Posa un corrector a la teva vida

Si quan anava a l’institut i mirava els apunts del company del costat de reüll i li anava corregint les faltes a mesura que escrivia m’haguessin dit que d’allò podia fer-ne la meva professió, potser no hauria fet tantes voltes abans d’anar a petar allà mateix, però suposo que la vida és anar fent tombs fins a trobar un rumb. Tanmateix, que ningú em demani per què m’agrada corregir, perquè no tinc cap resposta clara. És el sentit de l’ordre i la necessitat d’harmonia? La seguretat que donen diccionaris i gramàtiques? Una mena de fal·lera per la paraula impresa? Vés a saber.

Dilluns va ser el Dia Internacional del Corrector de Textos. Es veu que aquest dia es va instaurar el 27 d’octubre, amb motiu del naixement d’Erasme de Rotterdam, amb la intenció de donar visibilitat a aquesta feina, que acostuma a passar desapercebuda i que es fa amb força soledat i silenci. Malgrat que és imprescindible perquè articles, llibres, notes, comunicats, missatges publicitaris i qualsevol text en general estigui ben escrit, cosa que vol dir que s’hi hagin corregit les faltes, sí, però també que hi hagi una coherència, d’estil, ortogràfica i tipogràfica. En alguns casos –penso més aviat en textos informatius, que en els d’autor cal filar més prim amb les intervencions–, també que s’hagi polit amb la intenció de millorar el text, de fer-lo més llegívol, tan clar i concís com sigui possible, amb la genuïnitat sempre present. Una feina que em sembla que va més enllà de la tasca mecànica i en la qual intervé una part intel·lectual i creativa. És una de les reivindicacions del sector, juntament amb una millora de les tarifes, coses que sumades impliquen aquest reconeixement que dilluns demanava l’APTIC.

No sempre es corregeix amb les condicions òptimes, i, tot i que sap greu, m’atreviria a dir que és una de les característiques d’aquest ofici. Els correctors són els últims de la cadena d’edició, de manera que tots els retards acumulats els arriben a ells, a qui demanaran que ho tinguin corregit per a ahir. En el cas d’un diari, el temps el marca l’hora de tancament, i aquí no hi ha marge de negociació. Han de ser ràpids, i han de fer-ho bé. Sense espifiar-la. Els ulls s’acostumen a llegir buscant, i el cap es concentra de tal manera en aquell text que no tolera murmuris ni fils musicals. Allò que donin per bo serà el que llegiran milers de lectors.

I mentre corregeixes llegint, també vas aprenent un niu de coses, que trobo que és un dels regals d’aquest ofici, tenint en compte que les hores del dia no es poden estirar fins a l’infinit. L’altra cara de la moneda és la solitud. Sovint es troba a faltar aixecar el cap i comentar un dubte que et corroeix, tenir companys de gremi a l’abast amb qui compartir impressions i neguits, amb qui conversar! Per moltes xarxes i recursos en línia que hi hagi. I per riure, de tant en tant, també, és clar, perquè topes amb algunes perles que necessiten que se’n deixi constància d’alguna manera.

Poques vegades el corrector es limita a corregir les faltes. De fet, de tant en tant també ha de posar en pràctica les seves nocions de cultura general. I fa propostes que creu que poden millorar el text, i fins i tot, si té carta blanca per a editar, pot mirar de polir-lo i canviar un mot per un altre de més genuí, o afegir-hi una frase feta o un connector oblidat, que tota pedra fa paret. Hi ha vegades que canviar un “i així ha estat” per “tal dit tal fet” ja fa que la jornada laboral hagi valgut la pena.

Hi ha autors que saps que els pots corregir més relaxadament, que dominen la llengua, i tu ets allà per si hi ha algun descuit i per unificar criteri. N’hi ha que els corregeixes amb tots cinc sentits, o sis o vuit, i corregint també aprens a distingir ràpidament quan hi ha desídia, o pressa, o quan algú ha tingut un mal dia. De la relació dels autors amb els correctors, en podríem parlar durant uns quants paràgrafs més, però acabaríem trepitjant algun ull de poll. Val a dir que, durant uns anys, la feina dels correctors no va tenir gaire bona premsa, tenien fama d’intervencionistes, en un context d’inseguretat lingüística, i això molestava alguns autors, que veien alterades les seves paraules. Però crec que avui som en un context prou diferent, després de dècades d’escolarització en català, si bé tenim uns altres envits i la contaminació de les llengües dominants és a l’ordre del dia. Sigui com sigui, crec que el corrector no s’ha de veure com ningú que tingui ganes de tocar la pera ni de ferir l’orgull de cap ploma. Si entenem la correcció com el respecte a la llengua i al lector, no l’hauríem de mirar amb recel, ans al contrari.

Avui, que segurament fem servir la paraula escrita més que mai, entre missatges de WhatsApp, publicacions a les xarxes, subtítols als vídeos que circulen ençà i enllà, fa la sensació que es prescindeix més que mai de la correcció. Sigui per estalviar-s’ho, sigui perquè no s’hi dóna importància. No en tinc cap prova, però em sembla que l’ortografia i la correcció lingüística també s’han tornat relatives. I llavors passa que a alguns ens surt sang dels ulls, passejant per Instagram o llegint missatges de WhatsApp, i trobo que la cosa hauria d’anar al revés, que justament avui que tenim la paraula escrita tan i tan present a la nostra vida, caldria donar-hi valor. Humilment proposo: poseu un corrector a la vostra vida. Sigueu autors, editors, mitjans de comunicació, publicistes, cartellistes, organitzacions o influenciadors de qualsevol mena.

Sobretot, sap greu quan dins el mateix sector veus que hi ha descurança i que n’hi ha que donen tan poc valor a la feina del corrector que en prescindeixen, perquè vull pensar que si algú es dedica a la literatura és que dóna valor a la llengua i la respecta. Però de tant en tant et trobes publicades unes pífies que tiraries el barret al foc (també us dic que, amb els anys lectors, acabes sabent quines editorials s’hi miren i quines no).

Certament, aquesta pot ser una feina desagraïda. Perquè pots corregir quinze errors en una pàgina i adobar un text que t’havia arribat coix fins a deixar-lo més que decent, i no passarà res, però el dia que et passi per alt alguna cosa o que facis una correcció que l’autor consideri innecessària, llavors ja pots obrir el paraigua. La correctora de proves del New Yorker Mary Norris ho explicava així al llibre Mi gran odisea griega (Greek to me. Adventures of the Comma Queen), tradueixo directament: “Quan vaig ascendir a correctora d’estil, la feina dels meus somnis, i em vaig trobar cara a cara, tota sola, amb les paraules, em va assaltar una crisi de confiança en mi mateixa. Ningú no et donava les gràcies si l’encertaves, però tan bon punt la cagaves, tenien la manera de fer-t’ho saber.”

I hi ha un paràgraf al llibre Parla’m amb estil, de Magí Camps, que em sembla que ho retrata a la perfecció: “De tota la feina que han fet [els correctors], de tots els errors que han esmenat, de tot el ribot que han passat per un text, el bon resultat s’acostuma a atribuir a l’autor. En canvi, si al text hi acaba havent un error, la culpa sempre és del corrector. És per això que, abans de criticar un corrector, paga la pena que sospesem tota la feina que ha fet.” Amén.

A tot això, avui hi hem d’afegir el desafiament més clar que tenim, que és la intel·ligència artificial. Els correctors automàtics van perfeccionant-se i el ChatGPT pot revisar-te tots els textos que vulguis si li dónes els paràmetres adequats. (Segurament és qüestió de temps, però ara per ara és fàcilment distingible, un text fet amb intel·ligència artificial sense editar.) No sé com serà el futur, la sensació és que la feina que fa un corrector humà encara no la pot fer cap màquina, perquè, com deia, no és una feina mecànica i prou. Hi ha un context, un to, unes deduccions, i també recursos estilístics, usos de figures i expressions, un coneixement del funcionament de la llengua i una anàlisi global, entre més, que ara per ara necessiten una consciència humana. Perquè hi ha una part important de la feina de corrector, la més bonica, segurament, que tan sols es pot fer d’una manera: amb ànima.

I per això ara penjaré l’article tranquil·la, perquè, per molt que l’hagi revisat i retocat, sé que no sortirà publicat sense que en Jordi Badia, mestre i company, passi per aquí. Gràcies, com sempre.