Josep Rull i Jordi Turull avancen compungits cap al Suprem (fotografia: ACN).

Plors, abraçades, tristesa, ràbia… L’estat d’ànim a peu de Suprem és avui més dens que mai. Més lent, més silenciós, més feixuc, més difícil. Marits, mullers, germans, amics, companys de partit. Cinc dirigents independentistes són davant el magistrat Llarena perquè els comuniqui si els torna a engarjolar. S’han acomiadat amb llàgrimes galtes avall. Ara ja saben quins delictes els imputen. Rebel·lió, desobediència, malversació. La combinació de delictes és diferent en cada cas. I la notícia que pesa més els primers minuts ací és l’exili de Marta Rovira. Molt poca gent ho sabia. Fins i tot, alguns alts dirigents del partit se n’han assabentat aquí, davant el tribunal on s’havia de presentar.

I les primeres preguntes, després de la commoció i els plors d’amics i familiars: quines conseqüències pot tenir la decisió d’anar-se’n per als que sí que han vingut. De fet, tot pintava ben negre des de primera hora. El jutge ha convocat aquells qui acusa del delicte de rebel·lió i que no són a la presó o a l’exili. Els qui són acusats de desobediència o de malversació no han estat cridats avui al tribunal. Encara que algun dels pronosticaires habituals diu que els deixaran anar, tots els indicis apunten en direcció contrària. L’esperança és l’última cosa que es perd, però avui ací costa de trobar-ne a cap racó.

El Suprem és a tocar de la plaça de Colom. Avui no hi ha la bandera. Hi ha el pal pelat. Devia tocar dur-la a rentar –que aquestes coses es poden arribar a embrutar molt– en una rentadora gegantina no-nacionalista. Els estrambòtics personatges nostàlgics que es belluguen habitualment per aquí, sí que han vingut. No fallen mai. Deuen coordinar agendes amb Llarena. Els crits i la faramalla habitual, que avui ressonen amb més aspror que mai, pel silenci i la calma tensa dels independentistes.

I les declaracions dels portaveus polítics se succeeixen com una cursa de relleus. Antoni Castellà, pels Demòcrates; Rufián i Tardà, per Esquerra; Artadi i Pujol, per Junts per Catalunya; Iñarritu, de Bildu; i Natàlia Sànchez, per la CUP. Una Natàlia Sànchez que ha de resistir les preguntes més impertinents i lamentables del dia dels periodistes del règim. ‘Si consideres que s’empresona gent per les seves idees polítiques, com és que tu no ets a la presó tu?’ El periodisme de guerra funciona. Ja no és de trinxera, que podria tenir una justificació. És periodisme de guerra. I treballen tant com el jutge o els policies armats del primer d’octubre per destruir l’enemic. És a dir, nosaltres, els demòcrates catalans.

L’espera es fa llarga. La llista de càrrecs del processament de Llarena ha caigut com una llosa entre els concentrats. Els marits i mullers dels qui són a dins han vist que es complicava la sortida. I, tot i que havien preparat les bosses, el DNI, els cent euros que han de dur… l’esperança era més viva quan s’han llevat que no pas ara, que el cel ja és totalment cobert d’una calitja insensible i blanca. Contra allò que és habitual i natural, cada minut que passa fa més fred, aquí fora del Suprem.

Podeu llegir ací la crònica del viatge cap a Madrid de Pere Cardús: L’enèsim viatge al Suprem: les claus per a entendre on som i què pot passar a Catalunya i a Madrid

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb