Pot ser que s’estiga movent alguna cosa a Madrid?

'Si Barcelona i Madrid estan d’acord en el fet que el canvi de la constitució per a permetre el referèndum és la manera d’evitar el xoc, aleshores els vots per a fer possible aquest canvi no poden ser únicament els dels independentistes. El PP també hauria de votar a favor'

Vicent Partal
Vicent Partal
20.05.2017 - 18:40
Actualització: 20.05.2017 - 20:40
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir, van sorprendre les declaracions de la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, sobre el referèndum. Va dir, i la cita és textual: ‘En el nostre dret, el referèndum d’autodeterminació no pot ser negociat pel govern ni per cap poder de l’estat, però en el nostre ordenament constitucional tot pot modificar-se, això sí, respectant els procediments legalment previstos.’ I, posteriorment, va afirmar que ‘si [Puigdemont] aconsegueix que el referèndum d’autodeterminació siga un mecanisme constitucional en el nostre dret, el podrà plantejar’. Tot això, emmarcat en una insòlita oferta al president de la Generalitat per tal que acudisca al congrés espanyol a explicar la seua proposta.

El canvi de to és molt cridaner. Fins i tot, el de terminologia. La vice-presidenta espanyola va fer servir en diverses ocasions l’expressió ‘referèndum d’autodeterminació’, que és la correcta i concreta, i es va oblidar, en tot moment, de fer servir qualificatius insultants o fora de lloc. El canvi de l’argument no és tan cridaner, però pense que és remarcable. De dir que d’això no es pot ni parlar hem passat de sobte a l’acceptació formal que el referèndum es pot proposar. A molts els semblarà poca cosa i a la majoria els sonarà a trampa però a mi em sembla remarcable que el govern d’Espanya passe de l’essencialisme al mètode. Des d’ahir, el referèndum d’autodeterminació i, per tant, el procés d’independència, un tema de com es fa i no de què és. Poca broma.

La gran pregunta, però, no té resposta. Perquè la pregunta realment transcendental i important és si tot això significa que es mou alguna cosa a Madrid i algú està disposat a explorar un camí diferent de l’actual, per voluntat pròpia o per pressió europea. A hores d’ara, ni el govern català mateix no sap coms’ ha d’interpretar el canvi d’escenari. Evidentment, hi ha la possibilitat de la trampa, que intenten un final equivalent al pla Ibarretxe, per exemple. Evidentment, és possible que només vulguen confondre per allargar la data més enllà del setembre, fent veure que estan disposats a parlar però sense negociar, després, amb lleialtat. A mi tot això no em fa por sempre i quan no perdem de vista que la clau de tot és la nostra sobirania. Això no serà el Pla Ibarretxe perquè, a diferència del que passava aleshores, Puigdemont només està a favor del referèndum acordat com a una opció. Si no és acordat es farà sense acord.

En qualsevol cas les dues hipòtesis malicioses no les podem menystenir de cap manera. Però mirem-ho des de l’altre costat, també. Que el govern espanyol reconega que en parla en el consell de ministres i propose una metodologia per a acceptar que es faça el referèndum d’autodeterminació, passe el que passe, sobretot el que fa és legitimar el debat sobre la consulta. I dificulta enormement un possible no rotund, a tot. Especialment, tenint en compte que la partida ja no es juga a Madrid ni a Barcelona sinó a Brussel·les.

Perquè si Espanya accepta que només –o bàsicament– som davant un problema de mètode, aleshores Europa li podria recordar en qualsevol moment que no és raonable que el mètode tapone la solució. Perquè el mètode és només un instrument.

Perquè si el debat és aquest, un debat sobre el mètode, Brussel·les en qualsevol moment podria recordar a Rajoy que, si Barcelona i Madrid estan d’acord en el fet que el canvi de la constitució per a permetre el referèndum és la manera d’evitar el xoc, aleshores els vots per a fer possible aquest canvi no poden ser únicament els dels independentistes. El PP també hauria de votar a favor.

I si no ho fes el govern espanyol s’arriscaria a perdre tota la seua credibilitat negociadora, quedant clar que no vol sinó la submissió. Cosa que, evidentment i arribats on ja hem arribat, ens beneficiaria molt a nosaltres i donaria ales a una definitiva acció unilateral.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
19.05.2017  ·  22:44

Molt em sembla que a l’hora de la veritat no canviarà gran cosa, allà. A més a més de les pressions de fora, que hi són, tenen les dels seus propis hooligans. I aquestes són les que realment els impediran canviar d’actitud a temps. Ja només queden133 dies. Un un j

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
20.05.2017  ·  00:05

Rajoy ja ha dit moltes vegades que es pot modificar la Constitució si hi ha una majoria que ho avali, i ells saben que no hi és. Només volen mostrar davant del ‘món’ que ells estan actuant segons la normativa establerta.

La resposta de Puigdemont ha estat a l’altura de les circumstàncies. Comencem a actuar com un Estat. Els tenim acorralats i estan mostrant signes de feblesa davant ‘els seus’. Novament, no ens han pescat.

Ells no lluiten per la unitat d’Espanya. Si fos així, ens haguessin ofert alguna cosa ja fa temps; ells lluiten pels seus privilegis.

Ramon Perera
Ramon Perera
20.05.2017  ·  00:32

Jo no crec que s’estigui movent res a Madrid. Em sembla que es tracta només d’una acció de maquillatge per poder dir que ells sí que volen dialogar i que ofereixen camins legals per tractar les demandes catalanes. Pot estar bé per observadors exteriors desitjosos de tirar pilotes fora i que s’agafin a la pura lletra. Tanmateix, sabem de sobres de quina fusta estan fets els governs espanyols i que es tracta només d’una maniobra de distracció, tan maldestra com l’operació diàleg de no fa tant.
Un comportament més acceptable per part seva hauria estat no dir ara res però haver anat a la presentació de dilluns vinent i haver fet la seva proposta allà, desprès d’haver escoltat les demandes catalanes.

Roger Civera
Roger Civera
20.05.2017  ·  00:33

Certament m’ha sorprès el canvi de discurs, segurament més per els detalls, donat que el fons és clarament una trampa, una trampa a la que fins i tot deuriem jugar-hi.
Que perdem anant al congrés? Que perd Puigdemont anant al congrés?
Anar al congrés a ser humiliat també podria servir, demostrar que no hi ha escletxa posible en tot el mapa polític espanyol i que tenen una forma molt particular de gestionar la diversitat… també ens serviria. Ells haurien tingut el seu moment “machote” i nosaltres ja no tindríem més remei que tirar per el dret…

Jordi Carbonell
Jordi Carbonell
20.05.2017  ·  00:34

Sí que és un canvi en el llenguatge, però el que s’està oferint es reeditar el numeret del Pla Ibarretxe. També és del tot possible que aquest canvi obeeixi a les pressions de Brussel·les perquè el que es vol és evitar el problema. El tema de fons, però, és que no volen reconèixer Catalunya com un subjecte polític ja que significaria parlar d’igual a igual a partir d’aquest moment.

Tot amb tot, Vicent, crec que et deixes portar al camp de l’enemic que ens vol entretenir amb un nou debat. És a dir, provocar una cortina de fum més per guanyar temps i recuperar l’agenda política. Tot amanit amb la campanya impulsada pel PP #NoEnCibeles.

Ara només podem d’admetre un pacte entre els dos governs, refrendat pel Parlament, com acaba de dir el nostre President.

Tots sabem que no és possible. No es pot pactar amb un govern que permanentment fa a Catalunya un assetjament econòmic, judicial, cultural i lingüístic. Dit d’altra manera, que fa la guerra econòmica i jurídica contra la colònia que gosa reclamar els seus drets.

És hora de convocar el referèndum un cop el president Puigdemont hagi emplaça’t el govern espanyol a negociar. I si hi ha impediments físics per celebrar-lo, DUI com ha dit el conseller Romeva.

Només serem independents si actuem com un estat independent. Ara és l’hora de fer-ho i no pas de distreure’ns amb discursos possibilistes.

Octavi Monsonís
Octavi Monsonís
20.05.2017  ·  00:34

Una modificació de la Constitució per permetre el Referèndum? La música sona bé, però toquem de peus a terra. Per a quan la modificació? Per a quan el Referèndum?
A mi, la música em sona repetida. Com el Pla Ibarretxe, anem al Congrés i matem el procés. Aquesta és l’oferta del govern de Madrid?
És cert que l’oferta té un verí afegit. Si el govern català manté la data de setembre, aleshores internacionalment s’acusarà la Generalitat de negligir el diàleg i la possibilitat d’un Referèndum legal i acordat.
I tanmateix, no s’ha d’ajornar la data del Referèndum, perquè implicaria entrar en una dinàmica més incerta que l’actual. Posem per cas que esperem que hi haja la votació sobre la modificació de la Constitució i que isca que no. Estaríem igual que abans, amb el Referèndum unilateral, i s’hauria perdut qui sap quant de temps.
Al meu entendre, cal mantenir els terminis actuals, anar al Congrés dels diputats a explicar el procés només si hi ha data per a debatre al Parlament espanyol la incorporació del Referèndum a la Constitució, i data per a fer-se efectiva. I si mentrestant arriba setembre o primers d’octubre i encara no hi ha res aprovat al Congrés, fer el Referèndum tal com està previst, i que el legalitzen després.
La malfiança no l’hem d’abandonar.

Montserrat Pàmies
Montserrat Pàmies
20.05.2017  ·  00:35

Digueu-me desconfiada però jo no crec que hi hagi cap intenció, ni de diàleg ni de canvi de posició, de la part del govern espanyol. Si no estiguèssim tan escaldats per les innombrables vegades que els successius governs, i no parlo només dels que hi ha hagut des d’el 78, ens han enganyat, mentit i utilitzat, potser aquest cop podriem donar-los el benefici del dubte. La meva opinió és que, davant de l’opinió europea i internacional que aumenta en favor de Catalunya, aquest només és un gest de maquillatge per poder figurar, de cara a fora, com que estenen la mà a Catalunya i utilitzar-ho per quan arribi la pressió de debó davant l’Unió Europea. Crec que el president Puigdemont i el vice-president Junqueras ho veuen així i no tenen cap intenció de caure en el parany.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
20.05.2017  ·  00:36

En el fons el govern del PP sap que ha perdut la partida. Llavors es tracta de saber bé nosaltres què està passant. Jo dels del PP no me’n refio ni un pèl, precisament perquè l’únic que han fet tot aquest temps és mentir i reprimir. I em temo que l’oferta d’explicar-nos al Congrés sigui el seu intent de fer-ho acabar tot com el Pla Ibarretxe. Així que tot això cal agafar-ho amb pinces. L’únic que li podria donar credibilitat a tot és que de sobte cessés tota la repressió judicial i també els atacs continuats de la premsa unionista. I això a la seva clientela els faria de mal pair. Només s’entendria tot si resultés que la pèssima política exterior espanyola, així com la pura incompetència del govern del PP per resoldre temes com l’enorme deute espanyol d’alguna manera que no sigui arrabassant amb tot, els hagués dut a una situació prou inconfessable com per a haver d’obeir dramàtiques ordres de Brusel·les, fins i tot encara que aquestes possibilitin la nostra marxa. En aquest cas, dubto moltíssim que ells mateixos s’adonin de l’extrema gravetat de la seva situació.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
20.05.2017  ·  01:16

Potser sí que hi ha alguna cosa de fons en el canvi de to i de terminologia del govern espanyol, però també és més que possible que sigui només una qüestió de forma: ja fa mesos -i potser anys- que el que hi ha és una guerra pel control del relat, i amb la seva repercusió internacional com a objectiu últim. L’estratègia de Puigdemont des d’almenys el setembre, centrant-se en el referèndum i aconseguint engegar un marc unitari amb el Pacte, ha marcat un calendari força clar, i ara que s’està acabant el termini del referèndum acordat per passar a l’unilateral, una i altra banda s’esforcen perquè la impossibilitat de l’acord s’atribueixi a l’adversari. Penso que aquesta és l’única motivació pel canvi aparent d’estratègia del govern espanyol, i és conjuntural i tàctica, no pas sincera o de fons. L’objectiu és únicament aconseguir trencar el ritme del relat de Puigdemont, prendre-li la iniciativa, i aquest no ha dubtat a tornar-s’hi aquest divendres mateix amb força habilitat: portarà la proposta al Congrés si el govern espanyol es mulla. I no es mullarà.
En definitiva, és una immensa partida d’escacs, ja està molt avançada i les parts han d’estudiar molt bé la situació abans de cada moviment. De moment, el relat més coherent i estructurat és el del govern català, amb tots els peròs que s’hi puguin posar. En canvi, el govern espanyol està demostrant, amb les seves vacilacions i canvis de discurs, que estan començant a veure’s superats per la situació i que comencen a veure-li les orelles al llop. Però això pot voler dir també que seran més perillosos que mai, perquè poden començar a prendre decisions dràstiques i fins i tot irreversibles. Com diria Gregory Bateson, estem en una cismogènesi simètrica, però a Madrid encara es pensen que és complementària. Que no prenguem mal, tots plegats…

Víctor Serra
Víctor Serra
20.05.2017  ·  01:17

Jo crec que res ha canviat. Es una simple trampa que preten un final com el d’Ibarretxe. Certament és més intel.ligent que el que han fet fins ara. Però cal recordar-los que representants d’un 80% del Parlament ja hem anat moltes vegades a demanar coses al Congrés, des de l’Estattut fins al referèndum pactat i sempre ens han menystingut. I en democràcia menystenir el 80% del Parlament d’un territori no és intel.ligent, sobretot perque aboca a solucions unilaterals, que és on estem ara. A menys que ells hagin canviat realment i vulguin negociar de veritat. Però són ells els que ho han de demostrar. I de moment res de res.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
20.05.2017  ·  02:03

Buenooooo ! ha llegado el momento “lerma” de bajar la guardia y dejaos embelesar por vuestra mala conciencia y dejaos atrapar de nuevo en la gran casa de todos los españoles solidarios.

Todos hemos conocido esas revoluciones profundas que llegaban desde les capas más populares hasta las élites dirigentes de empresarios del IBEX-35.

Todos reconocemos el esfuerzo titánico de democratización de la población española.

Todos vemos su aportación universal a ensanchar los límites de la libertades individuales y colectivas como son las Bill of Right aplicada en los territorios de los teritorios andaluces y castellanos como en las propiedades periurbanas de las grandes ciudades españolas, la declaración de derechos del hombre, los derechos civiles españoles que los estadounidenses copiaron como envidiosos que son, la “Democracia en España” de Alexis Tocquiville, las teorías pacifistas de la Falange Española auténtica que copió Mohandas Gandhi.

La libertad religiosa propia de una sociedad plural, láica y desmitificada.

Ha llegado el momento de caer en el error de querer ser lo que no somos y de dar gracias por existir tal como no sois ni existir.

Rendios y penad por vuestra locura y volved al redil de donde nunca debistéis haber salido.

El asentimiento profundo de la pluralidad y la alteridad en toda la sociedad española de la que formamos parte desde que los Neardentales habitaban la Sima de los Huesos en Atapuerca y la Cova de Bolomor porque ya llevaban el DNI emitido por la policia nacional entre las pieles que les cubrían.

Ha llegado el momento de dejarnos de tonterías independentistas.
Esas ínfulas de barataría basadas en la discriminación económica falsa que los enemigos de la homogeneidad os han inoculado.

PS: quan les granotes tornen a tindre pèl, es moura quelcom a Madriz, Vicent.

Albert Rossich
Albert Rossich
20.05.2017  ·  03:18

Un dia o altre el govern espanyol veurà (si no ho ha vist ja) que no té més remei que acordar un referèndum. Provarà que no sigui vinculant, tot i que un resultat molt clar a favor de la independència faria irreversible la secessió igualment: de cara al món, és impresentable obligar els catalans a formar part d’Espanya en contra de la seva voluntat clarament manifestada. En tot cas, no permetre el referèndum és inviable: si el boicoteja a través de la violència o la força policial, el descrèdit de l’estat serà absolut, i es trobarà amb una desafiament popular molt més fort que el 9N, o amb una DUI molt legitimada. I si el boicoteja estimulant la no participació, el percentatge a favor del sí encara serà més escandalós. L’única esperança que té és estimular la participació dels contraris a la independència, i confiar que el sí no arribi al 50% dels vots.

Albert Miret
Albert Miret
20.05.2017  ·  07:23

Segueixo tenint fe amb els nostres polítics, i espero que no caiguin a la evident trampa que ens paren una vegada més. Que es senten acorralats és evident. Des de fa dies que se’ls nota no només nerviosos si no amb un pànic evident. També és evident que les declaracions d’ahir han estat forçades des de Bruseles cosa que és d’agraïr, però espero que ningú sigui tant il·lús com per pensar que pretenen alguna cosa més que simular que en fan cas i dil·latar la situació tant com puguin. Fa dos mesos, la famosa “operación diálogo” que van pregonar a tots els vents, no va ser més que una tràgica burla més.
Ho hem vist massa vegades com per actuar ara com si ens ho creguessim. Ens han mentit des que existeixen, ens han robat a mans plenes, ens han insultat, i l’únic que els ha vençut és que nosaltres tenim el cervell al cap i no entre les cames, que el sabem fer servir i que quan cal som més tossuts i perseverants que ells.
Saben que el procés per a canviar aquesta burla de constitució que es va fer apuntats amb ametralladores on erem representats per ineptes que es veníen els nostres drets a canvi d’un somriure de l’amo, pot ser llarguissim, i que serien ells els que portarien la veu cantant mentre s’aniria disolent el procés en un mar de promeses sistemàticament s’incomplertes.
Em fa una pena incommensurable veure com es cel·lebren les promeses a granel que ens venen a fer per enèssima vegada sobre soterrament de trens, i altres coses, oblidant que s’han incomplert les anteriors fins el vòmit. Realment ens en sentim tant súbdits d’aquesta gentussa, per a aceptar ara cap més condició?. Espero i confio que no. Exigim el referèndum promès i l’exigim ara, no quan els vagi bé a ells ni quan l’hagin pogut desfigurar.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
20.05.2017  ·  08:45

He de reconèixer que m’he posat un xic nerviós al escoltar opinions tan diverses, especulatives i contundents (i carregades d’inquietud, és clar). A veure si aconsegueixo tranquil•litzar una mica al ‘personal’:

. Als nostres dirigents no hi ha res que ensenyar-los sobre tot això i el que podem esperar dels governs d’Espanya. Estan ben al cas de totes les experiències de trampes d’aquella gent i de que continuaran fen-les o intentant-ho.

. Salta a la vista la intel•ligència i professionalitat més que suficient que tenen Puigdemont, Junqueras, Romeva, Artur Mas, Lluís Llach i tants i tants altres i altres… I que disposen de moltíssimes més dades que tots nosaltres (comentaristes) per a prendre les decisions més encertades i amb les majors possibilitats d’èxit.

. Podem estar ben segurs que a aquestes alçades de la “missa”, els nostres no admetran tàctiques dilatòries fraudulentes si no hi ha un principi de compromisos signats i possiblement avalats per la U.E. que aconsellessin posposar per a després de setembre la data del referèndum per acabar de polir un possible acord. No seria posposar coses a canvi de no res o de les paraules de la fabrica de incompliments que es Espanya, i de el que la U.E. ja també n’està molt assabentada. El aplaçament nomes seria d’un, de dos o de tres mesos, i valdria la pena. I a nosaltres ja no ens ve d’aquí.

. Donem confiança als nostres, que ben segur que ho faran prou be. Aquests detalls confusos dels nostres enemics també indiquen que es senten amb feblesa o que algú superior els esta tocant el “crostó”. Tan li fa, nosaltres al nostre ritme ja imparable.

Pep Agulló
Pep Agulló
20.05.2017  ·  11:12

Tot fa pensar en alguna pressió més enllà dels Pirineus…I el govern ara estarà instal.lat en com fer trampes que semblin actuacions democràtiques. S’ha acabat el sistemàtic no. Puigdemont ho ha de tenir molt clar, la prova de que volen negociar hauria de tenir un previ inexcusable: que el govern del PP que tant ha utilizat els tribunals contra polítics catalans, retiri totes les causes obertes per parlar del referèndum, que ara sí es podrà parlar al congrés de diputats? I això no crec que passi. Tant fàcil i necessari com això per desvelar els seus foscos interesos. Junqueres ho va expressar clar. Ęs curiós que ningú, ni l editorial en parlin… Es pot negociar amb paraules judicialitzades?

Josep M Armengou
Josep M Armengou
20.05.2017  ·  11:25

La vostra explicació, director, em sembla impecable, i ens pertoca a tots plegats respondre-hi des de la Política, allò que ens ha costat tant de practicar, històricament, als catalans.
Som en un moment brillant en capacitats , lideratges, equips i massa crítica. Actuem en conseqüència.
Els propers dies d’aquest trepidant 2017 seran especialment plens de proves a les nostres capacitats.
Aprofitem bé les lliçons que surtin de la mobilització (petitona) de l’extrema dreta madrilenya, de la lluita pel poder entre els socialistes, de la moció de censura a Rajoy i de la conferència governamental a Madrid.
En tot el que està passant a la política expanyola, en tot, Catalunya i la Democràcia són al centre del debat.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
20.05.2017  ·  11:27

No hi ha res que s’assembli al procés del Plan Ibarretxe. Res de res.
Ergo, cap possibilitat, cap ni una , que acabi de la mateixa manera.

Carles Matute
Carles Matute
20.05.2017  ·  12:03

Alguna cosa sí que ha canviat: la tàctica de Madrid.

Donat que veuen que es troben en un carreró sense sortida, i que el temps hi juga a la contra, ara es treuen un conill de la txistera i surten amb que, ara sí, ara la seva incanviable i inamovible constitució es pot canviar; miracle!

Però tots sabem com les gasten aquests especialistes en incomplir pactes, acords i tot el que se’ls hi posi al davant. Només ens cal no perdre de vista l’objectiu, passi el que passi. Que volen parlar? doncs parlem, que volen negociar? negociem, però sempre tenint en compte quins son els límits i que hi ha un timing que cal complir, ja que si son capaços de fer que el Tribunal Constitucional aprovi el que convingui en qüestió d’hores, una modificació express de la Constitució es pot fer abans de vacances i no cal esperar l’any que ve. Preses de pel, les mínimes.

No me les vull donar de res però, com molts d’altres, quan va començar el procés ja vaig dir que els murs inamovibles acabarien en ofertes de “txutxes” quan no els hi quedés més remei. Ara ens cal no perdre el control de la situació per què encara no tenim res guanyat.

jaume vall
jaume vall
20.05.2017  ·  12:13

1)
Òbviament en el fons, “ells” no estan disposats a canviar res. Ja els hi va bé la catalanofòbia per recaptar més vots. Ara bé, el canvi de les formes ha d’obeir a la combinació de les dues variables que tots pensem : la pressió externa, la internacional, i la pressió interna, la catalana. La nostra determinació s’ha fet present en els fòrums interestatals, i al mateix temps ha sacsejat els dirigents espanyols en veure que el suflé no baixa.
Aprofitem el canvi en el discurs menys agressiu espanyol -finalment s’haurà de pactar la independència amb ells- sense deixar-nos prendre el pèl per la seva impostada voluntat negociadora.

2) Ho tenim a tocar. Com ja tantes vegades s’ha dit, la victòria és el referèndum. La constatació de la nostra essència nacional, de comunitat subjecte polític que decidirà lliurement el seu destí. Que guanyi el SI, permeteu-me l’expressió, només és una conseqüència de la nostra millor manera de fer les coses respecte dels partidaris de NO, i evidentment és la clau per viure més dignament, amb més prosperitat. Però la victòria essencial en aquests moments és posar les urnes el dia 1 d’octubre i anar a votar -o defensar les urnes contra qui les vulgui treure,i fotografiar i publicar aquesta -improbable ignomínia-. Si hi ha urnes, hem guanyat. Si qualsevol excusa o pressió impedeix posar les urnes i no fer el que s’ha promès, hem perdut.
3) La possibilitat de que el govern espanyol hagi de permetre posar les urnes, i dedicar els esforços en menysprear la condició vinculant del resultat, i/o d’emprendre actuacions judicials i internacionals per tal de castigar-nos i de que no es reconegui la conseqüència de la nostra victòria, tot i preocupant, no tindrà rellevància. A ulls exteriors, si els catalans hem aconseguit perseverar, entomar els reptes i guanyar, ens haurem guanyat el respecte i la condició de societat amb la qual es pot comptar, de nou estat amb el qual d’ara endavant s’haurà de donar la benvinguda als organismes internacionals.
4) Josep Usó, sí, queden 133, tot un meravellós i excitant compte enrere.

Victor Serra
Victor Serra
20.05.2017  ·  13:57

Ara es podria escenificar la situació colonial perfecta. Els representants de la majoria d’un territori sense sobirania reconeguda se’n van al Congrés de la metròpoli amb les seves demandes, les quals són rebutjades amb suficiència i menyspreu . I després què ?

Muma Soler
Muma Soler
20.05.2017  ·  19:24

Jo no perdria ni un sol instant a contemplar la possibilitat d’una negociació vistos els 400 anys (des de la guerra dels Segadors) que precedeixen el present.
Tantes vegades han fet trampes. Tantes vegades han incomplert allò signat. Europa desconeix aquest comportament pervers (del poder) i no sabran prevenir-lo
i perdrem uns altres 5 o 10 anys escanyats amb uns serveis deplorables (Rodalia, Aeroport, eix mediterrani, marketing a l’estranger,…).
Pensant sempre el pitjor l’encertarem, però és possible que encara ens quedem curts.

Ricard Godia
Ricard Godia
20.05.2017  ·  19:29

Jugar amb *trileros* vol dir deixar-se esquilar, ara la música cal que la posi Catalunya i que ballin els altres…

Jordi Martí
Jordi Martí
20.05.2017  ·  22:06

TRAMPA, TRAMPA, TRAMPA !

Josep Planas
Josep Planas
21.05.2017  ·  08:22

“Y si la virgen Maria consigue que el referundum de utodeterminación de Cataluña sea un mecanismo dentro de la Constitución Española”… es podrà plantejar que la Mare de Déu nomia Joana. [http://dcvb.iec.cat/results.asp?word=mare —j) Fer creure que la Mare de Déu nomia (o havia nom) Joana: fer creure coses absurdes (Mall., Men.).]

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
21.05.2017  ·  19:47

Estic absolutament convençut que per al eztado ezzpañol la única cosa fonamental és queno canvíi res per assegurar-se que no els canviaràn a ells. Les coses han arrivat a un tal punt de putrefacció que ells només aspiren a seguir manant, cobrant, estafant i reprimint. Qualsevol altre cosa, eleccions generals calentes, declaracions d’independència, acceptar referèndums que poden perdre, massa soroll al carrer; amenaces, renys i multes sorolloses dels seus socis europeus, els posen neguitosos, els exciten profundament i els produeixen cagarrines. Suposo que aquests moments, el seu pànic dominant es veure com la seva actitud de dir no a tot no els serveix ja, sinó que els perjudica. Els que suposaven que hauríem d’estar acollonits els plantem cara, els paissos europeus ja els coneixen sobrerament , i l’opinió pública internacional cada vegada está més ben informada i a favor de Catalunya. L’única solució que probablement els quedi es anar retardant com puguin la cristallització del procés, però també cada día que passa veuen més segur que els déus no estàn a favor seu.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies