L'escultor Jaume Plensa.

El Macba ha resolt finalment la seva relació amb Jaume Plensa, un dels artistes de renom internacional del país, que feia vint-i-tres anys que no hi exposava (va participar en la primera exposició del museu, que era col·lectiva, i no feia cap exposició important a Barcelona des que la Fundació Miró va dedicar-li’n una d’antològica, el 1996). La retrospectiva que ara es presenta, coordinada pel director del Macba, Ferran Barenblit, ocupa la planta baixa del museu, amb una vintena d’obres, que abracen de la dècada dels vuitanta fins a l’actualitat. No té ordre cronològic. Conté una peça que Plensa ha elaborat especialment per a aquesta mostra, alhora que una part d’instal·lacions, tot i ser datades de fa anys, les ha adaptades a l’espai.

L’exposició expressa els grans temes de reflexió de l’artista, si bé Barenblit n’ha reclamat el vessant més polític, el que qüestiona les expectatives truncades de la modernitat, el que entén l’art com un espai per a fer-se preguntes i posar en dubte les coses establertes; com també aquelles obres que estableixen un diàleg amb la història de l’art. Ara, doncs, els espectadors més joves descobriran Plensa i, alhora, els qui ja en coneixen l’obra s’endinsaran en el Plensa més matèric i conceptual: el de les esferes de ferro colat, material amb què es va fer present en l’àmbit internacional a final dels vuitanta (que ens vincula amb la peça que ja fa dècades que va instal·lar al passeig del Born); el Plensa inspirat pels grans poetes i pels compositors; el Plensa que es fa preguntes; el Plensa més polític, que a la dècada dels noranta fotografiava cuines buides de Caracas i de Dallas; el Plensa que es qüestiona la relació de l’individu amb els altres; un Plensa amb poques cares, tot i que tanca l’exposició una instal·lació, Silent, on sí que incorpora la bellesa de les nenes de rostre allargassat i ulls aclucats, que ens recorden la Carmela instal·lada davant el Palau de la Música Catalana.

L’exposició del Macba, que no té nom, coincideix amb una instal·lació al Palacio de Cristal del Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, que es diu Invisibles, amb tres caps suspesos, fets amb una malla fina, que segons la llum del dia i de la nit es fan transparents, i que reclamen silenci. En l’exposició del Macba també s’ha tingut molta cura de la llum i el resultat és que l’exposició s’apreciarà diferent segons si es visita de dia o al capvespre.

Jaume Plensa ha ironitzat sobre la referència que ha fet Barenblit, en la presentació, als anys que fa que no exposava al Macba. Plensa ha dit que sonava com una condemna. Però ha continuat: ‘Després de vint-i-tres anys i un dia, torno al Macba amb una riquesa extraordinària de vivències que m’han fet madurar un pensament. Perquè l’art és una conseqüència, una manera d’entendre’t millor. I si t’entens millor a tu mateix, també tens més capacitat de participar en la vida dels altres, en la memòria col·lectiva. Perquè l’art crea ponts, ponts que ens ajudaran, que ens uniran.’

Preguntat sobre la realització tan comentada d’una escultura per a un espai públic de Barcelona, ha dit: ‘No tinc resposta sobre això. L’espai públic l’entenem com la casa de tots, però manen els altres. Els polítics, en l’espai públic, han confiat més en els arquitectes que en els artistes. Els polítics a vegades obliden la bellesa en l’espai públic, perquè sovint donen prioritat a la funcionalitat. Però d’aquesta manera poden perdre tendresa. I l’hem de reivindicar, la tendresa, en l’espai públic també, perquè la necessitem.’

Plensa ha explicat que el mes d’abril instal·larà una escultura a Montserrat i que ara n’instal·larà una altra a la plaça Colón de Madrid, però que aquesta és temporal. I tot seguit ha afegit: ‘El millor d’aquests projectes temporals és quan retires l’obra, perquè és quan la gent la troba a faltar. Recordo quan vaig fer una intervenció al nord de Liverpool, en una zona minera. Un mitjà va entrevistar un ex-minaire que, defensant l’escultura, va dir: “L’art és etern, la crisi és temporal.” Aquelles paraules em van fer plorar.’

Sobre la importància de l’art per a canviar el món, explica: ‘Pau Casals va dir una vegada que calia portar Bach a les fàbriques. Admiro Pau Casals. És una manera de dir que no s’ha d’abaixar el nivell cultural, perquè quan crees coses extraordinàries la gent les rep com a extraordinàries. A mi m’han nodrit la literatura, especialment els poetes, i la música. Ells ens han ensenyat que per escoltar has d’estar en silenci. En aquest moment que vivim, es parla poc d’escoltar. L’escriptor Octavio Paz parlava de la importància de l’espai blanc entre les línies. Crec necessari de reintroduir el silenci, també des de les arts plàstiques.’

I Ferran Barenblit explica així la mostra: ‘En l’obra de Jaume Plensa, la interrogació radical, el dubte, penetra i es manifesta fins i tot en les contundents peces de fosa, en el mateix metall incommovible que tan sovint ha servit per a immortalitzar personalitats i gestes històriques. Potser per això ens assenyala que és possible que només quedi un últim reducte de relativa certesa: Firenze II, l’obra que encetava el recorregut, porta inscrita a la superfície la paraula rêve, “somni”, aquest lloc que s’esmuny de la consciència, on el desig i les pors es tornen imatge. El somni, com l’art, ens acosta la resposta a una pregunta que no s’ha formulat mai expressament. No hi ha somni sense desig, però sense somni només hi ha signes d’interrogació que es drecen en el buit. Ens trobem, de nou, davant per davant de la pregunta.’

Algunes obres de l’exposició: entre el silenci i la vibració de la matèria

FIRENZE II (1992)
Jaume Plensa ha dit més d’una vegada que l’escultura és la millor manera de formular preguntes. Aquesta peça, un gran signe d’interrogació recolzat a la paret, obre l’exposició. Tota una declaració d’intencions. Ferran Barenblit reitera que no és una exposició de contemplació sinó d’actitud. I Plensa explica: ‘L’interrogant és la base de la vida, la creació és el dubte permanent, dubte que entenc des de la màxima positivitat.’

GLÜCKAUF (2004)
Una cortina de lletres de bronze travessa la sala gran, de dalt a baix. La cortina conté escrita la Declaració Universal de Drets Humans. Hi pots passar pel mig tot generant un so, el que es produeix per la percussió de les lletres. ‘És el so de les paraules’, diu Plensa. I també: ‘La Declaració Universal de Drets Humans és un poema meravellós ple d’intencions i d’un desig de ser millors com a humanitat. I en aquests moments que vivim, tan convulsos a tot el món, ens dóna esperança. Convindria que els polítics se’l llegissin. Que la humanitat hagi estat capaç de crear un text com aquest és un brot d’esperança, malgrat que no en seguim ni una coma. I en moments tan difícils com els d’ara, aquest text ens fa millors.’ La cortina de lletres és també un record d’infantesa associat a la seva mare i a la vida mediterrània, el record de quan ell de petit l’acompanyava a comprar i les botigues tenien aquestes cortines metàl·liques.

ISLANDS III (1996)
Conté setanta-tres rectangles de resina de polièster i a dins hi ha una ampolla. Cada peça porta gravat un número, a sota el cognom d’un artista universal i a sota la data de naixement i defunció d’aquest artista. Hi trobem per exemple: Kahlo, Boticelli, González, Zurbaran, Vermeer, Klein, Le Corbusier, Duchamp, Cezanne, Beuys, Klee, Massaccio, Warhol, Picasso, Pollock, Rousseau, Goya, Rembrandt, Gaudí… Plensa diu que aquesta instal·lació té la voluntat de construir un autoretrat a través dels altres.

DALLAS?… CARACAS? (1997)
Dues-centes fotografies de cuines buides de gent fetes en dues ciutats: Dallas i Caracas. Segons Plensa, és l’antecedent d’una de les seves obres en espai públic més conegudes i celebrades, The Crown Fountain, a Chicago. Per a l’artista, les cuines buides són un homenatge a la gent anònima que construeix una ciutat. Per a Ferran Barenblit és una manera de mirar dues ciutats paral·leles, que van créixer amb el petroli, que van créixer amb la promesa de progrés, però, en canvi, són dues ciutats que han motivat decepcions arran del fracàs de les expectatives.

MATTER-SPIRIT (2005)
El silenci és un tema destacat del moment creatiu que viu Jaume Plensa: ‘Aquesta exposició demana silencis, construeix silencis. Vivim un moment de gran soroll mediàtic, i cal tornar-nos a escoltar a nosaltres mateixos. En aquest sentit, hi ha una peça que es diu Matèria i Esperit, que són dos gongs encarats i que convidem a fer sonar. Però no cal picar fort, al contrari. L’experiència ens porta a entendre que l’escultura és una vibració de la matèria, una vibració del pensament. Per això penso que aquesta peça és escultura en estat pur.’

RUMOR (1998)
‘De fet, el silenci no existeix, és un estat d’ànim, perquè el teu cos és sorollós i acostuma a dificultar el silenci. Però aquesta peça requereix fer silenci, perquè si no no podem sentir com la gota cau i percudeix en el plat i fa un so. I també és meravellós quan la gota cau a l’aigua i mirant al sostre, la mitja lluna que s’il·lumina ens mostra les aigües que fa la gota’, explica Plensa. La peça s’inspira en un poema de William Blacke.

THE HEART OF TREES (2007) I THE HEART OF RIVER (2016)
Per primera vegada en la història del museu, l’exposició inclou un espai exterior que es concep com una sala més. En l’espai que hi ha entre el Macba i el CCCB, Plensa hi ha creat un jardí d’escultures i hi ha posat uns bancs, a fi que el visitant hi pugui passejar, seure i estar en silenci. Per això Plensa diu que és una instal·lació romàntica. El defora remet a la quantitat d’obres que Plensa ha fet en l’espai públic durant la seva trajectòria. I també té la voluntat que el museu es retrobi d’una manera nova amb el carrer. Són catorze escultures d’un personatge, un autoretrat de l’artista, que s’abraça a catorze arbres disposats pel pati. Set escultures contenen noms de compositors; les altres set, noms de rius. La música i l’aigua, dos elements de fluïdesa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb