ruleta

Pedro Sánchez podria ser president d’Espanya des de fa mesos. Va guanyar les eleccions del 28 de maig sense majoria absoluta, però podia pactar amb Podem i, amb el suport parlamentari del PNB i ERC, configurar un govern d’esquerres que abordés la reforma territorial de l’estat i obrís un diàleg amb el govern de Catalunya per a pactar una sortida al conflicte. Res més lluny de les seves intencions. La mateixa nit electoral, els militants socialistes eufòrics concentrats davant la seu de Ferraz cridaven ‘amb Rivera no!’, però ell tenia una altra idea al cap: el pacte amb Ciutadans per a fer un govern de centre nacionalista espanyol. Una idea avalada pels poders fàctics de l’estat, que demanaven un govern d’ordre per a salvar la unitat d’Espanya.

El cap del PSOE va acceptar el joc que li marcava l’Íbex 35 i va buscar el suport de Ciutadans, un partit creat per dividir Catalunya pels mateixos poders fàctics que havia de ser la crossa del PSOE o del PP a Madrid. Però un Albert Rivera embriagat pels resultats va creure que, en lloc de crossa del PSOE, podia esdevenir el dirigent de la dreta espanyola, rellevant el PP en aquesta funció. Un error letal. La fotografia de la plaça Colón de Madrid amb les tres dretes no era per a convertir-lo en cabdill de la dreta espanyola, sinó per a rearmar un PP ferit pels escàndols de corrupció. La bandera espanyola serveix per a tapar la corrupció dels partits estatals. També del PSOE. Aquesta setmana, la justícia espanyola ha decidit d’ajornar la sentència del cas dels ERE, en què hi ha implicats dos ex-presidents socialistes de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, fins passades les eleccions per no perjudicar les expectatives de Sánchez.

El dirigent socialista va fer veure durant mesos que negociava amb Podem un govern d’esquerres, però no feia sinó anar dinamitant-lo cada setmana, fins al punt d’humiliar la formació de Pablo Iglesias. Podem volia un govern de coalició, però el PSOE s’hi negava. Primer, l’excusa era que Iglesias no podia ser al consell de ministres. El dirigent de Podem va fer un pas enrere i va posar en evidència Sánchez. Després, l’excusa va ser que no podia governar amb un partit que defensava el referèndum, i Podem va renunciar al referèndum. Finalment, el PSOE va posar damunt la taula l’excusa de debò: no podia fer un govern amb qui podria criticar la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes que havia de sortir a la tardor. L’estat per damunt de la democràcia. Aquest va ser el fil que va fer servir Sánchez per a enterrar un govern d’esquerres. Tampoc no va aconseguir de doblegar Ciutadans, perquè Albert Rivera es va negar a pactar. Va ser l’inici del seu final. Formalment, Ciutadans és un partit liberal, però a la pràctica té moltes similituds amb l’extrema dreta, més que el PP, que és un partit molt conservador però sistèmic. Sánchez es va quedar sol, però és un home que no té por dels reptes difícils. Al seu dia, va fer un torcebraç amb la direcció del PSOE i el grup Prisa per no doblegar-se al PP. És un home dur, amb somriure de dentífric, però li agrada jugar fort, al tot o res. Aquesta vegada, ha decidit de jugar a la ruleta russa.

Les enquestes favorables de l’estiu han anat canviant de color amb la tardor, i els escons han començat a caure com les fulles dels arbres. Encara no s’ha fet fosc del tot i el PSOE continua encapçalant els pronòstics demoscòpics, però amb el PP trepitjant-li els talons. A les portes de la campanya, la incertesa sobre quin serà el partit més votat el 10 de novembre, o amb més escons, és molt gran. La campanya ultranacionalista que ha fet el PSOE, l’ha deixat sense socis a Catalunya, però tampoc no els cerca. El PSOE cerca els escons de Ciutadans, en caiguda lliure a tot l’estat. Per aconseguir-los, ha fet, probablement, la campanya més agressiva contra l’independentisme que ha fet mai, avalant la repressió, negant qualsevol sortida dialogada i, fins i tot, introduint la censura a internet, en un acte que l’acosta a la dictadura xinesa. La raó d’estat per damunt la democràcia. És l’axioma amb què funciona la política espanyola de fa anys i el PSOE l’executa a la perfecció. Fins i tot, si cal renunciar als seus principis, com el del federalisme, ho fa, però el torna a recuperar perquè el PSC el necessita per poder fer veure a Catalunya que té una alternativa al jacobinisme de Ferraz.

La campanya electoral d’una setmana difícilment variarà els pronòstics demoscòpics. Diumenge que ve, ningú no tindrà majoria absoluta per a governar Espanya, però la tendència que s’ha anat imposant aquests darrers mesos és un gran pacte d’estat entre el PP i el PSOE, que doni estabilitat i permeti de fer govern. No necessàriament ha de tenir forma de coalició. El procés català serà l’excusa per a justificar una involució democràtica que afectarà Catalunya, però la retallada de drets i llibertats serà a tot l’estat espanyol. La sentència del Suprem espanyol condemnava independentistes, però retallava drets de tots els ciutadans de l’estat. És una dinàmica que no té aturador, perquè en això hi ha consens tant al PP com al PSOE. Només falta que Vox faci un bon resultat per acabar de donar l’empenta definitiva. Catalunya ha estat l’ase dels cops on els partits espanyols han abocat totes les seves impotències.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb