Paula Bonet: “Has de parir i ser mare, si no, ets sospitosa”

El projecte de L’anguila fa anys que persegueix Paula Bonet. Ara, la pintora i escriptora, presenta “L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall”, al Museu Can Framis de Barcelona, de la Fundació Vila Casas. Una exposició que revisa aquest projecte que fa anys que protagonitza la seva obra, alhora que hi posa punt final. “Sentia que aquest projecte m’havia xuclat, que m’havia engolit, com a autora, com a dona, com a parella… M’havia aniquilat. Això va ser el que em va fer prendre la decisió de no fugir-ne, sinó d’enfrontar-m’hi una altra vegada”, ens explica Bonet en una entrevista que li fem a la sala d’exposicions mateix.

Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Bonet sobre L’anguila i tot allò que ha significat per a ella. També sobre la pintura i com és el seu procés de creació. “He de confiar en unes altres feines per a poder menjar, i en la meva, per a poder viure”, ens explica.

—Amb aquesta exposició poseu punt final al projecte de L’anguila?
—Sí. Amb aquesta exposició tanque aquest projecte. Fa tres anys pensava que ja l’havia tancat, però no, ara sí.

—Us ha perseguit?
—M’ha perseguit molt. Habitualment, quan fas promoció d’una obra, ja ets al lloc següent i tens ganes de parlar de què ve després. A més a més, tens aquella il·lusió que no saps exactament què serà, que és el més interessant dels processos artístics. I ara, amb L’anguila, estic així. Fa tres anys no era en aquest punt. Desitjava absolutament tancar l’etapa i que arribés alguna cosa que em donés la vida, que m’encengués i que em col·locàs en un altre lloc, on sempre he estat. Sentia que aquest projecte m’havia xuclat, que m’havia engolit, com a autora, com a dona, com a parella… M’havia aniquilat. Això va ser el que em va fer prendre la decisió de no fugir-ne, sinó d’enfrontar-m’hi una altra vegada. Per això existeix aquesta exposició, que és una revisió de la primera. No ha passat això amb el text, que sí que l’he deixat tranquil. Necessitava reprendre la pintura. He destruït algunes de les pintures, he prescindit d’unes altres i he treballat en unes de noves.

—Aquest punt final el posa Júlia, que és l’última pintura que heu fet.
—En realitat, crec que hi ha diversos punts finals que fan un punt final més gros. Una és la Júlia, evidentment, i per això l’exposició acaba amb la seva pintura. Però l’altra també és treure del lloc de privilegi els personatges que abusen. De fet, la sala en què parle de les agressions sexuals exercides per homes, les obres no estan penjades. Això ja és una gran declaració d’intencions. No dedicarem el temps ni a disposar les pintures per la sala i encara menys a penjar-les. I, com deies, hi ha també la Júlia…

—Qui és?
—Júlia és el nom que volia posar a la meva filla. Aquesta exposició comença amb un gran panell d’embrions amb malformacions. Hi ha trenta-vuit embrions amb diferents menes de malformacions que els fan incompatibles amb la vida. És un panell que vaig pintar fa més de cinc anys i que, tot i que conté molt d’amor, també conté molt de dolor i sobretot molta incertesa. És pintat des d’un lloc on el neguit, el desassossec i de sentir-se òrfena absoluta. Júlia és una última peça que vaig decidir pintar. És també un homenatge explícit a Dacia Maraini, una autora italiana que m’encanta. A gairebé noranta anys, va publicar un llibre en què parla d’una experiència molt semblant a la que vaig viure, i de la qual m’he alimentat per crear aquest projecte, que és parir un fill que es mor. Ella, a Un cuerpo feliz, explica com durant anys conviu amb aquesta idea d’aquest nen. I que aquest va creixent i ella el va educant en el feminisme. Però hi ha un dia que decideix deixar marxar aquest nen. Júlia també és aquesta idea que jo projectava quan estava embarassada i que ara mateix, després de quasi set anys, entenc que era això, una idea. I que era una idea que potser no era ni meva.

—Què voleu dir?
—Al final, L’anguila fa un seguit de crítiques, però potser la més evident és sobre el mandat social. Ets dona, tens un úter, has de parir, has de ser mare. I, si no ho fas, ets sospitosa. Jo estic segura que no havia de ser mare. Parle d’una trampa social en què vaig caure. I va ser dolorós de viure, fins i tot ara que pense que el meu destí no era la maternitat. Però, en perspectiva, és molt alliberador. D’alguna manera, aquesta malformació també em va salvar de ser en un lloc on no havia de ser. I Júlia és pintada amb molt d’amor també, com els embrions de la primera sala, però ja no hi ha neguit, ja no hi ha por, ja no hi ha… Hi ha llibertat.

—Parleu d’una trampa social. Imagino que moltes dones de trenta anys es fan aquesta pregunta: “Vull ser mare o és perquè és allò que m’han ensenyat que he de fer?” A partir de l’experiència, hi ha cap manera de saber realment què vols?
—Això és dificilíssim. De fet, aquella Paula Bonet no sé ni si es va fer la pregunta, se li va morir l’avi. I amb la mort de l’avi, se n’anava a la infantesa. I al mateix temps la meva germana petita tenia fills. De sobte em vaig veure molt descol·locada, perquè el meu camí estava molt marcat, estava molt capficada amb el que em donava la vida, que era la pintura, i a construir-me també des d’aquest lloc de soledat, que crec que és molt important. Som éssers socials, però necessitem tindre una soledat construïda, i cuidar-la, i alimentar-la, i estar bé en soledat per a poder estar bé socialment. La mort de l’avi em va colpir i no em recupere. Han passat uns quants anys, i no em recupere d’aquesta mort. Jo tenia la teva edat, potser un any més, de fet, em vaig tornar mig boja, perquè de cop pensava que ja tenia trenta-vuit anys i que ho havia de fer ja. I recorde parlar amb la persona amb qui pensava que seria mare, i que em digués: “Paula, tens trenta-sis anys, no en tens trenta-vuit.” De sobte vaig caure en aquesta trampa i aquesta urgència per complir amb aquest mandat. Des de petites ja construïm la nostra vida a base de les preguntes que ens fan i de com veiem com és construït el món, com és distribuïda una casa, quins espais ocupen les dones en aquesta casa, com ens hi movem. És molt difícil destruir tota aquesta estructura que ens han dit que és normal, allò que és normal, allò que ens donarà la felicitat. Hem d’entendre que cadascú troba la felicitat en un lloc. I jo estic segura que… [Respira.] I això ho dic havent d’agafar aire, que deu haver-hi moltes dones que no volien ser mares i que són mares. Justament perquè no van ser capaces de fer-se la pregunta o de fugir-ne d’una manera irracional… És molt difícil destruir aquestes construccions tan sòlides.

—Considereu que aquesta trampa és una agressió contra les dones?
—Sí, és una violència contra nosaltres, és clar. En el moment en què se’ns obliga a fer una cosa concreta… Ara el consentiment és al centre del debat. Per tant, en el moment en què moltes dones han consentit sense saber què és el que consentien, allí hi ha una violència. S’ha de revisar. L’anguila parteix d’allí, no? De fet, en un primer, la novel·la tenia tres parts, com l’exposició. Però la tercera, que és aquesta redempció i aquesta alliberació, i aquest espai físic que es necessita en una disciplina com la pictòrica, en la literària vaig pensar que no era necessari, perquè seria redundant. Com a autora em col·locaria en un lloc terrible. Com si pogués explicar-te què has de fer per trobar la teva llum. Llavors, en la part literària vaig eliminar aquesta tercera part i em vaig centrar en les dues primeres, que parlen d’aquestes violències. Però en un principi L’anguila només havia de ser la primera part. Aquestes violències que estan invisibilitzades, les que són en el lèxic, en la manera en què ens relacionem en un nucli familiar amorós, les que són a la consulta d’una ginecòloga feminista… Totes aquestes violències que ara comencem a assenyalar, a poder anomenar. I va ser parlant amb una autora que admire molt i que tinc la sort que ha fet el text del catàleg d’aquesta exposició, que és l’anglesa Nell Leyshon, quan vaig saber que sí que escriuria la segona part, la d’aquestes violències més “evidents”. I dic evidents entre cometes perquè tampoc no ho són. Un assetjament, un abús de poder a la universitat per part d’un professor cap a les alumnes joves, una violació… Quan han acabat, quan ja existeixen, és quan les veiem com a evidents, però fins que això passa, hi ha hagut un camí. I durant eixe camí la víctima s’intenta explicar d’una manera o d’una altra, fent servir el llenguatge verbal o no. I no l’hem sabut llegir, no l’hem pogut acompanyar. No hem pogut, les persones que estàvem a prop seu, evitar aquest desenllaç fatal. Aquestes violències també estan invisibilitzades.

—Abans parlàveu de la sala dedicada a les agressions sexuals. Us he sentit dir que són les úniques obres que es destruiran?
—Són pintades de manera que la mateixa pintura es destruirà. No he respectat els processos de la pintura. Tu si pintes una base amb oli, no pots continuar-hi pintant amb acrílic o amb qualsevol material a l’aigua. Si fas servir una laca sintètica, si l’oli no està molt sec, tampoc la pots posar a sobre, perquè això inevitablement s’escrostonarà i caurà de la tela. I és pintada així. Ho he fet així perquè el personatge que surt a la novel·la de L’anguila és un professor de pintura i també era una de les maneres que vaig trobar de matar metafòricament l’acadèmia i el perfil que habitualment representa. Que és aquest professor d’una certa edat, amb un cert poder, que alliçona i que s’aprofita. Aquesta és la meva manera subtil i, com a pintora, també molt gratificant, que vaig trobar de matar-lo. Això ho diu molt bé la Paula Rego. Explica que la pintura li dóna llibertat i que en la pintura es pot permetre de fer tot allò que no faria mai a la vida real. I una de les coses és matar. Aquí hi ha la metàfora de com una tela s’acaba autodestruint.

—Quan us poseu a pensar aquests quadres, ja heu fet totes aquestes reflexions o sorgeixen després?
—En aquest cas, ho vaig fer abans. Hi ha casos en què no la puc fer prèviament, en què he de llançar-me i veure què passa, i arriscar-me i abocar-me també a una possible destrucció que no vull. De fet, la pintura és el llenguatge de la pèrdua. Tu intentes retindre a base de capes i capes i capes que van destruint-se entre si. No hi ha control+Z, en pintura. Però, en el cas de les violències sexuals, sí que va haver-hi molta reflexió prèvia, perquè, com pintes una violència sexual sense ser redundant? En la primera Anguila, vaig pintar amb por, volia desaparèixer com a autora. Volia desaparèixer en la pintura. El primer bloc el vaig pintar amb pinzells, però deformant la taca, el segon, amb la pintura a les mans, i el tercer, jugant amb la inclinació del terra. Com a autora i el cos que pinta, que segons on es col·loca fa una mena de traç o un altre, desapareixia. En aquest cas, la reflexió va ser com no ser literal i com portar-ho en un lloc per a la por, absolutament críptic, que només comprenga jo. Em vaig posar la pintura a les mans i vaig pintar les teles, els llins, com si fossen els cossos de les persones que m’havien agredit de jove, els acaronava. Tancava els ulls. Inclús vaig arribar a posar música d’aquella època. Era una cosa molt física, molt visceral i molt meva, íntima. Pensava que no ho explicaria mai i que ningú podria reconèixer mai el que havia pintat. Què va passar? Que malgrat que pensava que era una cosa absolutament abstracta, fins i tot un nen de set anys reconeix què hi ha pintat…

—Dieu que en uns altres casos sí que us deixeu anar?
—És igual que quan escrius, tens una estructura molt clara i penses que vols dir una cosa i t’has de permetre sortir d’aquesta estructura, has d’estar atent al procés creatiu i a què va passant, perquè segurament aquesta intuïció o aquest element nou que apareix o aquest personatge que no vols que parle i mentre escrius parla farà més interessant l’obra. Al final, has d’aconseguir fondre’t i fluir. Es tracta d’això, de tindre un control però oblidar-te’n. Que el control bategue i que tu pugues fluir com a autora.

—Potser m’equivoco, però, amb L’anguila, Paula Bonet també ha destruït aquella il·lustradora de qui tots ens vam enamorar?
—[Riu.] Mira, això l’any 2016 ho va escriure un periodista quan vaig publicar el llibre La sed. Ja hi recuperava la pintura i el gravat. En aquell moment, el titular ja era: Paula Bonet destrueix, mata, o alguna cosa així, Paula Bonet. És a dir, molt ràpidament vaig veure que aquells dibuixos eren una trampa. Tot plegat ho sent molt lluny. També sé que tot arriba molt tard i que cap autor és el centre de res ni som tan importants, i no heu d’estar pendents del que pensem i de què ens passa. I aquesta idea que aboca una autora a l’espai públic, aquesta primera obra, si té una certa repercussió, és amb la que se la vincularà gairebé eternament. Si no treballe molt o passa alguna cosa encara més forta. Ho he entès. No puc lluitar-hi en contra.

—Ho deia en el sentit contrari. Crec que el públic cada vegada entén més que Paula Bonet no és allò amb què la vam conèixer, sinó que s’ha convertit en una pintora amb uns projectes molt sòlids.
—Ah! Pensava que em deies que em continuen recordant per allò. Que bonic això que dius. Pensava que no passaria mai… I no passa res, vull dir, tampoc puc viure com a autora pendent d’això. És el que intentava explicar. Que si estàs més pendent del que passa a fora, o del que pensen de tu, que del que fas, de la teva feina, no ets autora. És molt difícil que pugues estar concentrada o en el lloc que et toca o que desitges per a poder treballar en pau i arribar a llocs interessants. Vaig tindre això clar bastant d’hora i ja fa molt de temps que ho ignore. Quan m’ha entrat algun encàrrec d’algú que em demanava un dibuix d’aquella època…

—Encara?
—Sí! Cada cop menys, però encara n’entra algun. Ara ja me’n ric. Tenia clar que havia de seguir el meu camí, tant si em feien cas com si no. Us agraesc molt que us interesse L’anguila, però no pensava que passàs això que passa amb la pintura. Tampoc ho vaig pensar amb les il·lustracions. Va ser bonic veure com a partir d’aquell moment van aparèixer moltes il·lustradores. Tant de bo això porte també les dones que hagen de pintar a pintar. És una feina que per a mi és important i que faig de manera directa i superconscient a La Madriguera. És un lloc on venim a pintar, venim a gravar, som autores. On ens permetem exposar-nos, ser vulnerables, equivocar-nos, veure el que fa l’altra i alimentar-nos-en, també. No competir entre nosaltres com a autores. Això és molt bonic.

—Però també entenc que no ha de ser fàcil, quan tens èxit, quan vens molt, decidir que no ho vols fer més perquè no volies fer això sinó una altra cosa.
—És que no faig això per vendre. Si ho fes per vendre seria una altra cosa. De fet, amb aquests dibuixos, em vaig veure en un lloc en què estava molt incòmoda, perquè no treballe per fer això. Ja faig unes altres coses per a viure. Tant de bo es venguen obres, evidentment, no dic que estiga fora del mercat. Però no treballe per al mercat. És la frase de Marta Sanz: “Vull que la meva obra servesca, però no que siga servil.” He de mantenir la meva independència i he de poder ser lliure i buscar allò que m’interessa buscar i anar cap a on m’interessa anar. I tant de bo en algun moment coincidesca amb algun dels interessos del context. O no. Les coses que més m’interessen habitualment no estan de moda. No puc estar pendent de què demana ara mateix el context per treballar. He d’estar pendent de la meva veritat i d’anar cap al lloc on puga ser més honesta. I, al mateix temps, on puga gaudir més, on em puga donar d’una manera més justa, plaent… Sé que tinc la sort que totes les persones amb qui treballe valoren que la meva feina és una carrera de fons i que hi haurà vegades que en l’àmbit públic brillarà més i unes altres que brillarà menys. Però és que la pintura és una carrera de fons. Potser qualsevol persona que ens puga escoltar pensarà que això que explique és l’antítesi de l’èxit, però per mi l’èxit és això: ser lliure. Encara que no ocupes totes les portades, perquè això no és èxit, això és ser popular.

—Es pot viure de la pintura?
—És molt difícil. Pense que és com amb totes les arts, molt poca gent viu tranquil·lament de la seva feina artística. Hi ha molta gent fent feina artística impecable, brutal, necessària, bona… Em ve el cap un consell increïble de Rosa Montero, que diu que no treballes un text esperant de viure’n. Diu que busques unes altres coses per a salvar aquest text. Encara que després potser acabes vivint-ne. Vivim en un sistema capitalista i l’acte artístic és el menys capitalista que existeix. És clar, trobar aquest equilibri és molt difícil i moltes voltes molt incòmode. Ja et dic, jo tinc La Madriguera, impartesc tallers, fins fa res he escrit articles cada diumenge sobre cultura a El País. Tinc un projecte teatral amb la meva parella, que és músic, en què construïm i destruïm música i imatge. Faig xerrades… Tot això ho faig per poder pintar, per poder tenir unes hores a la setmana i poder comprar-me la tela o el pinzell que m’agrada, i desaparèixer del món durant dues hores al dia o una setmana sencera. És clar, això no és capitalista. He de confiar en unes altres feines per a poder menjar i en la meva feina per a poder viure, per a poder sentir-me viva.