Per què ha tornat el referèndum acordat?

«Tinc la intuïció, i diria que alguna cosa més que la intuïció, que tornar a parlar del referèndum pactat respon, d'una banda, a l'intent de trobar un camí conjunt entre Junts pel Sí i la CUP i, d'una altra, a la situació política internacional»

Vicent Partal
Vicent Partal
27.12.2016 - 12:38
Actualització: 27.12.2016 - 13:38
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El retorn a la primera línia política de la proposta del referèndum acordat ha desconcertat alguna gent. No ens hauria de sorprendre. Als flancs del moviment per la independència, hi ha persones que, per raons oposades, critiquen habitualment les decisions que es prenen, o bé per massa tèbies o bé per massa radicals. Això no és gens estrany: passa a tot el món, en qualsevol procés polític, i ni ens hauria d’alarmar ni encara menys ens hauria de molestar. Però és evident que encén polèmiques que fan dubtar alguns que són al bell mig d’aquest foc encreuat. Ara ha tornat a passar.

En el cas que ens ocupa, hi ha qui vol veure en el retorn del referèndum pactat una concessió desafortunada a l’estratègia dels comuns i hi ha qui opina que això és el final del procés independentista, el primer indici que PDECat i ERC ja cerquen una excusa per a no complir el compromís dels divuit mesos. Personalment, crec que no és ni l’una cosa ni l’altra.

Tinc la intuïció, i diria que alguna cosa més que la intuïció, que tornar a parlar del referèndum pactat respon, d’una banda, a l’intent de trobar un camí conjunt entre Junts pel Sí i la CUP i, d’una altra, a la situació política internacional. I, com sempre, la realitat i els fets ens en donen les claus.

Quant al primer punt, el pressupost aquesta vegada ja ha superat el moment on va ser aturat el de l’any passat. I, encara que no hi ha cap garantia que finalment s’aproven, tothom pot constatar que allà on fa mesos hi havia una tensió molt extremista ara hi ha una voluntat de consens. O és que hi ha ningú que visca la gestació d’aquest pressupost, indispensable per a rematar el procés, amb la tensió amb què es va viure l’anterior? No crec que ningú, seriosament, puga dir que sí, que no ha canviat res respecte d’aquella època d’assemblees tumultuoses i pressings. L’ambient ha millorat molt i estic segur que l’acord de fer un referèndum hi ha tingut molt a veure, en aquest canvi. La CUP el va posar sobre la taula quan Junts pel Sí deia que això ja era una pantalla passada. Finalment, Junts pel Sí ha transigit, ha acceptat que la pantalla no havia passat, i això ha ajudat molt a trobar un full de ruta acordat entre els dos grups independentistes, l’acord dels quals és necessari per a tirar endavant. Gràcies a aquest acord, la CUP ha moderat el seu extremisme i Junts pel Sí ha acceptat que per força s’ha d’entendre amb la CUP i que si només la pressiona no aconseguirà gran cosa. Bé, això és fer política. I el món funciona així.

I, posats a fer el referèndum, per què no hauríem de fer-lo servir també per a guanyar més suport exterior en el moment més decisiu? Aquestes darreres setmanes, ho hem vist sobretot arran el processament de Carme Forcadell, el discurs sobre la situació de Catalunya ha fet un tomb en uns quants països europeus. Els canvis de Suïssa o Dinamarca són transcendentals. I que les reaccions en favor del dret d’autodeterminació –finalment!– hagen transcendit els límits dels moviments amics i hagen començat a fer forat en els demòcrates italians, en els laboristes anglesos, en els socialdemòcrates alemanys o en els verds finlandesos és un pas endavant d’un gran abast. Aquesta gent, que és la que pot decantar la balança cap al reconeixement de la república, no és partidària de la independència com a principi, però és radicalment contrària a la intransigència espanyola respecte del dret de decidir. Per això demostrar una vegada més, i amb més força que mai, que el problema és la intransigència antidemocràtica d’Espanya i no el projecte de la majoria a Catalunya és clau a l’hora de guanyar aliats del reconeixement diplomàtic de la Catalunya independent. Abans del setembre el Parlament de Catalunya trencarà el marc legal espanyol. Trencar-lo per proclamar directament la independència ens dóna un suport que no es pot comparar en importància amb trencar-lo per permetre l’exercici de la democràcia, que al final acabarà portant també a la proclamació de la independència. Tornem-hi: això és fer política i el món funciona així.

Imaginem-nos l’impacte d’una enorme campanya en favor del referèndum acordat. Tant internament com internacionalment. Imaginem-nos que el clam català apareix d’una manera inequívoca a Europa i rep més suports, i més importants i diversos, que no ha rebut mai. En aquest context, el no d’Espanya a l’acord no ens perjudicaria gens ni mica, a nosaltres. Però a ells sí. I aquesta és una clau determinant que faríem bé de no perdre de vista.

P. D. Què això, a dins, també posa en relleu les contradiccions dels comuns? Sí, és cert. Però crec que ara mateix aquest argument és molt secundari. No us hi obsessioneu, amb ells, que no n’hi ha per a tant…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Antoni
Antoni
26.12.2016  ·  23:29

1) Jo crec que s’ha transitat d’una utopia MOLT difícil a un ideal realitzable “un dia o altre”. /2) Sempre que no es posi una data inamovible.

Francesc
Francesc
27.12.2016  ·  00:34

Antoni, evidentment cal una data prefixada. Mentre anem dient que volem fer la nostra però només si ens donen permís ens prendran pel pito del sereno. El que estem reclamant és la nostra sobirania, i la sobirania no es té quan et donen permís, es té quan s’exerceix. I no val dir que volem una solució dialogada tant sí com no, això és lligar-se de mans i ja sabem com acabarà, volem una solució, si és dialogada millor i si no ja ens la buscarem nosaltres. Sobirania és això.

Antoni
Antoni
27.12.2016  ·  00:37

Quàntes més vegades demanem fer un referèndum acordat més vegades ens diran que no i mes “munissio” tindrem de cara al exterior. I si per un miracle de Nostre Senyor, els enxampem borratxos i diuen que “bueno”, “pues bueno”, el fem i si podem, fotem al camp. De moment les anbastìdes més fortes encara no han arribat.

Francesc
Francesc
27.12.2016  ·  00:57

Que no ens obsessionem amb els Comuns? Si són els que des del primer dia han fet més per rebentar el procés. Només cal veure les declaracions d’aquest imoresentable i miserable d’en Fachín en aquesta mateixa edició. Més rastres q en Fernández Díaz i cia!

Carme Vilaró
Carme Vilaró
27.12.2016  ·  01:46

El meu cas, com el de la gran majoria (espero!), és el de confiar en el govern, en Junts pel Sí, en la CUP i en les entitats sobiranistes.
Sóc de les que ja fa temps que vam desconnectar d’Espanya i per tant ara gaudim del camí que fem.
Saber que tenim la raó i la força per dur el país a la independència em produeix una emoció fonda d’alegria i esperança.
Ho farem i ho farem ‘sense retrets’ com deia un dels grans d’aquest nostre procés.
Confiar sense defallir i alhora treballar incansablement i amb un somriure perquè guanyi el Sí. Aquesta seria la meva recepta per apropar aquest futur lluminós i possible que tothom ens mereixem

Enric Pelegrin
Enric Pelegrin
27.12.2016  ·  01:48

Pel bé dels catalans, i també dels espanyols els lligams que hagin de tenir en el futur ambdós pobles s’han de resoldre per la via democràtica sobre la base del reconeixement del dret a decidir del poble de Catalunya. Aquest dret ja el té Catalunya, l’Estat espanyol es pot reconèixer, però no l’atorga.

El referèndum és l’eina que permet prendre una decisió democràtica per després actuar en consonància amb el que els catalans hagin escollit. El referèndum també es la millor eina per obtenir el reconeixement internacional.

Entre els actors polítics que tenim a Catalunya n’hi ha els sobiranistes que fan una aposta clara, els “comuns” i Podem van concórrer a les dues eleccions generals com a primers valedors d’aquesta solució i d’ells ens cal esperar que siguin conseqüents. S’entén perfectament que es vulgui fer el pas previ de buscar l’acord amb l’Estat, però no es pot deixar la sobirania dels catalans en mans dels polítics espanyols que ens volen submisos. És a dir l’aposta pel pacte te un temps limitat, ja ho hem intentat moltes vegades abans, altrament ens deixaria dependents i víctimes d’una gran estafa democràtica.

Si malgrat la ferma voluntat i decisió de les forces democràtiques, l’Estat impedeix que es pugui realitzar la consulta i des de Catalunya no es pot realitzar per força major estarien davant de la pèrdua de la llibertat i la democràcia que no afectaria només a Catalunya. Espanya també la perdria i Europa també quedaria afectada.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
27.12.2016  ·  01:49

És evident que el procés va endavant malgrat les sotragades que va patint periòdicament i que cal que d’una manera clara hi hagi una gran entesa entre JxS i la CUP. És la majoria independentista i cal que s’adonin que fer-ho així multiplica la feina, els acords i els resultats. Amb tot, no podem acceptar que el referèndum hagi de ser pactat o no fer-lo, com fan el comuns i això els retrata, sinó que si el govern espanyol continua en aquesta tessitura, caldrà prendre la decisió de fer-lo unilateralment, sense que no sigui un nou 9N i amb tota validesa jurídica a més de ser vinculant. I caldrà veure què fan els votants dels comuns davant d’aquest nou panorama que cal explicar bé i extensivament per a ells i per a tothom.

Ramon Perera
Ramon Perera
27.12.2016  ·  01:50

Tot lo que ho pot arreglar la tècnica (política o d’una altra mena) no ens hauria de causar dificultats ni preocupacions. Les dificutats i les preocupacions haurien de quedar per aquells aspectes que només poden ser resolts per acords, per estires i arronses entre grups humans. És a dir, per mitjà de la política. En el cas present, la proposta independentista és tècnicament magnífica, per molt que també sigui una novetat, pel que sembla mai experimentada abans.

En primer lloc la proposta és la d’un referèndum amb tots els ets i uts. Ni el 9N ni el 27S es tractava d’un referèndum. Això era sabut, però no va impedir treure tot el fruit polític possible del resultat.

En segon lloc es tracta de la petició màxima: un referèndum acordat, però no incondicionalment sinó amb una data límit concreta, condició imprescindible per superar l’oposició d’un govern espanyol encastellat.

En tercer lloc el referèndum es celebrarà sota el paraigua d’una llei commutable del parlament, de manera que per una banda l’actuació dels funcionaris i totes les activitats de preparació i execució del referèndum seran plenament legals sota aquesta llei catalana. De l’altra banda, un resultat afirmatiu del referèndum no portarà a la situació buida i que fa por ‘…i ara la independència’, sinó que activarà un estat concret i conegut prèviament: la part communtable de la llei de desconnexió (o com es digui).

En la vida dels humans sempre hi ha un factors d’incertesa que s’assumeixen per passiva, sense prendre decisions, o per activa, prenent la decisió que ens sembla més convenient. El camí de la independència no és diferent. Assumim un risc amb una decisió pensada i sospesada, de manera que el risc sigui mínim i el benefici màxim.

Nota. Quan més amunt dic ‘superar la negativa’, vull recordar que ‘superar’ prové de la mateixa paraula llatina que ‘sobirania’, és a dir ‘super’. D’això es tracta, de ser sobirans.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
27.12.2016  ·  01:51

Molt cert el que expressa aquesta editorial: la recuperació del referèndum pactat permetrà, quan arribi el nou ‘no’ que tothom dóna per segur, que això tingui un ressò internacional i, a més, que se li pugui posar número, és a dir, que és la X vegada que la petició s’ha fet i que ha rebut un no per resposta. Les anteriors es van viure en clau estrictament interna i sense aquesta recuperació seria difícil de fer-les ressaltar a l’estranger.
Però crec que hi ha més motius per recuperar-lo. N’apunto dos: servirà per desactivar gairebé del tot els efectes que hagi pogut tenir l'”operació diàleg”, a Catalunya, a Espanya i al món; i permetrà a Puigdemont i els actuals gestors de l’independentisme polític de posar el comptador del procés ‘a zero’, en el sentit d’encetar una nova estratègia unitària i desmarcar-se dels errors comesos fins ara. Seguint aquesta argumentació, la cimera del dia 23 i la ‘comissió gestora’ que es va ‘escollir’, formada per independents de debò, ha estat un punt de partida força agosarat i contundent com per augurar-li un molt bon pronòstic a aquesta nova etapa.

Víctor Serra
Víctor Serra
27.12.2016  ·  01:52

Si realment el 85% dels catalans vol un referèndum, Espanya no té cap manera democràtica d’oposar-s’hi. Per tant cal jugar aquesta carta intel.ligentment i deixar-nos de fonamentalismes estèrils.

Josep Jallé
Josep Jallé
27.12.2016  ·  01:52

Segueixo sorprès del que dona per escriure una cosa tant senzilla i essencial com que referendem les lleis que el Parlament aprovi per esdevenir estat propi. I quan dic senzilla no em referesc al molt que costarà fer el que els polítics electes han de fer d’acord amb el que van dir que farien. Els 72. Mentre anar fent que si acordat que si unilateral, és com pentinar el gat. Però, penseu que el més immoral dels vividors de l’estructura de l’actual Estat ens ha de sermonejar sobre si voler ser nosaltres, pròpiament dit, és de baixesa moral i econòmica?. Això potser mereixeria alguna manifestació escrita de rebuig. Seguir-hi donant voltes és fer que aquest temps discorrin sense deixar buits els espais de comunicació de dia a dia, potser. Quina penúria comunicativa haurem d’aguantar fins a votar!. Que si els Comuns amunt, que si avall, que si tomba que si gira. Com va dir Forcadell a Mas, ara demano el mateix: President, poseu les urnes!, és a dir, feu la vostre feina per la que heu estat electes.

Xavier Fuentes
Xavier Fuentes
27.12.2016  ·  01:53

Reconec que té un optimisme encomanadís, senyor Partal. Nogensmenys, aquesta tarda mateix llegeixo en un altre diari digital favorable el procés, unes declaracions de l’ex-president Mas, en les que expressa: “No es tracta de fer el referendum, i, cas de guanyar-lo, tirar pel dret. No. En cas de guanyar, cal asseure’s a enraonar”.
Desitjo, amb molt de fervor i amb aquella il·lusió que els infants tenen la vigilia de Reis, que aquestes declaracions, no siguin allò bíblic: “Quod scripsi scripsi” (allò que he escrit, ja està escrit), perquè, sinó anem ben guarnits. Vaja¡ Ras i curt, que se’n desdigui, o, tanmateix, expressi allò tan conegut del “no em varen interpretar bé”. Sort que Artur Mas, està a punt d’anar a judici, sort que Artur Mas, va sortir el carrer a acompanyar a Carme Forcadell, el dia en que la Presidenta del Parlament, va anar a declarar. Repeteixo: sort¡¡¡ Perqué, la veritat, en cara m’estic fregant els ulls, després del què he llegit. Com diuen a Mallorca: “I do¡¡” De què ha de servir el referendum, sinó és que un cop guanyat diguem allò del documental de la Dolors Genovés: “Adéu, Espanya¡”.
Acabo amb una pregunta: ens están fent el llit?

Joan Benet
Joan Benet
27.12.2016  ·  01:54

Voldria afegir una petita opinió per aquells que veuen com un perill haver acceptat els comuns dins el procés d’independència amb la por, lògica, de què aquests intentaran dur l’aigua al seu molí i trencar la unitat.

Donat que entre els dirigents dels Comuns el referèndum no és prioritari, sembla clar que la maniobra, al que en realitat aspira, és a captar vots entre els partidaris de la independència. Doncs bé, jo veig pràcticament impossible, per raons òbvies, que els comuns arrabassin vots entre les files d’ERC o el PDCAT o fins i tot la CUP.
ERC és un partit en ascens i un cavall guanyador; i ningú abandona un projecte polític en el seu millor moment. I l’abisme ideològic entre PDCAT i els comuns és massa gran per pensar que hi hagi traspàs de vots entre les dues formacions. Respecte a la CUP, el que ha passat des de les darreres eleccions portaria a pensar que és més fàcil que els perdi cap a ERC que cap als Comuns. Molta gent que no encaixa en el perfil radical d’aquesta formació els va votar per la simpatia que va generar en David Fernández. Penso que els vots que va rebre la CUP no eren tan sols de l’esquerra alternativa (que potser si podria emigrar en part als Comuns) si no de vot independentista amb ganes de castigar l’herència Pujol (CiU) o del Tripartit (ERC).

Però els independentistes no aspirem a arrabassar vots als Comuns. Tan sols volem que votin al referèndum i en siguin partidaris. I això, mal pesi als seus dirigents, no sembla un missatge gaire difícil de fer calar entre els seus votants.

En resum veig difícil que els Comuns aconsegueixin res (dilatar la presa de decisions fins que els convingui a ells o fer fracassar el projecte) i veig molt possible que l’independentisme ho aconsegueixi tot (més suport al referèndum i més gent disposada a votar quan aquest es produeixi).

Josep Usó
Josep Usó
27.12.2016  ·  01:54

No hi ha cap problema, en demanar que es faça un referèndum acordat. Al cap i a la fi, és el que caldria fer i és el que es faria en un país fermament democràtic. Però hem de pensar que Espanya no el permetrà mai, un referèndum. És com allò de les seleccions esportives que, segons ells, “una part no es pot enfrontar a la totalitat”. Si no entenen la contradicció de la frase és que entenen les coses a la seua manera. Així que, senzillament, el que s’està fent al meu parer, és demanar que el referèndum siga acordat; però insistint en que es farà. I així, de cara a la comunitat internacional, Catalunya no té cap problema en acordar un referèndum. Segurament, Espanya sí (ja ho veurem). I mentre, a fer la feina important, que és tindre a punt les lleis de desconnexió. La prova que ells estan més nerviosos que fa una setmana la tenim en el que van dient: des de Albano Dante fins al Periódico. Dels mitjans oficials del Règim, ja ni parlar cal. Estan massa cofois amb el discurs del Rei. I això demostra fins a quin punt van perduts.

Lluís
Lluís
27.12.2016  ·  03:43

Si tot plegat va de demostrar que Espanya no vol dialogar, és una manera brillant de fer-ho. Una altra cosa és si de veritat es contempla com un pla (segurament més un pla B que un pla A), llavors no ho puc veure com a res més que cremar energies endebades. Espanya ha estat, és i serà sempre immutable. Desgraciadament.

Shaudin
Shaudin
27.12.2016  ·  04:43

Sempre he pensat que la feina d’un politic, dins d’una democràcia de debò, no deu ser bufar i fer ampolles, sobretot si el politic vol fer bé les coses. En el cas actual de Catalunya, atesa l’actitud d’Espanya, a més d’haver-se de posar d’acord tanta gent ideològicament diferent, tant el president com cada parlamentari per la independència, deu tenir una feinada impressionant i molts maldecaps. Per això sóc pacient i no salto cada cop que hi ha algun canvi (llegir els teus articles, Vicent, m’ajuda força a tenir paciència). Sé que cal ser inteŀligents, i hi estic totalment d’acord quan dius que “això és fer política. I el món funciona així”.

Salvador
Salvador
27.12.2016  ·  07:32

Crec que el que hem de tenir clar, és que quan Espanya no tingui cap més sortida farà una oferta de referèndum pactat, que serà inassumible pera Catalunya. poden dir que no serà vinculant, que és necessita un tant per cent molt alt de SI per a ser balit, que la participació ha de ser molt alta, etc. Amb això Espanya passa la pilota a Catalunya i som nosaltres els que no volem negociar. Hauriem de començar a tenir clares i publicar-les, les condicions en que es pot dialogar. Espanya porta una política de NO a tot, i simplement posant sobre la taula un referèndum amb les seves condicions de màxims, ja cobreix l’expedient, ja esta dialogant. I nosaltres ens quedarem amb un pam de nas.

Pep
Pep
27.12.2016  ·  09:04

No puc entendre el desconcert de la gent. Ras i curt. Contra la independència de Catalunya: 1/ PP-PSOE-PSC garants de l’Estat neofranquista. 2/ Els altres garants reformistes de l’Estat: ecoestalinistes provinents del pacte de la transició més la nova fornada de podemos, comuns, CSQP, etc… No poden negar obertament el referèndum (només faltaria), però proposen la solució més impossible: només acordat amb l’Estat (tampoc diuen si seria un referèndum a estala de tot l’Estat !!), i encara si fos per ells, votarien la “revolucionària” submissió. Entesos! 3/ referèndum o referèndum, on la millor tàctica és la que mostri l’actitud antidemocràtica de l’Estat davant al màxim nombre d’aliats, a Europa i dins els votants d’aquesta “esquerra” unionista. Res més. En això estem. El soroll l’hem de silenciar com fa en Vicent, desactivant-lo. Pep Agulló

Pep
Pep
27.12.2016  ·  09:12

Ho he expressat força malament. 1 i 2 contra la independència i 3 evidentemnt a favor.

Mariano Ferrer
Mariano Ferrer
27.12.2016  ·  13:09

És potentíssima la consistència que va agafant el procés dia a dia.
A mi em sembla que les coses s’estan fent bé.
No se si l’estat que tenim davant te consciència del què passa.
Estem en un moment molt intens del procés; anirà pujant de to.
És important no deixar la iniciativa als altres, estan a la defensiva; mentre hagin de reaccionar als nostres actes tenim les de guanyar.

Enric
Enric
27.12.2016  ·  13:13

Els que conec dels comuns són gent honrada. Potser mal informada de la magnitud del desastre i repressió que ha suposat per Catalunya el “derecho de conquista” per les bombes.

A mi em capfica, i molt, la cara de satisfacció de Mas que ara va dient que si guanya el SI s’haurà de negociar. Segons quina cosa vulgui negociar anem malament. Recordem que Mas és el fill predilecte del pare corrupte que necessita Espanya per seguir en el seu vici. ¿Potser és Mas qui ha decidit que alguns “convergents” s’enriqueixin amb el tramvia del Ajuntament?

Puigdemont ja és una altra cosa.

Antoni Oller
Antoni Oller
27.12.2016  ·  13:30

Es molt d’agrair l’irreductible optimisme que traspuen sempre les editorials del Sr.Partal, però el millor de tot és que si et desprens de l’escepticisme ambiental i t’ho rumies fredament, sovint té raó! He de reconèixer que no entenia què hi pintava la CUP en l’estratègia de convocar la taula quadrada ¿?, ara tampoc ho entenc gaire però al menys hi veig relació; no entenc que la CUP, paradigma de la desobediència i de tirar pel dret, participin de la escenificació d’anar de bracet amb els comuns per a un referèndum inpactable. Jo, que vaig odiar la CUP després del ”pas al costat” i després dels primers pressupostos, ara internament agraeixo el to gens destructiu de la Gabriel declarant que “bueeno, espereem…, però només tres mesos eh!”; com diu l’editorial, ha canviat el to de la CUP, i deu haver canviat el fons de JxSi, l’objectiu s’ho mereix; i si la CUP assisteixen a la taula quadrada, és perquè els hi han fet veure que hi havia algun benefici. Ultima observació: em crida l’atenció el comentari (altament valorable, faltaria més!) del Sr.Josep Mª Camps respecte a la “Operación Dialogo”… ja me’n havia oblidat! En parla algú encara?; si fem cas a les declaracions de l’Albert Royo en aquest mateix mitjà, a fora, ningú no se’n va ni assabentar!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies