letras, de Juan Pablo Villalobos, on l’escriptor es proposa escriure una novel·la feliç sobre la felicitat i demostra que es pot escriure sobre qualsevol cosa si se saben fer anar els filtres, i quan dic qualsevol cosa vull dir, en aquest cas, un senyor que se’n va a la clínica on li van fer una colonoscòpia a demanar un justificant per a la feina de la seva dona i en acabat va a una perruqueria nova perquè la de sempre ha tancat: són 101 pàgines brillants que serien la resposta perfecta a les dues preses de pèl mastodòntiques que m’han fet engegar aquest article. Si la novel·la de Villalobos “atrapa” a qui llegeix (un altre dia parlem de segrestos lectors, tot en un dia no pot ser) és perquè ha sabut trobar el com que faci brillar el què, i perquè aquell què no queda enterrat pel com, també. És escriure literatura, vaja!

Escriure literatura és que tot sigui susceptible de ser escrit i que tot passi per alguna mena de filtre, fins i tot (o sobretot!) quan sembla escrit sense filtres. Escriure ja és un filtre. De fet, és gairebé al revés del que es pensa: quan una novel·la sembla escrita “sense filtres” (i ara ja necessito les cometes) és quan més s’hi ha mirat qui l’ha escrita, quan més hi ha hagut de treballar, ajustant el filtre perquè no es noti, heus aquí l’enganyifa. Escriure literatura també és enganyar, és fer creure que es pot fer tot un llibre sobre un paio que se’n va a una clínica a demanar un justificant i després canvia de perruquer; literatura és aconseguir fer-ho creure a qui ho llegeix. Evidentment, el llibre de Villalobos no va només d’això, jo només us n’he dit la carcassa, perquè és el que es veu des de fora, quan hi fas el primer cop d’ull, i escriure literatura és farcir la carcassa i que no es noti, que està farcida, que no es noti fins que t’hi fiquis i hi comencis a veure tot el que s’hi amaga.

Aquesta setmana he començat a veure la sèrie Somebody, Somewhere, amb la meravellosa Bridget Everett. És una història ben simple, aparentment. Una dona de mitjana edat, desubicada i trista després de la mort de sa germana, a Kansas, que intenta encaixar en la casella que li pertoca i no se’n surt. Quantes sèries, pel·lícules, obres teatrals, novel·les arrenquen així: un dol i algú que s’ha de tornar a trobar en el tauler de joc. Però hi ha la senyora Everett per fer-ho diferent, l’actriu feta filtre: sembla que sigui ella, que no actuï, que ens expliqui la seva vida, i és una vida que d’entrada té ben poc interès, repetitiva, avorrida, sense alegries ni drames, tot lineal. Però ella (i els guionistes i tot l’equip, és clar) fa que això pugui ser una novel·la (una sèrie, en aquest cas) i que sembli que estigui escrita (gravada) sense filtres. Només n’he vist dos capítols i ja em tenen a la butxaca, ella i tot el repartiment i aquell estrany sentit de l’humor que destil·len. Però el que em sedueix més és el repte de proposar-se explicar una vida insulsa posant el focus (i el filtre, sí) allà on toca perquè l’espectador s’hi interessi.

Escriure és això: fer que una vida sense suc en la realitat pugui acabar sent apassionant quan la converteixes en literatura, per aquest motiu d’això-se’n-podria-fer-una-novel·la i això-està-escrit-sense-filtres són dues preses de pèl monumentals de la literatura, que també és enganyar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes