La presidenta del govern balear, Francina Armengol; el vice-president, Biel Barceló; i el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, entre més, han visitat aquest cap de setmana la fossa comuna de Porreres. La setmana passada hi van començar les excavacions per a recuperar molts cadàvers de republicans assassinats pel franquisme –es calcula que uns cent trenta–, que foren afusellats extrajudicialment i a qui negaren un enterrament digne. La fossa de Porreres és la més gran de les Illes i la segona, només, de les que s’han obert.

No sé si la memòria em falla, però diria que és la primera vegada que una presidenta visita una fossa i veu amb els propis ulls les despulles de la gent que des del 1939 hi roman colgada. I el fet em sembla molt significatiu. Les primeres restes han aparegut a mig metre de terra solament, una dada que parla tota sola. Que no s’hagen desenterrat abans no ho pot explicar cap raó que no siga política. Ni era complicat de localitzar-les ni és difícil de rescatar els cossos d’aquella gent que va morir lluitant per la legalitat republicana i contra el feixisme.

Armengol va agrair a les associacions de la Memòria Històrica la feina que han fet des de fa anys i que ara ha possibilitat que s’aprovàs la llei de fosses al parlament balear. I va lamentar que haguessen passat tants i tants anys abans de començar a dignificar-se aquests espais, on hi ha enterrada en l’oblit forçat alguna de la nostra millor gent. Setanta-set anys exactes des del final de la guerra, però també quaranta des del final biològic del franquisme. Quaranta anys que dolen d’una manera molt especial, molt més encara que els trenta-set anteriors.

La resposta sobre per què en quaranta anys de democràcia no s’ha fet res és ben trista. Hem tardat tant perquè ho hem volgut tots plegats, ignorant el problema en el millor dels casos; però sobretot perquè així ho han volgut els partits, com el PSOE, que, tenint responsabilitats de govern i capacitat per a dignificar aquest episodi col·lectiu, han tardat massa anys a atrevir-se a encarar-ne la solució. Molt probablement perquè, de manera inevitable, va a l’arrel mateix de la situació política que vivim avui.

Inevitable perquè les fosses i els morts ens obliguen a interrogar-nos sobre la legalitat i la legitimitat del règim nascut de la transició, com a herència i continuïtat del franquisme que va aniquilar per la força de les armes la democràcia construïda en les urnes l’any 1931.

Renunciar durant decennis a salvar la memòria dels afusellats al final era una manera de reconèixer que el seu assassinat no era exactament un crim, sinó que responia a una legalitat encara –mal que siga parcialment– en vigor. Prou vigent per a protegir rere seu els franquistes i per a evitar que haguessen d’encarar-se amb les responsabilitats pròpies. Altrament, qualsevol governant i totes les policies s’haurien apressat ja fa anys a mirar de trobar els culpables d’aquests assassinats per processar-los i fer-los pagar els crims comesos. Cosa que, per a vergonya de tots, ni ha passat ni passarà.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.