Pegasus? Quin Pegasus?

Els procediments de la política actual s’han acomodat perfectament a aquesta pèrdua [induïda] de memòria de la població, per a la qual tot allò que té més de set telenotícies d’antiguitat ja es considera prescrit

Marta Rojals
Marta Rojals
23.05.2022 - 21:40
Actualització: 24.05.2022 - 09:49
VilaWeb
Fotografia: Gerd Altmann / Pixabay.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Tot independentista s’ha sentit a demanar aquesta pregunta trampa, ja és un clàssic com aquell de “qui estimes més, el papa o la mama?”. Em refereixo al “qui t’estimes més que (et) governi, el PP o el PSOE?”, amb què l’entorn de la moderació vol marcar els límits de les nostres aspiracions. Gairebé pots notar la pessigada a la galta de qui et pren com una criatura i, és clar, com amb les criatures, sol passar que la qüestió en realitat va adreçada als adults: qui preferiu que governi els independentistes, el PP o el PSOE?

Doncs l’altre dia, com sabeu, el president del govern que ens governa feia la seua aportació al debat de les comparacions: mentre el PP enviava piolins a Catalunya, deia, la selecció espanyola jugava a cals catalans “sense cap mena de problema” (s’ha de viure al cap d’un nacionalista espanyol, per no considerar cap problema l’orgia feixista que es va muntar amb motiu del matx). La conclusió és tan cristal·lina que en pot presumir davant l’oposició: mentre aquella es prenia l’independentisme com una amenaça, els socialistes els tenen les mides tan preses que fins els fan la camisa per poder-los-hi aixecar després.

Amb la no-derogació de la llei mordassa, la no-reforma laboral, la llei de l’audiovisual, la no-retirada de la demanda contra la immersió, que ja veiem com ha acabat… l’independentisme sense carnet contempla paralitzat com els seus dirigents trien l’arrossegamenta i la humiliació una vegada i una altra, aquell “tot inclòs” que ja va anunciar Joan Tardà amb el “no aconseguiran rebentar la legislatura” del PSOE i que s’ha anat demostrant cada vegada que s’ha posat a prova. I així fins a aquell contratemps del cas Pegasus —us en recordeu?: l’operació d’espionatge més gran a Europa des de fa cinquanta anys—, que queia com una bomba d’inconveniència en els plàcids plans de futur del cadirisme nostrat.

Dic això perquè, després d’haver trampejat la situació durant més d’un any i més de dos –Jordi Sànchez explicava a RAC1 que ja n’estaven assabentats, al moment que l’altre Sánchez negociava la legislatura–, cridava l’atenció que alguns espiats de primer nivell coincidissin gairebé en els mateixos termes a l’hora d’aigualir qualsevol resposta proporcional a la gravetat dels fets: els esforçats periodistes, demanant-los sobre les possibles conseqüències polítiques d’aital escàndol –al congrés espanyol, al parlament, a la diputació–, del festival de cops al pit i xerrameca descriptiva només van poder arrencar-los un nou paquet d’exigim-reclamem-demanem al govern espanyol –espero que tingueu la til·la a mà–: “exigim” u) el reconeixement de l’espionatge; dos) el compromís que no es tornarà a repetir; i tres) el “retorn a la via democràtica” com a condició prèvia per a poder tornar a construir un clima de confiança. Servidora es fregava les orelles d’una entrevista a l’altra, fent meua la insistència dels entrevistadors: i si això no passa? I ells vinga a fer giragonses retòriques i biodramíniques per voler dir no res. Era com si ens haguessin posat la cinta del procés al revés i encara faltessin cent capítols per a la conclusió que “l’estat espanyol ens enganya sempre, sempre, sempre” del vice-president Junqueras pre-repressió.

És ben bé allò de perdre la memòria i condemnar-se a repetir la història, però accelerat pels ritmes frenètics dels nostres temps. Diu que la capacitat d’atenció de l’homo videns s’ha reduït a la meitat en dues dècades, aclaparats pels estímuls continus, la voràgine de la immediatesa, les pantalles. Doncs els procediments de la política actual s’han acomodat perfectament a aquesta pèrdua [induïda] de memòria de la població, per a la qual tot allò que té més de set telenotícies d’antiguitat ja es considera prescrit. D’aquesta manera, l’independentisme de la reculada només ha d’aguantar la miqueteta de temps que cal per deixar passar cadascuna de les pilotes que li centra Espanya, a vegades fins a porteria buida, perquè la defensa contrària se la pugui endur a plaer i goita què fan ara. Amb el cas Pegasus ha estat tan descarat –Pegasus? Quin Pegasus?– que fa malpensar que l’ostentosa no-reacció política indepe no l’expliquin els fruits de l’espionatge mateix.

Oh, ves: dels mateixos que recriminaven a Rajoy que un problema polític l’hagués convertit en judicial, com s’entén que el conflicte de l’espionatge només pretenguin abordar-lo judicialment i no amb la força política dels escons? Si és perquè vindrà el PP, n’hi ha per a mossegar-se els punys, i si no ho és, encara més. L’independentisme ras encara haurem de donar gràcies que hagin espiat advocats perquè siguin ells qui centrin la pròxima pilota, a veure si tenim sort i els nostres representants la voldran rematar. Si no, valgui la broma, ves que no acabem demanant el vot per als bufets d’advocats.

Doncs res, negligida la causa justa més justificable que ens ha passat internacionalment pel nas, qui sí que no deixarà escapar l’oportunitat són els aparells de l’estat, experts a administrar els temps i la memòria dels catalans. A les cases d’apostes ni es paga que uns quants dies abans d’esdeveniments clau –eleccions d’aquí, d’allà, sentències europees–, com han fet sempre de deu anys ençà, començaran a filtrar allò que ara s’aguanten amb una paciència aràcnida, esperant la finestra més propícia per a la nostra atenció. I potser d’aquí a deu anys més, quan l’independentisme no se’n pugui aprofitar, ens deixaran saber quines filtracions eren o no un muntatge i podrem dedicar unes quantes tertúlies a fer lamentacions retrospectives, com vivim ara amb la remota operació Catalunya entre connexió i connexió sobre els Borbons.

En aquest punt de la pel·lícula, hi ha qui encara esgrimeix que és clar, sense una opinió pública mobilitzada, què vols fer –quan no hi ha res més desmobilitzador per a un català que la vergonya. És un peix verinós que es mossega la cua, perquè, jugant a desmobilitzar el moviment, l’independentisme institucional ha arribat a un atzucac: ara com ara, si per un mínim de dignitat volguessin fer un cop de puny sobre la taula, saben que gran part d’aquell carrer enyorat ja no tornaria a posar la cara per ells. Això, combinat amb les conseqüències de l’espionatge en massa, potser ens hauria de fer reflexionar sobre una qüestió definitiva: si es pot demanar més, ja, políticament, a uns dirigents collats per l’amenaça del xantatge.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies