carla vall violència masclista

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Com cada any, a la darreria de novembre els col·lectius feministes s’organitzen per fer visible un problema estructural encara massa silenciat, menystingut, banalitzat i mal interpretat: la violència masclista. El feminisme la denuncia en totes les seves formes, encara que sovint en destaca l’alarmant xifra de feminicidis i la violència sexual, tan mal entesa per gran part de la judicatura i la societat en general. Parlem sobre aquestes dues qüestions amb Carla Vall, advocada penalista especialitzada en violència masclista. Li demanem per un dels últims casos mediàtics de violència sexual, el de l’escandalosa sentència de la violació en grup de Manresa, en què es van condemnar els agressors per abús i no pas per agressió sexual. També ens dóna algunes claus per a entendre com funciona el procés de la violència envers les dones i reivindica que el dret no ha de ser estàtic ni monolític, sinó una eina viva, que evolucioni amb la societat. Per això opina sobre què cal millorar en aquest àmbit per a combatre la violència masclista.

De la violència masclista que darrerament s’ha parlat més als mitjans és la sexual. Per exemple, del cas de la violació en grup de Manresa. Dieu que hem de deixar d’anomenar ‘Manada’ (‘bandada’) als agressors. Per què?
—Primer, perquè crec que fa referència a un concepte animal que desdibuixa la capacitat humana de poder evitar les violències. A més, dient ‘Manada’, no saps de quin delicte es tracta. Al damunt és el nom que van triar ells per anomenar-se; per tant és com un reconeixement que no els hem de fer. Els agressors que actuen en grup, al contrari que una bandada animal, són molt dèbils. Aquesta unió de grup és molt dèbil i es basa a agredir, a reconèixer-se els uns als altres mentre agredeixen, mentre fan un exercici de poder sobre una persona que consideren més dèbil, en aquest cas una dona. Actuen per buscar el reconeixement dels seus iguals, així que els hem de treure aquest poder simbòlic que es donen. Hem de dir-los ‘agressors grupals’ o fins i tot podríem parlar de ‘depredadors’.

Com a experta, què us va sobtar més de la sentència?
—Una de les coses que criden l’atenció és que continuem veient condemnes per abús i no per violació. Es parteix d’una concepció legalista que diu que en els casos en què hi hagi un estat de somnolència o s’estigui sota els efectes de l’alcohol o alguna altra droga la qualificació serà de ‘abús’. Això és perquè a escala de política criminal s’ha legislat molt malament. Es pensa que una víctima que està sota els efectes de l’alcohol o alguna altra droga (o inconscient, per la raó que sigui) no s’adona de què passa. I es considera que d’alguna manera això és menys greu que si fos conscient, quan moltes psicòlogues ens diuen que és al contrari. Les víctimes que no recorden què ha passat se senten molt més culpables, les llacunes les pertorben molt més… Pateixen no solament per què va passar, sinó per totes les opcions de què va poder passar.

Les víctimes de violació que no recorden què ha passat se senten molt més culpables. Pateixen no només per què va passar, sinó per totes les opcions de què va poder passar

De la sentència gairebé es pot despendre que drogar una dona per violar-la és un atenuant. 
—La condemna és menor perquè la classificació és d’abús. Això es correspon a un dèficit que causa que indirectament hi hagi un incentiu si es tria una víctima dèbil. Trobaríem casos en què qui l’ha posada en aquesta situació és el mateix autor del delicte. És evident que això s’ha de reformular perquè en aquests delictes la violència i la intimidació són intrínseques. Si a tu no et cal aplicar gaire violència per cometre el delicte és perquè l’estructura en què es produeix aquesta violència ja és molt consolidada. Si no et cal treure una arma per a intimidar prou ningú, és perquè aquesta persona té gravat a foc què és el terror sexual, com en diu Nerea Barjola. Perquè totes nosaltres sabem què vindrà després i el cos entra en estat de xoc. Malgrat aquestes deficiències legislatives, sí que és veritat que es podria haver condemnat per violació, perquè hi ha una testimoni que explicava que la víctima no estava inconscient del tot i que, per tant, percebia què passava.

Per tant, qui té més culpa, els jutges o les lleis?
—En aquest cas la llei té un pes més important que no en el cas de Pamplona, perquè hi ha aquesta excepció que preveu un subtipus específic d’abusos. Igualment, els jutges podrien interpretar-ho de manera diferent i condemnar per violació. Passa que amb els fets provats d’aquesta sentència s’acota força més que en el cas de Pamplona i, per tant, jo tinc menys esperances en el recurs. Si no apliquem la perspectiva de gènere en aquests delictes, ens trobem sentències socialment inexplicables. Són uns delictes que són comesos sobretot per homes i patits sobretot per dones. No obstant això, tenen una redacció molt neutra quant a l’autoria però, en canvi, l’acció es dirigeix molt cap a la perspectiva masculina. Són delictes molt fal·locèntrics i que van enfocats a la penetració amb el fal·lus. Hi ha una subclassificació en cas que es penetri amb alguna altre membre del cos o bé objectes. Però això a la víctima li és completament igual… Al final passa que és agredida.

I com castiga la llei una agressió sense penetració?
—Podria ser un delicte d’abusos o agressió sexual sense penetració. Té una pena menor. Quan hi ha penetració la pena és més alta.

Diu molt del concepte del sexe en les societats patriarcals…
—Totalment. I després, ja ho deia als anys noranta la gran jurista nord-americana Catharine MacKinnon, perquè parlem d’uns delictes  patits altament per dones però que són redactats per homes. En el cas de Pamplona, la comissió codificadora que es va reunir era tota formada per homes. Jo, quan faig formacions a professionals, sempre els explico que ells es pensen que una violació és que t’agafi amb violència un home en un carrer fosc a les cinc de la matinada després d’haver begut. I, en realitat, quan parlem de violència sexual parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa. A casa teva, al teu llit. Fins que no canviem aquest imaginari costarà molt que els jutges ho entenguin. Jo sempre els poso el vídeo de ‘Soy Ordinaria’. És allò de ‘li he dit que no moltes vegades i de diferents maneres, però ell ho acaba fent’. I difícilment en dius violació, d’això. Quan volem atacar el nucli dur del patriarcat hem d’atacar això.

Ara es vol reformar el codi penal perquè només sí sigui sí. Però molts encara no ho entenen, i no parlo únicament de Cayetana Álvarez de Toledo. Com ho explicaríeu? 
—Hi ha una part que no em correspon. El codi penal parla de violències, no de sexe. Això que han intentat aquests partits o els seus representants ha estat arrossegar el terreny de la sexualitat al del dret penal. En aquests casos, com en la resta de tipus jurídics en què hi ha una interacció humana, el consentiment és positiu. Si formulem un contracte de venda o una intervenció quirúrgica, serà amb un consentiment positiu. Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no. En qualsevol pràctica, qualsevol home i qualsevol moment. Li hem de donar la volta i dir que el consentiment s’ha de construir, no destruir. Hem de parlar de desig i de consentiment desitjat, en tot cas. Com pot ser que estiguis en una relació en què simplement consents? Em sembla molt pobre. I de l’òptica masculina, vols que et tolerin, simplement? Vols un subjecte actiu per a tenir sexe o un objecte? S’ha d’educar en el respecte als altres cossos i a buscar el consentiment actiu, amb reciprocitat i pensant que les dones som subjectes sexuals i no objectes sexuals.

Si es pensa que el consentiment s'ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no

Un últim detall de la sentència: l’home que es va masturbar mirant la violació va ser absolt. Com s’explica?
—Es diu que la víctima no era en una situació de violència ambiental i que per això no hi ha una condemna per agressió, però alhora aquesta pressió ambiental era prou forta perquè aquest home no truqués al 112, segons la sentència. El tribunal diu que ell no hi podia intervenir de manera directa. A mi em sembla que no hi ha una absència de conducta, sinó conducta activa de reforç al grup. En una agressió en grup no cal que tothom penetri. La simple presència és suficient, perquè reforça positivament la conducta. És com el xat del cas de Pamplona. Encara que no hi siguis, el suport grupal fa que persisteixis en la conducta criminal.

Hi ha la percepció social que la violència sexual ha augmentat, especialment les violacions en grup. És cert o simplement es denuncien més i tenen més ressò mediàtic?
—Ens és molt difícil de respondre a aquesta pregunta. Són delictes que presenten una xifra oculta importantíssima. És la diferència entre delictes denunciats i delictes que es cometen. S’estima que és del 80%. És a dir, fins ara n’han denunciat només el 20%. I ja teníem la dada que deia que hi ha una agressió sexual cada vuit hores. Jo sí que penso que hi ha hagut un increment de denúncies a conseqüència que la supervivent de Pamplona va fer aquella carta preguntant-se què hauria passat si no ho hagués denunciat. Crec que les dones fan un segon vot de confiança en les institucions i que precisament per això hem d’estar a l’altura. Diria que no han augmentat, més que res per unes dades del 2015 de l’Agència Europea de Drets Fonamentals que apuntaven que un 45% de les dones europees devia haver patit violència sexual o física. Ara assumim aquesta realitat i després del ‘Jo et crec’ i del ‘Explica-ho’ es treu l’estigma de víctima. Per mi és la gesta més important d’aquests darrers anys, que no faci vergonya dir que has estat una víctima. Normalment en un delicte hi ha la vergonya que pesa sobre els agressors, però paradoxalment en aquests delictes pesa sobre les víctimes. A més de la victimització per mitjà del delicte, en tens una per mitjà d’una sanció social com si no t’haguessis protegit bé ni haguessis fet tot allò que han dit a una dona que ha de fer per no ser violada.

Parlem dels feminicidis. Tenim una legislació pionera contra la violència masclista, però així i tot la xifra de dones assassinades és altíssima. A part de la qüestió estructural, què cal millorar? 
—Falten recursos perquè les dones puguin anar-se’n de casa seva com abans millor i que s’adaptin, sobretot en els casos en què hi ha menors. Cal pensar en la millor solució per a cada dona i cada situació. Falta que els jutjats no estiguin saturats i que els judicis ràpids realment puguin ser-ho. Falta també que tots els operadors jurídics i tots els qui atenem les víctimes tinguem nocions de les altres àrees (policíaca, mèdica, psicològica…). També cal reformar la llei perquè té mancances importants. Va ser una llei pionera quan es va aprovar, però jo crec que és compatible de criticar la llei i defensar-la. També cal repensar com és a escala pràctica l’estada als jutjats per una víctima: és un espai molt hostil, tancat, on se sent poc acompanyada, amb poc temps per a parlar amb l’advocat… Moltes vegades entren a declarar i no saben ni qui és qui a la sala. Això causa molta incertesa. Tampoc no tenim un índex d’ordres de protecció suficient per a protegir les dones, i això fa que desisteixin del procés.

Què falla en les ordres d’allunyament?
—A Catalunya n’atorguen el 20%. De l’estat espanyol, és on menys en donen. Això moltes vegades fa que sigui el primer revés que rep la dona, que entén que no la creuen. Entén que, si no és mereixedora de protecció, per què ha de continuar amb el procediment? Moltes vegades no donen l’ordre i més endavant arriba la condemna. A més, solament l’ordre de protecció en si mateix no és prou i cal pensar en mecanismes com ara les polseres o mesures que fan que les dones tinguin una seguretat real. Moltes vegades no aconseguim presons provisionals per al problema principal i en canvi sí que n’aconseguim pel trencament de la mesura…

Un altre problema molt greu és la qüestió dels menors. Molts maltractadors conserven la custòdia dels fills. 
—S’ha de fer un canvi de xip. Moltes vegades demanem al dret respostes que són en altres ciències socials. Quan assumim que un maltractador no és un bon pare, és una cosa que ve de fora del dret, però que ha de tenir conseqüències jurídiques. Jo crec que al dret li costa molt d’escoltar aquestes altres ciències. Llavors, quan mirem les estatístiques i el nombre de menors assassinats a les mans dels seus pares, veiem que no són excepcions. Podem constatar que, per a fer mal a les mares, una via pels agressors és fer mal als nens. El Conveni d’Istanbul diu que els fills i les filles són víctimes directes de la violència masclista. Assimilen un grau de violència que els roba la infància. Pensar que una persona, de manera selectiva, pot dipositar la violència contra la dona però no contra els fills és irreal. És estudiadíssim que els agressors trien qui tenen per sota.

Pensar que una persona, de manera selectiva, pot dipositar la violència contra la dona però no contra els fills és irreal

En quin sentit?
—Moltes vegades comencen la violència contra els animals, per posar el llindar de tolerància. Després, passa a la dona i als fills. Aquests mecanismes inhibidors de la violència que tenim tots els éssers humans s’acaben neutralitzant. És la síndrome de la granota bullida: si tires una granota en aigua bullent, la granota en surt. Però si vas apujant la temperatura a poc a poc, la granota mor bullida. Això passa amb la violència. Els agressors no són persones que un dia, del no-res, claven una bufetada. Cuinen una situació de prou violència psíquica per a poder agredir algú i que no hi hagi conseqüències. A vegades es diu allò de ‘la violència psicològica és pitjor que la física’. Ja, però quan n’hi ha hagut de física, segur que també n’hi ha hagut de psicològica. És indestriable.

‘Un maltractador no és mai un bon pare’: els perills de créixer en una llar marcada per la violència masclista 

Cal reformar la definició de feminicidi? La legislació només considera violència masclista els assassinats per part d’una parella o ex-parella. 
—Sempre serà un feminicidi. Els delictes tenen la part objectiva –la descripció d’uns fets– i la part subjectiva –la intencionalitat amb què es cometen. No tenim davant un delicte que necessiti una part subjectiva. Quan tu, en una societat tan masclista, assassines una dona pel fet de ser-ho, és intrínsec. El Conveni d’Istanbul diu que això no és qüestió de relacions de parella, perquè no és cosa de la manera com es relacionen homes i dones, sinó la construcció social en què es relacionen. El problema és la jerarquia social, no la manera en què es relaciona en concret una parella. L’experiència llatinoamericana en la tipificació d’aquest delicte ens n’ensenya. Moltes vegades jurídicament el nostre nord és el sud i hauríem d’estar més atentes a què fan les companyes a Llatinoamèrica.

Allà tot assassinat d’una dona és considerat un feminicidi?
—Sí, hi ha diverses classificacions. De fet, n’és pionera la llei mexicana. Una de les redactores, Marcela Lagarde, quan la va presentar, va dir ‘He escrit el meu millor poema d’amor’. Crec que no hi ha cap descripció millor.

Carla Vall
Foto: Adiva Koenigsberg

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.