30.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.10.2023 - 21:05
Una de les accions principals del govern de la Generalitat de Catalunya en matèria cultural és el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, que s’ha anat presentant en societat aquests darrers mesos, d’ençà de la represa del curs polític. És impulsat pel departament de la consellera Natàlia Garriga i amb la complicitat del d’Educació, de la consellera Anna Simó. El pla, que executa directament sobretot la Institució de les Lletres Catalanes compta amb l’editora Montse Ayats com a principal figura i s’ha marcat tot un seguit d’objectius i mesures fins el 2030. Per assolir-los hi destinaran una mica més de 57 milions d’euros. Aquestes mesures s’afegiran a les que ja hi ha per a la promoció del llibre i la lectura. El pla, com a gran lema, parteix de la idea que la cultura és educació i l’educació és cultura i a la llarga vol fer créixer l’índex de lectura, millorar la competència lectora i fomentar la llengua. És a dir, que hi hagi més bons lectors, que llegeixin més sovint i que llegeixin en català.
L’anàlisi del document permet de veure la diagnosi, el punt de partida i els objectius que volen abastar-se, amb setanta-tres mesures proposades. Tot seguit, mirarem d’explicar els punts forts i febles del pla i recollirem alguns dels encerts i dels dubtes que suscita.
El pla neix després de moltes jornades de feina en alguns sectors i amb molts experts consultats. I cal destacar, com a principal punt fort, que cada una de les mesures que estableix té un pressupost, un objectiu i un termini d’execució. És a dir, s’estableix un compromís anual que permetrà de fer-ne el seguiment de manera acurada.
En la diagnosi hi ha algunes conclusions importants: només el 57% dels centres escolars del país tenen biblioteca; hi ha un dèficit d’atenció al llibre i la lectura als mitjans de comunicació; no s’aprofita prou la feina que fan els influenciadors; la lectura deixa de ser atractiva per als adolescents i no se’n fa una promoció adequada per als joves; hi ha una manca de diversitat de continguts, especialment decolonials i no eurocèntrics; es destaca el gran èxit dels clubs de lectura; es constata la precarietat dels creadors; es referma la necessitat de reforçar la literatura infantil i juvenil de quilòmetre zero; s’apunta la fragmentació del mercat editorial i la poca implicació amb els entorns digitals; es fa notar la importància i auge de les fires i festivals literaris per tot el territori i també es troben a faltar nous perfils laborals en el sector.
Biblioteques escolars: i el personal on és?
Per mirar de contrarestar les mancances detectades i continuar treballant en allò que sí que funciona, el pla proposa mesures en àmbits diversos. En l’àmbit escolar es comença parlant de les biblioteques escolars. El govern pretén augmentar-les progressivament, canviar el programa informàtic que es fa servir en aquest moment i augmentar la formació i la dotació. Però el pla no explica com es resoldran les principals mancances que hi ha en aquest moment: moltes escoles fan servir la biblioteca com a aula quan hi ha necessitats d’espai; no hi ha professors que dediquin la major part de la seva jornada laboral a fer de bibliotecaris ni bibliotecaris contractats per a fer aquesta feina; la gestió molt sovint recau en les associacions de pares, que fan mans i mànigues per pagar algú, o bé es fa voluntàriament. En aquest punt el pla hauria d’incloure la contractació d’un bibliotecari escolar a jornada completa a cada centre, a més de totes les altres mesures proposades. Per tant, neix amb una mancança estructural de primer ordre: la falta de 2.663 bibliotecaris per als centres de primària del país i de 612 per als de secundària (cal descomptar els pocs centres que ja tenen bibliotecari) o la reconversió de docents cap a aquest lloc de feina.
Sobre el foment de la biblioteca personal dels alumnes, es pretén que es vagi augmentant progressivament, però no inclou la principal mesura que es reclama al sector: la prohibició de la socialització dels llibres de lectura als centres escolars. Si no hi ha aquesta mesura ni la dotació necessària per a la compra dels llibres de cada infant sense possibilitats, la mesura neix coixa. En canvi, cal saludar dues propostes: la planificació d’activitats extraescolars vinculades a la lectura i a la creació literària que pretén impulsar i el disseny de campanyes per a fomentar la lectura en la franja de tretze anys a disset.
Els silencis del camp educatiu
En l’apartat educatiu també hi ha un gran silenci sobre com s’ha de modificar l’hora de lectura als centres escolars i regular-la mitjançant el Pla Lector de Centre, que molts centres tenen obsolet o sense desplegar; com canviar definitivament les lectures a l’ESO i posar fi a determinades obligatorietats –és obligatori llegir, però si et fan llegir segons què mai no seràs lector–; com regular les lectures prescriptives a batxillerat –i ací cal tenir en compte la magnífica feina que fa el col·lectiu Pere Quart reivindicant les lectures prescriptives al batxillerat i també el retorn de l’assignatura de literatura–; i, encara més important, com es farà el retorn de la pantalla al llibre de text que ja van implantant les socialdemocràcies nòrdiques i la Gran Bretanya, per no tornar a quedar a la cua d’Europa en aquest aspecte. També cal una regulació ferma sobre l’ús de pantalles i mòbils, una decisió sobre la qual la consellera Anna Simó s’ha rentat les mans, tot deixant la responsabilitat a la direcció de cada institut, amb una deixadesa de funcions que es pot associar directament amb la manca de valentia per a regular una de les principals xacres de la societat lectora.
En l’àmbit del creixement dels lectors amb altres elements socials, el pla preveu la creació de clubs de lectura vinculats a entitats esportives, però no es diu quines ni si hi ha consens dels grans equips del país. En relació amb això, seria molt important de prendre com a model referencial la fundació de l’Atlètic de Bilbao i el seu festival de literatura: el combat de bertsolaris i el club de lectura. La Fundació del Barça, per exemple, no té ni tan sols secció cultural. Així mateix, es vol impulsar la lectura en entorns sociosanitaris i en les residències de gent gran controlades per la Generalitat, i també un cicle d’activitats contra la censura a les biblioteques. El fet sorprenent és que el pla destaqui com a èxit el nombre creixent de fires i festivals i no destini cap partida específica a augmentar la dotació de la seva programació cultural deslocalitzada. Els festivals literaris són una de les millors maneres que els autors puguin tenir contacte amb el territori i caldria prioritzar una vegada més les programacions basades en autors que escriuen originàriament en català, promovent també l’intercanvi entre territoris. El pla tampoc no explica cap acció concreta respecte d’un element important de l’ecosistema literari: el Gremi de Llibreters de Vell i d’Ocasió de Catalunya, amb una xarxa important de llibreries que fomenta l’economia circular.
La feina amb la CCMA: molt bé per a la LIJ, no tant per als adults
Un capítol a banda mereix l’apartat destinat a la col·laboració amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La tasca que es fa de promoció de la literatura infantil i juvenil al canal S3/X3 ha millorat notablement i cada vegada és més important, però ha estat un dels pocs canvis substancials. Per això el pla proposa que es facin més programes de llibres a la ràdio i a la televisió pública i també pòdcasts específics, però tot és molt a les beceroles. El govern hauria de ser molt més contundent i exigir als mitjans que la literatura i els llibres tinguessin un espai regular en tota la programació, a més d’un bon programa específic, amb molts recursos i en horari de màxima audiència. Alhora, la proporció d’autors de casa nostra hauria de ser molt superior a l’actual, com també l’enfocament de Països Catalans. Sobre això, cal destacar la bona feina feta des del programa +3/24 de Xavier Grasset, tot i que l’emeten molt tard i en un canal que no és el principal de la CCMA. El pla també proposa un impuls de nous programes de televisió sobre literatura.
Quant a la creació literària, cal destacar com a mesura molt positiva l’augment constant previst de les dotacions de les beques a la creació, que es mantindran en 50 anuals, però que aniran augmentant progressivament la quantitat rebuda pels autors, fins a 12.000 euros. I també és clau la revisió a l’alça de les tarifes dels traductors. És a dir, si una editorial vol rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes haurà de pagar millor als traductors per poder optar-hi. Un acte de normalitat. En canvi, ja no és tan normal que hi hagi una formació per a autors per a promoció de les seves obres. I no és normal perquè se suposa que l’autor no ha de dedicar-se a aquestes tasques, sinó a escriure, que és l’editorial que se n’ha d’encarregar. Aquests darrers temps ja hem vist que una part ingent de la feina que han de fer els editors es carrega sobre l’autor i aquesta mesura no contribueix a canviar la situació. També hi ha un seguit de mesures molt poc comprensibles que afecten les estades en cases de creació i similars, com si hi hagués una obsessió perquè l’escriptor surti per anar a crear vés a saber on, quan allò que calen són bones remuneracions perquè cada escriptor pugui treballar confortablement i en condicions a casa seva.
Calen més exigències a editorials i llibreries per a rebre ajuts
En el capítol destinat a la indústria editorial, hi ha tot un seguit de propostes molt interessants, però manca valentia en les exigències per a poder-les obtenir, unes exigències que han d’incloure la protecció de l’autor, que és el productor primer sense el qual no hi hauria llibres ni literatura. I això què vol dir? Que cap editorial no hauria de rebre diners públics si no pot mostrar els contractes fets a tots els autors aquests darrers cinc anys i el pagament dels drets d’autor que han generat aquests contractes. A partir d’aquí, les ajudes que calguin. De la mateixa manera, s’hauria de revisar tota ajuda a les llibreries. Si el pla vol fomentar la llengua catalana, les ajudes haurien de ser per a llibreries que demostrin que el 50% o més dels títols que tenen a la venda són en català.
Entre les ajudes per a l’edició, es destaquen tres aspectes importants. El primer és que hi haurà una acció destinada a millorar la promoció del llibre en català i occità. Això és bastant crucial, perquè la brama en el sector és que fer un llibre és com més va més fàcil i que vendre’l és com més va més difícil, i si són en les llengües pròpies del país encara més. Aquesta ajuda té molt més sentit que no pas pretendre que els escriptors, a més d’autors, es facin tiktokers. En segon lloc, cal destacar que hi ha una dotació més important dels ajuts per a publicar obres singulars sobre moviments o autors, que és essencial si volem ajudar a garantir la presència viva dels nostres clàssics i contemporanis a les llibreries i que se’n publiquin estudis. I una altra mesura –de les més encertades de tot el Pla Nacional del Llibre i la Lectura– és que es promourà l’ajuda a l’edició de manuals universitaris en català, un dels camps en què hi ha més mancança de materials en la nostra llengua. Encara vinculada amb la producció de continguts, una altra proposta molt bona: un impuls definitiu per a la creació de continguts en català i aranès per a la biblioteca digital, que també n’és molt mancada. Caldrà vigilar que la major part dels ajuts sigui per a abocar-hi majoritàriament obres creades originàriament en català i només algunes traduccions significatives que no es puguin trobar en les altres llengües.
Finalment, encara hi ha dues mesures més (ja hem dit que fem una anàlisi de les més significatives entre les setanta-tres proposades) en què paga la pena d’aturar-se un moment. La primera és l’impuls que es vol donar a la Casa de les Lletres, un projecte del qual es parla fa molts anys i que ha de servir de gran espai que aculli, per exemple, les tres grans entitats d’autors de casa nostra: l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el PEN Català i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya. Fins ara aquestes tres entitats han estat allotjades a l’Ateneu Barcelonès, amb una relació que sovint ha estat tibant. La Casa de les Lletres hauria de resoldre aquest conflicte i ser la seu definitiva de totes tres. No se sap de cert on tindrà la seu i això és important: hauria de ser tan cèntrica com l’actual. No es poden desterrar els escriptors a llocs com la Fabra i Coats, com s’havia suggerit en alguna ocasió, ni llocs semblants, perquè a moltes reunions hi participen escriptors de tot el país que han de tenir una combinació molt ràpida i efectiva amb l’aeroport i l’estació de Sants. A més la literatura i els escriptors, i casa seva, han de ser quelcom visible, al rovell de l’ou, si realment es vol que el llibre i la literatura siguin transversals. Màxima visibilitat.
La mesura més important: implicació de totes les administracions
L’altra mesura, i potser la més important, és el foment als plans locals i comarcals del llibre i la lectura. El Pla Nacional és el marc, però si realment l’acció ha de ser de país, cada administració ha de ser valenta i actuar decididament, a partir de les regidories de Cultura i Educació de cada municipi, conjuntament amb les biblioteques, llibreries i el teixit local, per a crear plans del llibre i la lectura a cada municipi, a cada consell comarcal i a cada diputació. Cap administració no ha de defugir la seva responsabilitat i això s’ha de demostrar amb polítiques valentes i amb pressupost. Només així es podrà aconseguir una capil·laritat total i crear realment el país lector que tots volem.
