10.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.12.2024 - 21:41
Dissabte passat, dia 7, un plenari de l’ANC –del secretariat de la qual forma part una servidora– va aprovar, amb una majoria propera als dos terços, un nou full de ruta de l’entitat, que haurà de ser discutit i, si s’escau, oportunament corroborat per les seves organitzacions de base.
Un full de ruta és, com se sap, un promptuari d’instruccions per a un soldat en campanya: em complau, doncs, que l’actual document de l’ANC contingui, en la seva voluntat de fer la independència unilateralment, l’accepció genuïna del mot, que amplia el concepte –programa d’acció, plans d’actuació, fites a assolir…– amb què generalment se l’associa de manera restringida. En una paraula: aquest nou full de ruta de l’ANC, que aposta per una mobilització continuada per arribar a la independència sense demanar permís a ningú, exigirà més militància al moviment, que sempre haurà d’estar en campanya.
Perquè, ras i curt, fer una independència unilateral vol dir aconseguir que un moviment de masses tingui una lúcida i persistent consciència d’antagonisme amb el sistema de domini colonial (extracció econòmica) i de control totalitari (opressió política) que Espanya exerceix sobre Catalunya i contra. I això demana d’organitzar l’antagonisme. Allò que no aborda, amb una prudència exquisida, el full de ruta aprovat.
En efecte, el document de l’ANC dibuixa escenaris d’una hipotètica crisi del domini d’Espanya a Catalunya basats en una nova onada independentista. Mobilitzacions, noves formes de lluita, coordinació amb altres entitats i, en última instància, represa política, haurien de situar de nou l’independentisme en una posició central per articular, per mitjà dels mecanismes democràtics coneguts i reconeguts, l’hegemonia política i la independència pacífica. És un full de ruta, doncs, que, sense oblidar d’on venim, adopta una posició que, sense intenció pejorativa, però havent après les lliçons del passat immediat, anomeno possibilista.
Què vull dir amb això? Doncs, que es posa molt l’accent en fets de consciència per acumulació –informació, mobilització, acció, organització–, que hauran de crear escenaris de conflicte, provocar salts qualitatius en els enfrontaments, i, en última instància, generar noves oportunitats de posar Espanya contra les cordes (a la manera del Primer d’Octubre, però sense les mediacions polítiques ja caduques: v. les últimes intervencions de Junqueras i Puigdemont).
Els problemes que planteja aquest possibilisme són de dos ordres, profundament i dialècticament, lligats. El primer problema és l’evolució de la mateixa Espanya cap a posicions d’una bel·ligerància explícita (catalanofòbia sense complexos dins Catalunya: ja tenim els bàrbars dins la Ciutadella) i d’una soterrada voluntat institucional “pacificadora” per tal d’anorrear la virtus que ha constituït la catalanitat al servei de la res publica, representada, ara i aquí, per l’ètica independentista. Amb tot això, vull significar que aquesta Espanya és actualment molt més perillosa que la de fa set anys, per la senzilla raó que, respecte a Catalunya, combina sense complexos la simulació (fer veure que és un estat democràtic quan de fet practica el totalitarisme) i la dissimulació (fer creure que és un estat pacífic mentre de fet practica una repressió planificada i sistemàtica). De manera que esperar una evolució pacífica del conflicte, per molt pacifistes que ens mostrem, toparà, d’una manera una altra, amb el doble vessant totalitari i repressiu d’Espanya.
En conseqüència, el segon problema –que el full de ruta no té en compte– és com atacar i vèncer aquest doble vessant del domini espanyol sobre Catalunya. Cosa que exigiria posar explícitament l’antagonisme en el primer pla de l’escenari polític. I el full de ruta de l’ANC no ho fa perquè és reu d’una visió idealista, o mecànica, de la relació entre moviment de carrer i poder constituït. I les coses no funcionen d’aquesta manera. Podien haver funcionat, hipotèticament, quan es disposava d’una politja de transmissió (partits, parlament i govern independentistes), però, després del Primer d’Octubre, no disposem d’aquella politja tranquil·litzadora. I això vol dir que el poder des de baix, el poder mobilitzat, el poder de la gent ha d’esdevenir poder constituït en una nova res publica –una República Catalana.
Si les coses són així, és difícil que l’actual teixit institucional d’arrel espanyola, vigilat pels espanyols, i controlat pels poders espanyols, pugui ser gaire útil per a fer la independència unilateral. En conseqüència, caldrà partir d’un poder de base que, des del primer moment, porti el segell distintiu de l’antagonisme. En tal cas, cap full de ruta no pot preveure quins nivells de lluita i d’organització caldrà assolir per a enfrontar-se decididament i conseqüentment a la dominació espanyola. La consciència, capacitat de lluita i organització del moviment diran fins on es vol anar i de quina manera. Però bé podem establir hipòtesis que no són contemplades en el full de ruta aprovat pel secretariat de l’ANC.
La setmana vinent, si aquest diari ens dóna corda, intentarem parlar d’aquest tema cabdal.