Em deia l’altre dia l’artista Ferran Garcia Sevilla que, tot i ser un apassionat de la fotografia, no li interessa el fotoperiodisme. El fotoperiodisme és obvi, diu. Busca imatges que ja han estat pensades. Treballa amb imaginaris que ja coneixem. M’explicava que les fotos de les nits de barricades als carrers de Barcelona li havien recordat la pintura de Caravaggio. Aquell clarobscur. Les ombres, les presències anònimes, el vigor dels feixos de llum. Les representacions que ja tenim arxivades i que ja sabem que ens commouen. La cognició clàssica. Els periodistes, en general, tenim dificultats per a imaginar-nos mons possibles. Percebre els símptomes petits en moviment i que ens porten cap a nous escenaris. Les nostres narracions, que rebutgen la ficció per falsa, s’escriuen sobre la pista dels fets consumats. Som crítics, però si no podem imaginar mons possibles o percebre els mons que van naixent, els mons nous no arriben perquè no els sabem narrar.

Potser per això l’endemà dels primers focs nocturns a Barcelona van sortir periodistes i tertulians a condemnar ‘la Violència’. La Violència monolítica que teníem registrada als nostres compartiments de significats. ‘La Violència’ consagrada i sense fissures. Aquella mateixa nit, l’antropòleg Manuel Delgado apareixia en un debat de TV3 per apuntar que ‘violència’ no eren només explosions, focs o ferides, sinó que calia fixar-se en la violència blanca i constitucional. Els periodistes de la taula, en directe, no el van deixar parlar. Estaven apressats per avançar-se a la condemna pública de ‘la Violència’. Van ser pocs els que aquelles primeres vint-i-quatre o quaranta-vuit hores van deixar de reproduir consignes pacifistes apreses. I eren analistes professionals, compte. Quan els primers opinants van començar a qüestionar que la violència també era la negació del diàleg, o les intimidacions policíaques, es va reobrir el debat. Amb un retard considerable.

D’aquesta impossibilitat de crear mons possibles –que tenim periodistes i no periodistes–, en parla Teresa Mulet (Caracas, 1970) aquests dies en una exposició imprescindible a lo Pati, el Centre d’Art Terres de l’Ebre. Ella que ha explorat les arrels de la violència de cap a cap de la seva obra, va arribar al delta de l’Ebre i va percebre també que fins i tot en un lloc aparentment plàcid com els arrossars del delta hi havia imatges de violència. Les mateixes divisions dels camps d’arròs, les claus de pas de l’aigua gestionades per les comunitats de regants, demostraven aquesta voluntat de control del camp obert.

Va ser la fragmentació del delta en camps d’arròs que la va tornar al lloc d’origen i al títol de l’exposició: ‘Camp de control’. Els camps d’arròs dividits en parcel·les la van tornar a situar en els límits del llenguatge. Quan veig els camps, des del meu camp intern, veig les pors que m’he conformat, quan aquests camps són tancats i no són permeables, diu.

Els periodistes funcionem, i encara més des que som digitals, per etiquetes. Els tags del llenguatge informàtic. Les paraules que ajuden a localitzar les cerques digitals han configurat el nostre sistema operatiu. I la cosa empitjora. El periodisme, com la mena d’art que critica Garcia Sevilla, no crea mons possibles, sinó que els reprodueix amb exactitud. És així, mesclant en aquesta coctelera, com es troben les fórmules que funcionen. Si tu vols fer un còctel perfecte, posa-hi feminisme o ecologisme, diu Garcia Sevilla.

Ell va començar a pintar puntets. Àtoms, bosons. Partícules microscòpiques que volia fer visibles. Havia de fixar-se en una escala més petita per sortir dels camps controlats i confiar que aquesta nova visió podria apartar les reixes de la cortina com veiem en aquest grafit a la via del tren de Tortosa. Per imaginar mons possibles, com fan Teresa Mulet o Ferran Garcia Sevilla, hem de tornar a jugar amb les metàfores i els oxímorons. Com una frase pintada en una paret que reproduïa el poeta David Caño al seu Instagram: ‘Et trobo a faltar com la nit on tot va cremar.’ La bogeria és honestedat, escrivia Josep Grifoll. I els periodistes hem de perdre la por de ser-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb