Pors compartides: pors vençudes

Una veïna que el dia 1 d’octubre va descobrir que hi ha veritats que arriben força després de dir-les: les pors són «menys pesades si es comparteixen».

Tina Vallès
03.10.2017 - 06:33
Actualització: 03.10.2017 - 08:33
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Divendres 29 de setembre al migdia, sortint d’un fantàstic vermut (que lluny que queda) en un bar sense cobertura, vaig contestar als del Comitè de Defensa del Referèndum (CDR) del barri de Sant Antoni de Barcelona que sí, que dissabte al matí m’apuntava a explicar un conte als nens que assistissin a la mobilització per mantenir obert el Centre de Dia del carrer del Marquès de Campo Sagrado per poder-hi votar diumenge. Els explicaria un conte sobre com combatre les pors, un conte que acaba dient que les pors «són menys pesades si es comparteixen».

A la nostra escala ens tocava votar a l’IES Lluïsa Cura de la ronda de Sant Antoni. Però les meves filles van a l’Escola Pia de Sant Antoni a la ronda de Sant Pau. Així que el cap i el cor se’m van començar a dividir en dues parts. Però no podia arribar a tot i vaig voler centrar-me en el centre del meu carrer, on havíem de votar els meus veïns i jo el dia 1 d’octubre. Els del CDR de Sant Antoni ens van dir que érem pocs i ens podíem organitzar via grup de Whatsapp, perquè, a més, teníem tres avantatges clars: era un col·legi petit (dues meses), la direcció del centre hi estava implicada i volia obrir el diumenge, i el centre també era habitatge (hi viuen el conserge i la seva família). Així que tot havia d’anar bé.

Dissabte al matí, al contacontes, explicant als nens assistents, i als adults, també molt atents, el conte de les pors davant del Centre de Dia em vaig emocionar. Moltes cares conegudes unides pel mateix, un ambient alegre, esperançat, tothom predisposat a fer el que fos. I al grup de Whatsapp de l’IES Lluïsa Cura érem una vintena de persones comentant la jugada amb força calma fins que vam decidir que calia fer una assemblea aquella tarda per repartir-nos els torns d’estar davant del col·legi, etcètera. A les 17.00, un munt de veïns, més de vint i de quaranta (gràcies, gràcies, gràcies!), molts dels quals tenia la sensació que no havia vist mai, vam decidir en assemblea que com que no ens podien tancar el centre pels tres avantatges que he dit més amunt, dormiríem tots a casa i a partir de les 4.30 engegaria el primer torn i anar fent fins al recompte final.

Quan vam acabar l’assemblea era aviat i amb la família vam decidir d’anar a visitar els amics que teníem mobilitzats a l’escola Miquel Tarradell, al Raval. Mentre érem allà, el degoteig de nous membres al grup de Whatsapp de l’IES Lluïsa Cura no parava, i una altra noia (gràcies, gràcies, gràcies, companya) i jo ens vam animar a ser-ne les administradores juntament amb un membre del CDR de Sant Antoni que ens va assessorar i ens va calmar en tot moment (gràcies, gràcies, gràcies, company). De cop i volta, un missatge d’un dels membres va fer que l’etern 1 d’octubre comencés abans: en resum, deia que no podia dir-nos per què però que si us plau el centre a la nit de cap de les maneres no es podia quedar buit, que era indispensable que hi hagués algú tota la nit. La resta de membres li van començar a llançar preguntes i ell va continuar dient que no podia dir per què, que era davant de l’IES i que «havien passat coses». L’altra administradora de la llista i jo vam córrer cap a l’IES, vam parlar amb aquest noi per telèfon i quan vam saber quines «coses» havien passat ens van començar a tremolar les cames. Qui ens manava ficar-nos en aquell embolic?

Les «coses» que havien passat eren les urnes, que eren a punt d’arribar, i calia obrir el centre per amagar-les. No teníem claus cap de nosaltres, perquè la direcció del centre (gràcies, gràcies, gràcies, companys) ens havia dit que vindria a les 4.30 a obrir i a estar al peu del canó tot el dia. I pel grup de Whatsapp no podíem dir res. De fet, entre nosaltres parlàvem de «pizzes», i a estones se’ns mig escapava el riure mentre anàvem entenent, els més joves, que quan es parla en clau fora de les ‘pel·lis’ d’espies és perquè t’hi jugues la pell de debò. A poc a poc vam anar sent una bona colla davant del centre un altre cop. La majoria no sabien què havia passat i continuaven preguntant, el grup de Whatsapp bullia ple d’interrogants i alguns crits (els nervis, ho sé, companys; gràcies, gràcies, gràcies per la paciència), i vam decidirde  trucar al contacte del CDR per demanar-li què havíem de fer. No podíem convocar tothom a passar la nit al centre sense dir-los per què ho fèiem, si no, els posàvem en perill (ho dèiem i no ens ho acabàvem de creure del tot) sense avisar-los, sense donar-los el dret de decidir si s’hi apuntaven o no (us hi hauríeu apuntat tots, ara ja ho sé, gràcies, gràcies, gràcies).

Però el company del CDR estava reunit, una «reunió sense telèfons» molt important, era dissabte a les vuit del vespre. Vaig parlar amb la noia que m’havia proposat el contacontes del matí (gràcies, gràcies, gràcies, companya); li vaig dir «ha passat una cosa que no et puc dir, es veu que han d’arribar coses» i ella va trigar cinc minuts a arribar i va explicar-nos a les dues administradores que el material arribava per tandes i que calia tenir claus del centre per anar-ho amagant tot. Mentrestant els responsables del centre havien arribat amb les claus. I el senyor que tenia les «pizzes» a casa seva havia tornat i ens havia tranquil·litzat una mica assegurant-nos que les portaria quan ens anés bé a tots (gràcies, gràcies, gràcies, company). Així que l’altra administradora (gràcies, gràcies, gràcies, companyíssima) i jo vam dir al grup que falsa alarma, que tot seguia com s’havia decidit en assemblea i que tot aniria bé, i a descansar que l’endemà seria un dia molt llarg.

I l’endemà va ser un dia llarguíssim. Cap al migdia l’Escola Pia de Sant Antoni va rebre un atac brutal de la policia espanyola, molts pares i mares i mestres, amics i companys nostres, van rebre de valent, hi va haver molts desperfectes a l’escola i ja no s’hi va poder votar més. Urnes requisades. En canvi, el nostre petit centre de dues meses resistia gràcies a uns veïns exemplars, implicadíssims i fantàstics com ara sé que n’hi ha a tots els barris, pobles i ciutats del país, anava fent amb una cua llarga i valenta. Cor dividit i adolorit que trigarà a recuperar-se, i que no oblidarà mai res.

Vam viure escenes de por, a l’IES, sí, però finalment vam poder tancar i fer recompte i tot es va poder fer sense incidents i amb molt bona companyia. I els votants de l’Escola Pia, molts, van venir a votar a les nostres meses gràcies al cens universal, cosa que va causar cues més llargues i un recompte de vots que no es va acabar fins poc abans de la mitjanit.

Van passar moltes, moltíssimes coses més, no acabaria mai d’explicar-les ⎯ja ho aniré fent, ja ho anirem fent tots els que escrivim, segur⎯, però ara és això el que necessito deixar per escrit ja, abans que la meva ment d’escriptora hi comenci a afegir salsa, perquè no han passat encara vint-i-quatre hores i em comença a semblar ficció tot el que vaig viure ahir, 1 d’octubre de 2017, però us asseguro que no hi he afegit res de res, i que avui no us parla l’escriptora, us parla una veïna orgullosa del seu veïnat que es va deixar emportar pel seu cor (sempre en lluita amb el seu cap), una veïna que el dia 1 d’octubre va descobrir que hi ha veritats que arriben força després de dir-les: les pors són «menys pesades si es comparteixen».

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes