15.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.01.2025 - 11:23
No puc sinó alegrar-me pel fet que s’haja aconseguit un alto-el-foc a Gaza després de quinze mesos d’una de les guerres més horroroses que podem recordar. Si aquest acord significa, aconsegueix, el retorn d’una part dels ostatges d’Hamàs i la fi dels atacs israelians sobre Gaza, ni que siga per un període de temps finit, benvingut siga. Dit això, hi ha massa preguntes en l’aire per a poder-nos permetre de ser optimistes. Sobretot perquè les preguntes que hi ha sense resposta són les preguntes clau.
Qui governarà Gaza?, per exemple. Hamàs, com fins ara? I qui dirigirà la reconstrucció? Hamàs? Què se’n farà, de les noves instal·lacions militars israelianes que hi ha dins Gaza? Els israelians desballestaran els corredors i les bases que han instal·lat per a partir la franja en trossos? I si tornen els desplaçats, on viuran, on dormiran? I d’on eixiran els diners, moltíssims diners, necessaris per a reconstruir ni que siga mínimament un territori, la franja de Gaza, que ha estat reduït a runa, literalment?
I, sobretot, la gran pregunta: Israel cooperarà lleialment per a fer efectiu aquest acord i que supere la fase primera, o l’obstaculitzarà així que Trump ja estiga a la Casa Blanca, dilluns vinent? Dit d’una manera més explícita: això és un pacte polític oportunista o bé un canvi real de pensament, d’estratègia i de visió de futur dels dos actors?
[ACTUALITZACIÓ. la pregunta sobre si Israel cooperaria lleialment ha estat resposta de seguida: Netanyahu acusa Hamàs de cercar “concessions d’última hora” i atura la reunió per a validar l’alto-el-foc. Lamente no haver-me equivocat.]
Aquesta desconfiança que mostre avui –i que mostra tanta gent– no és perquè sí, ni fruit del caprici. I encara menys de les ganes. És el fruit, sobretot, del fet que no hi ha cap resposta creïble –o, més ben dit, cap resposta esperançadora– a la pregunta clau: per què ara? Per quin motiu ara sí que s’ha arribat a aquest acord?
Perquè aquest acord, aquest mateix acord, es va presentar el mes de maig i va ser assumit per l’ONU, però no va ser aplicat. El mateix pla. I presentat pels mateixos actors internacionals –un Catar que guanya cada dia més pes polític al món, Egipte i els Estats Units. Redactat igual i amb la mateixa metodologia per a resoldre el conflicte. Per què aleshores no i ara sí?
En públic, l’administració Biden havia acusat sempre Hamàs del rebuig al pla, però, a mesura que passava el temps i la seua impaciència es feia més visible, ha anat explicant a poc a poc que Israel, concretament el govern d’extrema dreta que dóna suport a Netanyahu, ha estat el principal entrebanc per a arribar a bon port.
De fet, Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional i portaestendard de l’extrema dreta al govern, presumia públicament dimarts d’haver impedit l’acord durant mesos amenaçant Netanyahu d’abandonar el govern. I és evident que, com ha escrit Ben Caspit al diari Ma’ariv, “si Hamàs ha acceptat aquest acord ara, hauria acceptat el mateix acord a l’agost si li l’haguessen ofert”.
Per què aleshores no es va oferir, no el va oferir Israel, i ara sí? Què ha fet canviar els israelians?
Tot indica que l’únic factor diferent, l’única cosa que ha canviat, ha estat l’esforç conjunt, aquesta vegada, de Biden i Trump –el seu gran valedor i imminent president dels Estats Units. El treball incansable del secretari d’estat americà, Antony Blinken, ha anat acompanyat aquesta vegada per una frenètica ronda de l’empresari i enviat personal de Trump, Steve Witkoff. I aquesta és l’única diferència visible i raonable que pot explicar per què Netanyahu diu que sí avui a allò que ha dit que no repetidament tots aquests mesos.
Però ara la pregunta és si així, amb la pressa del calendari polític nord-americà com a única raó, es pot aconseguir una pau real, una pau que responga a les preguntes complicadíssimes, que no respon, sobre el futur de Gaza, sobre l’estat de Palestina i sobre la relació amb l’estat d’Israel. I l’única resposta possible a aquesta pregunta és que no.
M’agradaria molt equivocar-me, però, fins i tot després d’aquest alto-el-foc, és molt improbable que hi haja una pau real. Perquè una pau real reclama entrar a fons en les grans qüestions i resoldre un seguit de grans problemes que amb el pacte presentat ara, simplement, ni es toquen.
PS1. Dues cròniques molt interessants, fetes sobre el terreny, completen la nostra informació sobre l’acord. Una de Heba Farouk Mahfouz sobre les reaccions a Gaza i una altra de Miriam Berger sobre les reaccions a Israel.
PS2. Guillem Nivet és el president de la Bressola i l’hem entrevistat perquè ens explique les raons de les greus dificultats econòmiques que tenen i com els podem ajudar: “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda”.
PS3. La periodista catalana d’origen kurd Amina Hussein ens ofereix avui de Síria estant una entrevista duríssima amb un pres kurd, Abozed Hamoud Ramadan, que ha passat aquests darrers sis anys tancat a la terrible presó de Sednaia. Impressiona molt: “El meu nom era 125. Em van cremar la llengua perquè parlava kurd”.
PS4. Una bona manera d’explicar als espanyols que el seu comportament no és normal és veure de quina manera ha reaccionat Dinamarca a les amenaces de Trump. Com expliquem en aquest article, ahir la primera ministra va telefonar a Trump i li va recordar que tan sols els grenlandesos (no pas els danesos, sinó els grenlandesos) tenen el dret de decidir el futur del seu país. Així és com es comporten les democràcies.
PS5. Núria Cadenes té una escriptura molt afilada. Però avui ho és més que mai, en retratar la indignació que s’ha apoderat de moltíssima gent quan ha vist l’acte de suport a Carlos Mazón organitzat pel PP valencià: “L’aplaudiment més vil”.
