Poe i el cuc

"És ben bé un moment d’aquells que expliquen el cuc de l’escriure, i un cop més Poe ho fa magníficament i amb ben poques paraules, que per això és un mestre del conte –el mestre"

Tina Vallès
03.03.2022 - 20:37
Actualització: 03.03.2022 - 21:37
VilaWeb
Reconstrucció de la signatura d’Edgar Allan Poe; el gargot de sota podria ser el vagareig erràtic de l’home de la multitud pels carrers de Londres.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Havia estat malalt uns quants mesos, però ja estava convalescent i, ara que em tornaven les forces, sentia aquella disposició feliç que és exactament el contrari de l’ennui“, és el personatge narrador del conte L’home de la multitud d’Edgar Allan Poe gairebé a l’inici del relat, traduït per Dolors Udina i publicat per l’editorial Flâneur en una edició trilingüe, és a dir: l’original anglès de Poe, la traducció catalana actual de Dolors Udina i la traducció al francès que en va fer Charles Baudelaire, L’homme des foules. És un llibre petit d’una nova col·lecció de Flâneur i fa tot el sentit del món que el publiquin ells, aquest conte, perquè podríem dir que hi surt el primer flâneur, aquest home de la multitud.

Però em vull aturar en aquesta “disposició feliç” que fa que el narrador de Poe segui arran de finestra en un cafè de Londres a veure passar la gent, a veure-la i a fixar-s’hi, a fixar-s’hi i a anar-la classificant fins que topa amb l’inclassificable home de la multitud, que no es deixa llegir. Aquesta disposició feliç de després d’una llarga convalescència, la sensació de sortir un altre cop al món i poder-te’l empassar sencer perquè el cos torna a funcionar…, no trobaria una manera més encertada de descriure aquella actitud de la primera sortida després d’una malaltia que ens ha tingut molt de temps confinats –hi topo després de passar una setmana llarga (minúcies!) tancada a casa amb el virus del moment. Ja que en tenim una edició trilingüe, vull veure com en deia Poe: “one of those happy moods”, i com ho va traduir Baudelaire: “une de ces heureuses dispositions”, i encara faig una altra cosa, perquè no sabeu com en som d’afortunats, els lectors de Poe, els lectors de contes, en català: me’n vaig a Contes foscos, selecció i pròleg de Víctor García Tur, traducció de Jordi Cussà, publica Comanegra, i hi busco aquest conte i diu: “un d’aquells estats de bon humor”.

I ja tinc la festa feta. Llegeixo Poe, Baudelaire, Udina i Cussà, vaig d’una versió a l’altra empaitant aquest home enigmàtic que es perd entre la multitud, o entre la gernació, o entre la gentada, o entre la turba, que Udina i Cussà tenen mots de sobres per referir-se a la gent que vagareja amunt i avall dels carrers de Londres. No us explicaré el conte, és curtet i l’heu de llegir (els heu de llegir, tots quatre), però sí que em convé explicar-vos el moment en què l’home que mira des del cafè detecta l’home que passeja sense rumb, perquè em penso que és ben bé un moment d’aquells que expliquen el cuc de l’escriure, i un cop més Poe ho fa magníficament i amb ben poques paraules, que per això és un mestre del conte –el mestre: “La narrativa de Poe va contribuir a establir les regles del conte clàssic”, diu Víctor García Tur al seu pròleg de l’edició de Comanegra.

Tenim el senyor observador assegut a prop de la finestra i va descrivint la mena de gent que passa per davant del cafè en una tarda vespre d’un dia feiner, comença pels que remenen més quartos i van més mudats i atrafegats i va “baixant” fins que arriba als que no en tenen ni cinc, van bruts i malviuen com poden i llavors, ep, llavors el veu: un home que tot i que va brut s’intueix que porta roba bona, que té una mirada diferent, que no respon a cap dels patrons descrits fins ara, i que fa que l’observador, amb el front arrepenjat al vidre de la finestra exclami: “Quina història més salvatge hi ha escrita dins d’aquest individu”, i en acabat decideixi seguir-lo per saber on va i el conte ja arrenca a caminar.

“Quina història més salvatge hi ha escrita dins d’aquest individu”, tradueix Udina. “How wild a history is written within that bosom”, va escriure Poe. “Quelle étrange histoire est écrite dans cette poitrine”, va traduir Baudelaire. “Quina història més folla que hi ha escrita en aquest pit”, tradueix Cussà. Després tornaré a això del cuc d’escriure, però vull que us fixeu en aquest “wild” que és “salvatge” per a Udina, “étrange” per a Baudelaire i “foll” per a Cussà, i en aquest “bosom” que és “dins” per a Udina, “poitrine” per a Baudelaire i “pit” per a Cussà. El “dins” d’Udina em sembla encertadíssim i aquesta quàdruple lectura del conte me’l fa valorar molt més, i alhora em pregunto si Cussà va tenir la traducció de Baudelaire a l’abast per traduir aquest conte. Després topo amb un “troneres” de Cussà que em fa córrer a buscar què en diuen els altres tres: “roisterers”, “tapageurs”, “tocatardans”. I celebro un altre cop la sort de tenir tot aquest Poe en català; que en poc més d’un any hagin aparegut els quinze Contes foscos i ara L’home de la multitud, només ho puc llegir com un bon símptoma de la nostra llengua i la nostra salut editorial. Ho deixo aquí, perquè em penso que els que xalen amb aquestes lectures comparades ja tenen la mel als llavis i els que no deuen estar fent uns badalls de pam. Torno al cuc.

El cuc de l’escriure que descriu Poe en aquest conte n’és i no n’és el pinyol. El conte és el retrat d’un home que no es deixa retratar, que camina sense rumb perquè no vol estar sol, i és el retrat també de l’home que l’empaita i intenta entendre’n el caminar, el viure, durant vint-i-quatre hores, fins que comprèn que ha estat seguint algú que no sap on va i desisteix. Poe ens retrata la possibilitat de no ser dins del tumult de la ciutat, una possibilitat que pot ser salvació o pot ser condemna, depèn de com es miri. Però el cuc per mi és cabdal: després d’exclamar-se per la història que hi deu haver dins d’aquell home enigmàtic, l’home que observa diu que li entra “un desig irresistible de no perdre de vista l’home, de saber més d’ell” i a mesura que el segueix amunt i avall de la ciutat va fent referència a com li va creixent l’interès per aquell desconegut: “el seu comportament em tenia perplex i estava fermament decidit a no deixar-lo de petja fins que hagués pogut satisfer en certa mesura la meva curiositat”; “caminava a pas viu sense aturar-se mentre jo el seguia amb la perplexitat més absoluta, decidit a no abandonar l’escrutini pel qual tenia un interès tan absorbent”.

Imagino Poe escrivint aquest conte, ell és el perseguidor i decideixo que no hi ha perseguit, que és un conte que explica com escriu, que amb un to de vaivé ens explica com neix un conte, des que et desfilen les idees pel cap fins que n’atrapes una i decideixes seguir-la fins a les últimes conseqüències, encara que després resulti, com el passejant enigmàtic, com el primer flâneur, que no es deixi llegir: si ets Poe, el cuc de l’escriure fa que fins i tot un vagareig sense rumb arribi a bon port i el puguis llegir quatre vegades, en tres idiomes diferents, i encara hi vulguis tornar per trobar-hi més detalls, empaitant tu també a qui observa, a qui camina i a qui escriu –i a qui tradueix, diguem-ho tot.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes