Ponç Puigdevall: “Sempre he tingut una tendència cap al grotesc. Em fa riure”

  • L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall acaba de publicar ‘Novel·la comercial’, la història d’una família enfrontada per una herència amb aires grotescs

VilaWeb
Joan Safont Plumed
07.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.02.2024 - 09:39

La crítica setmanal de Ponç Puigdevall i Aragonès (Sant Feliu de Guíxols, 1963) al Quadern del diari El País és tot un referent per a la literatura catalana. Passar la prova de la seva exigència i capacitat d’anàlisi és enfrontar-se a un crític amb anys d’ofici. Un crític que sovint també ha passat a l’altra banda, i ha publicat tres llibres de relats –Un silenci sec, Era un secret i L’atzar favorable– i tres novel·les –Un dia tranquil, D’incògnit i Il·lusions elementals. Ara hi torna amb Novel·la comercial (Edicions de 1984), un relat grotesc sobre el llarg estiu a Sant Feliu de Guíxols d’una família, els Calvet, que gira al voltant de l’expectativa d’una herència que no acaba d’arribar mai mentre creix l’odi que es professen els uns als altres. Entretant, un misteriós personatge secundari sembla tenir la clau de volta de tot el que els passa. Parlem amb ell bo i aprofitant que ha vingut, per a la presentació del llibre, d’Astúries, on viu actualment.

Primera constatació. Parleu de Sant Feliu i els protagonistes es diuen Calvet, així com Agustí Calvet, Gaziel.
—Vaig pensar que el que em proposava era la invenció d’una família. A partir d’aquí, com es podia dir, aquesta família? I va ser, fotem-li Calvet. Ara, per més que siguin de Sant Feliu de Guíxols, no hi ha cap vincle amb en Gaziel.

Parlàveu de Sant Feliu. Vós no us inventeu un Macondo, sinó que parleu del vostre poble, Sant Feliu de Guíxols.
—Sóc un entusiasta de Georges Simenon. Se’m va acudir intentar fer una novel·la a la manera de Simenon, on poso una família, perquè la família és sempre un territori de conflictes, i una herència, perquè els conflictes encara siguin més intensos. També hi poso un toc costumista i impressionista. I com que era a la manera de Simenon, calia que el territori fos petit i reduït. I com que el que jo conec és Sant Feliu, on he nascut i crescut, doncs vaig triar-lo. No té cap mena d’importància. Crec que podria haver passat a qualsevol banda. Però em costaria més inventar-me una trama a Figueres o Berga. No tindria la sensació de respirar-hi l’autenticitat necessària, perquè per mi mateix fos creïble. A més, Sant Feliu em permetia donar-li l’ambient de la costa, estiuejants de Barcelona, etc. Un ambient i una atmosfera creïbles i versemblants. No sé què passa als estius a Berga.

El protagonista és Artur Calvet, editor patriòtic. Però tot plegat no li interessa gens.
—No li importa gaire, no. Ho fa per desídia. Els quatre personatges protagonistes són molt diferents, però comparteixen, com a mínim, una línia de conducta: la seva ineptitud o inutilitat vital.

Aquesta inutilitat arriba a cotes realment grotesques.
—Tots són molt inútils. Només faltaria que l’editor s’hagués entusiasmat per la seva feina! [Riu.] Ho fa tot sense ganes, fins i tot li fa fàstic plegar. És un incompetent vital.

La família podríem dir que és la unitat bàsica del conflicte i l’expectativa d’una herència la manera d’assegurar que hi haurà merder?
—És el motiu bàsic per distorsionar el caràcter de les relacions que mantenen les membres d’aquesta família. S’intueix que la mala maror ve de temps enrere, que els conflictes en aquesta família vénen d’aquella idea, tan repetida, que la confiança fa fàstic. I ells mateixos, doncs, cadascú està fastiguejat de l’altre.

La sensació de fàstic hi és molt present.
—Sí, perquè no ha estat pas còmode descriure aquestes profunditats de la malignitat.

Hi ha una malignitat que potser sorprèn, o potser no per qui l’hagi viscuda, que és l’odi violent entre mare i filla. És d’una visceralitat total, fins a fantasiejar amb l’eliminació física de l’altra.
—Hi ha una frase que es va repetint a la novel·la, que pensen tots en un moment o un altre, que ve a dir que et veuria morir sense emocionar-se, sense immutar-se, sense vessar una llàgrima. Tot això és un mar de fons que dóna molt de joc literari. I es tractava d’exagerar… O no.

Heu exagerat gaire?
—Sempre he tingut una tendència cap al grotesc, i em surt naturalment.

Què us n’atrau?
—Em fa riure, bàsicament.

El grotesc és un mirall deformat, però un mirall al capdavall?
—Que cada capítol estigui dedicat a un personatge em permet de situar cadascú davant un mirall, a la manera d’El retrat de Dorian Gray. Ells es veuen d’una bellesa i una honestedat absoluta, però quan es miren a si mateixos entren en pànic.

El fill, l’Oriol, que té aquest desfici sexual, moltes vegades és totalment fantasiós en les seves relacions.
—L’Oriol és un addicte a la pornografia i acaba inventant-se relacions que no tenen lloc. Tothom s’inventa la seva realitat i el problema és que es relacionen d’acord amb la realitat inventada de cadascú respecte dels altres.

Sobre la mare, la Teresa, hi ha un moment que dieu que no li perdonen que es casés amb el ric del poble. Però ella, de fet, no li ha perdonat mai a ningú.
—En aquest aspecte és impecable, molt conseqüent amb ella mateixa, fins al límit, al final. És l’única que potser no es defrauda mai a si mateixa. Té una idea i no para fins a aconseguir el que desitja.

Dèieu que el grotesc us diverteix. Us ho heu passat bé escrivint aquesta Novel·la comercial?
—No et pensis. És una novel·la que he trigat bastant a acabar d’escriure, entre més raons també perquè les novel·les anteriors eren de frase molt llarga i recaragolada, de respiració lenta. En canvi, aquí aquesta manera de fer no em quadrava. I després, doncs, ha estat tot un procés de depuració verbal.

A la novel·la, hi apareix un escriptor que es diu Toni Murlà, que no sé si és inspirat en cap escriptor real, però que té una novel·la entre mans que es diu L’últim estiu de la família Santaniol i que vol fer més comercial.
—Aquesta és una Novel·la comercial per dues bandes. El títol, diguem-ne, es justifica per dos costats. Per una banda, perquè les relacions que tenen tots aquests personatges respecte del patrimoni que volen heretar és com una lluita completament neoliberal salvatge i caníbal. I després, per una altra, l’escriptor que vol escriure una novel·la que sigui mercenària o comercial per aconseguir un premi econòmicament ben dotat.

Aquest personatge diu que cada novel·la té el seu rellotge intern i un marge determinat de lectura. Com creieu que l’hauríem de llegir, aquesta novel·la?
—Això és un problema, perquè diria que a poc a poc, però al mateix temps em contradic, perquè la intenció és que el ritme de la prosa flueixi de tal manera que no es pugui llegir a poc a poc, sinó amb molta pressa. Per saber què passa. Hi ha una voluntat d’estil, hi ha una voluntat de construcció, hi ha una voluntat que s’assaboreixi la frase. Per això et dic que s’ha de llegir a poc a poc. Però, al mateix temps, m’agradaria que el ritme de la frase impulsés el lector cap endavant sense parar. O, dit d’una altra manera, ja posats a ser presumptuosos, m’agradaria que exigís una relectura. I si poden ser tres, millor.

Abans dèieu que us havia costat d’escriure aquesta novel·la, però, a més, vós compagineu l’escriptura amb la crítica, i deveu llegir sense parar, novel·les de tota mena –comercials o no. En tot cas, com conviuen el crític i el narrador?
—M’agradaria poder separar l’un de l’altre, preservar l’escriptor de la influència del crític, però si t’hi fixes, hi ha una conversa entre l’escriptor Toni Murlà i la filla de l’editor, la Magda, en què ell li explica el mecanisme de la novel·la. Va explicant com és la novel·la o les dificultats que troba amb l’escriptura perquè, casualitat, també ha canviat la manera d’escriure. I és això, no puc separar una cosa de l’altra, perquè quan escric una novel·la o qualsevol llibre, sóc conscient d’això que dèiem, de la mecànica interna que té.

Abans també consideràveu que la novel·la era grotesca, però no sé si també és especialment o volgudament excessiva. Per exemple, en la quantitat de personatges. Hi ha un dramatis personae inabastable.
—Això té a veure amb el desig d’escriure una novel·la de la manera Simenon. A les novel·les de Simenon apareixen molts de personatges secundaris que serveixen per a donar el to costumista. Per això al començament vaig pensar, quin país més generós que m’obsequia amb totes les anècdotes del procés!

Us ho heu passat bé, doncs.
—En parlo tal com és, ni a favor ni en contra. Les novel·les costumistes són això. Quan escrivia i sortia a passejar el gos, em trobava un parell de jubilats, per exemple. Ella aguantava l’escala i ell, enfilat, pintava un llaç groc en un fanal.

Respecte dels secundaris, potser caldrà llegir una vegada, dues o tres la novel·la per arribar a entendre qui és en Manel Formiguera.
—Hòstia! Ja es diu que s’haurien d’escriure moltes novel·les per explicar qui és, què fa i com ho fa. No en donarem gaires pistes, però és una manera de mantenir l’atenció del lector. Jo diria que té un sentit molt clar, que no vaig descobrir fins al final.

Parlant d’un entorn i d’un temps tan pròxim, teniu por que algú ho interpreti com un roman à clef, encara que sigui involuntàriament?
—No crec que hi hagi ni a Sant Feliu ni enlloc una família com aquesta. Sobre en Toni Murlà, és un personatge que ja vaig fer sortir a una novel·la que vaig publicar a Tusquets que es deia Un dia tranquil. M’anava bé per poder-hi posar les reflexions o especulacions sobre la novel·la. Això no li podia fer dir a qualsevol personatge secundari, havia de ser algú que tingués més o menys tracte amb la literatura, amb l’escriptura.

Fins ara havíeu publicat la vostra ficció a Tusquets; ara, Una novel·la comercial l’edita 1984.
—Amb en Pep Cots sempre havíem dit de fer alguna cosa i va coincidir així. Em feia gràcia editar-lo amb ell, a ell li feia gràcia publicar-lo, però no hi ha res més. Tinc una tendència cap a la infidelitat.

Aprofitant que us tinc davant, i essent com sou un dels crítics més llegits i respectats, implacable, de la nostra literatura, us faré una pregunta que, ben segur, no us han fet mai: hi ha crítica, al nostre país?
—Intento fer-ne. Al final, la crítica és fer una lectura seriosa i ben escrita. O tan seriosa i tan ben escrita com sigui possible, sobre com funciona un determinat artefacte narratiu literari, que és la novel·la o el conte… El que no pot fer un crític és fer una ressenya per animadversió personal, per mania a l’editorial, perquè no li agrada la portada o per cobrar-se una revenja. Els afanys de venjança et converteixen en un mal crític.

Però, a vegades, malgrat que el crític analitzi acuradament si l’artefacte funciona o no, si vol ser una crítica, hi ha d’haver, necessàriament, un judici. I, davant un judici negatiu, ens podem trobar amb pell fina per part dels autors.
—Això té a veure amb el que dèiem abans, que escriure un llibre, qualsevol llibre, és un esforç enorme. I, quan un fa el que bonament pot, que algú et digui que això que t’ha costat tant, que has trigat tant a acabar, que t’ha creat tants de neguits i tantes preocupacions i que li has dedicat tant de temps, que no l’ha convençut per un motiu o un altre, entenc que sigui un tràngol.

Per acabar, que l’escriptor Toni Murlà vulgui presentar una novel·la comercial als premis Sant Joan, Sant Jordi o Proa –i així, amb els seus noms, apareixen al relat– no sé si és una crítica velada als premis literaris…
—Potser últimament no han premiat les obres més encertades. I ningú posa en dubte la qualitat d’alguns premis Sant Jordi, ni d’alguns premis Proa, ni d’alguns premis Sant Joan.

Què esperaríeu que la crítica digués del vostre llibre?
—[Pausa llarga.] Tothom és lliure d’opinar. No vull influir ningú.

Podeu comprar Una novel·la comercial de Ponç Puigdevall a la botiga de VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any