El senyor Steven Forti, professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona i un polemista de referència de l’òrbita dels comuns, és en boca de Twitter perquè ha dit en una entrevista a El Periódico que “Junts comparteix molts trets amb formacions d’ultradreta”. Forti ha respost a les crítiques que li han adreçat dient que era víctima del “discurs de l’odi”: “Això és el mateix que fan el trumpisme i el salvinisme a les xarxes socials, efectivament. No saben què és la democràcia.” No és pas el primer intent del món dels comuns d’inscriure Junts en l’extrema dreta mundial. A les últimes eleccions Jéssica Albiach ja va jugar a reclamar un cordó sanitari contra Junts, dibuixant-lo com una línia vermella. El cas de Forti és tan sols un intent d’armar amb una pàtina acadèmica –francament pobra– allò que l’esquerra espanyola ja fa molt de temps que intenta, que és associar el nacionalisme català amb l’exclusió i la intolerància.

El senyor Xavier Domènech, professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dir, durant la investidura del president Quim Torra: “Volem saber què en pensa, el candidat, dels espanyols.” Feia dies que l’espanyolisme s’abraonava contra Torra com si fos un racista fanàtic i pertorbat. La premsa espanyola, especialment la progressista, ja el titllava d’objectivament xenòfob. Entre el recull de “piulets xenòfobs” que en publicava El País, per exemple, el president havia escrit: “Vivim ocupats pels espanyols des del 1714.” I també: “Francesos i espanyols comparteixen la mateixa concepció aniquiladora de les nacions que malviuen en els seus estats.” Dues observacions impecables. Però, segons que van dir llavors els crítics furibunds, oberts i líquids, el problema no eren les consideracions polítiques que Torra feia, sinó que col·lectivitzés els espanyols, que no es poden col·lectivitzar. No sé si és que no existeixen, però aparentment no es pot parlar “dels espanyols” perquè n’hi ha molts i col·lectivitzar és un mecanisme de deshumanització.

En realitat, el que escandalitzava dels piulets de Torra no era que atribuís uns trets de conducta a tots els espanyols, perquè això ho fa qualsevol polític, sempre, tothora, arreu del món, i no s’aturen pas les rotatives. Els americans, els russos, els anglesos. Allò que escandalitzava era que, formulant els espanyols com un subjecte autònom, Torra constatava que són una cosa diferent dels catalans. Tan senzill com això. Dient “els espanyols”, no s’excloïa de l’espanyolitat de la manera com normalment ho hem fet, que és defugint la contraposició. “Això nostre no va en contra de ningú, a mi m’agraden molt els vostres poetes.” No. Com que designava l’espanyolitat sense establir-hi necessàriament cap relació d’afinitat ni de lligam, Torra feia explícita una cosa molt bàsica, però convertida en un tabú a Catalunya. Dir què ets –identificar-te, definir-te– és per pura lògica una manera de dir què no ets. Definir-se és excloent. Cada tret d’identitat que ens conforma és excloent amb les possibilitats infinites de trets alternatius que ens podrien definir.

L’esquerra espanyola estigmatitza i deforma aquesta condició lògica evident –que definir implica necessàriament excloure– perquè volen aconseguir que definir què és ser català sembli sempre excloent, intolerant, intransigent, sectari. Perquè si definir la catalanitat és inevitablement excloent, no es pot dir mai què és un català, ni què no és, i per tant la diferència entre la catalanitat i l’espanyolitat és purament administrativa. Aquest és el seu objectiu narratiu, i punt. Per això s’abraonaven contra Torra com s’abraonarien sobre una ombra. Domènech no li feia cap pregunta, a Torra, en realitat. “Volem saber què en pensa, dels espanyols” era una manera de demanar-li que definís explícitament què és un català. D’aquesta manera tindria una excusa per a acusar-lo d’excloent sense acusar-lo obertament, aprofitant-se de tota la feina bruta dels tabús i dels estigmes, perquè Domènech ja sabia que Torra no era un xenòfob ni un supremacista ni res per l’estil. I com que no s’atrevia a dir que ho era, no passava de la pregunta baixa i covarda.

Hom pot sentir-se alhora català i espanyol, és clar. Però ser català és i ha de poder ser tranquil·lament una cosa diferenciada de l’espanyolitat, que respongui a una tradició diferent, a una manera pròpia i única de relacionar-se amb el món, d’acord amb la teva llengua i la teva cultura, que poden tenir la via per a créixer i fer-te créixer al marge de l’espanyolitat. És natural que ara els comuns escampin les mentides i les trampes lerrouxistes de tota la vida amb més impunitat, si Esquerra mateix els ha alimentat una part del discurs, renegant del nacionalisme. És clar que hi ha gent a Junts, com n’hi havia a Convergència, amb una concepció essencialista i patrimonial del país i de la catalanitat. Sempre hi han estat, i en qualsevol país hi seran sempre. La cosa perillosa no és que hi siguin, sinó que la resta de l’independentisme, per interessos electorals, vagi reduint el cercle de la defensa desacomplexada de la qüestió nacional. Com més el redueixen, més terreny avancen els qui l’estigmatitzen.

De Domènech encara fou més important la rèplica que ell mateix va donar a la pregunta que feia a Torra. “És clau saber què en pensa dels espanyols, perquè llavors sabrem què en pensa, de Catalunya”, va dir.


Rèdit electoral

Serveix per a entendre moltes coses mirar qui ha donat cobertura a Steven Forti després de la polèmica. Enric Juliana, el director adjunt de La Vanguardia, va córrer a defensar-lo a Twitter, però d’aquesta manera tan seva de defensar la gent, que consisteix a no entrar en la discussió principal i limitar-se a elogiar el subjecte en qüestió, com si amb el seu elogi n’hi hagués prou per a restaurar la reputació. “Un molt bon llibre de Steven Forti sobre les múltiples expressions de l’extrema dreta en el temps actual. Ben documentat, molt treballat, valent. Ha estat un honor escriure’n el pròleg”, escrigué ahir Juliana. També el periodista Guillem Martínez, sempre present en aquesta mena de batusses, es quedava parat que, malgrat que Catalunya pugui arribar a ser tan terrible, encara hi hagi gent que no hi ha nascut que hi vulgui viure. “Em meravello que Steven Forti, Paola Lo Cascio o una venedora de pa que acaba de venir d’Europa encara vulguin viure amb nosaltres i aportar-nos la seva feina.” Ja se sap. Essent insuportables com som. El més gustós de tot, però, ha estat, aquest matí, un piulet de la periodista Maruja Torres compartint un article de Jordi Amat sobre el llibre de Forti. L’article acaba amb una frase brillant, extreta del llibre: “Ningú no hauria de fer servir la carta de la ultradreta –ni com a possibilitat ni com a espantall– per a cercar rèdit electoral.” Amén.


La desorientació energètica

Fotografia: Thibault Camus.

És tal volta una de les notícies més importants de l’any. El president francès, Emmanuel Macron, va anunciar ahir que l’estat francès tornaria a construir reactors nuclears per primera vegada en unes quantes dècades. Macron es va afanyar a remarcar que continuava compromès amb el canvi climàtic, amb les energies renovables i amb la neutralització de les emissions de carboni amb vista al 2050, però va reivindicar que l’estat francès havia de tenir independència energètica i que construir més nuclears era la manera més segura d’aconseguir-ho. De moment, el 70% de l’electricitat a l’estat francès prové de l’energia nuclear. A la Catalunya del Sud, mentrestant, continua essent absolutament indesxifrable la posició i la planificació del govern sobre la transició energètica.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.