Formalment la CUP continua essent una sola organització, però cada dia es fa més evident que això només és una ficció. Després de la dimissió d’Antonio Baños i el comunicat d’ahir de Poble Lliure, no crec que ningú puga sostenir que hi haja cap projecte comú, si més no entre Endavant i Poble Lliure. I això no canviarà pas malgrat les insinuacions, insults o crits proferits des de les files de la intransigència. Perquè els fets són públics i indiscutibles: què dirien ells si Romeva dimitís com ha dimitit Baños, i Esquerra i CDC fessen evident i públic el seu trencament?

Amb això, el problema ja no és el procés de decisió i com s’ha fet, sinó l’estratègia a seguir i les aliances que cada bloc voldria teixir. És clar que el resultat de l’assemblea de Sabadell no es pot interpretar només tenint presents aquests dos grups, però alhora és correcte de pensar que tots dos grups van ser els pols que van catalitzar les posicions dels uns i dels altres. Tots dos anticapitalistes, tots dos partidaris d’un contundent pla de xoc social, tots dos contraris a la presidència d’Artur Mas, tots dos crítics amb la manera com havien negociat CDC i ERC. Però els uns –Poble Lliure–, partidaris de no deixar passar l’ocasió de proclamar la república ni de rebaixar la importància de la mobilització popular del 27-S; i els altres –Endavant–, no.

En aquest sentit, el comunicat de Poble Lliure, incidint com incideix en la política de pactes i en la posició que defensarien els uns i els altres en les eleccions del març, és una explicació de tot això que passa. Ho diu sense embuts: ‘Poble Lliure no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l’objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral, que, a més de ser una repetició del 9-N de 2014 que a tot estirar tindria una participació lleugerament superior, només serviria per a erosionar encara més l’hegemonia independentista, un objectiu prioritari dels dirigents d’En Comú Podem.’ L’advertiment és molt concret i va directe al cor de les intencions electorals d’Endavant.

Després de l’assemblea de Sabadell, la CUP sabia que qualsevol posició que adoptàs seria problemàtica. Però, servint-se de la composició de l’òrgan que acabaria decidint i passant per damunt de l’assemblea, Endavant i els seus aliats van decretar que la decisió que calia adoptar era la més irrevocable de totes dues.

De les dues decisions, la que es prengué finalment fou aquella que trencava irreversiblement, sense remei, el tauler de joc. Si s’hagués acordat de cedir dos diputats a Junts pel Sí, la CUP hauria tingut a les mans un instrument sensat per a emprar-lo al cap de nou mesos: la moció de confiança, que li hauria permès de fiscalitzar el funcionament del pacte i –si hagués estat el cas– tombar la presidència de Mas sense malmetre el procés. La gran diferència entre totes dues propostes era que la decisió de cedir els dos diputats era reversible a curt termini i que feia possible de rectificar. En canvi, la decisió de no investir Mas era definitiva, ja no tenia solució, no permetia cap rectificació. I la van prendre, hi insistesc, amb el cap de llista en contra i sabent que almenys la meitat exacta de la CUP tampoc no la compartia.

La pregunta, per això, és pertinent: per què Endavant volia i vol impedir qualsevol mena de pacte? I d’acord amb quina estratègia política va acabar prenent, irreversiblement, una decisió que ni tan sols havia pogut guanyar a l’assemblea de Sabadell, tot just una setmana abans? Poble Lliure apunta cap a la satel·lització d’aquesta CUP que queda, en l’òrbita –certament gens independentista– de Podem. I el document amb el qual Endavant justifica el no és ben clar: diu que volen ‘discutir l’aliança estratègica d’ERC amb CDC’ (discutir-la vol dir trencar-la), perquè ‘impossibilita l’articulació d’una majoria d’esquerres’. I immediatament després  denuncia que Catalunya Sí que es Pot no fa prou per a articular aliances àmplies i que cal articular una candidatura del conjunt de l’esquerra catalana –s’entén que integrada per Catalunya Sí que es Pot, Esquerra i la CUP.

Siga com siga, correspon al votant de la CUP de saber si és açò que va votar el 27-S i si és açò que volia que passàs.

 

PD. Endavant ha publicat un comunicat sobre aquest editorial (ací teniu l’enllaç). Aclariré només que és evident i notori que VilaWeb ha parlat de i amb Endavant, sempre que ho ha considerat necessari.  Com a exemples aquesta entrevista amb Anna Gabriel, gravada en la redacció del diari el passat 28 d’octubre o aquest article d’opinió de la mateix Anna Gabriel publicat a petició seua el 3 de desembre.)

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.