07.02.2025 - 21:40
El petó forçat que Luis Rubiales va fer a Jenni Hermoso després que la selecció espanyola de futbol femení guanyés el Mundial va encendre uns quants debats paral·lels: sobre el masclisme, sobre l’abús de poder, sobre la impunitat i la connivència entre alguns homes en certes esferes… I, d’ençà que el cas es va judicialitzar, també s’ha debatut fins a quin punt un petó no consentit es pot etiquetar d’agressió sexual, amb les conseqüències penals que això pot implicar.
En aquest sentit, la justícia és clara: el Tribunal Suprem espanyol va sentenciar, al juny, que un petó no consentit era un delicte contra la llibertat sexual. I no ho feia emparant-se únicament en l’anomenada llei del “només sí és sí”, perquè aquests fets ja eren punibles amb la llei anterior. Sí que és veritat que la nova noció de consentiment introduïda per la llei de llibertat sexual ha modificat, en part, la manera de veure aquesta mena de fets.
La jurisprudència del Suprem
La sentència del Suprem, que crea jurisprudència, era la confirmació d’una condemna imposada per l’Audiència de Sevilla a un agent que havia fet un petó a una detinguda sense el seu consentiment. Va ser condemnat a un any i nou mesos de presó per un delicte d’abús sexual –que ara seria d’agressió sexual– amb un agreujant i un atenuant. El Suprem va considerar que la conducta havia implicat “un contacte corporal no consentit i amb significació sexual” i que, a més, l’agent s’havia aprofitat de la seva situació.
També afegia que no calia pas un “no” de la víctima, sinó que l’absència de consentiment –exprés o tàcit– ja era prou per a considerar-ho una agressió sexual, tenint en compte el context en què es rebia el petó, per part d’una persona amb qui no era habitual tenir aquest contacte físic. En casos com aquest, deia la sentència, la situació de superioritat d’una de les parts fa encara més vulnerable l’altra persona. I afegia que el cas seria diferent si les persones tinguessin un vincle personal en què aquesta situació fos normalitzada.
El paper de la llei de llibertat sexual
Hi ha una part de l’opinió pública que defensa que aquesta mena de conductes no haurien de ser punibles penalment, o com a mínim que no s’haurien de penar amb penes de presó, malgrat que les penes en aquests casos acostumen a ser molt baixes. En els delictes contra la llibertat sexual, com a norma general, si no hi ha violència o intimidació, les peticions de pena poden anar entre un any i quatre, i les penes per als petons no consentits no són mai en la franja alta. En determinats casos es pot acordar una multa, però no pas quan els fets succeeixen dins una relació de superioritat.
Popularment, s’ha relacionat amb la llei de llibertat sexual el fet que situacions com aquesta es puguin judicialitzar. Però la realitat és que ja era possible de fer-ho anteriorment. “Pel que fa al cas Rubiales, les darreres reformes no han canviat de manera significativa. Les últimes dècades s’han dictat condemnes per petons o tocaments no consentits”, assenyala el magistrat Joaquim Bosch. De fet, aquest cas de Sevilla era anterior a la llei de llibertat sexual, i la primera sentència ja era condemnatòria. “Únicament ha canviat la terminologia: abans la conducta era qualificada amb el nom d’abús sexual; ara la mateixa conducta s’anomena agressió sexual.”
Per tant, la legislació no s’ha tornat més punitiva, no és que s’hagi inclòs una conducta que abans no es penava. “De fet, el marc de la pena mínima va baixar, i per això hi va haver rebaixes de condemnes en alguns casos”, explica l’advocada especialitzada en violències masclistes Sònia Ricondo. Amb la nova llei, totes les conductes que abans eren catalogades d’agressió sexual o d’abús sexual passaven a ser d’agressió sexual, per evitar casos com el de la Manada, en què es va entendre que, com que, suposadament, no hi havia hagut violència ni intimidació, allò no es podia considerar una agressió sexual.
Ara bé, aquest canvi no ha significat que, ara que totes aquestes conductes s’anomenen igual, es penin de la mateixa manera o es considerin similars. Malgrat que s’utilitzi el concepte paraigua de “agressió sexual”, evidentment, un petó no consentit no és una violació, i la llei en fa les diferències de pena corresponents. Totes les agressions sexuals, siguin més greus o menys, es penen de manera diferent segons els agreujants –violència, intimidació…– o els atenuants. Això respon sobretot a un motiu, el de posar el consentiment al centre: totes aquestes conductes es poden agrupar sota un sol concepte perquè tenen en comú la manca de consentiment, i no pas l’existència, o no, de violència, per exemple.
La influència del consentiment afirmatiu
Ara bé, malgrat que la legislació anterior ja preveia –i condemnava– els petons no consentits, Ricondo assenyala que la interpretació que es feia del consentiment uns anys enrere en podia fer més difícil l’aplicació. De fet, la sentència del Suprem sí que fa èmfasi en aquesta nova noció. “En aquest sentit, crec que això sí que ha significat un canvi. Crec que el nou paradigma del consentiment afirmatiu ha ajudat al fet que conductes com el petó no consentit es puguin denunciar i pugui haver-hi recorregut judicial. Hem passat d’un consentiment que necessitàvem que fos negatiu –la víctima havia de dir o gesticular un “no”– a exigir un consentiment afirmatiu, no necessàriament de paraula”.
Malgrat que amb la llei anterior ja hi havia sentències que feien una bona lectura del consentiment –com ara, la sentència definitiva sobre la Manada, la que va corregir la primera–, hi havia espai perquè els jutges interpretessin que, si la víctima no s’havia resistit o no havia dit que no, allò era un sí. Sense tenir en compte els casos en què no es pot dir que no. Això, en el cas dels petons pot ser més complex, però casos com el de Rubiales –un petó de sorpresa, sense temps per a reaccionar i en un context en què és difícil retreure res i en què no hi havia un acostament previ que fes plausible un petó a la boca– pot fer més evident que no s’ha buscat cap “sí”; és a dir, no s’ha buscat una situació en què la dona estigués predisposada que allò passés.
Convé judicialitzar aquestes conductes?
Més enllà de fins a quin punt la nova llei pot haver representat un canvi en casos com el de Rubiales, també hi ha un debat social sobre si aquestes agressions més petites haurien de ser judicialitzades, i si no és contraproduent fer-ho. També sobre si tots els petons tenen significació sexual, o no. “No hauríem d’acceptar que una dona puga rebre un petó als llavis sense el seu consentiment”, opina Bosch. En aquests casos, les penes habitualment són inferiors als dos anys de presó, i hi ha suspensions de condemna. L’efecte és especialment simbòlic. “Si la voluntat de la víctima és denunciar, crec que no hem de qüestionar-la, la via que vulgui agafar és correcta”, afegeix Ricondo. “No hem de carregar-los el codi penal perquè no són les qui el legislen. No totes les violències es regulen al codi penal i les que es regulen es graduen en funció de la proporcionalitat i la gravetat de la conducta”.
Bosch també recorda que, precisament, la majoria de les violències sexuals ja queden fora del sistema judicial, a causa de la infradenúncia. “Els estudis criminològics diuen que prop del 90% dels delictes contra la llibertat sexual no es denuncien i no arriben mai als jutjats. Històricament, hi ha una minimització de les agressions contra les dones. Cal donar més suport institucional a les víctimes. En línies generals, em sembla correcta la resposta penal.”
