Pep Riera: ‘Quedem tan pocs pagesos, que no n’hauria de plegar cap’

Entrevistem Pep Riera, pagès veterà del Maresme, durant molts anys dirigent d’Unió de Pagesos, sempre lúcid i batallador pels drets de la pagesia. En aquesta entrevista descriu i analitza la situació dels pagesos per sectors, perquè hi ha diferents casuístiques. Alerta que és crítica i que n’hi ha tant pocs, de pagesos, que no se’n pot perdre ni un de sol. Perquè tenir una agricultura de proximitat és fonamental per a la qualitat de vida de la gent. També recorda que fa dos mesos la pagesia ja va patir els estralls del temporal Glòria i que l’any passat es va haver d’enfrontar a la crisi de la fruita dolça i al tractat amb Sud-àfrica que va enfonsar el mercat del cítric.

—Quina vida fa un pagès aquests dies?
—Depèn del sector. Per exemple, al sector de l’horta, si ets un pagès que porta el seu producte a Mercabarna, l’hi pots portar encara. És clar, el mercat està trist, perquè amb les botigues tancades i els mercats també tancats, gairebé tots, hi ha poca gent comprant i Mercabarna està ensopit. El sector de la flor i planta ornamental és el que ho té pitjor: el Mercat de Flor de Vilassar és tancat de ja fa quinze dies, les floristeries també i per tant la flor i la planta s’han de llençar. I si volen salvar-la, han d’anar tallant la flor i deixar-la a terra. No poden deixar les flors, matarien la planta. I això fan els meus veïns, Flors Noè, que són els més grans del Maresme i potser un dels més grans d’Europa. No tenen feina i fan això, intentar salvar les plantes.

—Quin panorama.
—I després, per exemple, aquí al Maresme també es conreen les ‘minis’, pastanaga mini, per exemple, i planta petita, que sobretot es destina a la restauració (no es venen a particulars). Com que els restaurants estan tancats, aquest producte també s’ha de llençar. I després hi ha una altra qüestió: tancar els mercats setmanals afecta el producte de proximitat i de temporada, que és el que tenim aquí al Maresme; no permet que arribi al consumidor. Ens remarquen que els mercats es tanquen per seguretat; coi, doncs per seguretat també s’haurien de tancar les grans superfícies! I no ho han fet pas. I em deia un de l’Ajuntament de Mataró l’altre dia: ‘Al cap i a la fi, les grans superfícies també us compren a vosaltres.’ I no, a nosaltres no ens compren pas la verdura ni la fruita. Les grans superfícies se subministren directament amb grans empreses de Múrcia, d’Almeria, etc. No compren producte de proximitat. Per tant, a banda que és un greuge comparatiu, perjudica molt. I així anem.

—Tenia entès que els mercats ambulants de verdura i fruita sí que es podien obrir. D’entrada la Generalitat va dir que no, però hores després va rectificar. I n’hi ha d’oberts.
—És una competència municipal. Ens consta que el departament d’Agricultura ha recomanat als ajuntaments que aquests mercats, que són a l’aire lliure, els deixin obrir, però no hi ha manera. Hem fet gestions directes amb els ajuntaments, però no hi ha manera que ho vulguin entendre.

—Per tant, el petit pagès amb relació a les grans superfícies es veu perjudicat.
—Claríssimament. Perquè hi ha pagesos que fan mercats ambulants i no porten el seu producte a Mercabarna. I ara s’han quedat sense el seu mercat i sense la seva clientela. Perquè de la nit al dia no poden portar el producte a Mercabarna. Qui els el vendrà? A més, allà de producte en sobra. Una altra cosa seria que hi hagués escassetat d’aliments, però no n’hi ha.

—Els petits pagesos que fan la cistella i la reparteixen a domicili dupliquen, tripliquen i quadrupliquen les comandes i la situació els ha superats.
—Sí, pot ser. Però no tothom està en condicions d’anar a repartir, no tothom té els contactes. Normalment, els que fan cistelles són els pagesos que fan agricultura ecològica, que ja tenen els contactes, el sistema de repartiment, la furgoneta… Continuen fent-ho, però això no ho pot fer tothom. Nosaltres mateixos no ho podem fer. No tenim cap clientela per a anar a repartir ni tenim cap furgoneta… Hi ha moltes casuístiques i no tothom es troba amb les mateixes condicions i no tothom ho passa igual de malament. En primer lloc, la flor i planta ornamental, després els ‘minis’, i finalment els que només es refiaven dels mercats ambulants.

—Les mesures que s’han pres per al confinament s’han pensat sobretot per a les ciutats i s’ha pensat poc en la pagesia, sobretot, tenint present que són productes amb una caducitat molt immediata, que de seguida es fan malbé.
—A banda, el producte de proximitat té l’avantatge que el talles al matí o al vespre i a primera hora de l’endemà ja és al mercat, no ha calgut ni posar-lo a la cambra frigorífica. És un producte natural fresc. I aquests avantatges del producte de proximitat i de temporada, ara no els aprofitem.

—I com es podrien aprofitar?
—Primer de tot, obrint els mercats.

—Veig que ho considereu fonamental.
—Ho és. I es pot fer en condicions i amb totes les garanties de seguretat sanitària.

—Parlàveu de la flor i la planta ornamental com el sector més afectat. Si hi afegim que enguany no se celebrarà Sant Jordi, la situació es converteix en catastròfica?
—En aquest sector penso que hi haurà gent que no se’n sortirà. Perquè és un sector amb fortes inversions. No és igual de produir un enciam que una orquídia. No és igual quant al cost de producció. Són grans inversions. La planta sovint està molts mesos en hivernacles, una part fins i tot amb calefacció. Per mantenir-la en condicions, el meu veí ha de mantenir el consum de calefacció, que és caríssim. Però si el para, la matarà. Sempre hi ha l’esperança que això un dia o un altre s’acabarà i el mercat es recuperarà. Però per mantenir aquesta expectativa has de continuar gastant, has de continuar invertint. Poca broma, són molts diners.

—Per al sector de la flor i planta ornamental, Unió de Pagesos ja ha exigit uns ajuts a l’administració.
—Sí, per als qui realment poden enfonsar-se, que vol dir plegar. I aquell pagès que està sol, que s’acosta a la jubilació, que no té fills que continuen i es troba amb una crisi com aquesta, doncs et vénen ganes de llançar la tovallola i plegar. I em sembla que quedem tan pocs pagesos a Catalunya que no n’hauria de plegar cap.

—Creieu que pot ser una estocada dura per a la pagesia?
—Sí, i això no es resol amb crèdits a interès baix. Perquè generalment el sector ja està d’endeutat, s’han fet fortes inversions, tant en conreus intensius com extensius, i han hagut d’invertir en maquinària pesant. Vull dir que l’endeutament és general. Si ara aquest sotrac s’ha de passar amb crèdits a interès baix, això és una corda al coll, acabarà de degollar el sector.

—Què s’hauria de fer a parer vostre?
—Hi hauria d’haver algun ajut a fons perdut. En l’agricultura i, és clar, en els altres sectors que també es troben, com nosaltres, en carrerons sense sortida. Perquè a més hi ha la incertesa del temps: si al meu veí li diuen que això va per llarg, doncs potser para la calefacció i que es morin les plantes. Però, és clar, no ho sap ningú, això. I com que hi ha l’expectativa que pot solucionar-se en qüestió de setmanes, doncs més endeutament.

—Si fa deu anys, amb la crisi econòmica, es van rescatar els bancs a fons perdut, per què no s’hauria de rescatar la pagesia?
—Tant més quan la pagesia en general ha anat patint molt. Tothom recorda l’any passat la crisi de la fruita dolça de Lleida, que havien de vendre per sota del cost de producció. Convé que aquest sector s’enfonsi a causa que Putin decideixi de prohibir les importacions de fruita? Ostres, No! Tal com estem, no hauríem de perdre ni un pagès en cap sector. Ni en l’horta ni la flor ni la fruita dolça ni en el raïm…

—La ramaderia té una casuística diferent?
—Jo diria que, en general, si les vendes baixen, doncs també els perjudica. Perquè l’escorxador demana un pes òptim del bestiar, si no, no te’l volen. També fotuts, sí.

—Les fatalitats van molt lligades al camp.
—Engany, Déu n’hi do. Perquè pensa que parlem de pagesos que fa dos mesos ja van patir el temporal Glòria. Al nord del Maresme, el Glòria va recaragolar hivernacles, va inundar molts camps i les reparacions no s’han fet encara. De manera que, si ara ens arribés un temporal de primavera, tornarien a repetir-se les rierades. A més, al novembre, allí també hi va haver un cap de fibló, que és un tornado en petit i per allà on va passar ho va recaragolar tot: conreus trinxats, hivernacles també… A la meva filla, aquest cap de fibló li va passar pel mig dels hivernacles i fins ara han estat reparant-los. Ella, per exemple, fa ecològic i fa tres mercats, i tots tres li han tancat. I no sap on col·locar el producte. Realment, enguany és horrible. Amb accidents com les pedregades, que també n’hem tingut, ja hi comptes, de tant en tant et toca, però tantes coses juntes, no!

—Voleu dir que tot i que els pagesos sou gent forta i soferta i us sobreposeu als accidents de la natura, enguany potser les fatalitats són excessives.
—Hi ha gent que està tocada i amb raó.

—Pot portar res de bo aquesta crisi sanitària i econòmica?
—Hauria de portar a fer una reflexió sobre el model de desenvolupament, de creixement, sobre la mundialització, sobre el fet que hi ha coses que no poden passar, que s’ha d’assegurar el producte de proximitat, que no s’ha de repetir en els cítrics allò que va passar l’any passat, que els van llançar. I tot perquè es va fer un tractat bilateral amb Sud-àfrica i els cítrics van venir d’allà. Sobretot cal una reflexió sobre totes aquestes coses. I treure la conclusió que, poca broma, tenir el rebost ple a prop de casa, el que en diem agricultura de proximitat, és una seguretat per al país. I això ho hauria de revalorar la Unió Europea també. Perquè el tractat dels cítrics el va signar la UE. I n’hi ha més de tractats, amb l’Argentina, amb Xile i amb grans productors agraris, que produeixen a un cost més baix, que t’envaeixen el mercat i te l’arruïnen. Això també vol dir trobar una solució per al desenvolupament dels països del tercer món, no vol dir només pensar en nosaltres. Perquè, al capdavall, la UE té potencial econòmic per a fer totes dues coses, solucions per a nosaltres i també per als països del tercer món.

—Per com dieu, s’evidencia clarament que la pagesia és molt poc valorada en aquest país, amb relació a la importància que té, per la qualitat de vida que ens aporta.
—Sí. Aquesta crisi també ha de portar a fer pedagogia amb la gent urbana, que aquestes coses les viu molt de lluny tot i que el sector agrari el té a prop. Perquè per sort al costat de Barcelona hi ha agricultura, oi? Jo de vegades penso que si després de la guerra no es va passar més fam, va ser gràcies a les hortes del Maresme, del Baix Llobregat, del Besòs… i tot això arribava a Barcelona en carro. Era tant de proximitat que no calia un camió, es podia transportar en carro. I tota aquesta horta al voltant de Barcelona no la podem perdre, al contrari, cal conservar-la.