Ponsatí i Puig no cauran en la trampa de Tarradellas

  • Passar primer per Madrid equival a perdre la sobirania, a acatar Espanya amb totes les conseqüències que té això

Vicent Partal
16.01.2023 - 21:40
Actualització: 16.01.2023 - 21:59
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan el govern espanyol d’Adolfo Suárez va idear la maniobra Tarradellas no tot va ser pur oportunisme polític. Després d’un llarguíssim exili, el president havia de tornar a Catalunya com una alternativa certament brillant per a frenar la potència electoral demostrada pel PSUC i el PSC. Amb això Suárez pretenia que el president fos un instrument més en mans de la política espanyola, malgrat que el vell polític encarnava plenament no solament la legalitat catalana anterior al colp d’estat de Franco sinó fins i tot la legalitat de la república proclamada el 1931.

Les negociacions van ser molt tenses, segons els relats que s’han fet públics, i aviat es va veure que el govern espanyol hi posava una condició absolutament indispensable: abans de tornar a Barcelona, el president dels catalans havia de fer parada a Madrid. Arribaria a Barcelona des de Madrid i no des de França. Tarradellas no va veure-hi cap gran inconvenient, però aquests gest no tenia res d’innocu.

Finalment, el 20 d’octubre del 1977 el president Tarradellas, procedent de l’estat francès, va arribar a Madrid, on va ser rebut pel president Suárez, els presidents de les corts i del Tribunal Suprem i, finalment, el dia 22, per Juan Carlos. No arribà a Barcelona fins el dia 23, quan ja havia quedat clar que el seu retorn era una concessió del poder real de l’estat, de Madrid. Fent-lo passar per la capital espanyola es desarticulava el gest de sobirania que hauria estat el retorn directe a Catalunya. Perquè amb aquell gest es volia significar, i significava de fet, que Tarradellas no tornava com el president dels catalans elegit democràticament pel parlament a l’exili el 16 d’agost de 1954, sinó que tornava com a president nomenat per un reial decret espanyol. Era la mateixa persona, però ja no era el mateix president, ni el seu retorn tenia el mateix significat.

Tarradellas, de fet, hauria pogut precipitar aquest retorn. Si s’hagués presentat a Barcelona, què hauria fet el govern espanyol? Detenir-lo? Empresonar-lo? En l’ambient d’aquell moment no hauria hagut estat cap bona idea. No sabrem mai si va ser conscient d’allò que el seu gest representava de submissió, en definitiva. Però els fets són els fets i ja són passat.

Dècades després la història s’ha repetit –nosaltres no tenim memòria, però Espanya sí. Entre els exiliats del 2017, primer va ser Meritxell Serret i després Anna Gabriel, que en el retorn de l’exili van passar per Madrid i, com a primer pas, van acatar el poder espanyol. Però per sort, i remarcant fins a qui punt el país ha avançat en consciència, coherència i decisió, ara ja sabem que uns altres no ho faran, això.

Ahir Clara Ponsatí no solament va deixar clar que no pensava presentar-se davant les autoritats espanyoles, sinó que els va formular un atac en contra en tota regla. L’advocat de l’eurodiputada, Gonzalo Boye, ha demanat al jutge Pablo Llarena que deixe sense efecte l’ordre de detenció que encara hi ha a l’estat espanyol contra Ponsatí i l’ha avisat que, si la fes detenir, seria il·legal. I també ahir a la vesprada, en aquesta entrevista amb VilaWeb, Lluís Puig va deixar clar que descartava de totes passades de comparèixer davant el Tribunal Suprem espanyol quan torne de l’exili.

Ja veurem què passa. No es pot descartar que Espanya intente de detenir-los i els obligue a anar a Madrid contra la seua voluntat. Però, novament, com en el cas de Tarradellas: què passarà si, en coherència amb el seu gest, es neguen a reconèixer el tribunal? Els tancaran, amb totes les conseqüències que podria tenir, no tan sols a Catalunya i a Espanya sinó al conjunt de la Unió Europea? Clara Ponsatí és eurodiputada i té immunitat. Encara més: nosaltres, els ciutadans del carrer, deixarem que passe això?

Aquests dies s’insinuen moltes coses que fan pensar que la boira espessa en què hem viscut els darrers anys comença a escampar. Clara Ponsatí –esperem que aviat– i Lluís Puig – més endavant– són a punt de donar una lliçó al país que no serà tampoc innòcua: ja no cauran en la trampa de Tarradellas, i amb això deixaran clar que el Primer d’Octubre i la declaració d’independència han estat un impuls de sobirania, un big bang en les idees i les actituds, que, per damunt de les decepcions passatgeres, és evident que ha canviat la nostra història per sempre.

 

PS1. De fa mesos, VilaWeb ha començat un projecte de col·laboració amb els principals diaris en línia d’Europa. Fruit d’això hem començat a compartir continguts entre nosaltres. I avui us vull cridar l’atenció sobre aquest article dels nostres col·legues italians de FanPage, que publiquem en català: “Sí, sóc Matteo Messina Denaro”: així han detingut el cap més cercat de la màfia

PS2. Per continuar la crítica a la cimera franco-espanyola de dijous, des del conjunt del país i no sols des de la Catalunya “espanyola”, avui aportem la veu de Joan-Lluís Lluís: “A Macron li diria que ens demanés perdó”.

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
16.01.2023  ·  22:09

Els homes d’estat (o dones), o bé saben el que han de fer o s’assessoren d’algú que en sap. Veurem com reacciona l’enemic. Però són bones, les perspectives.

Carles M. Castellà
Carles M. Castellà
16.01.2023  ·  22:23

Anàlisi fina i intel·ligent. Tant de bo que, amb el maquillatge de la sedició per part de l’Estat, no ens adormim amb la sedació que maquina.

Victor Serra
Victor Serra
16.01.2023  ·  22:24

A veure, no em sembla just ni pertinent comparar la situació actual amb el retorn de Tarradellas . Recordo aquell moment . L’Estat espanyol ho necessitava i ell va saber-ho aprofitar per restaurar la Generalitat. Recordo la gran sorpresa que va ser per a tots que això s’aconseguís tant ràpidament. Després va venir el famós, ja sóc aquí i més coses, bones i dolentes. Per tots els joves que no ho sàpiguen . Una setmana abans del retorn de Tarradellas, la gran majoria dels catalans no sabien ni qui era.
A partrir d’aquí, molte bé que torni Ponsatí sense passar per Madrid. Si la detenen, potser el Parlament Europeu defensarà la seva immunitat. I els ciutadans del carrer farem poca cosa. Ens manifestarem, protestarem , però servirà de poc. Ja ha passat abans.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
16.01.2023  ·  23:27

Gràcies Vicent per fer-me veure el retorn de Tarradelles des d’un altre punt de vista. Francament no hi havia pensat mai però estic totalment d’acord amb el que expliques.
Penso que el gest d’Anna Gabriel i Meritxell Serret han estat de capitulació. Dono tot el meu suport a Clara Ponsatí i Lluís Puig. Espero que amb la seva actitud facin veure que hi ha una actitud més digne i profitosa que la rendició.

Roser Bravo
Roser Bravo
16.01.2023  ·  23:35

Un brindis per la Clara Ponsatí i per en Puig…. Ningú està obligat a ser el que no vol ser!!! I amb aquest sentit pensament, potser ens hem equivocat i tots els que han passat per Madrid, ho han fet perquè ho volen ser!!!

Jordi de
Jordi de
16.01.2023  ·  23:56

No hi veig diferència en les comparacions amb els casos recents, la veritat. Sí no capitulen amb la justícia espanyola no sé per què esperen a que canviïn les acusacions per tornar… I la situació tampoc la trobo comparable pel fet que la Clara Ponsatí és eurodiputada. El que vull dir, si vam (vaig) criticar a les que van tornar perquè es van plegar a la justicia espanyola, no veig com aquest retorn no és plegar-se, també, a la justicia espanyola… I estaré encantat d’equivocar-me i que aquests fets puguin fer canviar alguna cosa!

Jaume Riu
Jaume Riu
17.01.2023  ·  00:54

A MADRID NO HO ENTENEN
Vicent Partal descriu molt bé l’error d’anar a Madrid que va cometre Tarradellas, i no hi caurà Clara Ponsatí perquè els exiliats de Brussel·les saben perfectament que allò que desactiva al contrincant no és l’exili, sinó el xantatge i les condicions imposades en el retorn.
Carles Puigdemont s’ha cuidat també de dir ben clar que tornarà de forma proactiva, i no en les condicions que interesen a la monarquia i als tribunals del regne d’Espanya, perquè aquests exiliats prioritzen l’objeciu polític i no la solució personal.
Tarradellas en canvi, tenia el trumfo a la mà i se’l va deixar prendre amb un error històric descomunal.
Aquell any 1977, el franquisme polític encara necessitava consolidar la monarquia instaurada -que no restaurada-, pel dictador i, és clar, necessitaven una constitució d’aparença democràtica amb tots el partits polítics legalitzats.
Amb el PSOE va ser fàcil perquè Franco ja havia seduit al jove Felipe González.
El PCE i el PSUC, amb la possibilitat de retornar els exiliats van caure a la trampa d’admetre la condició de fer bondat, i no ser mai més comunistes, perquè la constitució es cuidaria d’impedir-ho.
Però la clau de tot plegat la tenia Esquerra Republicana de Catalunya que, per la seva condició de republicans, és qui feia més por al rei, i va ser el darrer partit que es va legalitzat. Tarradellas tenia la possibilitat real d’impedir l’invent de la constitució i el règim del 78 no hauria estat possible.
A Josep Tarradellas però, el va trair la promesa de presidir una Generalitat autonòmica encara qie sempre intervinguda pel Tribunal Constitucional, i amb la condició, això sí, de no ser mai més republicans, perquè la constitució es cuidaria d’impedir-ho imposant la figura del rei.
Afortunadament, al menys Ponsati i Puig, ja sabem que l’exili no els ha desactivat tant com ho faria el fet d’acceptar un xantatge en el retorn, i veurem com reacciona el regme d’Espanya perquè no s’ho esperaven, i a Madrid no ho entenen.

Albert Ventura
Albert Ventura
17.01.2023  ·  02:32

Si us plau, el Marques de Tarradellas, que aixo tambe anava amb el lot. D’error res de res. Ja en aquella epoca el titllaven de submari de la UCD.

JOAN TORRECILLAS
JOAN TORRECILLAS
17.01.2023  ·  04:47

“No em presentaré al suprem amb la malversació”, no és ben bé el mateix, que dir:
mai aniré al suprem perquè no reconeixo aquest tribunal, que m’ha perseguit i obligat a exiliar-me durant 5 anys, per un delicte que no he comés.
En Miquel Samper-que molt revolucionari i de plantar no és-deu estar negociant,canviar delicte, anar declarar al suprem sense risc de presò, talment com Serret,Gabriel i la Martona.
Al final l’objectiu és el MHP Puigdemont.
Aïllar-lo, deixar-lo sol i el súmmum per Madrit i tot el govern/gestoria de Catalunya seria poder-lo empresonar.
Curiós si més no, aquest canvi d’advocats.
En Lluís Puig sap perfectament que el Sr.Boye, mai és doblegarà als tribunals españols.
Van comprant voluntats.
I els poquets herois que quedaven és van convertint en soldats de fang.
Espero si més no, que quan torni, si el deixen tornar,no ens vingui a donar lliçonetes com la pura e Immaculada Anna Gabriel.
Asun

Josep Pericas
Josep Pericas
17.01.2023  ·  07:05

Si, van descafeïnar una mica el retorn de Tarradellas. Però no van poder esborrar la imatge potent que negociaven amb Tarradellas perquè ell era el president legítim escollit pel Parlament a l’exili. La gent que l’aclamava crec que no hi pensava, en la formalitat que l’havien forçat a complir.

Certament, Tarradellas els podia haver deixat amb un pam de nas. Com Napoleó quan va convocar el Papa per coronar-lo, i en el moment decisiu, li va prendre la corona de les mans al Papa i se la va col·locar ell mateix.

Potser no hi va caure. Potser no va veure factible enganyar-los així, en aquella època les fronteres no eren tan poc controlades i no l’haurien deixat entrar per aire ni per terra, només colant-se en un vaixell hauria pogut. Però no tenien tants mitjans logístics per organitzar això (a no ser que li hagués demanat ajut a la resistència interior, com Jordi Pujol, a qui no podia veure).

Potser hi ha alguna cosa de veritat en els rumors que sempre han corregut que Madrid el tenia enganxat amb suposades proves de col·laboració en la detenció de Companys.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
17.01.2023  ·  08:00

ER, 80 anys cagant-la!

Carme Perello
Carme Perello
17.01.2023  ·  08:05

En el moment de tornar en Tarradellas, jo era molt jove i, la meva mare, dona de gran intel.ligència i intuició tan a nivell familiar (com qualsevol mare), com política.
A ella li va grinyolar la tornada de l’exil.li del President Tarradellas i més, quants anys més tard vam saber posicións i actuacions que no pertanyien a un President de la Generalitat exil.liat, sinó a un supervivent a qualsevo preu.
Pero eren temps convulsos….molt¡¡¡ I s’havia de mirar endavant i junts….això és el que es deia des de Madrid.
I ara…tornen amb la mateixa cantarella…de la por amb l’exttema dreta….però ells ho ha consentit. I no ens van apallissar la seguretat nacional en mans dels fatxes; recordem-ho sempre: estaven en mans del PP i, el PSOE, PODEMOS, etc….han sempre sempre d’acord amb….el què diuen ells.
PROBLEMA CATALÁN.
Per tant…que les Gabriel, Serret, ó la mal anomenada heroÏna, la Rovira, no tenen perdó. Qui es posa en política, i més en moments duríssims per Catalunya, havien de saber fins on podien i poden arribar es ezpañols. La seva vehemència i psicopatia…no té límits; els mana l’odi.

Carles Serra
Carles Serra
17.01.2023  ·  08:23

I tant Sr. Albert Ventura 02:32 i tant.
Gràcies Vicent que per fi algú assenyali aquest botifler i traïdor d’en Tarradellas.
Va preferir pactar a l’exili amb els exiliats espaÑols i desmuntar tota l’acció que feien els casals catalans arreu de món, que lluitaven per una Catalunya lliure.
El Conde Tarradellas, aquest va ser el reconeixement/agraïment del lladre i franquista
Juan Carlos l.
Lo mateix que ara està fent ER amb el Judes mossèn Junqueres.
L’història botifleria d’ER, plena de traïcions i personalismes; això sí, tots aquests fets amb la paraula independència a la boca.
La puta mentida.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
17.01.2023  ·  08:38

Actitud valenta i exemplar.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.01.2023  ·  08:59

EL PAS PER MADRID O LA INDULGÈNCIA SELECTIVA DE L’ESTAT

Si vols desafiar l’Estat i anar amb el cap ben alt amb la voluntat d’independència, has de ser valent o valenta, sent conscient del tràngol que suposa mirar els togats a la cara com feia en J. Costa. Si no, no enganyis la ciutadania, presenta’t com dirigent de res més que per ocupar una poltrona autonòmica.

La “revolució”, la “república”, la “independència” no passen pel Madrid monàrquic… Eh, Serret, Gabriel, Rovira…

Pere Subirana
Pere Subirana
17.01.2023  ·  09:21

Des del moment que aquestes persones no van complir el mandat de l ‘1 O, la seva situació va deixar de ser interessant per a mi. Ja no era una lluita política, ja era una situació personal. La mateixa Ponsatí va reconèixer que tot era mentira, que era “catxa”. No podem donar tanta importància a una mentida.

A nivell personal, els envío els millors desitjos. A nivell polític, allò que els passi no m interessa gens. Es cosa seva.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
17.01.2023  ·  09:42

En tot cas, recordem que Espanya no és una democràcia, només ho fa veure. La jugada de Ponsatí pinta intel·ligent, però pot no reeixir si des d’aquí no comencem a preparar-nos. Spoiler: la Genialitat no ho farà per nosaltres.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
17.01.2023  ·  09:48

Tant en Vicent Partal com en Jaume Riu descriuen molt bé l’error d’anar a Madrid.

Josep Navarro
Josep Navarro
17.01.2023  ·  09:55

El que si sería interessant, és l’ escàndol internacional d’ un suposat estat Democràtic. Un polític, deu anar a per totes, i la presó forma part del seu ADN. Hi van estar empresonats.. Lenin, Estalin, Mandela etc.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
17.01.2023  ·  10:15

L’error d’Espanya es sempre el mateix amb diferents formes d’expressar-se degut a un bast llast d’errades fruit de un tarannà dèspota i dominador acreditat al llarg de les centùries que diuen acrediten el seu neixament (abans no existia Espanya) :
1) Es creu una (i única) i es una amalgama de àrabs ,jueus i cristians (apart dels nouvinguts d’arreu)
2) Es creu gran i es molt petita , i
3) Es creu lliure i es un pur condicionament històric, social, econòmic …
Amb aquest talant i comportament no mereix obviament ser reconeguda com a autoritat .Es una exhibició de la misèria humana al poder.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
17.01.2023  ·  10:42

Agraïment etern al nostre govern a l´exili; comptem amb vosaltres. El del 155 d´ara, només ens perjudica cada minut, igual que algun infiltrat de per aquí amunt.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
17.01.2023  ·  10:47

Sra. Ponsatí, Sr.Puig: Gràcies! Com es diu que va dir….?
“Pero s’hi muove!” Necessitem referents com vostés!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
17.01.2023  ·  10:57

Quan tornin tornaran amb el cap alt amb dignitat, i el govern central agafara molt mal de cap

Rubèn F.Pola
Rubèn F.Pola
17.01.2023  ·  11:03

“El principal problema que pateix en aquests moments l’independentisme com a moviment social és precisament que no té cap partit que el representi ni cap líder que sigui capaç de traduir l’anhel d’independència d’una part molt substancial de la societat de Catalunya en acció política.” — Josep Gisbert, El Punt Avui, 5/08/2022 (i copipastejat al Nacional d’avui)

El principal problema que pateix en aquests moments l’independentisme és el derrotisme, el rebentisme cupaire, que anhela que tot salti pels aires per començar de zero (i en el mentrestant jugar al Tetris amb els trossos que van caient), i el trabuquisme de ficar en el mateix sac autonomista ERC i Junts.

Diu l’axioma que sense unitat no hi ha independència (ni camí, afegeixo jo). En efecte, la desunió ha fet que ERC i Junts empatin a zero a l’hora de comptar els gols de les seves respectives estratègies, però em fot d’allò més que es negligeixi el detall, el petit equívoc sense importància, que diria en Tabucchi, que uns donen suport al PSOE i els altres tenen si més no la dignitat i la decència de no fer-ho.

Aquest caure en el derrotisme, en el rebentisme i en el boc gros també és ‘passar per Madrid’, perquè els mig fa la feina.

Francesc Xavier Moncho
Francesc Xavier Moncho
17.01.2023  ·  11:04

Provaran de detenir-la. Els surt a compte escarmentar amb l’exemple tot i les lleis i sentències dictades en favor dels exiliats. Saben que el temps juga al seu favor, per oblit i baixada de souflé, i sobretot a les portes d’unes eleccions generals. Quina millor campanya! Ara bé, em sorprendria que no s’organitzés algun tipus de rebuda multitudinària a l’aeroport o a la frontera i a la vegada fer impossible la detenció.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
17.01.2023  ·  11:08

Com heu dit en la clarificant l’editorial d’avui, hi ha un “però” i és que els fets són els fets i ja són passats, sí, però l’història diuen que sols repetir-se cíclicament i com en que s’ha tornat a repetir altra vegada, perquè va de persones i cadascú pensa i actua tal com és. Ens agrada veure les postures patriòtiques, perquè en necessitem en aquests moments i no dubto que així seran en el cas dels consellers Puig i Ponsatí, però tot està per fer i tot és possible com deia el poeta M. Martí i Pol cantat pel LL. Llach.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
17.01.2023  ·  11:10

No recordo exactament quan, seria l’estiu de 1977, a la Rambla de Canaletes hi havia manifestacions amb cotxes amunt i avall exigint la tornada del President Tarradellas. Jo m’estava recolzat en un arbre, mirant-m’ho, mentre menjava un entrepà que havia comprat al Núria. Hi havia molts grisos. De forma inesperada per mi, quatre o cinc policies em van arraconar i pegar, i l’entrepà va volar a la primera mossegada. No recordo el dolor però sí la por, l’espant provocat per aquells gossos corpulents que hem cridaven i insultaven – puto catalan, hijoputa, polaco de mierda- només per mirar. Havia estat en moltíssimes manifestacions i, en aquell temps, corrent no em podien agafar. Havia de ser quan era un simple espectador a punt de sopar un entrepà de truita. En aquell context Tarradellas, si volia tornar, no podia fer-ho sense passar pel colador del règim, altrament l’haurien detingut, segur. Passant pel colador ja no era el mateix, després de la comunió i confirmació reials. El context actual és molt diferent i, essent el mateix règim, l’estat està molt més debilitat. És el moment de confrontar-s’hi, ha guanyat amb Serret i Gabriel, també ho farà amb Marta Rovira, però la valenta de la Clara Ponsatí pot trencar l’encanteri. És un bon moment i l’ANC ha d’estar molt atenta si vol impulsar de debò una llista cívica per les eleccions vinents.

Gerber van
Gerber van
17.01.2023  ·  11:18

Sóc escèptic de què seríem capaços si fossin capturats Ponsati o Puig. Estem preparats per fer una vaga general indefinida fins que siguin lliures?

Espero poca ajuda del Parlament Europeu. Ja hem vist que no es pot confiar en el Parlament Europeu, després que primer li denegaven l’entrada a Puigdemont i després li retirés la immunitat de manera fraudulenta.

Probablement aconseguirien els seus drets al TJUE, però només al cap de dos anys com a mínim. Mentrestant estaran a la presó.

Josep Soler
Josep Soler
17.01.2023  ·  12:14

Entenc que el que ens diu en Vicent Partal, és allò que tenia tan clar el nostre mestre Lluís Mª Xirinacs, en les seves plàtiques amb el grup de Balsareny: Que és el “Principi de sobirania”?.
Tarradellas era un gran admirador de Charles de Gaulle, de la mateixa manera que també ho era del sistema francès. Per tant el terme mitg, a tot estirar, el podria portar a acceptar tambè, el seu centralisme.
Tarradelles era gran i sabia que si no acceptava aquella oferta que venia de Madrid, probablement mai tornaria a Espanya i menys, com a President de la Generalitat. Carlos Sentís aixó ho sabia perfectament.
Crec que aquest principi, juntament amb en Partal, el defineix molt bé en Jaume Riu i en un altre manera, el complementa en Pep Agulló, però l’episodi sobre Napoleó que ens recorda Josep Pericas, és demolidor: “Napoleó va convocar el Papa per coronar-lo, en el moment decisiu li va prendre la corona de les mans i se la va col·locar ell mateix.” Crec que mes clar ja no es pot dir.
Aquest i cap mes, és el “Principi de sobirania”: que tothom sàpiga qui porta la corona i que tothom accepti que és aquesta corona -i res mes- es la que ho decideix tot.
Madrid, com Paris, són la corona-poder (per això es reuniràn en Macron i Sanchez -no trenquem aquest ordre- el proper dia 19 per demostrar-ho) i crec que això ho té molt clar la Clara Ponsetí.
Per aixó, m’arrisco a fer el seguent suggeriment als de JUNTS: Si el MHP Puigdemont, pels motius que sigui, no pot ser el proxim candidat a les properes eleccions a la Presidència de la Generalitat, que sigui la Clara Ponsetí que reuneix totes les qualitats per poder-lo suplir i amb nota.
Aquesta vegada els de Madrid – i els d’ERC també- podrien començar a adonar-se, on rau i que es verdaderament l’anomenat ” Principi de soberania”.

Carles Benito
Carles Benito
17.01.2023  ·  15:02

Benvolgut Sr Partal,

deis:

“Encara més: nosaltres, els ciutadans del carrer, deixarem que passe això?”

Dissortadament, crec que sí. Han passat coses molt greus sense la més mínima resposta ciutadana.
Coses que no sols afectaven l’independentisme, coses que afectaven els més elementals principis democràtics s’han esdevingut amb una passivitat ciutadana impensable per a gent de la nostra edat, que vam lluitar cada petit avenç i que sabem molt bé allò que significa cada retrocés.

Eduard Castellón
Eduard Castellón
17.01.2023  ·  15:25

Tot el meu suport cap a Clara Ponsatí i en Lluís Puig. Son un exemple a seguir. Cal molta més desobediència.
Gràcies Sr. Partal pels seus editorials. Son molt esclaridors.

Berta Carulla
Berta Carulla
17.01.2023  ·  15:27

Pere Subirana, tinc unes preguntes per vostè: que us fa creure unes mentides i les altres no? Com sabeu que no és mentida -si no creieu cap d’aquests polítics-, el que diu la Clara Ponsatí?
Si llegiu els llibres del president Puigdemont, sabreu que ell efectivament anava de catxa perquè sabia de la traïció que es covava a la seva esquena, o la intuïa, si més no i, en conseqüència sabia de la impossibilitat de comptar amb totes les forces disponibles.
Voleu dir que no us quedeu mirant el dit (el concepte “anar de catxa”) en lloc de veure tot el paisatge, els motius, les raons i circumstàncies?

Josep Grau
Josep Grau
17.01.2023  ·  15:58

Un cop el va tenir a Madrid, Suárez es va encarregar de deixar clar a Tarradellas qui tenia la paella pel mànec. Segons que explica Manuel Ortínez a les seves memòries, aquest és el diàleg que van tenir:

-“Jo tinc el poder”- va dir Suárez.
-“Jo tinc un milió de personas al carrer disposades a reclamar el meu retorn”- va respondre Tarradellas.
-“No m’impressiona, això. Vostè no és ningú. Vostè és el que jo dic que és. Res més” -va replicar Suárez.

La Clara Ponsatí i en Lluís Puig faran bé d’estalviar-se que els humiliïn d’aquesta manera.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
17.01.2023  ·  16:00

Mentre el Junqueras faci de Tarradelles espqñol i sigui el Rey de erc, no cal fer res de res

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
17.01.2023  ·  16:23

Ni Puigdemont, ni Ponsatí, ni Comín, ni Puig, ni Rovira tenen cap problema insalvable, ni a curt, ni a llarg termini. Per contra, avui mateix:

“Els Mossos tornen a vulnerar els drets de Pablo Hasél negant-se a deixar-lo sol durant la prova mèdica que fa mesos que espera”.

https://www.larepublica.cat/noticies/els-mossos-tornen-a-vulnerar-els-drets-de-pablo-hasel-negant-se-a-deixar-lo-sol-durant-la-prova-medica-que-fa-mesos-que-espera/

El poble català independentista ha perdut el nord magnètic.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
17.01.2023  ·  18:44

Que la Serret passés primer per madrid és una cosa que no sorprèn, que està a l’ADN de la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.

Que ho fes la Anna Gabriel si va ser una gran decepció, una gran caiguda de màscara.
Després d’aquests anys a l’exili, sense cardar brot per Catalunya, va acabar demostrant la seva hipocresia independentista, tot era xerrameca, res real.
Decebedora la Gabriel i decebedora la CUP.

Que també ho faci ara la Marta Rovira, si fa no fa se li pot aplicar lo dit per la Gabriel.
No ha cardat brot per Catalunya a l’exili.

Quant diferent de les dues ha estat la combativa Clara Ponsati.!!!

Xavier Martin
Xavier Martin
17.01.2023  ·  19:08

Jo segueixo amb la meva , tot@s els putus Erquis a presó

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes