La violència que s’ha estès a partir de Jerusalem a ciutats de tot Israel i els territoris palestins té arrels tant històriques com contemporànies. Aquestes últimes setmanes, s’hi ha disparat la tensió pel desallotjament de famílies palestines a Sheikh Jarrah, al Jerusalem Est, pel blocatge de les autoritats israelianes a l’accés a la important plaça de la Porta de Damasc durant el ramadà i per una marxa de milers d’ultranacionalistes israelians per la ciutat el 6 de maig de 2021, en la celebració del Dia de Jerusalem, que commemora la presa de Jerusalem Est el 1967.

Però l’incident que va originar una escalada significativa va ser el de les forces de seguretat israelianes que van disparar bales recobertes de goma, gasos lacrimògens i granades d’atordiment contra els fidels reunits a la mesquita d’al-Aqsa el 7 de maig. Al-Aqsa té un profund significat religiós per als musulmans de tot el món. Però també és important de destacar-ne la notable importància política per als palestins. I aquests dos fets la converteixen en un focus de conflicte.

El viatge nocturn de Mahoma

Masyid al-Aqsa, o simplement al-Aqsa, significa “la mesquita més llunyana” o “el santuari més llunyà”, i es refereix a la mesquita amb cúpula de plom que hi ha dins el recinte sagrat de Haram al-Sharif –”el Noble Recinte”. Inclou la Cúpula de la Roca, els quatre minarets, les portes històriques i la mesquita pròpiament dita.

Esmentada en el verset 1 de la sura 17 de l’Alcorà, la mesquita és vinculada a la història de l’Isra de Mahoma –el “viatge nocturn” de la Meca a Jerusalem– que en part el confirma com l’últim profeta i el més autoritzat per als musulmans. L’Alcorà diu que el profeta fou “portat […] de nit des de la Mesquita Sagrada [a la Meca] fins a la Mesquita Més Llunyana [al-Aqsa], els recintes de la qual hem beneït”.

Des d’allà, hom creu que Mahoma va ascendir al cel, anomenat el Mir’aj. Es diu que la Cúpula de la Roca –Qubbat as-Sakhra– acull la roca des de la qual Mahoma va ascendir físicament.

Els orígens de la mesquita es remunten al segle VII. Es va construir l’any 637 dC, tot just cinc anys després de la mort del profeta. Ha estat destruïda, reconstruïda i renovada moltes vegades.

L’edifici actual data en gran part del segle XI i alberga les oracions diàries i les reunions del divendres que atreuen grans multituds. És a la vora d’importants llocs religiosos jueus i cristians, en particular l’emplaçament del primer i segon temples jueus.

De vegades, la Cúpula de la Roca –un santuari– i al-Aqsa –una mesquita– s’han confós. Tot i formar part del mateix “Noble Recinte”, són dos edificis diferents amb històries i propòsits diferents.

No obstant això, el terme al-Aqsa s’utilitza ara i adés per indicar tot el complex. Originalment, hom creu, a més, que el terme “el santuari més llunyà” es referia a Jerusalem en conjunt.

El lloc en la història islàmica

Després de la Meca i Medina, la gran majoria dels musulmans de tot el món consideren que Jerusalem és el tercer lloc més sagrat de la Terra.

En la tradició islàmica i en els hadits –registres d’alguna cosa que el profeta Mahoma va dir, va fer o va aprovar tàcitament– sembla que, mentre era a la Meca, Mahoma va orientar originalment les oracions de la seva comunitat cap a al-Aqsa.

L’any 622 dC la comunitat va fugir de la Meca a causa de la persecució i va cercar refugi a Medina, al nord. Després d’estar-hi poc més d’un any, els musulmans creuen que Déu va instruir Mahoma perquè tornés a orientar les seves oracions cap a la Meca. En la sura 2, versets 149-150, l’Alcorà diu: “Gira el teu rostre cap a la Mesquita Sagrada [la Kaaba a la Meca]… siguis on siguis, posa-t’hi de cara.”

No obstant això, Jerusalem i els seus llocs sagrats –concretament al-Aqsa i la Cúpula de la Roca– han continuat essent llocs de pelegrinatge islàmic durant quinze segles.

L’indret més sensible del conflicte

Atesa la importància sagrada, hi havia una gran preocupació pel recinte després de la victòria d’Israel en la guerra àrabo-israeliana del 1967 i l’annexió posterior de Jerusalem Est.

Tot i que Israel va concedir la jurisdicció de la mesquita i el complex a un waqf –una “dotació” islàmica–, continua tenint accés al recinte i les forces de seguretat hi fan regularment patrullatges i escorcolls. En virtut de la llei de preservació dels llocs sants, el govern israelià també ha permès que hi entrin diversos grups religiosos, com ara els pelegrins cristians.

Molts israelians respecten la santedat d’aquest lloc. El rabí principal d’Israel va dir el 2005 que era prohibit que els jueus hi posessin els peus, per raó de la santedat. Però alguns grups jueus ultraortodoxos demanen de tenir-hi més accés i control i reclamen l’històric Mont del Temple, considerat pels jueus com el lloc on Déu promet la seva plena presència.

Per això aquest espai, descrit com “el lloc més sensible del conflicte palestino-israelià”, ha estat sovint escenari d’actes polítics.

Per exemple, l’agost del 1969 un cristià australià anomenat Dennis Michael Rohan va provar de cremar al-Aqsa. En va destruir el minbar –o púlpit– de Saladí, una peça d’art islàmic d’una gran importància històrica.

El 28 de setembre de 2000, el dirigent de l’oposició israeliana Ariel Sharon i una delegació custodiada per centenars de policies antiavalots israelians van entrar al recinte. Això va desfermar protestes i una violenta repressió de les autoritats israelianes, amb nombroses víctimes. Molts musulmans de tot el món van considerar que era una “profanació” de la mesquita sagrada, i tot plegat va contribuir a desencadenar la Segona Intifada palestina.

Les tensions van tornar a arribar a un punt culminant després de l’atac a Yehuda Glick, un polèmic rabí de dretes, la tardor del 2014. En resposta a aquest acte, les autoritats israelianes van tancar l’accés a al-Aqsa per primera vegada d’ençà del 1967. Al març i l’abril d’enguany, la policia israeliana va fer servir gasos lacrimògens i granades d’atordiment contra els palestins dins al-Aqsa, fet que va originar la protesta internacional. I aquests últims anys hi ha hagut molts incidents entre les forces israelianes i els fidels.

L’accés controlat, que no s’hi pugui entrar lliurement, recorda als palestins la seva impotència en les contínues disputes territorials amb les autoritats israelianes. I alhora els atacs a al-Aqsa ressonen entre els musulmans de tot el món, que reaccionen amb horror contra allò que consideren una profanació d’un dels seus llocs més sagrats.

D’ací ve que la defensa d’al-Aqsa i la lluita pel dret d’accedir-hi s’hagin convertit en conflictes per delegació, tant de les reivindicacions palestines com de la defensa del conjunt de l’islam.

 

Ken Chitwood és professor del Center for Religion and Civic Culture del Concordia College de Nova York. Aquest article es va publicar originalment a The Conservation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.