El Cid Campeador de l’antifeminisme

  • “Rubiales ha recorregut a l'èpica del mascle perseguit amb l'honor malmès per apel·lar a aquells homes que sospiten que poden ser els següents

Clara Ardévol Mallol
26.08.2023 - 11:56
Actualització: 26.08.2023 - 12:02
VilaWeb

“No dimitiré, no dimitiré!” El discurs de Luis Rubiales i el comunicat que ha fet la RFEF després poden passar a la història com el paradigma de la reacció antifeminista a l’estat espanyol. Ho tenen tot, ho sintetitzen tot, ho simbolitzen tot. I ens han despertat una ràbia immensa a moltíssimes dones no tan sols pel cas en si –que encadena un escàndol rere un altre–, sinó també perquè ens ressona de manera personal i col·lectiva: Rubiales és tots els agressors que tergiversen i capgiren la realitat a conveniència. Aquells que l’aplaudeixen són tots aquells entorns còmplices que treuen ferro als fets i li fan un copet a l’esquena. Rubiales és un general atrinxerat, a la desesperada, llançant l’última munició que li queda contra el feminisme. A les trinxeres, amb ell, totes les pors masculines per un món que canvia i que és disposat a passar comptes.

El cas, de bon començament, és una mina per a explicar molts conceptes de teoria feminista, però val la pena aturar-se en l’intent de Rubiales de defensar-se durant aquestes últimes hores, que recull, punt per punt, totes les eines i tòpics que es fan servir en casos similars. Primer, negar o treure importància als fets –o directament inventar-se’ls. De sobte, un petó que tothom veu clarament que és forçat –Jenni Hermoso no té temps ni de reaccionar– es converteix en “espontani, mutu, eufòric i consentit”. Tant li fa que el vídeo i la jugadora diguin la contrària, la consciència del privilegi és tan grossa que Rubiales sembla que creu que pot fer passar gat per llebre. Fins al punt que, una vegada la jugadora ha deixat clar que en cap moment no hi va haver consentiment i que es va sentir agredida, Rubiales s’entesta a continuar parlant de les imatges com a prova, quan en cap cas mostren la seva versió. Intentar de generar dubtes de la percepció de la realitat, que aquí a més és ben tangible, és molt habitual en aquests casos.

Una altra estratègia recorrent és diferenciar entre les agressions “de veritat” i les que no ho són, entre els agressors “reals” i els pobres homes pares de família que són víctimes d’acusacions infundades: “Què pensaran les dones que realment han estat agredides sexualment?”, deia Rubiales, molt convençut. Nerea Barjola analitza a Microfísica sexista del poder el mecanisme pel qual s’intenta de presentar els agressors com l’alteritat, aquells homes que no formen mai part del grup d’iguals. Així s’evita que el problema es llegeixi com a estructural, com la norma social, per entendre’l com a anecdòtic i individual.

Els agressors, aquells que abusen del poder que tenen i, fins i tot, els masclistes en general sempre són els altres –els estrangers, els qui t’assalten de nit en un carreró… Els acòlits de Rubiales no l’assenyalaran perquè és un dels seus, com molts dels homes que el critiquen tampoc no assenyalarien els Rubiales de la colla d’amics. És la famosa fratria, perfectament il·lustrada en la conferència de premsa d’ahir, en el tancament de files de la federació i en uns quants episodis d’aquests dies: els aplaudiments, el somriure còmplice de Jorge Vilda, el silenci i la “equidistància” de molts futbolistes i de clubs com ara el Barça, el “es cabregen perquè no els han fet el petó a elles” de Manolo Lama i tota la connivència d’una part del periodisme esportiu que es nega a sortir de la caverna.

I l’estereotip d’agressor va de bracet de l’estereotip d’agressió. És evident que un petó forçat no és igual que una violació –ningú no ho ha dit pas–, però aquí la cosa va de com s’entén l’accés als cossos de les dones i d’on en queda el consentiment. Del problema d’entendre-les com a objectes sempre disponibles, d’entendre, com diu l’advocada Carla Vall, que el seu consentiment preexisteix sense que calgui construir-lo. Aquesta lògica de “com que no m’ha dit que no, com que ni tan sols ha tingut temps de dir-me que no, és que sí”. A més, a ningú no se li escapa que un petó a la boca no és un gest qualsevol que es fa a qualsevol persona.

Rubiales va dir ahir que el petó no era desitjat per ell, que era un acte de celebració i no pas un acte sexual. Irònicament, ha tornat a deixar clar en quin lloc col·loca Hermoso. L’acte és sexual o no, és una invasió de la intimitat o no, segons allò que ell –i no pas ella– consideri. Continua sense ser capaç d’entendre-la com a subjecte amb alguna cosa a dir en la interacció. A més, la posició de poder com a president ni la té en compte.

I el lloc on encara insisteix a deixar-la a ella és el més pervers de tot. Com en molts altres casos, ell capgira tot el relat per convertir-la en “còmplice”, en algú que realment “s’ho buscava”. Com a totes aquelles que alcen la veu, intenta convertir-la en la boja, la histèrica, la mentidera, la victimista, la que no reconeix que “en realitat ho volia” o, en el millor dels casos, una dona pressionada pel “fals feminisme”, que diu Rubiales que és una xacra en una Espanya mancada de llibertats.

Aquest és un discurs trillat, repetit mil i una vegades. No és casual, Rubiales ahir va ser volgudament polític. Es va voler erigir en una espècie de Cid Campeador de l’antifeminisme, una mena d’heroi patriòtic a la reconquesta dels privilegis perduts. Ha recorregut a l’èpica del mascle perseguit amb l’honor malmès per vertebrar la fratria esmentada, apel·lar a aquells homes que sospiten que poden ser els següents. “Hem passat molt, Jorge, aquests darrers anys”, deia a Vilda, reivindicant alguna mena de resistència. Amb la virtut, però, de barrejar l’èpica amb el victimisme, un altre clàssic: “Intenten matar un home per aquesta situació.” Com el mem de Twitter, gos gran, gos petit.

La pròxima vegada que sentim a parlar de denúncies falses o de cacera de bruixes, recordem tota aquesta estratègia. Recordem com alguns són capaços d’inventar-se episodis sencers malgrat que les càmeres els desmenteixin. Recordem com, encara i malgrat tot, se senten completament impunes. I recordem-los, com han fet Hermoso i la resta de jugadores amb la seva decisió històrica, que ja no ho són.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any