El retorn a la primera línia política de la proposta del referèndum acordat ha desconcertat alguna gent. No ens hauria de sorprendre. Als flancs del moviment per la independència, hi ha persones que, per raons oposades, critiquen habitualment les decisions que es prenen, o bé per massa tèbies o bé per massa radicals. Això no és gens estrany: passa a tot el món, en qualsevol procés polític, i ni ens hauria d’alarmar ni encara menys ens hauria de molestar. Però és evident que encén polèmiques que fan dubtar alguns que són al bell mig d’aquest foc encreuat. Ara ha tornat a passar.

En el cas que ens ocupa, hi ha qui vol veure en el retorn del referèndum pactat una concessió desafortunada a l’estratègia dels comuns i hi ha qui opina que això és el final del procés independentista, el primer indici que PDECat i ERC ja cerquen una excusa per a no complir el compromís dels divuit mesos. Personalment, crec que no és ni l’una cosa ni l’altra.

Tinc la intuïció, i diria que alguna cosa més que la intuïció, que tornar a parlar del referèndum pactat respon, d’una banda, a l’intent de trobar un camí conjunt entre Junts pel Sí i la CUP i, d’una altra, a la situació política internacional. I, com sempre, la realitat i els fets ens en donen les claus.

Quant al primer punt, el pressupost aquesta vegada ja ha superat el moment on va ser aturat el de l’any passat. I, encara que no hi ha cap garantia que finalment s’aproven, tothom pot constatar que allà on fa mesos hi havia una tensió molt extremista ara hi ha una voluntat de consens. O és que hi ha ningú que visca la gestació d’aquest pressupost, indispensable per a rematar el procés, amb la tensió amb què es va viure l’anterior? No crec que ningú, seriosament, puga dir que sí, que no ha canviat res respecte d’aquella època d’assemblees tumultuoses i pressings. L’ambient ha millorat molt i estic segur que l’acord de fer un referèndum hi ha tingut molt a veure, en aquest canvi. La CUP el va posar sobre la taula quan Junts pel Sí deia que això ja era una pantalla passada. Finalment, Junts pel Sí ha transigit, ha acceptat que la pantalla no havia passat, i això ha ajudat molt a trobar un full de ruta acordat entre els dos grups independentistes, l’acord dels quals és necessari per a tirar endavant. Gràcies a aquest acord, la CUP ha moderat el seu extremisme i Junts pel Sí ha acceptat que per força s’ha d’entendre amb la CUP i que si només la pressiona no aconseguirà gran cosa. Bé, això és fer política. I el món funciona així.

I, posats a fer el referèndum, per què no hauríem de fer-lo servir també per a guanyar més suport exterior en el moment més decisiu? Aquestes darreres setmanes, ho hem vist sobretot arran el processament de Carme Forcadell, el discurs sobre la situació de Catalunya ha fet un tomb en uns quants països europeus. Els canvis de Suïssa o Dinamarca són transcendentals. I que les reaccions en favor del dret d’autodeterminació –finalment!– hagen transcendit els límits dels moviments amics i hagen començat a fer forat en els demòcrates italians, en els laboristes anglesos, en els socialdemòcrates alemanys o en els verds finlandesos és un pas endavant d’un gran abast. Aquesta gent, que és la que pot decantar la balança cap al reconeixement de la república, no és partidària de la independència com a principi, però és radicalment contrària a la intransigència espanyola respecte del dret de decidir. Per això demostrar una vegada més, i amb més força que mai, que el problema és la intransigència antidemocràtica d’Espanya i no el projecte de la majoria a Catalunya és clau a l’hora de guanyar aliats del reconeixement diplomàtic de la Catalunya independent. Abans del setembre el Parlament de Catalunya trencarà el marc legal espanyol. Trencar-lo per proclamar directament la independència ens dóna un suport que no es pot comparar en importància amb trencar-lo per permetre l’exercici de la democràcia, que al final acabarà portant també a la proclamació de la independència. Tornem-hi: això és fer política i el món funciona així.

Imaginem-nos l’impacte d’una enorme campanya en favor del referèndum acordat. Tant internament com internacionalment. Imaginem-nos que el clam català apareix d’una manera inequívoca a Europa i rep més suports, i més importants i diversos, que no ha rebut mai. En aquest context, el no d’Espanya a l’acord no ens perjudicaria gens ni mica, a nosaltres. Però a ells sí. I aquesta és una clau determinant que faríem bé de no perdre de vista.

P. D. Què això, a dins, també posa en relleu les contradiccions dels comuns? Sí, és cert. Però crec que ara mateix aquest argument és molt secundari. No us hi obsessioneu, amb ells, que no n’hi ha per a tant…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.