02.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2023 - 22:51
Pedro Sánchez avança decidit en la seua maniobra per a tornar a ser president del govern espanyol. I cal reconèixer que tot va tal com ell havia previst en el primer guió. Primer va tancar l’acord amb Sumar, que era fàcil i es considerava cosa feta. Després va fer-hi entrar la resta de grups petits. I aleshores fou quan va decidir d’assaltar l’independentisme. Primer tancà el pacte amb ERC –que també es considerava fet, però se sabia que tindria un preu un poc més alt. I deixà per al final Junts, per mirar d’augmentar la pressió sobre el president Puigdemont.
Per tant, ahir Pedro Sánchez va fer un pas important cloent la penúltima etapa. Però també ahir la llei d’amnistia –que els propagandistes ens havien venut tant que abraçava tota la repressió– va resultar que s’ha quedat momentàniament encallada, cosa que fa perillar la investidura. Sembla que perquè el PSOE intenta que no s’hi puguen acollir els afectats per la lawfare, que Junts defensa que han de ser-hi.
No crec que això acabe essent cap gran problema, perquè els socialistes, després del seu sobtat canvi d’actitud del cap de setmana, s’han carregat a l’esquena tota la responsabilitat d’aconseguir el pacte. I ara s’atreviran a trencar-lo, després d’haver anat tan lluny, pels casos concrets d’unes poques persones? A mi em costa molt d’imaginar, però cal ser prudents i no podem perdre mai de vista que el PSOE fa això que fa no per convicció política, sinó per necessitat material. I que, per tant, l’enfocament que dona a les coses no és fiable.
Si el PSOE actuàs per convicció política, per exemple, no tindrien cap dubte sobre la necessitat de reparar el mal fet per la lawfare. Ho emmarcarien fàcilment en la necessitat de superar i deixar enrere una actuació irregular planificada per l’estat –en el context de la lluita per a impedir la independència de Catalunya– que ha adoptat la forma de perseguir alguns independentistes aprofitant-se de les seues circumstàncies personals. Especialment profitoses per a l’objectiu polític si resulta que algunes són tèrboles o poc exemplars, o no ens agraden ni als independentistes mateixos.
Però com que Sánchez no té al cap la solució del problema polític, sinó tan sols la seua supervivència, en realitat no sabem amb certesa com reaccionarà.
Sobretot tenint en compte un segon factor important: que fins ara tot li ha estat relativament senzill. No ha hagut de cedir pràcticament en res.
(Amb això que dic no vull desmerèixer de cap manera l’amnistia. No sabem el contingut exacte de la llei i això em fa ser molt prudent, però és evident que el PSOE ha passat de dir que era anticonstitucional a alçar-la com a bandera.)
Això dit, crec que tothom està d’acord a reconèixer que la resta del camí ha estat molt plàcid. I per això Sánchez ha pogut dedicar-se a repartir més pa que formatge. El pacte amb Sumar és fluixíssim, d’una docilitat tan gran que la gent de Podem s’enfila per les parets. Tots els grups que han estat fagocitats per Sumar han perdut el valor que tenien, com li ha passat d’una manera molt especial a Compromís, i no han pogut fer gens ni mica de pressió addicional. I ahir els acords que va anunciar amb Esquerra Republicana són més de titular de diari que no efectius.
És molt agosarat de vendre com un traspàs dels trens de rodalia a la Generalitat el traspàs a una empresa en què l’estat espanyol tindrà el 50% del consell d’administració i en què les decisions estratègiques s’hauran de prendre per una majoria qualificada, cosa que vol dir que Madrid tindrà dret de vet. De la mateixa manera que resulta bastant insòlit acceptar com una gran victòria que l’estat condone un 20% del FLA, un mecanisme pervers, denunciat sempre com a pervers per l’independentisme i que bàsicament consisteix a agafar els nostres diners, emportar-se’ls i després fer-nos pagar per tornar-nos-en una part.
En resum: cap de les dues coses signades ahir no implica cap gran problema polític ni al PSOE ni a Madrid, encara menys amb la inconcreció de compromisos amb què són redactades.
De manera que Sánchez ha arribat a la darrera casella, però sense haver demostrat encara que està realment disposat a canviar coses de fons i a posar tota la carn al foc. Fins ara els acords li han eixit a molt bon preu, baratets –insistesc que deixant de banda l’amnistia, de la qual és difícil i poc seriós parlar amb propietat fins que no en vegem el text definitiu. Així, doncs, de la seua reacció durant les hores i dies vinents dependrà de si remata el seu pla com ell vol i és president o s’ensorra i hi ha noves eleccions.
De la seua reacció i, no cal dir-ho, de la reacció de Junts i molt especialment de la de Carles Puigdemont, que també s’ho juguen tot en aquesta –impensable fa pocs mesos– cerimònia de festeig que veiem.
PS1. Ahir vam emetre La tertúlia proscrita en directe, evidentment, per la manera com les coses es van precipitar. Espectacular. Si la voleu recuperar i veure-la ara, la trobareu ací.
PS2. Francesca Ebel i Serhii Korolchuk han entrat a la ciutat ucraïnesa d’Avdiivka, una ciutat destruïda, però que ara mateix és l’epicentre de la guerra d’Ucraïna. El seu relat és esfereïdor i les fotografies d’Ed Ram, que l’acompanya, impressionats. Un testimoni que paga la pena de llegir: “Rússia i Ucraïna lluiten per una ciutat morta: la batalla d’Avdiivka”.
PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
És tracta de mantindre la posició. Per cert. Fa l’efecte que a Madrid van a ganivetades entre ells. Això em resulta engrescador.